Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.