Lectures: Dr. Slump vol. 7

Tant se val amb quina intensitat em proposi llegir (i ressenyar) més seguits els volums d'aquesta meravellosa obra, que sempre passa alguna cosa i no m'hi acabo de posar. En fi, què hi farem, coses de la vida adulta. 

En qualsevol cas, ja està, ja m'he llegit el setè volum de la primera obra llarga d'Akira Toriyama, gairebé soc a l'equador de la sèrie, i és el moment que comparteixi les meves impressions sobre el contingut d'aquest recopilatori.

El setè volum de Dr. Slump és un número cabdal en la història de la sèrie, i és que s'hi produeix un fet determinant, un punt d'inflexió, en la vida del protagonista, o almenys el senyor del títol.

Abans de parlar d'aquest tema, però, podem dir que és un volum no tant d'històries autoconclusives com els anteriors, i el que ens hi expliquen comencen a ser relats que s'estenen en diversos capítols. Ignoro si és quelcom que caracteritzarà l'obra a partir d'ara, no me'n recordo i ho aniré (re)descobrint, però em fa la sensació que a l'autor li començaven a venir ganes d'explicar històries de més entitat, cosa que culminaria en la creació de Bola de Drac.

Això no vol dir que no hi hagi aventures curtes i poca-soltes, és clar. Tenim l'Arale fent un ninot de neu gegant, fent desesperar la Kinoko, l'Aoi conduint per primera vegada i sembrant el terror o una versió post-apocalíptica de comèdia de la colla de l'Arale en un capítol especial.

Però el cas és que el protagonisme del tom se l'enduen bàsicament dues grans històries que duren diversos capítols, començant amb la de la Guerra de la Vila del Pingüí, en què el doctor Mashirito posa tota la carn a la graella per acabar amb la nena robot i la seva amiga alada, que són un escull per al científic boig de cara a les seves aspiracions de dominació mundial. 

Aquest cop s'ha preparat millor i s'enfronta a la nena amb el tercer Home de Caramel, més efectiu, i un petit exèrcit amb els millors membres que ha trobat, que no és dir gaire.

L'Arale tampoc està sola, però el seu grup no és gaire millor, si no hi comptem la nena robot i la seva inseparable Gatxan. En qualsevol cas, l'enemic ha estat més a prop que mai de vèncer-la, i això donarà joc per als propers intents.

I ara el fet cabdal que deia més amunt, i és que en Sembei se'ns casa amb la senyoreta Yamabuki, ara Midori Norimaki!

És, sens dubte, un fet que tots recordem de l'anime, però per alguna raó em pensava que passava més endavant. Doncs no, té lloc una mica abans de l'equador de la sèrie.

La manera com es fa realitat és força poca-solta, i no gaire coherent amb el resultat de les aproximacions que havia fet abans en Sembei, però no és cap somni, sorprèn fins i tot el nuvi, sinó que és ben veritat.

Aquest feliç canvi de l'estat civil de dos dels personatges de l'obra té un seguit d'implicacions quotidianes que donen lloc a gags domèstics, alguns en la línia del que ens podem imaginar vist l'historial de Dr. Slump, però abans d'arribar a una vida familiar més o menys normal tindrem una gran aventura de rescat de la Midori, segrestada per uns estranys éssers, en el que acaba sent una lluna de mel d'allò més accidentada i la història més llarga, amb 6 capítols, que hem llegit fins ara en aquest manga.

Així doncs, aquest volum és un dels millors que he llegit, de moment, amb la combinació ideal de l'humor absurd propi de la història i un augment de la dosi d'acció, combat i monstres, sense perdre l'essència. M'ha deixat més que satisfet.

Lectures: Dr. Slump vol. 6

A un ritme més lent del que m'agradaria, però alhora amb relativa freqüència i el perill de fer que la secció de lectures sigui monotemàtica per les dificultats que estic tenint per trobar moments per llegir, arriba una nova entrega de les ressenyes de Dr. Slump.

El sisè volum, del total de 15 que formen aquesta edició, demostra que l'obra encara té bona salut -i quan això no sigui així, si és que passa, ja ho diré-, però com sempre en comentaré les coses més destacades des del punt de vista d'un crític de pa sucat amb oli com jo.

Una reflexió que m'he fet llegint aquest volum, i amb la qual no descobreixo la pólvora i potser la podria haver fet abans -o no, ves a saber-, és que no se sap mai per on sortirà aquesta sèrie. 

El seu format d'històries autoconclusives o de pocs capítols, sumat a una naturalesa humorística i absurda i la imaginació desbordant del Toriyama d'aquella època, fan que puguem esperar-ne qualsevol cosa. La primera història, per exemple, és la de la invasió frustrada de la Terra per part d'uns extraterrestres d'aspecte clavat als humans, però indumentària més aviat infantil. 

A continuació hi tenim la història d'un malentès que fa que tota la vila, per imitació, segueixi l'Arale i la Gatxan i es faci teories cada cop més esbojarrades sobre el que està passant, i de sobte veiem una versió prehistòrica dels personatges de la Vila del Pingüí. 

També tenim un capítol musical, cosa ben curiosa en un manga, i l'autor aprofita l'humor autoreferencial per demostrar-nos que és ben conscient de la seva insistència en l'humor escatològic. Per cert, podeu veure un cameo meu a la segona vinyeta. 

Un capítol després trobem un recurs que més o menys ja s'havia fet servir, però que m'agrada particularment: de sobte, els únics textos que apareixen són els de les onomatopeies, també repetides pels personatges, que no diuen cap paraula.  

Ara mateix no recordo si és quelcom que anirà a més en el que queda de Dr. Slump, però en aquest volum hi ha força històries de més d'una part, i una d'elles transporta en Sembei, l'Arale i la Gatxan a l'interior de la Midori per guarir-la d'una malaltia potencialment mortal, que potser ens farà pensar en la pel·lícula El xip prodigiós, però no n'és un homenatge perquè, de fet, aquell film és de 1987 i, llavors, el manga de què estem parlant ja feia uns anys que s'havia acabat.

Una història sense més rellevància i novament basada en un personatge que es creu que és molt fort fins que coneix l'Arale -recurs habitual- dona pas, després, a una altra Vila del Pingüí alternativa on, en aquest cas, l'Arale i l'Akane formen una banda de lladres que duu de corcoll l'agent de policia Tarô Soramame.

Un dels elements més propis de la sèrie són els invents d'en Sembei Norimaki, ginys que tenen uns efectes, generalment, decebedors respecte al que se n'esperava, o que són extremament complicats pel que acaben fent. 

En aquest volum no en falten pas, però sobretot es juga amb la pistola reducto-ampliadora, que ja havia sortit. Com a novetat destaca, només, la minyona robòtica que inventa el protagonista titular perquè està tip de menjar ramen instantani i, en comptes d'aprendre a cuinar, decideix que és més fàcil inventar un robot -com he dit abans, es complica massa la vida-, que en aquest cas li surt una mica rebel.

El volum 6 també és el del retorn del doctor Mashirito, el "dolent" de Dr. Slump, que es presenta amb el seu Home de Caramel número 2 al Gran Premi de la Vila del Pingüí, un esdeveniment que posa en marxa el mateix autor per celebrar de manera ultraanticipada el 80è aniversari de la publicació del manga.

La premissa absurda dona lloc a una competició de 4 episodis en què els participants hauran de superar una cursa amb obstacles i paranys per endur-se un magnífic premi de 3.000 iens. Té moments divertits, però si no recordo malament veurem més competicions d'aquesta mena en el futur, i com el mateix autor reconeix, són trames que van molt bé per no haver de pensar gaire en arguments més treballats.

El recopilatori acaba amb la història de dues noies de ciutat, unes pixapins, com podem veure, que arriben a la Vila del Pingüí i queden fascinades amb tot el que veuen aquí, a "pagès". En sortiran escaldades.

Un nou bon volum de Dr. Slump que demostra la rica imaginació de l'autor en aquella època, que també juga amb diverses composicions de pàgina i nivells de detall -hi ha capítols amb els dibuixos més grans i menys vinyetes, d'altres que tenen dissenys més treballats sobretot en qüestions mecàniques, i també de més convencionals- i una varietat d'històries i maneres d'explicar-les que fa que llegir l'obra sigui tremendament amè.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.