XIX Saló del Manga

Si em coneixeu mínimament sabíeu que aniria al XIX Saló del Manga de Barcelona, i com que sé que ho estàveu esperant amb candeletes us faré una petita crònica del meu pas per l'esdeveniment més important de l'estat espanyol relacionat amb el manga, que sempre té lloc al final del mes d'octubre.

Hi anava amb la intenció de passar l'estona veient l'ambient, mirant les exposicions i rebuscant entre les parades que tenen manga a preu reduït, i aprofitant que no havia de pagar l'entrada (ni fer cua), gràcies al fet que tenia una de les acreditacions concedides als membres del bloc Hablando en Manga.

Coincidint amb una nova edició de la sèrie animada de Bola de Drac hi havia una exposició dedicada a la gran obra d'Akira Toriyama, que incloïa un parell de photo calls on es podia posar i fer una mica el ximple, ocasió que no he deixat escapar.

L'exposició en si estava dedicada més aviat a Bola de Drac Z, i s'havia vist (també els photo call) a la recent Expomanga de Madrid (per això els textos, a diferència de les altres exposicions, estaven només en castellà). Hi havia il·lustracions de la sèrie, però el més interessant eren els settei, unes pàgines de personatges que es feien servir com a referent per tal que els animadors tinguessin el mateix criteri a l'hora de dibuixar-los, amb anotacions i proporcions. 

A l'estand de Norma Editorial hi havia una petita exposició de portades, il·lustracions i originals de Bakuman, un dels còmics amb què més he gaudit dels últims anys i que estic en procés d'acabar de llegir (ja en faré la ressenya, i aviat).

Una altra de les exposicions del Saló era la dedicada a Toriko i One Piece, dos dels shônen (manga per a nois) de més èxit dels darrers anys (sense anar més lluny, One Piece és el manga més venut de la història i fa tirades de rècord), i aprofitant l'avinentesa Planeta regalava el crossover de 20 pàgines de totes dues obres, i a més traduït. Tot un detall, encara que personalment no segueixi cap dels dos títols per qüestió d'espai.

L'exposició que més il·lusió em feia, però, era l'anomenada Manga en Joc, comissionada pel famós traductor Marc Bernabé, on es repassaven els manga de temàtica esportiva més importants, i es feia en diversos apartats. El de beisbol, com no podia ser d'una altra manera, a banda de grans clàssics com Kyojin no Hoshi o Dokaben, tenia 3 de les obres de Mitsuru Adachi dedicades a aquest esport, entre elles Touch i Cross Game. 

Al costat hi havia un túnel de bateig, molt adequat a un Saló on el tema era l'esport al manga (i al Japó l'esport rei és el beisbol), on he pogut provar les meves habilitats amb el bat, no gran cosa però millors del que em pensava, però sobretot m'he pogut treure una mica l'espina de practicar aquest esport que m'encanta d'haver-lo vist al manga i als videojocs, però que a Barcelona ni a Catalunya té la tradició que té al Japó, els Estats Units o Cuba.

A banda del beisbol també hi havia plafons dedicats a les arts marcials (amb el judo, per exemple, representat per Cinturó Negre, o la lluita lliure fantàstica de Musculman), al bàsquet, al món del motor, altres esports com el tennis, el voleibol o fins i tot el ping-pong o el ciclisme, i naturalment al futbol, amb representants com Ganbare Kickers o Shoot!

Si hi trobeu a faltar Captain Tsubasa és perquè tenia no apareixia a la secció de futbol, sinó que tenia un apartat propi, una miniexposició exclusiva, on a banda de les diferents sagues que l'han dut a acumular 90 volums des que va començar el 1981 hi havia objectes més enllà del manga, com ara els còmics falsos que es venien aquí als anys 90 o alguns dels molts videojocs que ha originat aquesta mítica obra.

També s'hi podia observar una reproducció del mural que l'autor, Yôichi Takahashi, va dibuixar a l'estadi del C.E. Sabadell fruit de l'acord entre el dibuixant i el club, que tenia també un estand amb marxandatge de l'equip amb la imatge d'en Cesc Hiroshi, personatge creat expressament per a aquesta col·laboració entre mangaka i club l'any passat.

Precisament la de Yôichi Takahashi era l'única signatura que m'interessava dels autors convidats al XIX Saló del Manga, i la vaig aconseguir. No pas gràcies a Selecta Visión, que imposava la compra in situ de la sèrie en DVD —en una edició que anunciava com a exclusiva i que no era res més que la darrera que va treure, ja descatalogada, amb una enganxina a sobre— i no donava cap oportunitat als que ja la teníem d'abans. 

A sobre va establir un sistema segons el qual hi havia una hora concreta en què es venien els packs amb dret a número. Unes condicions absurdes, si a més hi sumem la presumpta negativa de l'autor a signar res que no fossin aquells DVD, és a dir que en principi el còmic publicat per Glénat quedava descartat, possiblement pel trencament de relacions entre l'editorial japonesa, Shûeisha, i Glénat/EDT.

No va ser gràcies a Selecta, doncs, que vaig aconseguir la signatura. Va ser gràcies a Cosplay Original, l'empresa que ven les samarretes basades en la sèrie animada, com la del Furano, que porto posada a la foto. I a més no calia comprar-la allà, sinó que duent-la posada la marcaven i permetien introduir 3 butlletes per al sorteig de números, que em va tocar perquè al final no hi havia tants participants. 

Doncs bé, no només això, sinó quan em va tocar el torn els responsables em van dir que podia donar-li el còmic per a signar, sense cap problema, i això és el que vaig fer: tinc el volum 1 de Captain Tsubasa de Glénat signat per en Yôichi Takahashi.

El plat fort dels salons del manga són, però, per a mi, les compres de manga, i com sempre hi anava buscant volums a preu reduït, tant si eren de segona mà com si eren nous però per alguna raó els estands els venien més barats, i vaig trobar-hi exemplars dels dos casos. 

Vaig comprar els còmics el primer dia, perquè com que busco sobretot segona mà el primer dia a primera hora és quan es troben les coses, naturalment. Aquesta és la meva llista completa de compres:

Fora del Saló, a la meva botiga habitual, amb el 10% de descompte:

• Bakuman 20 (últim número)
• Sailor Moon 7
• Fullmetal Alchemist 2 (nova edició, i l'1 ja el tenia perquè ens va tocar en un concurs)

Al Saló, entre segona mà (en bon estat) i d'altres que estaven rebaixats per motius que desconec:

• Me gusta porque me gusta 3 (ara em falta només el 2)
• Midori, échame una mano 6 i 7 (completo col·lecció!)
• I am a hero 3
• Thermae Romae III
• Mankan Zenseki 1 (ja tenia el 2, per tant completo col·lecció!)
• Black Jack 7 i 8 (ara me'n falten només 3, que són el 10, el 12 i el 17)
• Pluto 7 (ara em falten el 6 i el 8)
• Billy Bat 5, 7 i 8 (vaig gairebé al dia)
• 20th Century Boys 13 (no surt a la foto, és posterior, i encara me'n falten molts per a completar-la)
• Bakuman. Charaman (guia de personatges, que tampoc no surt a la foto)

I una figureta de Dr. Slump, de l'Arale i la Gatchan concretament, una compra amb què no comptava, perquè amb el limitat pressupost que tenia (i que vaig gastar del tot) no pensava adquirir cap producte de marxandatge, però no se'n troben tantes, de figures d'aquesta obra, i em va agradar. 

Val a dir que m'ho he passat bé, en aquest XIX Saló del Manga de Barcelona. Hi he comprat més segona mà (o rebaixat) del que em pensava, he resistit la temptació de començar coses noves i m'he concentrat en anar omplint forats de les meves col·leccions. També hi he conegut alguns dels companys del bloc Hablando en manga, he assistit a presentacions de les editorials que en general no han estat gaire lluïdes però que m'han donat l'alegria de l'anunci de la continuació de Cinturó Negre després que la donàvem per cancel·lada, he pogut provar el Mario Kart 8, de la Wii U, que sortirà l'any vinent, i he pogut jugar una mica a beisbol. 

Per què no m'agrada gaire en Tsubasa Ôzora?

Al món dels còmics hi ha personatges protagonistes que no cauen especialment bé, que no tenen tant carisma com els secundaris de les obres de les quals teòricament són les estrelles. En Tsubasa Ôzora (Oliver Aton) és un dels millors exemples d'això que dic. 

Sembla que és perfecte, l'única cosa en què pensa és el futbol, no és un personatge gaire profund ni amb gaire història al darrere i el seu creador, en Yôichi Takahashi, sempre es va entestar en fer-lo destacar per sobre dels altres, cosa ben normal quan parlem del personatge principal, però en el cas de Captain Tsubasa és exagerat. Vaja, que fa una mica de ràbia. No ell, sinó la situació.

Potser, o sense el "potser", és cosa meva, perquè sempre m'han atret més els personatges secundaris i molt poc aquells a qui tot els surt bé. M'agraden molt més els que són bons perquè s'hi han esforçat que els que neixen amb talent i són uns genis innats. És per això que noms com el del nostre protagonista d'avui em provoquen més aviat poca simpatia.

Repeteixo que no són ells, sinó les situacions que els envolten. Ells no en tenen pas la culpa, de ser tan bons en el que fan, com tampoc no en té la culpa en Messi, idolatrat per tothom però que a mi m'agrada menys que molts altres jugadors més humans, més terrenals.

Ja que parlem d'en Messi, trobo que a Captain Tsubasa passa el mateix que amb els aficionats del Barça i els comentaristes televisius dels partits que disputa: sembla que la presència o l'absència d'un sol jugador, que per molt bon jugador que sigui no deixa de ser només 1 dels 11 que hi ha sobre el camp, sigui cabdal per al desenvolupament del partit.

Un sol jugador no pot guanyar un partit, com tampoc no el pot perdre. Si és tan i tan bo, ho veurem gràcies a la feina que fan els seus companys, i això és el que passa amb en Tsubasa. Ell va arribar al Nankatsu (New Team, tot i que a primària li deien Niupi), un equip lamentable, i va fer que guanyessin partits per primera vegada. Però no estava sol: hi havia també dos fitxatges més com eren en Tarô Misaki (Tom Baker) i el porter Genzô Wakabayashi (Benji Price).

No vull amagar que el meu personatge preferit és precisament en Tarô Misaki, a la dreta de la imatge, i que em va fer ràbia que les excuses de guió del mestre Yôichi Takahashi el duguessin a mudar-se i desaparèixer pràcticament de la història, com també va passar amb en Genzô.

Segurament l'autor va pensar que el Nankatsu ja era massa fort amb en Tsubasa i que tenir aquests dos complements restava interès a la història. En aquest sentit, que afegís dificultats al camí del protagonista és quelcom lloable, però trobo que podria haver fet alguna cosa més.

Donar-li un rival a l'alçada, per exemple Res a dir en aquest sentit perquè ho va fer, i ho va fer bé. El primer (quan va ser gran en va tenir més), en Kojirô Hyûga (Mark Lenders), tot i que la seva caracterització com a personatge agressiu i cregut —encara que els seus orígens humils intentessin suavitzar-ho— el feia poc simpàtic, en contraposició al grandíssim tros de pa que era en Tsubasa.

Deixant de banda la meva tendència natural a alinear-me amb els secundaris, trobo que el problema que tinc amb el protagonista d'aquest manga és que tot se centra massa en ell i hi ha coses que, senzillament, no les trobo creïbles ni versemblants. I no em refereixo als xuts impossibles, els camps inacabables i altres tòpics de Captain Tsubasa més que suats.

És a dir, em sembla molt bé que l'autor s'inventi una lesió, doble fins i tot, per tal que alguna cosa freni un protagonista aparentment imparable, però ¿com és possible que, per molt bo que sigui, li permetin continuar jugant amb signes evidents de malestar, que no només poden fer que el seu equip perdi el partit, sinó que en tractar-se d'un adolescent li podrien destrossar la carrera futbolística i, encara més greu, el creixement?

I no estem parlant de deixar-lo jugar 10 minuts perquè ja no queden canvis per fer (al futbol professional, de fet, en aquesta situació es treu el jugador i s'afronta el tram final amb un home menys), sinó que durant diverses rondes d'un campionat el paio pateix com un desgraciat quan hi ha altres jugadors que el poden substituir, aguantar i fins i tot guanyar el partit.

A més, quan arriba ell sembla que els altres jugadors estiguin al seu servei i no puguin fer cap aportació a les victòries de l'equip més enllà de les assistències de gol i, en el cas dels defenses, alguna segada encertada o aturar la pilota amb el cos. 

De fet, la història ens explica que en Tsubasa juga al centre del camp, i que els davanters són uns altres jugadors, però qui fa la immensa majoria dels gols? Ho heu endevinat. Raríssimament provenen d'altres jugadors, i malgrat que m'encanten tant el còmic com la sèrie animada i m'ho passo molt bé veient les victòries del Nankatsu, és quan marca algú que no sigui en Tsubasa que realment somric.

Com ja he dit un parell de cops, no és en Tsubasa qui em fa ràbia, sinó les seves circumstàncies, el "Tsubasacentrisme" d'aquest manga que per altra banda m'agrada i m'enganxa tant.

He de continuar llegint fins més enllà del que es va arribar a publicar a Occident. Fins el 2012, de fet, que és quan va acabar l'última saga de l'obra després de més de 30 anys (si el mestre Takahashi no decideix fer-ne una altra saga, que tot pot ser), i no sé si aquest problema que trobo que té Captain Tsubasa s'arriba a polir o no, però vull remarcar que em va agradar molt saber que el protagonista fitxava pel Barça, on ha estat sempre des que hi va entrar.

Segur que als aficionats del Madrid, que només el poden veure amb l'uniforme del seu equip en barroers retocs d'imatge que circulen per la xarxa, no els va fer ni punyetera gràcia.