Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, realista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.
 

Lectures: Habibi

Ja fa més de dos anys que vaig llegir Blankets, d'en Craigh Thompson (que me'l va dedicar amb dibuix i tot al Saló del Còmic), i fa bastant de temps que vaig adquirir l'altra gran novel·la gràfica per la qual és conegut, Habibi. 

No ha de sorprendre ningú que hagi trigat tant a llegir-la, perquè com dic sempre els diners que valen les novel·les gràfiques gruixudes i cares intento amortir-los tot dosificant-ne la lectura i duent-la a terme en moments en què em ve molt de gust posar-m'hi. Però per fi ho he fet, i ben satisfet que n'he quedat.

Ja vaig dir a l'entrada de Blankets que, tot i haver passat fa temps a la lectura de còmics en versió original, amb Habibi faria una excepció perquè l'editorial basca Astiberri havia tingut l'encert d'editar-la en català, com l'anterior. 672 pàgines de còmic en blanc i negre que, si no anem amb compte, podríem devorar en poques hores. 

Habibi no té res a veure amb Blankets, encara que comparteixen format i autor i és inevitable comparar-les. Sí que coincideixen, però, en el fet que narren dures i tristes històries d'amor i deixen un regust agredolç. Ara bé, les històries concretes no tenen res a veure.

En aquesta obra de 2011, ambientada al fictici país islàmic de Wanatòlia —i segons el seu autor cronològicament situada als nostres dies—, els protagonistes són la Dodola i en Zam. A ella la van vendre a un home quan tenia 9 anys, i deixant de banda el fet que es va convertir en una muller amb tot el que això implica, l'home la tractava força bé i li ensenyava a llegir i escriure. Un dia, però, van atacar l'home i se la van dur com a esclava, situació de la qual va aconseguir fugir tot enduent-se un altre nen esclau, en Zam, 9 anys més petit que ella.

Amagats en un vaixell al desert passen els anys creixent, sobrevivint com poden —ell aliè als cruels sacrificis a què es veu obligada ella per tal de dur menjar a taula— i revivint, com si fossin contes d'abans d'anar a dormir, històries de l'Alcorà que tenen molts paral·lelismes amb la Bíblia, ja que al cap i a la fi les principals religions monoteistes del món comparteixen orígens i el que les distancia són les interpretacions que se n'han fet. Històries que s'escampen per tot el relat i que, al seu torn, també tenen alguns paral·lelismes amb les coses que passen als protagonistes.

Habibi, ja ens ho podem imaginar com a mínim per les ressonàncies del títol, és ple de referències i símbols islàmics i del món àrab en general (l'escriptura aràbiga és el fil conductor de bona part del relat), sense entrar en temes polítics i militars, però retratant segons quins costums i mals endèmics que afecten directament els protagonistes, amb un detall i uns nivells de crueltat que han disgustat alguns crítics, però que personalment trobo que enriqueixen la història i la fan encara més dramàtica. 

Un dels punts que ha disgustat tant els analistes àrabs com els occidentals que no han quedat contents amb el còmic (per sort, minoria) és el fet que bona part dels traumes que arrosseguen els protagonistes tinguin a veure amb el sexe, que a Habibi certament és una font de patiment per a la Dodola i en Zam. 

 

Jo considero que, atès que a la vida real hi ha molta gent que, en comptes de tenir un descobriment normal de la sexualitat, hi entra per la via més dura, no hi ha cap problema amb què això es reflecteixi en una novel·la gràfica. Una altra cosa és que el retrat del món àrab (o d'alguns dels seus aspectes) que hi ha al còmic, per molt que s'amagui rere el fet que l'escenari de Habibi és un país fictici, hagi irritat alguns crítics que han qualificat l'autor d'ignorant, però en això no el puc pas ajudar ni defensar: és un tema delicat i sempre hi ha un sector de gent a qui no agrada que se'n parli.

La qüestió és que la Dodola i en Zam tenen una estranya relació d'amor, estranya perquè són dos nens que fan de mare i fill però també de germana i germà, i a mesura que creixen van sorgint altres sentiments que, en principi, no esperaríem de dues persones que han crescut com una família, per més especial que aquesta sigui.

La vida de tots dos, però, es trasbalsa quan els separen per la força i han de viure l'un sense l'altra durant anys. Ella en relativament millors condicions, a l'harem del sultà, i ell vivint de prop la pobresa dels barris de barraques de la ciutat i prenent una mala decisió rere l'altra. I quan es retrobin l'alegria no impedirà que s'adonin que han canviat tant que gairebé són desconeguts, i que algunes de les coses que els han passat no es podran arreglar mai.

Realment sembla que a l'autor li agradi fer-los patir, perquè quan surten del foc van a parar a les brases, però al capdavall és un drama, un melodrama, de fet, gairebé una tragèdia, i si el que volia era explicar una història d'amor original, èpica i punitiva com una odissea (perquè això, en realitat, és una odissea), penso que li va sortir un còmic impecable.

Igual que Blankets, i ja ho he dit abans, deixa un regust agredolç perquè patim amb els personatges i els seus esforços per sobreposar-se a les adversitats (que no són poques ni petites) no són del tot recompensats, però el que sí que ens deixa meravellats és l'art amb què el senyor Thompson ens ho explica tot plegat, jugant molt sovint amb la composició de les pàgines, omplint-les de detalls minúsculs i regalant-nos de tant en tant quadres espectaculars amb els seus característics traços gruixuts i l'ús de només dos colors: el blanc i el negre. Ja em va agradar a la seva obra anterior, però a Habibi és encara més espectacular. 

Pel que fa a la traducció, és força correcta malgrat errors flagrants als crèdits del llibre ("septembre", "impresió"...), alguna frase calcada de l'anglès i l'equivocada decisió de reaprofitar els materials de la versió en castellà, que fan que ens trobem algun cartell que ha quedat en aquella llengua i un globus (per sort, només un) amb el text en castellà. I dic "equivocada decisió" perquè la prenen també altres editorials sense tenir en compte la llei del mínim esforç que regeix la feina de molts retolistes. Que això es diu igual en català i castellà? Ho deixem en castellà, encara que també es quedi l'interrogant d'obertura, impropi de la nostra llengua.

Petits detalls que eviten que es pugui qualificar d'edició perfecta, però que en tan poques quantitats no empobreixen la lectura d'aquesta magnífica obra, perquè si no us ha quedat clar ho repetiré ara: m'ha agradat molt i no sóc precisament un dels seus detractors.

Lectures: El libro de los insectos humanos

Com passa amb tots els manga del llegendari Osamu Tezuka que no tenen gaires possibilitats d'arribar aquí, el tenia vist i en seguiment a la magnífica botiga online The Book Depository, on a més estava molt bé de preu, i com que en anglès ja m'anava bé la considerava una compra a mitjà termini, però els meus plans van canviar quan, sorprenentment, Astiberri en va anunciar la llicència fa uns quants mesos.

Parlo de El libro de los insectos humanos (Ningen Konchûki en japonès), serialitzat primer a la revista Play Comic de 1970-1971, amb què l'editorial basca, que de còmic japonès pràcticament només havia publicat algunes coses del mestre Shigeru Mizuki, s'estrenava (i espero que la cosa vagi a més) amb el Déu del Manga.

Un volum gruixut, però no en excés (368 pàgines) per un preu de venda al públic de 23 euros, relació pàgines-preu una mica elevada i, a més, perdent la tapa dura que sí que té l'edició nord-americana. En resum, un d'aquells toms que piquen, però com que volia aportar el meu granet de sorra per tal que continuïn arribant coses d'Osamu Tezuka al nostre mercat, i com que amb un descompte em sortia per 18 euros i escaig a la Fnac, me'l vaig acabar comprant. Eren força calés, sobretot estant a l'atur, però en tractar-se d'un volum autoconclusiu era patir una vegada i prou.

El libro de los insectos humanos pertany a la part més dramàtica, seriosa i fins i tot fosca de l'obra del pare del manga tal i com el coneixem, el Tezuka que més m'agrada i que va donar al món obres com ara Adolf, Buda, MW, Black Jack o la meva preferida, Hi no tori.

És un manga molt menys conegut que els altres, però igualment recomanable: situat al Japó de l'època en què es va publicar, el protagonitza la Toshiko Tomura, un geni que ha adquirit la fama tot destacant en diverses esferes de la cultura i les arts, però que des de les primeres pàgines sabem que, pel camí, ha trepitjat i destrossat les vides de molta gent.

Les seves excel·lents aptituds naturals per a la interpretació li han permès desenvolupar una tècnica que consisteix en imitar el talent dels altres, metamorfosar com alguns insectes que hi ha a la natura, i reemplaçar-los en els àmbits en què destaquen, però també plagiar les seves obres i enganyar-los per tal d'aconseguir tot allò que es proposa, indiferent —no ignorant— als danys que els provoca, en molts casos fins i tot la mort.

En altres paraules, més que una dona lluitadora és una mala persona, un insecte en el pitjor sentit de la paraula, amb què és difícil identificar-se per més que sigui la protagonista de l'obra. No crec que l'autor, encara que ens mostri el seu costat més vulnerable, pretengués justificar cap dels seus actes, però que aconseguís un manga tan interessant i atractiu amb un personatge purament malvat com a protagonista és una mostra més de la versatilitat que tenia entre les seves moltes virtuts.

Pel que fa a l'aspecte gràfic, si bé és impossible no adonar-se que es tracta de l'estil de dibuix d'Osamu Tezuka, s'esforça per dotar les pàgines de El libro de los insectos humanos dels seus traços més adults, detallats i realistes —continua fallant, però, en els nus femenins, que sembla que dibuixi com si hi estigués obligat i ho faci de manera descuidada, per sortir del pas—, més atractius que no pas els d'influència disneyana de les seves primeres obres, adreçades al públic infantil. 

Argumentalment parlant aconsegueix lligar, sense que l'interès se'n ressenteixi, una història plena de subtrames de certa complexitat, relacionades amb el món dels negocis, els complots criminals i altres temes que de seguida veiem que s'allunyen de les preocupacions que retrata en obres com Astroboy, però que tampoc no tenen res a veure amb qüestions serioses i recurrents a la seva bibliografia com la defensa de la natura o la reflexió sobre la vida i la mort, el bé i el mal. 

 

El libro de los insectos humanos sí que retrata, però, les relacions humanes, o una versió retorçada d'aquestes (els personatges amb què la Toshiko interactua, amb alguna excepció, tampoc no són angelets), i és un thriller que podria estar adaptant perfectament una pel·lícula. Però no, és un manga d'Osamu Tezuka i el recomano a qualsevol persona, sigui o no lectora de manga. També tenim l'opció de veure'n la sèrie d'imatge real, de 7 episodis, que es va emetre al Japó el 2011.

Pel que fa a l'edició, per sort la tenim amb el sentit de lectura oriental (amb aquestes editorials que publiquen còmics cars per a gurmets mai se sap, perquè l'excusa del públic general i no acostumat al manga ha fet que moltes coses ens arribessin emmirallades), i la traducció està moderadament bé, deixant de banda alguna frase poc natural i uns quants usos incorrectes dels temps verbals —problema per desgràcia habitual— com per exemple "vi" en comptes d'"he visto" per a referir-se a una acció que ha tingut lloc aquell mateix dia, o els "hubiera" que han de ser "habría".   

 

Lectures: Nonnonba

Si sou lectors de manga segur que sabeu qui és en Marc Bernabé, i potser també sabeu que té un bloc on fa ressenyes de títols que llegeix i que es diu MangaLand. Allà hi parla de còmics que no s'han traduït, però les seves opinions són tingudes en compte per part de les editorials, que han acabat llicenciant algunes de les obres de què ell parla, com és el cas de Nonnonba. 

Podeu llegir la ressenya que en va fer ell, més professional, i també la meva, més d'estar per casa, que és la que em disposo a redactar. L'obra, de Shigeru Mizuki (1922), autor de Hitler i l'emblemàtica GeGeGe no Kitarô entre moltíssimes altres, és un volum autoconclusiu força gruixut (416 pàgines) i gran que, malgrat tot, té l'excessiu preu de 25 euros, però és el que ens acostumem a trobar amb l'editorial basca Astiberri, que com a mínim fa l'esforç d'adquirir llicències poc comercials, de manera que si volem manga de gurmet ens toca, lamentablement, pagar aquests preus. 

En qualsevol cas es pot dir que val la pena la inversió perquè al cap i a la fi és un volum únic, la seva lectura val molt la pena, hi ha algunes pàgines en color a l'inici del llibre i la traducció és més que acceptable. 

Nonnonba és una de les moltes obres autobiogràfiques del mestre Mizuki, com ara Operación Muerte, també editada per Astiberri, on es reflecteix la seva participació en la Segona Guerra Mundial, on va perdre el braç bo i va haver d'aprendre a dibuixar amb el dret, que en el seu cas era el dolent i el que li va quedar, o Autobiografía de Shigeru Mizuki, també de l'editorial basca. Aquí no hi veiem la paraula "autobiografia", però narra uns mesos de la vida d'un noi de Sakaiminato, el poble on va néixer l'autor, que aquí es diu Shigeru Muraki.

I a més ens parla de yôkai, els éssers sobrenaturals del folklore japonès, el seu tema preferit, que ha reflectit en desenes d'obres, tant de manga com de divulgació, que l'han convertit en un expert reconegut en la matèria. 

Per tant, es pot considerar un manga autobiogràfic o, si més no, amb un fort component d'inspiració en la vida del propi autor, però no per això deixa de ser un títol amb elements ficticis, si considerem que els éssers sobrenaturals, en principi, no existeixen.

Creu que sí que existeixen, i se'ls pren amb tota la naturalitat del món, la Nonnonba del títol, una entranyable senyora gran que sobreviu al poble fent feines en diverses cases i que ensenya al petit Shige tot el que sap dels yôkai a mesura que se'ls van trobant en les seves passejades o descobreix que algun problema que té el seu petit amic està relacionat amb un d'aquests ens sobrenaturals.

Però al contrari del que em pensava abans de començar la lectura d'aquest volum no es tracta d'un catàleg de fantasmes i éssers de diversa densitat, sinó que el que veiem a Nonnonba és el dia a dia d'un nen, la seva família, els seus amics i les cabòries de tots plegats, amb l'aparició estel·lar, això sí, de yôkai i/o persones que en són expertes o els perceben. 

Són éssers que espanten el protagonista, però que tenen les seves motivacions i maneres d'evitar-los o desempallegar-se'n, que és el que la Nonnonba ensenya a en Shige durant tota l'obra. 

Deixant de banda aquests elements tot fent un gran esforç, aquest manga de 1977 guanyador del premi al millor àlbum al prestigiós Festival Internacional de Còmic d'Angulema el 2007 es podria considerar fins a cert punt realista, el que en anglès es coneix com un slice of life, ja que agafa un temps indeterminat, abans deia "uns mesos", de la vida dels seus personatges, i els deixa en un final obert que té un regust agredolç després d'un relat que havia tingut més elements humorístics que dramàtics. En resum, completament recomanable.