Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dut un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, sinó ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.

XXIII Saló del Manga de Barcelona

Un any més, i gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic, he pogut assistir al Saló del Manga de Barcelona, la cita anual per als aficionats al còmic i l'animació amb origen japonès, amb la qual he anat creixent i, tal com jo he evolucionat, també ho ha fet la manera amb què em prenc l'esdeveniment.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Per primera vegada, la fira s'ha estès durant 5 dies, en comptes dels 4 habituals, i també per primera vegada ha començat en dimecres, però l'ocasió hi convidava: era 1 de novembre, dia de Tots Sants. Dimecres va ser el dia que vam triar per anar-hi, i no sé com han estat de plens dissabte i diumenge -m'imagino que, com sempre, molt-, però el dia inaugural s'hi podia passejar tranquil·lament, tot i que no estava ni de bon tros tan desangelat com tradicionalment ho han estat els dijous. 

En fi, l'objectiu era, com en els darrers anys, fer-hi una ullada, mirar exposicions, en aquest cas no cercava cap signatura perquè no me n'interessava cap, i veure si hi havia res interessant per comprar, però sense cap esperança perquè, com he explicat en diverses ocasions, els darrers anys l'estoc de segona mà en manga s'ha estancat i s'acaben veient sempre les mateixes coses.

La meva única compra, i aquest cop començo amb el que acostumo a deixar per al final, ha estat el pack teòricament exclusiu del Saló Makoto Shinkai Works, que reuneix 5 pel·lícules de l'aclamat director d'animació, en edició Blu-ray però senzilla, sense cap extra, en contra de la meva filosofia habitual. 

Però és clar, sortia molt més barat així, les edicions especials d'anime acostumen a dur en realitat poc material interessant i, si són col·leccionistes de debò, amb CD de la banda sonora i tot plegat, surten massa cares. Així, per 35 euros tinc El lugar que nos prometimos, 5 centímetros por segundo, Viaje a Agartha, El jardín de las palabras i la famosa your name.

Pel que fa a les exposicions, una d'elles era la que celebrava els 100 anys d'animació japonesa, amb plafons que repassaven els anys més importants i les obres que s'hi van estrenar, com per exemple aquests anys 80 que van ser tan importants per a internacionalitzar l'anime.

En una altra es mostraven objectes i informació sobre l'expedició de cristians japonesos a Castella al segle XVII per tal d'aconseguir un acord comercial, l'anomenada Ambaixada Keichô, i la persecució d'aquesta religió al Japó. 

Com que aquest any ens ha deixat en Jirô Taniguchi (1947-2017), era d'esperar que se li fes algun homenatge, a aquest mangaka tan estimat a Europa i del qual hem vist editades tantes obres, entre les quals El almanaque de mi padre o Barri llunyà.

La més important era l'anomenada Somien els androides amb ovelles elèctriques? -referència a la novel·la de Philip K. Dick, adaptada al cinema amb el nom de Blade Runner, tot i que el títol correcte en català és Somien els androides xais elèctrics?-, dedicada al gènere dels mechas, robots i androides al manga i l'anime.

Un interessant repàs de les obres més importants del gènere, títols emblemàtics com Mazinger Z -amb una mostra també de marxandatge de producció espanyola de quan la sèrie va triomfar a TVE als anys 70-, Gundam, Evangelion i moltes més. 

Allà també s'exposaven alguns robots, un dels quals feia retrats robot, tot i que no en el sentit policial que estem acostumats a donar-li. A la foto ens podeu veure tots tres...

Perquè després que l'any passat celebréssim el 5è aniversari des que ens vam conèixer davant l'estand de Selecta Visión, aquest cop hem pogut portar-hi la nostra filla, que fa 1 any encara no venia amb nosaltres, ni tan sols a la panxa de la seva mare.

Un desig fet realitat en forma de nena que ja ha viscut el seu primer Saló, disfressada de Mike Wazowski de Monsters, Inc., però que l'any que ve intentarem que vagi d'algun personatge de manga.

Un Saló del Manga que encaro cada vegada d'una manera menys consumista, i més aviat com una experiència d'immersió en un ambient que, si tot va bé i li agrada, amb els anys podré compartir amb la nena.

30è Saló del Còmic: Dia 3

Tal com vaig dir a l'entrada sobre el segon dia del Saló, el tercer va ser el d'anar més tranquils, sense l'estrès de les signatures, però no vol dir que no n'hagi tingut. Al límit del temps de la sessió del matí del meu admirat Greg Rucka l'hem enganxat amb la cua buida i he aprofitat per passar-li tots els còmics que portava i on volia la seva dedicatòria.

I com que hi anava ben acompanyat vaig poder ser retratat amb el senyor Rucka, que posava amb el volum que em feia més gràcia que em signés perquè em va encantar, Batwoman: Elegy. 

Sí que em va agradar, sí, i tant. De fet li vaig dedicar una entrada al bloc i tot, a aquest llibre tan ben fet visual i argumentalment parlant.

Els números recopilats en aquell volum contenien unes pàgines extra amb les aventures de la Question que es van recopilar al seu torn i excepcionalment a The Question: Pipeline, que també va escriure ell i que em va signar.

El número 1 de la seva etapa a Wonder Woman, que en ser un còmic en format grapa em va signar, com sembla que és tradició, a la mateixa portada. 

El mateix que va fer amb el número 1 de 52, col·lecció que em va agradar força i on era un dels quatre guionistes, tots ells superestrelles de DC Comics d'aquell moment. Amb ell s'acabava la part de les signatures, ja que els dibuixants els hauré d'atrapar avui diumenge, quan reparteixin número a primera hora, matinant i posant-me a la cua de l'entrada del recinte abans que obri portes. 

La resta de la jornada va consistir en fer un altre tomb per les botigues, mirar amb més deteniment algunes coses, fer-nos fotos com aquesta al costat del símbol del meu estimat Batman...

...o del mateix Batman, el de les pel·lícules d'en Christopher Nolan concretament...

...o al costat d'aquest senyor tan lleig a qui li han posat cordes perquè fins el dia abans la gent feia cas omís del que posa el cartell que hi ha al costat, a l'alçada de la seva espatlla aproximadament.

També havia d'anar a recollir l'edició facsímil del primer número de Bola de Drac de la sèrie blanca que regalaven a l'estand de Planeta DeAgostini perquè tot just ara, al maig, se celebren els 20 anys de la primera edició del manga d'Akira Toriyama. És un número com el primer que va sortir, però amb textos de diversos editors al final i, malauradament, pàgines escanejades (en algunes es nota més que en d'altres, i si ja era així a l'original no me'n recordo) i amb una olor diferent de la que feien els còmics originals, però vaja, era de franc.

També hi va haver lloc per a les exposicions, com per exemple aquesta de l'anomenada The New 52, el rellançament complet de DC tallant amb les històries que hi havia hagut fins ara i començant des de zero. Hi havia pàgines de diverses col·leccions on dibuixants o entintadors amb origen a l'estat espanyol havien participat. 

Aquesta l'havia vist el primer dia, però en parlo ara perquè igualment li vam fer una ullada ahir també. Resulta que l'Spider-man també està d'aniversari, i concretament enguany arriba als 50, que no està gens malament. Una exposició repassa els seus orígens i també dóna especial importància al pas d'autors originaris de l'estat espanyol per les seves diverses col·leccions, especialment durant els darrers anys.

La de la Xina, que era el país convidat, ens mostra la producció creixent de còmic al seu país encara que ho faci "inspirant-se" gràficament en el manga del seu odiat país veí.

Una altra exposició repassava breument la trajectòria del recentment desaparegut Jean "Moebius" Giraud, a qui ja vaig dedicar una entrada quan va morir.

La de Mazinger Z estava cantada, aprofitant que venia el seu creador, en Go Nagai, però també perquè el tema d'aquest Saló són els robots. I a banda del més famós dels robots japonesos...

...amb el permís de l'Astroboy...

...i en Doraemon...

...també hi havia mostres de la presència d'aquests éssers artificials en tota mena de còmics com ara els de Mortadel·lo i Filemó (que ja podem anomenar així perquè a partir d'ara es publicaran també en català), els de Superllopis o els del mateix Capitán Trueno, encara que sembli mentida.

Ja que s'hi han posat, han aprofitat per dur-nos alguns robots de debò, no tan avançats com els que veiem a la ciència-ficció, però que igualment estaven envoltats de gent que els volia veure de ben a prop. Aquest feia dibuixos, els signava, els desava, agafava noves làmines i en feia més. 

Aquesta altra exposició, que ja havia visitat el dia anterior però que ahir vaig voler tornar a mirar per sobre, gira al voltant de Little Nemo, un dels primers còmics de la història i també un dels més famosos, que s'ha recuperat parcialment en una edició de 2 volums enormes, respectuosa amb el format de 1905 que va ser l'any que va veure néixer aquesta obra de Winsor McCay, i que tenen un preu de 125 euros cadascun, segons l'edició en castellà de Norma Editorial, perquè són edicions limitades de 1.000 còpies.

Afegeixo aquest paràgraf després de tornar del meu frustrat quart dia de Saló, que volia fer servir per a aconseguir un dibuix d'en Rags Morales, en Greg Capullo, en Guillem March o en Pere Pérez, però no ha pogut ser: ni anant-hi 50 minuts abans d'obrir portes, ni corrent tot el que he pogut pel recinte un cop han obert... res de res. Al final el caos i les corredisses han fet que de 30 persones que tenia al davant passés a 40 i ECC Ediciones s'ha quedat sense números amb dret a dibuix. Caca de la vaca i cap a casa.

Si voleu llegir com van anar els altres dos dies del Saló aquí teniu el primer i el segon.