Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!