Lectures: Furari

El mestre Jirô Taniguchi no és un estrany en aquest blog, n'he ressenyat unes quantes obres (Barri llunyà, El gourmet solitario, Hotel Harbour View, El almanaque de mi padre, Cielos radiantes...) i espero poder-ho continuar fent en el futur.

M'agrada força, però reconec que sovint he adquirit les seves obres quan les he trobat de saldo, i és que l'editorial que l'acostuma a publicar al nostre mercat posa uns preus força elevats als seus productes. El cas d'avui no és diferent, perquè es tracta d'un volum únic que vaig comprar a les oportunitats de la mítica botiga Continuarà, de Barcelona, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Furari, a diferència d'altres títols que he ressenyat del desaparegut mestre, és força moderna, de 2011 concretament, i aquí ens va arribar l'any següent, el 2012. 

En 208 pàgines i format de tapa dura, recupera el Taniguchi més quotidià, un gènere que l'home dominava i que transmet calma i reflexió a cada obra seva d'aquestes característiques que en llegim. 

Ja em disculpareu, però no he trobat imatges a internet que em servissin per a il·lustrar l'entrada, així que les he escanejat amb el mòbil del meu volum tan bé com he pogut i preservant la integritat del llibre.

En fi, Furari segueix els passos, literalment, del senyor Tadataka Inô, un home japonès jubilat que el 1799 està jubilat i es dedica a caminar per Tòquio, llavors Edo, tot mesurant distàncies amb les seves passes. És una afició que té, derivada de la que té per l'astronomia i la geografia.

Això el converteix en un altre dels caminants de Taniguchi, incloent-hi el de El caminante i el de l'esmentada El gourmet solitario, que són protagonistes que bàsicament caminen, reflexionen i interactuen amb el seu entorn. En aquest cas, el señor Inô recita poesia mentre camina, juga una estona amb uns nens al fang o entra en algun establiment per prendre una copeta, a més de sortir en alguns capítols amb la seva dona, que veu una mica amoïnada com el seu marit no descansa com correspondria a un jubilat.

Per donar una mica de vida a la trama, l'autor inclou algunes escenes en què el protagonista veu el món a través d'animals, moments d'endormiscament dels quals es desperta al cap d'uns moments.  

Amb aquestes passejades, com a lectors som testimonis de fragments de la quotidianitat d'una societat i d'una època, amb celebracions de festivitats, jocs infantils o l'activitat dels comerciants, que per al públic interessat en la cultura japonesa són força agradables.

Furari no és un manga amb gaire text, i de vegades ens regala alguna imatge paisatgística espectacular com aquesta de les lluernes, però malauradament hi ha una profusió de notes de traducció, per al meu gust no totes necessàries, que entorpeixen la seva lectura en trencar-ne la fluïdesa. Per exemple, les unitats de longitud tradicionals japoneses surten molt sovint en aquest manga, i podem optar per no llegir-ne la conversió al sistema mètric decimal, però també n'hi ha moltes de culturals.

Per acabar amb l'edició, encara que la decisió de repartir les frases entre globus diferents sense punts suspensius en cap lloc sigui estranya, aquesta vegada no he trobat problemes de traducció ni de retolació. Sobre el sentit de lectura occidental, però, en podríem debatre força estona i ja és un tema que fa mandra i tot.

El problema que tinc amb aquest manga, que m'ha agradat però ni de bon tros tant com altres del mestre Taniguchi, és que per posar el seu protagonista en context he hagut de fer una ullada a l'article de la Wikipedia dedicat a ell, on se'ns explica que va ser el cartògraf i agrimensor que va fer possible el primer mapa modern del Japó. És una part que no veiem al manga, on es parla dels mesos anteriors a l'assignament, que és conseqüència d'una afició. 

Això està molt bé, però demana del lector uns coneixements previs. Sense saber si al Japó és una figura tan coneguda que se n'assumeix la biografia bàsica, a Occident trobo que no hauria estat malament un article introductori. Ignoro si a França el té, però l'edició espanyola segur que no.

Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, realista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.
 

Lectures: Cielos radiantes

Em sap greu no escriure més sovint entrades sobre lectures, i no sé si és per això que les visites al blog han passat de ser poques a pràcticament inexistents, per més intrínsecament interessant que pugui ser el tema. Potser el poc públic que tenia hi entrava més per les entrades sobre còmics i llibres que no pas per les de cinema i sèries. 

No ho sé, però el temps de què disposo per llegir és poc, i una col·lecció de còmics o una novel·la em duren força, així que de vegades trio expressament volums únics de còmic perquè tant la seva lectura com la posterior ressenya arribaran abans, i això és el que he fet també ara.

Això no vol dir que no em vingués de gust llegir una nova història del mestre Jirô Taniguchi, del qual he parlat més vegades en aquest blog, quan vaig ressenyar Barri llunyà, El almanaque de mi padre o Hotel Harbour View. 

D'ell se n'han publicat moltes coses, aquí, i com que soc un garrepa de ca l'ample m'acostumo a comprar tot el que en trobo... quan està en liquidació. Val a dir, en la meva defensa, que els seus còmics tenen preus molt elevats en relació amb la quantitat de pàgines i la qualitat dels materials -potser hi juga un paper la seva consideració gairebé d'autor europeu, o el fet que l'editorial que el publica sigui petita i faci tirades curtes i amb preus poc atractius-, però en tot cas aquesta Cielos radiantes també la vaig comprar així, a preu de saldo, curiosament no gaire després que sortís a la venda.

Amb el títol original de Hare yuku sora i publicat al Japó el 2005, m'adono que és el manga més recent que he llegit del mestre Taniguchi, però la veritat és que tenia un estil tan recognoscible com gairebé immutable amb el pas de les dècades.

La història ens parla de la fatídica trobada de l'adolescent Takuya Onodera i el salaryman Kazuhiro Kubota, que a la primera escena del còmic tenen un terrible accident de trànsit.

El cas és que quan en Kubota es desperta ho fa al cos d'en Takuya, que estava en coma, mentre que el cos de l'oficinista ha mort.

Com és natural, la família d'en Takuya li és estranya, i quan els intenta explicar atribueixen el relat a algun un problema psicològic derivat de l'accident. La cosa es complica, però, quan la consciència d'en Takuya es va despertant poc a poc i en Kubota s'adona que per poder fer el que vol fer s'ha d'afanyar, ja que intueix que al final el nano recuperarà el control complet del seu cos.

Amb aquesta segona oportunitat l'home s'adona de l'error d'haver-se consagrat a la feina i no haver-se plantat davant dels abusos dels seus superiors, cosa que va fer que tingués la dona i la filla desateses, i ara es proposa demanar-los perdó, però amb el cos de l'adolescent no li resultarà fàcil perquè, evidentment, és un cas que costa de creure. Tindrà una gran aliada, però, en la Kaori, la xicota del nano, de ment més oberta.

Mentre dura aquest periple, tant en Kubota com un Takuya que ens donen a entendre que no tenia gaire bona relació amb la seva família reflexionen, aprenen l'un de l'altre i volen esmenar els seus errors, de manera que estem davant d'una història d'aprenentatge.

Hi veig elements de Barri Llunyà i El almanaque de mi padre, en el primer cas per la premissa més aviat paranormal i en el segon pel tractament de la qüestió de la mort i el penediment. Aquí Taniguchi transmet novament el missatge de la necessitat d'aprofitar la vida de manera que no ens hàgim de lamentar de res, i de donar prioritat a les coses que tenen més importància, perquè no les tindrem per sempre, un missatge reforçat a l'emotiu epíleg que trobem al llibre.

 
Deia, en fer la ressenya de El almanaque de mi padre, que era un dels còmics més tristos que havia llegit mai, però Cielos radiantes no es queda pas curt. L'angoixa i la tristesa van creixent a mesura que coneixem la història d'en Kubota -val a dir que la del jove Takuya no té el mateix pes que la de l'home que li ocupa el cos-, i malgrat la situació fantàstica que se'ns planteja, l'autor ho fa amb tanta cura i amb tant domini del ritme narratiu que tot plegat, sumat a alguna escena d'allò més emotiva a la part final, el converteix també en un dels còmics més tristos que he llegit, i ja en van dos d'aquest autor.

En recomano, doncs, la lectura, tot i que, com sol passar amb les publicacions de Ponent Mon, no m'acabo de reconciliar amb alguns detalls negatius, com ara l'estrany ordre dels globus dins de les vinyetes, que sovint fan que costi veure per quina cal començar -no sé si té a veure amb el fet que les obres del mestre Taniguchi es publiquen normalment en sentit de lectura occidental amb les pàgines emmirallades, però diria que no- o una traducció que, sense estar malament, sí que requeriria un repàs en el criteri que fa que, per parlar del mateix moment, s'alterni entre el pretèrit perfet simple -no propi del castellà ibèric estàndard (especifico això abans que se'm queixin els parlants del nord peninsular) per parlar de fets del mateix dia- i el compost.

En tot cas reconec que aquí hi ha deformació professional, ja que em dedico a la revisió de textos de manga, i que en conjunt el resultat és millor que altres vegades. El més important, però, és que l'obra en si és excel·lent.

Lectures: Hotel Harbour View

De quan jo encara no comprava manga amb regularitat, més ben dit de quan comprava Bola de Drac, Ranma 1/2 i poca cosa més, recordo vagament la publicitat d'alguns volums recopilatoris únics que treia Planeta i que amb els anys van deixar d'estar disponibles, però que per sort, en sentit de lectura oriental i per fi traducció del japonès i no de l'anglès, ara va reeditant poc a poc.

Un d'ells era Hotel Harbour View, obra de la que no sabia absolutament res més fins que fa uns quants mesos la va recuperar, ara per fi completa, i vaig descobrir que el seu dibuixant era ni més ni menys que en Jirô Taniguchi.

A la portada podem veure que aquesta vegada fa els dibuixos del guionista Natsuo Sekikawa, col·laboració que es repeteix en altres manga que s'han publicat en castellà, i potser per això el to de l'obra és tan diferent del de les obres més conegudes del desaparegut mestre.

Cosa que no és pas dolenta, ans al contrari: va bé veure que és capaç de dibuixar qualsevol cosa, i en aquest cas Hotel Harbour View és una delícia per als aficionats al noir, amb els tòpics de paios solitaris, experts en fer anar la pistola i amb l'única feblesa de les femmes fatales, recurrents en quatre de les cinc històries que formen el volum.

Dones que de vegades sembla que siguin la mateixa, però al capdavall són relats diferents i ambientats en escenaris distants. 

Al llarg del llibre veiem situar-se l'acció a Hong Kong, París, Caracas i Tòquio, i se'ns expliquen dues històries d'homes que estan esperant que els vagin a matar -però en contextos diferents-, una sobre una venjança llargament forjada, una altra sobre un assassinat predestinat i finalment una altra, escrita pel francès Alain Saumon i retocada per Sekikawa, que ens mostra la particular visió de la yakuza per part d'un estranger, per a mi la història més fluixa de totes, en part perquè trobo que no acaba d'explicar gaire cosa i quan acaba fa la sensació que hagi de continuar.

Les altres històries val a dir que m'han agradat molt, tot i tenir estereotips del gènere -sospito que sense cap complex- són prou sorprenents en la seva resolució com per deixar-nos satisfets. 

Pel que fa al dibuix, el mestre Taniguchi mostra un estil que encara no és totalment aquell pel qual el coneixíem -parlem d'una obra de 1986-, però ja s'hi veu el seu amor pels rostres d'estil occidental, ben allunyats de l'estil típicament manga, i en aquest cas, perquè el gènere ho requereix, fa gala d'un gran domini de la narrativa cinematogràfica, amb zooms, canvis de pla i moltes escenes silencioses en què el protagonisme el tenen les imatges.

Deia que el dibuix no és el que després el caracteritzaria, o almenys no del tot, però això no vol dir que no trobem, en aquest volum, alguns dissenys detalladíssims i preciosos, i gaudirem especialment d'aquest punt a Good-Luck City, la primera -i inacabada- de les històries que conté el llibre, un experiment en color que es basa en vinyetes verticals on l'únic text és el del narrador, en un quadre de la part de sota de la pàgina. 

En qualsevol cas, Hotel Harbour View, que també és el nom d'un dels relats inclosos, és un Taniguchi diferent, no és el de Barri Llunyà o El almanaque de mi padre, recordem altre cop que els guions els escriu un altre, però que val igualment la pena i que haurien de llegir tant els seus fans com aquells aficionats el gènere policíac-detectivesc.

XXIII Saló del Manga de Barcelona

Un any més, i gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic, he pogut assistir al Saló del Manga de Barcelona, la cita anual per als aficionats al còmic i l'animació amb origen japonès, amb la qual he anat creixent i, tal com jo he evolucionat, també ho ha fet la manera amb què em prenc l'esdeveniment.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Per primera vegada, la fira s'ha estès durant 5 dies, en comptes dels 4 habituals, i també per primera vegada ha començat en dimecres, però l'ocasió hi convidava: era 1 de novembre, dia de Tots Sants. Dimecres va ser el dia que vam triar per anar-hi, i no sé com han estat de plens dissabte i diumenge -m'imagino que, com sempre, molt-, però el dia inaugural s'hi podia passejar tranquil·lament, tot i que no estava ni de bon tros tan desangelat com tradicionalment ho han estat els dijous. 

En fi, l'objectiu era, com en els darrers anys, fer-hi una ullada, mirar exposicions, en aquest cas no cercava cap signatura perquè no me n'interessava cap, i veure si hi havia res interessant per comprar, però sense cap esperança perquè, com he explicat en diverses ocasions, els darrers anys l'estoc de segona mà en manga s'ha estancat i s'acaben veient sempre les mateixes coses.

La meva única compra, i aquest cop començo amb el que acostumo a deixar per al final, ha estat el pack teòricament exclusiu del Saló Makoto Shinkai Works, que reuneix 5 pel·lícules de l'aclamat director d'animació, en edició Blu-ray però senzilla, sense cap extra, en contra de la meva filosofia habitual. 

Però és clar, sortia molt més barat així, les edicions especials d'anime acostumen a dur en realitat poc material interessant i, si són col·leccionistes de debò, amb CD de la banda sonora i tot plegat, surten massa cares. Així, per 35 euros tinc El lugar que nos prometimos, 5 centímetros por segundo, Viaje a Agartha, El jardín de las palabras i la famosa your name.

Pel que fa a les exposicions, una d'elles era la que celebrava els 100 anys d'animació japonesa, amb plafons que repassaven els anys més importants i les obres que s'hi van estrenar, com per exemple aquests anys 80 que van ser tan importants per a internacionalitzar l'anime.

En una altra es mostraven objectes i informació sobre l'expedició de cristians japonesos a Castella al segle XVII per tal d'aconseguir un acord comercial, l'anomenada Ambaixada Keichô, i la persecució d'aquesta religió al Japó. 

Com que aquest any ens ha deixat en Jirô Taniguchi (1947-2017), era d'esperar que se li fes algun homenatge, a aquest mangaka tan estimat a Europa i del qual hem vist editades tantes obres, entre les quals El almanaque de mi padre o Barri llunyà.

La més important era l'anomenada Somien els androides amb ovelles elèctriques? -referència a la novel·la de Philip K. Dick, adaptada al cinema amb el nom de Blade Runner, tot i que el títol correcte en català és Somien els androides xais elèctrics?-, dedicada al gènere dels mechas, robots i androides al manga i l'anime.

Un interessant repàs de les obres més importants del gènere, títols emblemàtics com Mazinger Z -amb una mostra també de marxandatge de producció espanyola de quan la sèrie va triomfar a TVE als anys 70-, Gundam, Evangelion i moltes més. 

Allà també s'exposaven alguns robots, un dels quals feia retrats robot, tot i que no en el sentit policial que estem acostumats a donar-li. A la foto ens podeu veure tots tres...

Perquè després que l'any passat celebréssim el 5è aniversari des que ens vam conèixer davant l'estand de Selecta Visión, aquest cop hem pogut portar-hi la nostra filla, que fa 1 any encara no venia amb nosaltres, ni tan sols a la panxa de la seva mare.

Un desig fet realitat en forma de nena que ja ha viscut el seu primer Saló, disfressada de Mike Wazowski de Monsters, Inc., però que l'any que ve intentarem que vagi d'algun personatge de manga.

Un Saló del Manga que encaro cada vegada d'una manera menys consumista, i més aviat com una experiència d'immersió en un ambient que, si tot va bé i li agrada, amb els anys podré compartir amb la nena.

Lectures: El almanaque de mi padre

El mestre Jirô Taniguchi, especialment apreciat a Europa gràcies a unes històries i un estil de dibuix propers al còmic europeu, fins al punt que aquí es publica en sentit occidental, i per tant emmirallat, per petició expressa seva, ens va deixar al febrer a l'edat de 69 anys. 

Se l'ha publicat molt, a l'estat espanyol -no tant com al francès, segur-, però Planeta Cómic no ha estat, ni de bon tros, la seva casa d'acollida habitual. Ho és en aquest cas, amb una obra prou coneguda, però que jo no he llegit fins ara, i això ha tingut l'avantatge de permetre'm llegir-ne una edició definitiva, de la col·lecció Trazado, sense pàgines repetides com passava a l'anterior edició recopilada -recordem que la primera vegada que es va publicar va ser en el format Biblioteca Manga, per parts- i amb una excel·lent traducció, a diferència del que ens acostumem a trobar amb els treballs publicats per Ponent Mon, l'editorial que més obres n'ha editat aquí.

El almanaque de mi padre (en japonès Chichi no koyomi) va ser publicada originalment el 1994 i narra la història de l'acostament d'un home de mitjana edat a la figura del seu pare un cop li comuniquen la seva mort, torna al seu poble per a les exèquies i, a través de les converses amb familiars i coneguts que feia molts anys que no veia, descobreix coses del seu pare que no sabia i que l'haurien ajudat a no distanciar-se'n quan, de petit, i arrel del trauma del divorci dels seus pares, el va culpar i a partir de llavors va evitar el contacte amb ell tant com va poder, fins al punt de marxar a Tòquio tan aviat com va poder.

Es podria dir que en un paràgraf he explicat tota la història, però no és ben bé així. L'obra és plena de detalls, matisos, escenes de la infantesa i l'adolescència del protagonista i moments d'allò és emotius i malencònics. I sense que, per la seva naturalesa, hi pugui haver girs sorprenents o grans cops d'efecte, El almanaque de mi padre té escenes punyents emmarcades en un context quotidià que fan que sigui una lectura interessant, i molt trista -és un dels còmics més tristos que he llegit mai-, a més de merèixer que hi tornem de tant en tant. 

Li he trobat paral·lelismes amb l'única altra obra que n'he ressenyat en aquest blog, Barri Llunyà, perquè al capdavall els seus protagonistes tornen a la infantesa d'una manera o d'una altra i exploren les relacions amb els seus éssers estimats amb un grau més o menys gran de penediment, però hi ha prou diferències com per poder dir que el mestre Taniguchi no feia sempre el mateix. A més, en la seva extensa bibliografia trobem obres de tota mena, fins i tot de ciència-ficció i de samurais.  

El almanaque de mi padre, a més, és interessant per a un lector occidental perquè retrata com és una cerimònia de comiat d'un difunt al Japó, al capdavall tota l'obra té lloc durant la vetlla i durant les primeres hores del dia de la cremació, i en llegir les converses dels personatges coneixem, com el protagonista, com era la vida del finat a través de mirades al passat. 

Tot plegat amb el dibuix realista i detallat d'un autor -nascut a Tottori, com el protagonista, per cert- l'estil del qual podríem reconèixer a quilòmetres de distància, però que també demostra que sap caracteritzar els personatges perquè els diferenciem en qualsevol edat, a més de regalar-nos bells paisatges, exteriors o interiors.

El almanaque de mi padre ha desplaçat Barri Llunyà com la meva obra preferida de l'autor, i també ha aconseguit un lloc entre els manga, i còmics en general, que m'enduria a la hipotètica illa deserta. Recomanadíssim.

Lectures: Barri Llunyà

Quan va sortir a la venda el manga Barri Llunyà el nom del seu autor no m'era pas desconegut, i és possible que ja n'hagués llegit alguna cosa. El més habitual en la bibliografia de Jirô Taniguchi són els volums únics, i a l'estat espanyol, després de tenir un gran èxit al francès, ja n'han arribat uns quants. Tot i així quan el manga que avui ressenyaré em va començar a cridar l'atenció i vaig decidir adquirir-lo va ser quan es va saber que en sortiria una edició en català.

Eren 400 pàgines a 24 euros, una proporció que no sorprèn en el cas d'una editorial petita com és Ponent Mon, però com que per a mi eren molts calés ho vaig deixar per a més endavant. Per desgràcia l'editorial va estar a punt de tancar fa uns anys, o això es deia, però la part positiva per als lectors va ser que molts dels seus títols es van intentar liquidar amb preus espectacularment baixos. En el cas de Barri Llunyà jo me'l vaig comprar en un Saló del Manga pel preu més que atractiu de 10 euros, i després d'uns anys (aquesta mena de còmics no els llegeixo de seguida, manies meves) l'he acabat llegint.

Doncs bé, tenia entès que era un dels millors treballs d'aquest autor que en moltes ocasions il·lustra els guions escrits per altres persones, però que en aquest cas fa de creador complet, i les lloances no s'equivocaven. Ja he dit que n'he llegit més coses, però Barri Llunyà és el que més m'ha agradat fins ara.

En aquesta obra serialitzada a la revista Big Comic entre 1998 i 1999, que en català es presentava el 2007 en edició integral després d'haver estat publicada en altres idiomes en dos volums d'unes 200 pàgines, el protagonista, un home de negocis de 48 anys anomenat Hiroshi Nakahara, té l'oportunitat de tornar a la seva adolescència quan, després del que sembla una equivocació a l'hora de pujar a un tren, va a parar a la ciutat on va créixer i havent visitat la tomba de la seva mare es trasllada (naturalment sense voler) al 1963, quan tenia 14 anys.

No és un trasllat simbòlic, no es tracta d'un record vívid, sinó que hi va de debò, però conservant els seus records d'una vida de 48 anys. Superada l'estupefacció i assumint que aparentment no pot tornar a la seva època, en Hiroshi decideix reviure la seva vida i es marca l'objectiu d'evitar un dels esdeveniments més traumàtics que va experimentar en aquella època: l'abandonament de la família per part del seu pare.

En retrobar-se amb els seus companys de secundària se li obre l'oportunitat d'observar-los d'una altra manera, coneixent el destí d'alguns d'ells, i fins i tot gosa acostar-se a la Tomoko, la noia més bonica de la classe, amb qui estableix una relació molt més propera que la que hi havia tingut en el seu "primer" pas pels 14 anys.

Amb els canvis que hi introdueix, poc a poc aquell estiu dels 14 anys es va distanciant del que forma part dels seus records, i aprofita l'avinentesa per a esprémer al màxim aquells anys que sovint ens passen sense que els valorem adequadament. És clar que amb la serenor d'un home de 48 anys és més fàcil deixar de banda les ximpleries adolescents que no pas quan tenim realment aquella edat i de tot en fem una muntanya.

L'objectiu principal, però, continua essent evitar que el seu pare, propietari d'una sastreria, marxi de casa, o si més no saber per què ho fa. Mentre fa plans en aquest sentit en Hiroshi també té l'oportunitat de conèixer millor el seu progenitor, així com aprofundir en la seva història i retrobar-se amb la mare i l'àvia, que al seu present fa temps que són mortes.

Tant el dibuix com la manera de narrar del mestre Taniguchi, deixant de banda la premissa del viatge en el temps, fan de Barri Llunyà un manga realista i de vida quotidiana, l'habitual en l'autor. Si tot plegat és un somni, una al·lucinació o passa de debò no és el més important. 

És un manga marcadament nostàlgic que ens convida a reflexionar sobre com vivim el dia a dia, els dies que sembla que no destaquen, i com aprofitem el temps que passem amb persones que un dia, per un motiu o un altre, deixarem de tenir al costat. Ho faríem d'una altra manera si tinguéssim una segona oportunitat de viure el passat?

L'edició

Sovint a les meves ressenyes parlo del que m'ha semblat l'edició, l'apartat tècnic, i aquest cas no serà diferent perquè hi ha moltes coses a dir. Ponent Mon va publicar en català Barri Llunyà en un gruixut volum de tapa tova amb solapes, i amb les primeres pàgines en color, tot i que només es va permetre aquest luxe a l'inici del llibre. En capítols posteriors es poden detectar algunes pàgines que originalment s'havien concebut també en color però que no han rebut el mateix tractament, i el fet que les del principi sí que s'hagin respectat com eren en el seu origen crida més l'atenció sobre les que no han tingut tanta sort. 

Deixant de banda la manera estranya de separar les frases, tot combinant de vegades sense cap mena d'escrúpol una coma i els punts suspensius, pràctica habitual en aquesta editorial, a Barri Llunyà hi ha dues coses que m'han sorprès negativament: l'ús de la impopular i inadequada font Comic Sans per als textos en què el protagonista pensa, que en aquest cas són molts, i el fet que es tracta d'una clamorosa traducció del castellà al català.

El primer problema ve de l'edició francesa, en què es basa gràficament aquesta (i el sentit de lectura occidental no ens ha de repel·lir, perquè la seva adaptació és petició expressa del mestre Taniguchi i la va dur a terme el també dibuixant Frédéric Boilet), però l'altre és quelcom que fa mal a la vista. Un exemple d'això és el que he posat aquí damunt: fixeu-vos en l'expressió "em dóna alguna cosa de diners". Sona estranya, oi? Doncs és sospitosament semblant a la castellana "me da algo de dinero", on sí que és natural a l'hora d'expressar una quantitat indeterminada però no gaire gran de diners. Doncs com aquest cas, uns quants.

Si la traducció del japonès al castellà és bona no hauria de ser un gran problema, passar del castellà al català, i es comprèn que l'editorial volgués retallar despeses tot evitant una nova traducció, aquest cop del japonès al català, sempre més cara que la del castellà al català, que en teoria pot fer gairebé tothom. Llegint Barri Llunyà es veu que la traducció original és correcta, el problema és que es nota el pas del castellà al català amb frases traduïdes literalment com la que he posat a tall d'exemple. 

El detall que va fer que m'adonés de la traducció literal, curiosament, no va ser cap expressió, sinó l'ús dels noms sense article al davant. No és que no l'hagi vist mai en literatura catalana o en traduccions catalanes més que correctes, però no es fa servir gaire, ni per escrit ni oralment, i fa pensar en el castellà. A mi, particularment, això sempre em fa saltar unes alarmes que en aquest cas eren encertades. 

Per a acabar-ho d'adobar, algunes de les poquíssimes vegades que sí que es fa servir l'article davant del nom (per tant tenim també un problema de coherència en el text) trobem una cosa tan lletja com emmudir la lletra hac japonesa, que es pronuncia aspirada, cosa que la traductora d'aquest manga no devia saber. Greu error, perquè no es pot dir "L'Hiroshi", atès que l'hac és aspirada i no pas muda, sinó que hauria de ser "en Hiroshi".

També hi ha algun lapsus com aquest, on podem llegir "t'he previst" en comptes de "té previst", però val a dir que no són freqüents. El que sí que és greu és que al llom del llibre s'hi llegeix "Barri Llunyá", sí, amb accent tancat, cas especialment greu perquè en català no hi ha cap cas d'a amb accent tancat i no es pot argumentar dubte. També passa en una portadeta interior. 

Ja em perdonareu, però els pocs manga que tenim en català haurien d'estar especialment cuidats, i en canvi sempre tenen coses que eren fàcilment evitables i que són el resultat de no anar amb compte, no revisar correctament o no contractar els traductors o retoladors adeqüats. És una llàstima, em sap molt de greu i com que vull els productes en la meva llengua (com qualsevol persona del món) i no els vull de qualsevol manera i a sobre donant les gràcies per tenir-los, ho he de denunciar, amb l'agreujant que jo he treballat de revisor i ara no tinc feina.

A banda de tots aquests problemes tècnics recomano moltíssim la lectura d'aquest manga, especialment als lectors que vulguin gaudir d'una història amena, nostàlgica, realista i amb un dibuix i un guió excel·lents que conformen un d'aquells títols per als gurmets del còmic japonès que es volen allunyar dels gèneres habituals o, com jo, no es limiten a un gènere ni una estètica concrets.