Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.

Lectures: Dr. Slump vol. 9

Continuen les ressenyes individuals dels volums de Dr. Slump i he de dir que el llistó que havia deixat el volum 8 estava molt alt, de manera que tenia ganes de veure com se les empescava, el novè recopilatori d'aquesta edició en 15 entregues, per com a mínim quedar bé.

I m'alegro de poder dir que se'n surt prou bé. Hi tenim una mica de tot: històries autoconclusives, desenvolupament de personatges, trames més llargues i, segons com es miri, l'aparició d'algun nou personatge dels que es quedaran a la Vila del Pingüí. Som-hi.

El volum comença amb una història autoconclusiva, la dels motoristes "delinqüents" que venen verdures, que trobo més aviat fluixa, cosa que em feia presagiar una baixada ben forta respecte al volum anterior, però després tenim una agradable sorpresa, i és que resulta que en Sembei rep la visita del seu avi, que no coneixíem!

El ve a veure acompanyat d'un nen que és el seu net, així ho explica, però tot i que se sobreentén que això el converteix en cosí del protagonista, és una paraula que no s'arriba a fer servir mai. Ben curiós.

A banda de diversos gags que tenen a veure amb el fet que els visitant són un parell de pagerols de la mida d'un campanar, que no sabien ni el que era una televisió i han trigat dos anys a arribar des del poble, es produeix un moment de tensió quan l'avi no reconeix l'Arale, la seva suposada neta, i posa en Sembei en un compromís pel que fa a la seva explicació oficial de l'existència de la nena robot... i ho resol d'una manera ben absurda.

Tot seguit tenim una aventura espacial, o més ben dit una aventura en un altre planeta on el menys important és el trajecte, en què l'Arale i en Tsukutsun, en tres actes i aportant una  mica d'acció a la sèrie, lluiten contra els invasors d'aquest astre, que fan la vida impossible a l'espècie autòctona a la qual pertany un viatger interestel·lar que ha arribat a la Terra empaitant un delinqüent.

Parlant de cossos celestes, a continuació trobem una història autoconclusiva en què l'Arale i la Tsururin fan una excursió al passat amb el Tobogan del Temps i descobrim que influeixen en el curs de la Història. Després, un altre relat d'una sola entrega i d'aquells en què els personatges de Dr. Slump representen un paper diferent: aquesta vegada els homes de la Vila del Pingüí són les millors ballarines de ballet d'una companyia que prepara una obra, i la rivalitat entre les seves ballarines més destacades desemboca en tragèdia.

I el que deia al principi sobre un personatge nou, en realitat és una mica trampós: la Vila del Pingüí es desperta sobresaltada per una onada de robatoris que resulta que no són res més que la Gatxan descontrolada pel que fa a la gana... i és que s'està preparant per formar un capoll i transformar-se en... bé, per duplicar-se.

Ara hi ha dues Gatxans, i això implica el doble de problemes relacionats amb els seus hàbits alimentaris, com es demostrarà al llarg de dos capítols més. 

Després tenim una cosa que a mi m'agrada força: malgrat que a Dr. Slump l'humor impera i els capítols autoconclusius encaixen bé amb aquest gènere, de vegades hi ha històries que duren tres o quatre entregues, com ja hem vist, però al tram final d'aquest volum hi ha un petit fet argumental que influeix en successius episodis que no hi tenen res a veure: una frustrada invasió extraterrestre permet a en Sembei donar un cop de mà als Tsun en el seu desig d'enlairar l'avariada nau per tornar a la Xina -cosa que surt malament, per cert- i després al rei Nikotxan i el seu súbdit, que es fan creus que els regalin una nau després de tant de temps intentant aplegar els diners per poder tornar a casa.

En el viatge, l'Arale i les Gatxan els acompanyen com a polissones i això motivarà una aventura de "rescat" per part del "germà" de la nena, però és que a més, tot just acabar de conèixer el planeta Nikotxan, i per primer cop si no vaig errat, un volum d'aquest manga ens deixa amb un cliffhanger. Caldrà, doncs, llegir aviat el desè tom recopilatori, però he de dir que el novè m'ha deixat amb més bona boca que no m'esperava.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 8

Amb una freqüència menor de la que tenia prevista, continuo la lectura d'aquesta mítica obra de manga que vam conèixer en català a través de la versió animada, però que fins fa massa poc no havia aparegut en la seva versió en paper e la nostra llengua.

El volum de què parlo avui és un punt d'inflexió important. Si a l'anterior vèiem l'inesperat -almenys per a qui ho llegís per primer cop sense conèixer la història- casament del protagonista nominal, a la vuitena entrega d'aquesta edició hi ha un fet d'allò més refrescant.

El vuitè volum de Dr. Slump ens presenta nous personatges, que són, amb els seus gags, el que dona vida a la sèrie, i per si els que ja hi havia començaven a esgotar-se -que tampoc és així-, l'autor afegeix als capítols inclosos en aquest recopilatori un nou professor i una nova família.

Això coincideix amb l'inici d'una nova etapa a la Vila del Pingüí, i és que l'Arale, l'Akane i en Pisuke comencen primer de batxillerat i es traslladen d'edifici, de manera que ara aniran al mateix campus que en Tarô, que farà tercer i últim curs d'aquest cicle acadèmic previ a la universitat.

Qui també hi comença, però com a professor, és en Daigorô Kurigashira, també conegut amb el malnom de professor Cap de Castanya, que va ser, tal com s'explica en una nota de traducció, el sobrenom que li va quedar després que al principi es flirtegés amb l'opció Cap Rodó. 

Sobta, pel seu aspecte, que se sorprengui d'una manera tan visible davant del fet que al poble hi conviuen persones i animals antropomòrfics, cosa que dona lloc a divertits gags, almenys a l'època de la seva arribada.

Però les estrelles del volum són la família Tsun, uns xinesos que miraven d'arribar a la Lluna amb la seva casa-nau, però que acaben estavellant-se al costat de la casa dels Norimaki. Aviat, com a nous veïns, fan amistat i comencen a compartir àpats.

La família està formada pel pervertit inventor -de què ens sona, aquest binomi?- Tsuruten Tsun, la temible i irascible Tsuntsunodanoteiyûgô Tsun, que és la mare, la filla amb poders, la Tsururin Tsun, i el fill, l'artista marcial Tsukutsun Tsun, que té la particularitat que quan el toca una dona es transforma en tigre.

L'arribada dels Tsun, a banda de tenir lloc en un bon moment amb l'augment d'escenes escolars, revoluciona la Vila del Pingüí, i encara que al volum hi veiem també un parell de capítols autoconclusius protagonitzats respectivament per en Superman i el rei Nikotxan, bona part de les pàgines pertanyen a una trama de sis episodis en què té lloc una competició esportiva a l'institut.

És aquí on les característiques dels germans Tsun, especialment la Tsururin, donen joc, perquè la immensa força física de l'Arale ja no és garantia de victòria per al seu curs. No és la primera vegada que l'autor recorre a una competició de caire esportiu per omplir la història, i no serà l'última, ja ho anirem veient, però en aquest cas resulta interessant.

El que després de tots aquests anys ja no és tan interessant, perquè ha quedat una mica obsolet, són les trapelleries dels pervertits de la sèrie, que amb un invent d'en Sembei fan de les seves fins que acaben malament. 

No recordo si serà un tema recurrent, fa uns 20 anys que vaig llegir la primera edició d'aquest manga, en castellà, però no m'estranyaria. El que tampoc recordo ben bé és la qüestió de les possibles relacions romàntiques entre l'Akane i en Tsukutsun per una banda i en Tarô i la Tsururin -que recordo que de petit em tenia enamorat amb aquells monyos i potser allà va néixer un cert fetitxe amb els vestits qipao, abans de la Chichi de Bola de Drac i la Chun-li de Street Fighter II-, però en el segon cas ja hem pogut llegir una accidentada primera cita.

A l'obra li va molt bé aquesta ampliació de plantilla, que no s'acabarà aquí perquè han de néixer almenys dos personatges cabdals, un per la via natural i un altre en sentit figurat, atès que es tracta d'un ésser artificial, que ja deveu saber quin és. De moment, però, un volum divertidíssim i un punt d'inflexió a Dr. Slump.

Lectures: Dr. Slump vol. 7

Tant se val amb quina intensitat em proposi llegir (i ressenyar) més seguits els volums d'aquesta meravellosa obra, que sempre passa alguna cosa i no m'hi acabo de posar. En fi, què hi farem, coses de la vida adulta. 

En qualsevol cas, ja està, ja m'he llegit el setè volum de la primera obra llarga d'Akira Toriyama, gairebé soc a l'equador de la sèrie, i és el moment que comparteixi les meves impressions sobre el contingut d'aquest recopilatori.

El setè volum de Dr. Slump és un número cabdal en la història de la sèrie, i és que s'hi produeix un fet determinant, un punt d'inflexió, en la vida del protagonista, o almenys el senyor del títol.

Abans de parlar d'aquest tema, però, podem dir que és un volum no tant d'històries autoconclusives com els anteriors, i el que ens hi expliquen comencen a ser relats que s'estenen en diversos capítols. Ignoro si és quelcom que caracteritzarà l'obra a partir d'ara, no me'n recordo i ho aniré (re)descobrint, però em fa la sensació que a l'autor li començaven a venir ganes d'explicar històries de més entitat, cosa que culminaria en la creació de Bola de Drac.

Això no vol dir que no hi hagi aventures curtes i poca-soltes, és clar. Tenim l'Arale fent un ninot de neu gegant, fent desesperar la Kinoko, l'Aoi conduint per primera vegada i sembrant el terror o una versió post-apocalíptica de comèdia de la colla de l'Arale en un capítol especial.

Però el cas és que el protagonisme del tom se l'enduen bàsicament dues grans històries que duren diversos capítols, començant amb la de la Guerra de la Vila del Pingüí, en què el doctor Mashirito posa tota la carn a la graella per acabar amb la nena robot i la seva amiga alada, que són un escull per al científic boig de cara a les seves aspiracions de dominació mundial. 

Aquest cop s'ha preparat millor i s'enfronta a la nena amb el tercer Home de Caramel, més efectiu, i un petit exèrcit amb els millors membres que ha trobat, que no és dir gaire.

L'Arale tampoc està sola, però el seu grup no és gaire millor, si no hi comptem la nena robot i la seva inseparable Gatxan. En qualsevol cas, l'enemic ha estat més a prop que mai de vèncer-la, i això donarà joc per als propers intents.

I ara el fet cabdal que deia més amunt, i és que en Sembei se'ns casa amb la senyoreta Yamabuki, ara Midori Norimaki!

És, sens dubte, un fet que tots recordem de l'anime, però per alguna raó em pensava que passava més endavant. Doncs no, té lloc una mica abans de l'equador de la sèrie.

La manera com es fa realitat és força poca-solta, i no gaire coherent amb el resultat de les aproximacions que havia fet abans en Sembei, però no és cap somni, sorprèn fins i tot el nuvi, sinó que és ben veritat.

Aquest feliç canvi de l'estat civil de dos dels personatges de l'obra té un seguit d'implicacions quotidianes que donen lloc a gags domèstics, alguns en la línia del que ens podem imaginar vist l'historial de Dr. Slump, però abans d'arribar a una vida familiar més o menys normal tindrem una gran aventura de rescat de la Midori, segrestada per uns estranys éssers, en el que acaba sent una lluna de mel d'allò més accidentada i la història més llarga, amb 6 capítols, que hem llegit fins ara en aquest manga.

Així doncs, aquest volum és un dels millors que he llegit, de moment, amb la combinació ideal de l'humor absurd propi de la història i un augment de la dosi d'acció, combat i monstres, sense perdre l'essència. M'ha deixat més que satisfet.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 6

He dit unes quantes vegades que la saga de la Cinta Vermella de Bola de Drac és la que menys m'agrada, però si no recordo malament també he dit algun cop que cap a la segona meitat trobo que la cosa s'anima i ja en gaudeixo més. Doncs bé, aquesta part de la història la trobem al volum 6 de l'edició definitiva.

La portada ja indica què ens hi trobarem, però abans d'arribar a aquest punt hi ha unes quantes coses que li passen a en Goku i que considero més interessants que no pas tot el que li ha succeït des que va acabar el 21è Gran Torneig de les Arts Marcials fins ara. 

Deixàvem en Goku, en Krilín i la Bulma al volum anterior endinsant-se en aquella cova submarina on buscaven una nova bola de drac, i coneixíem el General Blue (al manga traduït com a "General Blau"), però no és fins ara que el veiem en acció. Parlant d'acció, abans d'això n'hi ha una mica amb la presència d'un interessant robot.

A més, ens permet veure en Goku i en Krilín lluitant contra un mateix enemic, colze a colze, i fora d'un torneig. Això no tornaria a passar fins a l'època de la invasió dels Guerrers de l'Espai i la lluita contra en Freezer. 

Després, mentre en Goku es dedica a buscar la bola, és en Krilín qui s'ha d'enfrontar al General Blue, que s'ha cansat d'esperar a veure què fan els seus objectius, i el cas és que aviat queda clar que el millor amic d'en Goku és netament inferior en poder a aquest personatge que és, fins ara, el més fort dels homes de la Cinta Vermella que hem conegut. 

Serà en Goku qui, com gairebé sempre (i me n'he queixat diverses vegades) tregui les castanyes del foc i venci el General Blue, que perd la batalla però no la guerra, i quan tothom és fora de la cova, que s'esfondra, aconsegueix robar-los les boles de drac i el radar gràcies als seus poders mentals paralitzadors, amb els que ja havia tingut en Krilín i en Goku contra les cordes fins la mítica escena del ratolí que l'espanta. En Goku, quan s'allibera, el persegueix i arriba a...

...la Vila del Pingüí!, en un magnífic crossover, quelcom típic del còmic nord-americà de superherois però gens del manga, malgrat que al Japó els còmics són propietat del seu autor i es podrien donar més encreuaments entre sèries d'un mateix artista, però el cas és que no és gens habitual.

Curiosament és, de moment —i pel que sembla no canviarà en un futur a curt ni mitjà termini—, l'única ocasió que tenim de veure parlar català els personatges de Dr. Slump en un còmic, encara que no sigui en el seu com seria desitjable. Malauradament, però, no sé si és un problema de la traducció però hi ha diàlegs incoherents i estúpids i es canvia el mític "hoioio" de l'Arale per un crit diferent, i diverses vegades, suposo que per una mala documentació de la traductora. 

Després que la nena robot venci el General Blue i en Goku recuperi les seves pertinences (tot i que de fet s'endú un radar nou construït per en Turbo, el fill d'en Sembei i la Midori), tenim l'autèntic final del personatge, causat per una ferida mortal de l'assassí a sou Tao Pai Pai, en la seva primera aparició on ens deixa una escena inesborrable i d'una crueltat superior a tot el que s'havia vist fins ara a Bola de Drac: el mata amb un cop de llengua a la templa. 

L'Exèrcit de la Cinta Vermella ha contractat aquest expert artista marcial per a desfer-se d'en Goku i robar-li les boles de drac, i tots dos es coneixen al minipoblat indi on també apareixen per primer cop l'Upah i el seu pare, en Bora. 

I una altra escena cruel i més violenta que mai quan en Tao Pai Pai es carrega el forçut nadiu americà clavant-li la seva pròpia llança. Tot seguit es desempallega fàcilment d'en Goku, a qui dóna per mort, i se'n va amb les boles. Totes? No, n'hi ha una que se li queda al pit i li salva la vida després de rebre el dodon-pa, atac d'energia recurrent en la col·lecció i que tornarem a veure més endavant. 

El cas és que en Goku s'ha de fer més fort per tal de continuar buscant les boles de drac, ara amb l'objectiu de ressuscitar el pare del seu nou amiguet, i s'enfila a la Torre Sagrada, on diuen que hom multiplica la força sempre que arribi al seu cim, cosa que fa generacions que no aconsegueix ningú (més endavant veurem que gairebé qualsevol que s'ho proposa ho aconsegueix, però bé, sempre s'han d'exagerar aquestes coses per tal d'impressionar els lectors).

Allà hi coneixerà un altre personatge important, que és el Follet Karín o Mixet Murri, un gat que li ofereix l'aigua sagrada, que li multiplicarà la força, si és capaç d'agafar-la. 

En resum, un volum força interessant, amb nous personatges, escenes més violentes del que fins llavors havia estat l'estàndard en la sèrie, un simpàtic crossover, una empenta a una saga que per a mi s'estava fent avorrida i massa llarga i, pel que fa a l'edició, el volum amb més pàgines en color fins ara. Ja tinc ganes d'entrar en la recta final d'aquesta trama, que ara és quan ofereix els seus moments més vibrants.