Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.

Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys. 

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.

Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac. 

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 

Lectures: Dr. Slump vol. 9

Continuen les ressenyes individuals dels volums de Dr. Slump i he de dir que el llistó que havia deixat el volum 8 estava molt alt, de manera que tenia ganes de veure com se les empescava, el novè recopilatori d'aquesta edició en 15 entregues, per com a mínim quedar bé.

I m'alegro de poder dir que se'n surt prou bé. Hi tenim una mica de tot: històries autoconclusives, desenvolupament de personatges, trames més llargues i, segons com es miri, l'aparició d'algun nou personatge dels que es quedaran a la Vila del Pingüí. Som-hi.

El volum comença amb una història autoconclusiva, la dels motoristes "delinqüents" que venen verdures, que trobo més aviat fluixa, cosa que em feia presagiar una baixada ben forta respecte al volum anterior, però després tenim una agradable sorpresa, i és que resulta que en Sembei rep la visita del seu avi, que no coneixíem!

El ve a veure acompanyat d'un nen que és el seu net, així ho explica, però tot i que se sobreentén que això el converteix en cosí del protagonista, és una paraula que no s'arriba a fer servir mai. Ben curiós.

A banda de diversos gags que tenen a veure amb el fet que els visitant són un parell de pagerols de la mida d'un campanar, que no sabien ni el que era una televisió i han trigat dos anys a arribar des del poble, es produeix un moment de tensió quan l'avi no reconeix l'Arale, la seva suposada neta, i posa en Sembei en un compromís pel que fa a la seva explicació oficial de l'existència de la nena robot... i ho resol d'una manera ben absurda.

Tot seguit tenim una aventura espacial, o més ben dit una aventura en un altre planeta on el menys important és el trajecte, en què l'Arale i en Tsukutsun, en tres actes i aportant una  mica d'acció a la sèrie, lluiten contra els invasors d'aquest astre, que fan la vida impossible a l'espècie autòctona a la qual pertany un viatger interestel·lar que ha arribat a la Terra empaitant un delinqüent.

Parlant de cossos celestes, a continuació trobem una història autoconclusiva en què l'Arale i la Tsururin fan una excursió al passat amb el Tobogan del Temps i descobrim que influeixen en el curs de la Història. Després, un altre relat d'una sola entrega i d'aquells en què els personatges de Dr. Slump representen un paper diferent: aquesta vegada els homes de la Vila del Pingüí són les millors ballarines de ballet d'una companyia que prepara una obra, i la rivalitat entre les seves ballarines més destacades desemboca en tragèdia.

I el que deia al principi sobre un personatge nou, en realitat és una mica trampós: la Vila del Pingüí es desperta sobresaltada per una onada de robatoris que resulta que no són res més que la Gatxan descontrolada pel que fa a la gana... i és que s'està preparant per formar un capoll i transformar-se en... bé, per duplicar-se.

Ara hi ha dues Gatxans, i això implica el doble de problemes relacionats amb els seus hàbits alimentaris, com es demostrarà al llarg de dos capítols més. 

Després tenim una cosa que a mi m'agrada força: malgrat que a Dr. Slump l'humor impera i els capítols autoconclusius encaixen bé amb aquest gènere, de vegades hi ha històries que duren tres o quatre entregues, com ja hem vist, però al tram final d'aquest volum hi ha un petit fet argumental que influeix en successius episodis que no hi tenen res a veure: una frustrada invasió extraterrestre permet a en Sembei donar un cop de mà als Tsun en el seu desig d'enlairar l'avariada nau per tornar a la Xina -cosa que surt malament, per cert- i després al rei Nikotxan i el seu súbdit, que es fan creus que els regalin una nau després de tant de temps intentant aplegar els diners per poder tornar a casa.

En el viatge, l'Arale i les Gatxan els acompanyen com a polissones i això motivarà una aventura de "rescat" per part del "germà" de la nena, però és que a més, tot just acabar de conèixer el planeta Nikotxan, i per primer cop si no vaig errat, un volum d'aquest manga ens deixa amb un cliffhanger. Caldrà, doncs, llegir aviat el desè tom recopilatori, però he de dir que el novè m'ha deixat amb més bona boca que no m'esperava.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 1

Normalment escric les entrades sobre obres de manga quan ja me les ha acabat de llegir, però hi ha hagut alguns casos en què les he ressenyat volum a volum, o de dos en dos. Ara, per circumstàncies personals, no llegeixo tant com voldria, de manera que la secció Lectures del blog acaba sent massa esporàdica i, a més, tinc moltes ganes de parlar d'aquesta nova lectura, així que he pensat que amb aquesta sèrie ho faré així: n'aniré parlant a mesura que la llegeixi.

Dr. Slump, el manga original, ha sortit en català. És una frase que hauria d'haver escrit l'any 1997, quan va sortir en castellà en aquell format anomenat Biblioteca Manga. Me la vaig comprar llavors, vaig llegir la història perquè en aquell moment era en castellà o res, i després, quan el 2009 va arribar l'edició definitiva, amb pàgines en color, em vaig vendre l'edició que jo tenia i donava per fet que, ara sí, sortiria també en català. Doncs no. Ha calgut esperar a 2022, un any en què, de cop, diverses editorials han decidit apostar per la nostra llengua d'una manera testimonial respecte a l'obra en castellà, sí, però decididament més satisfactòria que el panorama que teníem fins ara.

En fi, feta aquesta introducció, parlem de l'obra, i malgrat el greu retard amb què se'ns ha portat el cas és que ja tenim Dr. Slump en la llengua en què tants de nosaltres en vam veure la sèrie animada quan la van emetre, que si no vaig errat no va tenir versió castellana. En altres paraules, era una d'aquelles obres que els catalans no podem concebre en un idioma que no és el nostre. Això, per fi, s'ha començat a reparar.

La història més o menys ja la coneixem, o més aviat la premissa, perquè és una obra sense una trama subjacent i que es basa en una sèrie d'històries autoconclusives. Al primer volum es posen les bases que ens resulten tan familiars: l'Arale és una nena robot creada per en Sembei Norimaki, un inventor que encara ara no sé de què viu, perquè no l'he vist mai cobrant per la seva feina, i tots dos viuen a l'entranyable vila del Pingüí. 

Com que, com a inventor, és una mica sapastre, li surt una androide (ginoide, de fet) esbojarrada i miop, tot i que amb una força sobrehumana. A mesura que avancen els capítols coneixem els personatges secundaris que ja formen part dels nostres records de la infantesa, com l'Akane, en Tarô, en Pisuke, la senyoreta Yamabuki... 

Són personatges que no saben que l'Arale no és humana, cosa que genera un seguit de situacions d'allò més divertides i que és el combustible dels gags que farceixen l'obra. En aquest primer volum, a més, veiem com el disseny de l'Arale és més estilitzat en els primers capítols i, després, té l'aspecte d'una nena de primària, més baixeta i arrodonida, que xoca amb els 13 anys que representa que té. És una curiositat de l'evolució de Dr. Slump que fins i tot és entranyable de veure ara.

El manga es llegeix amb fruïció, tant pel que representa per als otakus catalans de certa edat -per a mi, almenys, l'idioma ha estat un bon al·licient- com pel ritme i la fluïdesa que el caracteritzen, amb referències a altres obres i bromes que trenquen la quarta paret incloses, que jo no recordava però que són habituals. 

També la traducció és exquisida, respectuosa però adaptant quan cal perquè els gags no perdin la gràcia, i he de dir que soc un públic dur quan es tracta de riure en veu alta, però Dr. Slump amb aquesta traducció m'ho ha posat difícil i reconec que alguna petita rialla se m'ha escapat.

Pel que fa a l'edició, la catalana manté el preu de la castellana Ultimate, però perd la camisa i es queda amb el mateix disseny de portada que la castellana (en català, evidentment, i amb un avís que és l'edició catalana) i les solapes de la rústica. És per l'augment del preu del paper -que ja ha fet pujar els preus de moltes obres de diverses editorials- o per minimitzar els riscos que sempre suposa editar en català -encara que ara s'hi hagin envalentit-? No ho sé, però és l'edició que tenim.

Com que és una edició basada en la kanzenban japonesa, les pàgines que originalment havien sortit en color a la revista Shônen Jump durant la publicació inicial entre 1980 i 1984 i que a l'edició en volums normals es perdien recuperen el seu gloriós color -o en alguns casos el bitò- en aquesta versió, cosa que s'agraeix. 

En fi, Dr. Slump és una obra cabdal del manga per als catalans i les catalanes que voregem o ja som a la quarantena, la primera obra llarga d'Akira Toriyama. He volgut dedicar una entrada més extensa al seu primer volum i a partir d'ara seran entrades més breus comentant més aviat els seus continguts, però per fi podem dir que ja la tenim aquí.

Els 5 moments més estranys de Bola de Drac

De Bola de Drac se'n pot parlar enfocant-la des de molts punts de vista, i he fet entrades de tota mena al respecte, des de les ressenyes dels volums fins a algun moment mític, passant per errors o incongruències de guió. Però fa un temps em van suggerir, després de publicar l'entrada sobre els meus 5 moments preferits del manga, que en fes una sobre els moments més estranys. Aquelles coses que fan pensar "però què...?", i no tant els errors o les incoherències argumentals, que com he dit ja havia tractat anteriorment.

Aquest cop també em baso en la versió còmic, que és l'original, i no tant en l'animada, tot i que és a l'animada on, als episodis i les escenes de farciment, passen coses més estranyes respecte al to de l'obra o de la saga concreta, sense anar més lluny aquell episodi de farciment en què en Goku i en Cor Petit es treuen el carnet de conduir. Però reconec que la controlo menys i em costaria parlar-ne amb adequació, així que encaro el tema dels what the fuck de Bola de Drac basant-me en el manga i prou.

Per exemple la flipada que representa el moment en què en Tao Pai Pai, sens dubte un dels personatges més forts del món en aquell moment de la història, arrenca un tros de columna i el llança amb força cap a la terra sagrada de Karin, amb la intenció d'enfilar-s'hi i emprar el cilindre rocós (o marmori, vés a saber) com a vehicle atesa la seva incapacitat per volar.

La idea és bona, i no podem entrar, en un cas com el de Bola de Drac, en discussions sobre la versemblança física de tal proesa, però sí que va ser d'aquelles coses que ens van deixar amb un pam de nas. Almenys a mi (en el meu cas, un pam extra, a més a més del que ja tinc). Per no canviar de personatge, però sense que compti com un altre dels 5 moments que he triat, vull esmentar breument l'assassinat del General Blue clavant-li la punta de la llengua a la templa. Increïble.

El primer desig que se li formula al Drac Shenron tant al manga com a l'anime són... les calces d'una noia. I el formula l'Oolong, un porc antropomòrfic que a sobre és capaç de transformar-se en calces, si vol, com queda demostrat uns capítols abans. Aquesta obsessió dels pervertits per la roba interior, sovint per sobre d'allò que amaguen, és recurrent al manga, però a Bola de Drac condueix a reflexions com la que faig ara.

Si l'Oolong és capaç de transformar-se en el que vulgui i fins que en Goku i la Bulma no el van conèixer feia el que li rotava amb aquesta habilitat, necessita que li concedeixin el desig d'unes calces? No podia demanar, per exemple, una noia formosa que estigués enamorada d'ell? D'acord, això ja entra en el camp de les incoherències i els misteris del guió, i he dit que parlaria de moments sorprenents i estranys. Doncs bé, aquest ho és: l'Oolong demanant unes calces per tal d'impedir que en Pilaf demani el seu desig.

Que en Vegeta s'acostumi a la vida a la Terra, s'estovi i es torni pacífic -sense deixar de ser esquerp- és quelcom que ens vam creure, ho vam considerar plausible i el va convertir en un personatge encara més atractiu. Aquesta combinació va fer que esdevingués un dels meus personatges preferits, juntament amb en Cor Petit i en Krilín.

Però per més que tingués l'uniforme de guerrer a la rentadora o destrossat, que s'arribés a posar aquest horrorós conjunt de camisa rosa i pantalons grocs va ser un gran impacte. I encara més que, amb l'arribada d'en Freezer a la Terra, es permetés ser vist en públic amb aquesta indumentària.

Al Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai hi han passat moltes coses sorprenents, que van més enllà de la competició intrínseca, com ara l'aparent destrucció de la Lluna o l'escampada de la 25a edició, però per a mi el moment més WTF va ser el que es va produir als quarts de final de la 23a. 

En Goku, per un malentès que l'antiquada traducció catalana -ignoro què va passar en castellà- va fer encara més incomprensible, es va veure obligat a casar-se amb la seva contrincant, la Chichi, vella coneguda. A més, l'entranyable àrbitre va anunciar que s'havia produït el casament allà mateix, en aquell moment. Un acord verbal elevat a vinculant que va ser l'únic que es va produir al manga, ja que el casament amb els vestits i la parafernàlia només va sortir als dibuixos animats, i d'una manera tangencial.

Acabo amb un dels més sorprenents i simpàtics: l'arribada d'en Goku a la Vila del Pingüí mentre persegueix el General Blue de la Cinta Vermella. 

L'Akira Toriyama no va inventar el concepte del crossover, però sens dubte el de les seves dues grans obres, Bola de Drac i Dr. Slump, amb regust a episodi de farciment però nascut a la versió original en paper, va ser tota una sorpresa i alhora una cosa ben estranya. 

En podria haver dit més, però em volia limitar a 5. En fer-ho he deixat fora escenes com la unió entre en Krilín i l'A-18, o algun atac com ara el del canvi de cos d'en Ginew. Quins són els vostres?

XIX Saló del Manga

Si em coneixeu mínimament sabíeu que aniria al XIX Saló del Manga de Barcelona, i com que sé que ho estàveu esperant amb candeletes us faré una petita crònica del meu pas per l'esdeveniment més important de l'estat espanyol relacionat amb el manga, que sempre té lloc al final del mes d'octubre.

Hi anava amb la intenció de passar l'estona veient l'ambient, mirant les exposicions i rebuscant entre les parades que tenen manga a preu reduït, i aprofitant que no havia de pagar l'entrada (ni fer cua), gràcies al fet que tenia una de les acreditacions concedides als membres del bloc Hablando en Manga.

Coincidint amb una nova edició de la sèrie animada de Bola de Drac hi havia una exposició dedicada a la gran obra d'Akira Toriyama, que incloïa un parell de photo calls on es podia posar i fer una mica el ximple, ocasió que no he deixat escapar.

L'exposició en si estava dedicada més aviat a Bola de Drac Z, i s'havia vist (també els photo call) a la recent Expomanga de Madrid (per això els textos, a diferència de les altres exposicions, estaven només en castellà). Hi havia il·lustracions de la sèrie, però el més interessant eren els settei, unes pàgines de personatges que es feien servir com a referent per tal que els animadors tinguessin el mateix criteri a l'hora de dibuixar-los, amb anotacions i proporcions. 

A l'estand de Norma Editorial hi havia una petita exposició de portades, il·lustracions i originals de Bakuman, un dels còmics amb què més he gaudit dels últims anys i que estic en procés d'acabar de llegir (ja en faré la ressenya, i aviat).

Una altra de les exposicions del Saló era la dedicada a Toriko i One Piece, dos dels shônen (manga per a nois) de més èxit dels darrers anys (sense anar més lluny, One Piece és el manga més venut de la història i fa tirades de rècord), i aprofitant l'avinentesa Planeta regalava el crossover de 20 pàgines de totes dues obres, i a més traduït. Tot un detall, encara que personalment no segueixi cap dels dos títols per qüestió d'espai.

L'exposició que més il·lusió em feia, però, era l'anomenada Manga en Joc, comissionada pel famós traductor Marc Bernabé, on es repassaven els manga de temàtica esportiva més importants, i es feia en diversos apartats. El de beisbol, com no podia ser d'una altra manera, a banda de grans clàssics com Kyojin no Hoshi o Dokaben, tenia 3 de les obres de Mitsuru Adachi dedicades a aquest esport, entre elles Touch i Cross Game. 

Al costat hi havia un túnel de bateig, molt adequat a un Saló on el tema era l'esport al manga (i al Japó l'esport rei és el beisbol), on he pogut provar les meves habilitats amb el bat, no gran cosa però millors del que em pensava, però sobretot m'he pogut treure una mica l'espina de practicar aquest esport que m'encanta d'haver-lo vist al manga i als videojocs, però que a Barcelona ni a Catalunya té la tradició que té al Japó, els Estats Units o Cuba.

A banda del beisbol també hi havia plafons dedicats a les arts marcials (amb el judo, per exemple, representat per Cinturó Negre, o la lluita lliure fantàstica de Musculman), al bàsquet, al món del motor, altres esports com el tennis, el voleibol o fins i tot el ping-pong o el ciclisme, i naturalment al futbol, amb representants com Ganbare Kickers o Shoot!

Si hi trobeu a faltar Captain Tsubasa és perquè tenia no apareixia a la secció de futbol, sinó que tenia un apartat propi, una miniexposició exclusiva, on a banda de les diferents sagues que l'han dut a acumular 90 volums des que va començar el 1981 hi havia objectes més enllà del manga, com ara els còmics falsos que es venien aquí als anys 90 o alguns dels molts videojocs que ha originat aquesta mítica obra.

També s'hi podia observar una reproducció del mural que l'autor, Yôichi Takahashi, va dibuixar a l'estadi del C.E. Sabadell fruit de l'acord entre el dibuixant i el club, que tenia també un estand amb marxandatge de l'equip amb la imatge d'en Cesc Hiroshi, personatge creat expressament per a aquesta col·laboració entre mangaka i club l'any passat.

Precisament la de Yôichi Takahashi era l'única signatura que m'interessava dels autors convidats al XIX Saló del Manga, i la vaig aconseguir. No pas gràcies a Selecta Visión, que imposava la compra in situ de la sèrie en DVD —en una edició que anunciava com a exclusiva i que no era res més que la darrera que va treure, ja descatalogada, amb una enganxina a sobre— i no donava cap oportunitat als que ja la teníem d'abans. 

A sobre va establir un sistema segons el qual hi havia una hora concreta en què es venien els packs amb dret a número. Unes condicions absurdes, si a més hi sumem la presumpta negativa de l'autor a signar res que no fossin aquells DVD, és a dir que en principi el còmic publicat per Glénat quedava descartat, possiblement pel trencament de relacions entre l'editorial japonesa, Shûeisha, i Glénat/EDT.

No va ser gràcies a Selecta, doncs, que vaig aconseguir la signatura. Va ser gràcies a Cosplay Original, l'empresa que ven les samarretes basades en la sèrie animada, com la del Furano, que porto posada a la foto. I a més no calia comprar-la allà, sinó que duent-la posada la marcaven i permetien introduir 3 butlletes per al sorteig de números, que em va tocar perquè al final no hi havia tants participants. 

Doncs bé, no només això, sinó quan em va tocar el torn els responsables em van dir que podia donar-li el còmic per a signar, sense cap problema, i això és el que vaig fer: tinc el volum 1 de Captain Tsubasa de Glénat signat per en Yôichi Takahashi.

El plat fort dels salons del manga són, però, per a mi, les compres de manga, i com sempre hi anava buscant volums a preu reduït, tant si eren de segona mà com si eren nous però per alguna raó els estands els venien més barats, i vaig trobar-hi exemplars dels dos casos. 

Vaig comprar els còmics el primer dia, perquè com que busco sobretot segona mà el primer dia a primera hora és quan es troben les coses, naturalment. Aquesta és la meva llista completa de compres:

Fora del Saló, a la meva botiga habitual, amb el 10% de descompte:

• Bakuman 20 (últim número)
• Sailor Moon 7
• Fullmetal Alchemist 2 (nova edició, i l'1 ja el tenia perquè ens va tocar en un concurs)

Al Saló, entre segona mà (en bon estat) i d'altres que estaven rebaixats per motius que desconec:

• Me gusta porque me gusta 3 (ara em falta només el 2)
• Midori, échame una mano 6 i 7 (completo col·lecció!)
• I am a hero 3
• Thermae Romae III
• Mankan Zenseki 1 (ja tenia el 2, per tant completo col·lecció!)
• Black Jack 7 i 8 (ara me'n falten només 3, que són el 10, el 12 i el 17)
• Pluto 7 (ara em falten el 6 i el 8)
• Billy Bat 5, 7 i 8 (vaig gairebé al dia)
• 20th Century Boys 13 (no surt a la foto, és posterior, i encara me'n falten molts per a completar-la)
• Bakuman. Charaman (guia de personatges, que tampoc no surt a la foto)

I una figureta de Dr. Slump, de l'Arale i la Gatchan concretament, una compra amb què no comptava, perquè amb el limitat pressupost que tenia (i que vaig gastar del tot) no pensava adquirir cap producte de marxandatge, però no se'n troben tantes, de figures d'aquesta obra, i em va agradar. 

Val a dir que m'ho he passat bé, en aquest XIX Saló del Manga de Barcelona. Hi he comprat més segona mà (o rebaixat) del que em pensava, he resistit la temptació de començar coses noves i m'he concentrat en anar omplint forats de les meves col·leccions. També hi he conegut alguns dels companys del bloc Hablando en manga, he assistit a presentacions de les editorials que en general no han estat gaire lluïdes però que m'han donat l'alegria de l'anunci de la continuació de Cinturó Negre després que la donàvem per cancel·lada, he pogut provar el Mario Kart 8, de la Wii U, que sortirà l'any vinent, i he pogut jugar una mica a beisbol.