Per què no m'agrada gaire en Tsubasa Ôzora?

Al món dels còmics hi ha personatges protagonistes que no cauen especialment bé, que no tenen tant carisma com els secundaris de les obres de les quals teòricament són les estrelles. En Tsubasa Ôzora (Oliver Aton) és un dels millors exemples d'això que dic. 

Sembla que és perfecte, l'única cosa en què pensa és el futbol, no és un personatge gaire profund ni amb gaire història al darrere i el seu creador, en Yôichi Takahashi, sempre es va entestar en fer-lo destacar per sobre dels altres, cosa ben normal quan parlem del personatge principal, però en el cas de Captain Tsubasa és exagerat. Vaja, que fa una mica de ràbia. No ell, sinó la situació.

Potser, o sense el "potser", és cosa meva, perquè sempre m'han atret més els personatges secundaris i molt poc aquells a qui tot els surt bé. M'agraden molt més els que són bons perquè s'hi han esforçat que els que neixen amb talent i són uns genis innats. És per això que noms com el del nostre protagonista d'avui em provoquen més aviat poca simpatia.

Repeteixo que no són ells, sinó les situacions que els envolten. Ells no en tenen pas la culpa, de ser tan bons en el que fan, com tampoc no en té la culpa en Messi, idolatrat per tothom però que a mi m'agrada menys que molts altres jugadors més humans, més terrenals.

Ja que parlem d'en Messi, trobo que a Captain Tsubasa passa el mateix que amb els aficionats del Barça i els comentaristes televisius dels partits que disputa: sembla que la presència o l'absència d'un sol jugador, que per molt bon jugador que sigui no deixa de ser només 1 dels 11 que hi ha sobre el camp, sigui cabdal per al desenvolupament del partit.

Un sol jugador no pot guanyar un partit, com tampoc no el pot perdre. Si és tan i tan bo, ho veurem gràcies a la feina que fan els seus companys, i això és el que passa amb en Tsubasa. Ell va arribar al Nankatsu (New Team, tot i que a primària li deien Niupi), un equip lamentable, i va fer que guanyessin partits per primera vegada. Però no estava sol: hi havia també dos fitxatges més com eren en Tarô Misaki (Tom Baker) i el porter Genzô Wakabayashi (Benji Price).

No vull amagar que el meu personatge preferit és precisament en Tarô Misaki, a la dreta de la imatge, i que em va fer ràbia que les excuses de guió del mestre Yôichi Takahashi el duguessin a mudar-se i desaparèixer pràcticament de la història, com també va passar amb en Genzô.

Segurament l'autor va pensar que el Nankatsu ja era massa fort amb en Tsubasa i que tenir aquests dos complements restava interès a la història. En aquest sentit, que afegís dificultats al camí del protagonista és quelcom lloable, però trobo que podria haver fet alguna cosa més.

Donar-li un rival a l'alçada, per exemple Res a dir en aquest sentit perquè ho va fer, i ho va fer bé. El primer (quan va ser gran en va tenir més), en Kojirô Hyûga (Mark Lenders), tot i que la seva caracterització com a personatge agressiu i cregut —encara que els seus orígens humils intentessin suavitzar-ho— el feia poc simpàtic, en contraposició al grandíssim tros de pa que era en Tsubasa.

Deixant de banda la meva tendència natural a alinear-me amb els secundaris, trobo que el problema que tinc amb el protagonista d'aquest manga és que tot se centra massa en ell i hi ha coses que, senzillament, no les trobo creïbles ni versemblants. I no em refereixo als xuts impossibles, els camps inacabables i altres tòpics de Captain Tsubasa més que suats.

És a dir, em sembla molt bé que l'autor s'inventi una lesió, doble fins i tot, per tal que alguna cosa freni un protagonista aparentment imparable, però ¿com és possible que, per molt bo que sigui, li permetin continuar jugant amb signes evidents de malestar, que no només poden fer que el seu equip perdi el partit, sinó que en tractar-se d'un adolescent li podrien destrossar la carrera futbolística i, encara més greu, el creixement?

I no estem parlant de deixar-lo jugar 10 minuts perquè ja no queden canvis per fer (al futbol professional, de fet, en aquesta situació es treu el jugador i s'afronta el tram final amb un home menys), sinó que durant diverses rondes d'un campionat el paio pateix com un desgraciat quan hi ha altres jugadors que el poden substituir, aguantar i fins i tot guanyar el partit.

A més, quan arriba ell sembla que els altres jugadors estiguin al seu servei i no puguin fer cap aportació a les victòries de l'equip més enllà de les assistències de gol i, en el cas dels defenses, alguna segada encertada o aturar la pilota amb el cos. 

De fet, la història ens explica que en Tsubasa juga al centre del camp, i que els davanters són uns altres jugadors, però qui fa la immensa majoria dels gols? Ho heu endevinat. Raríssimament provenen d'altres jugadors, i malgrat que m'encanten tant el còmic com la sèrie animada i m'ho passo molt bé veient les victòries del Nankatsu, és quan marca algú que no sigui en Tsubasa que realment somric.

Com ja he dit un parell de cops, no és en Tsubasa qui em fa ràbia, sinó les seves circumstàncies, el "Tsubasacentrisme" d'aquest manga que per altra banda m'agrada i m'enganxa tant.

He de continuar llegint fins més enllà del que es va arribar a publicar a Occident. Fins el 2012, de fet, que és quan va acabar l'última saga de l'obra després de més de 30 anys (si el mestre Takahashi no decideix fer-ne una altra saga, que tot pot ser), i no sé si aquest problema que trobo que té Captain Tsubasa s'arriba a polir o no, però vull remarcar que em va agradar molt saber que el protagonista fitxava pel Barça, on ha estat sempre des que hi va entrar.

Segur que als aficionats del Madrid, que només el poden veure amb l'uniforme del seu equip en barroers retocs d'imatge que circulen per la xarxa, no els va fer ni punyetera gràcia.