Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 9

Continuen les ressenyes individuals dels volums de Dr. Slump i he de dir que el llistó que havia deixat el volum 8 estava molt alt, de manera que tenia ganes de veure com se les empescava, el novè recopilatori d'aquesta edició en 15 entregues, per com a mínim quedar bé.

I m'alegro de poder dir que se'n surt prou bé. Hi tenim una mica de tot: històries autoconclusives, desenvolupament de personatges, trames més llargues i, segons com es miri, l'aparició d'algun nou personatge dels que es quedaran a la Vila del Pingüí. Som-hi.

El volum comença amb una història autoconclusiva, la dels motoristes "delinqüents" que venen verdures, que trobo més aviat fluixa, cosa que em feia presagiar una baixada ben forta respecte al volum anterior, però després tenim una agradable sorpresa, i és que resulta que en Sembei rep la visita del seu avi, que no coneixíem!

El ve a veure acompanyat d'un nen que és el seu net, així ho explica, però tot i que se sobreentén que això el converteix en cosí del protagonista, és una paraula que no s'arriba a fer servir mai. Ben curiós.

A banda de diversos gags que tenen a veure amb el fet que els visitant són un parell de pagerols de la mida d'un campanar, que no sabien ni el que era una televisió i han trigat dos anys a arribar des del poble, es produeix un moment de tensió quan l'avi no reconeix l'Arale, la seva suposada neta, i posa en Sembei en un compromís pel que fa a la seva explicació oficial de l'existència de la nena robot... i ho resol d'una manera ben absurda.

Tot seguit tenim una aventura espacial, o més ben dit una aventura en un altre planeta on el menys important és el trajecte, en què l'Arale i en Tsukutsun, en tres actes i aportant una  mica d'acció a la sèrie, lluiten contra els invasors d'aquest astre, que fan la vida impossible a l'espècie autòctona a la qual pertany un viatger interestel·lar que ha arribat a la Terra empaitant un delinqüent.

Parlant de cossos celestes, a continuació trobem una història autoconclusiva en què l'Arale i la Tsururin fan una excursió al passat amb el Tobogan del Temps i descobrim que influeixen en el curs de la Història. Després, un altre relat d'una sola entrega i d'aquells en què els personatges de Dr. Slump representen un paper diferent: aquesta vegada els homes de la Vila del Pingüí són les millors ballarines de ballet d'una companyia que prepara una obra, i la rivalitat entre les seves ballarines més destacades desemboca en tragèdia.

I el que deia al principi sobre un personatge nou, en realitat és una mica trampós: la Vila del Pingüí es desperta sobresaltada per una onada de robatoris que resulta que no són res més que la Gatxan descontrolada pel que fa a la gana... i és que s'està preparant per formar un capoll i transformar-se en... bé, per duplicar-se.

Ara hi ha dues Gatxans, i això implica el doble de problemes relacionats amb els seus hàbits alimentaris, com es demostrarà al llarg de dos capítols més. 

Després tenim una cosa que a mi m'agrada força: malgrat que a Dr. Slump l'humor impera i els capítols autoconclusius encaixen bé amb aquest gènere, de vegades hi ha històries que duren tres o quatre entregues, com ja hem vist, però al tram final d'aquest volum hi ha un petit fet argumental que influeix en successius episodis que no hi tenen res a veure: una frustrada invasió extraterrestre permet a en Sembei donar un cop de mà als Tsun en el seu desig d'enlairar l'avariada nau per tornar a la Xina -cosa que surt malament, per cert- i després al rei Nikotxan i el seu súbdit, que es fan creus que els regalin una nau després de tant de temps intentant aplegar els diners per poder tornar a casa.

En el viatge, l'Arale i les Gatxan els acompanyen com a polissones i això motivarà una aventura de "rescat" per part del "germà" de la nena, però és que a més, tot just acabar de conèixer el planeta Nikotxan, i per primer cop si no vaig errat, un volum d'aquest manga ens deixa amb un cliffhanger. Caldrà, doncs, llegir aviat el desè tom recopilatori, però he de dir que el novè m'ha deixat amb més bona boca que no m'esperava.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 8

Amb una freqüència menor de la que tenia prevista, continuo la lectura d'aquesta mítica obra de manga que vam conèixer en català a través de la versió animada, però que fins fa massa poc no havia aparegut en la seva versió en paper e la nostra llengua.

El volum de què parlo avui és un punt d'inflexió important. Si a l'anterior vèiem l'inesperat -almenys per a qui ho llegís per primer cop sense conèixer la història- casament del protagonista nominal, a la vuitena entrega d'aquesta edició hi ha un fet d'allò més refrescant.

El vuitè volum de Dr. Slump ens presenta nous personatges, que són, amb els seus gags, el que dona vida a la sèrie, i per si els que ja hi havia començaven a esgotar-se -que tampoc és així-, l'autor afegeix als capítols inclosos en aquest recopilatori un nou professor i una nova família.

Això coincideix amb l'inici d'una nova etapa a la Vila del Pingüí, i és que l'Arale, l'Akane i en Pisuke comencen primer de batxillerat i es traslladen d'edifici, de manera que ara aniran al mateix campus que en Tarô, que farà tercer i últim curs d'aquest cicle acadèmic previ a la universitat.

Qui també hi comença, però com a professor, és en Daigorô Kurigashira, també conegut amb el malnom de professor Cap de Castanya, que va ser, tal com s'explica en una nota de traducció, el sobrenom que li va quedar després que al principi es flirtegés amb l'opció Cap Rodó. 

Sobta, pel seu aspecte, que se sorprengui d'una manera tan visible davant del fet que al poble hi conviuen persones i animals antropomòrfics, cosa que dona lloc a divertits gags, almenys a l'època de la seva arribada.

Però les estrelles del volum són la família Tsun, uns xinesos que miraven d'arribar a la Lluna amb la seva casa-nau, però que acaben estavellant-se al costat de la casa dels Norimaki. Aviat, com a nous veïns, fan amistat i comencen a compartir àpats.

La família està formada pel pervertit inventor -de què ens sona, aquest binomi?- Tsuruten Tsun, la temible i irascible Tsuntsunodanoteiyûgô Tsun, que és la mare, la filla amb poders, la Tsururin Tsun, i el fill, l'artista marcial Tsukutsun Tsun, que té la particularitat que quan el toca una dona es transforma en tigre.

L'arribada dels Tsun, a banda de tenir lloc en un bon moment amb l'augment d'escenes escolars, revoluciona la Vila del Pingüí, i encara que al volum hi veiem també un parell de capítols autoconclusius protagonitzats respectivament per en Superman i el rei Nikotxan, bona part de les pàgines pertanyen a una trama de sis episodis en què té lloc una competició esportiva a l'institut.

És aquí on les característiques dels germans Tsun, especialment la Tsururin, donen joc, perquè la immensa força física de l'Arale ja no és garantia de victòria per al seu curs. No és la primera vegada que l'autor recorre a una competició de caire esportiu per omplir la història, i no serà l'última, ja ho anirem veient, però en aquest cas resulta interessant.

El que després de tots aquests anys ja no és tan interessant, perquè ha quedat una mica obsolet, són les trapelleries dels pervertits de la sèrie, que amb un invent d'en Sembei fan de les seves fins que acaben malament. 

No recordo si serà un tema recurrent, fa uns 20 anys que vaig llegir la primera edició d'aquest manga, en castellà, però no m'estranyaria. El que tampoc recordo ben bé és la qüestió de les possibles relacions romàntiques entre l'Akane i en Tsukutsun per una banda i en Tarô i la Tsururin -que recordo que de petit em tenia enamorat amb aquells monyos i potser allà va néixer un cert fetitxe amb els vestits qipao, abans de la Chichi de Bola de Drac i la Chun-li de Street Fighter II-, però en el segon cas ja hem pogut llegir una accidentada primera cita.

A l'obra li va molt bé aquesta ampliació de plantilla, que no s'acabarà aquí perquè han de néixer almenys dos personatges cabdals, un per la via natural i un altre en sentit figurat, atès que es tracta d'un ésser artificial, que ja deveu saber quin és. De moment, però, un volum divertidíssim i un punt d'inflexió a Dr. Slump.

Lectures: Dr. Slump vol. 7

Tant se val amb quina intensitat em proposi llegir (i ressenyar) més seguits els volums d'aquesta meravellosa obra, que sempre passa alguna cosa i no m'hi acabo de posar. En fi, què hi farem, coses de la vida adulta. 

En qualsevol cas, ja està, ja m'he llegit el setè volum de la primera obra llarga d'Akira Toriyama, gairebé soc a l'equador de la sèrie, i és el moment que comparteixi les meves impressions sobre el contingut d'aquest recopilatori.

El setè volum de Dr. Slump és un número cabdal en la història de la sèrie, i és que s'hi produeix un fet determinant, un punt d'inflexió, en la vida del protagonista, o almenys el senyor del títol.

Abans de parlar d'aquest tema, però, podem dir que és un volum no tant d'històries autoconclusives com els anteriors, i el que ens hi expliquen comencen a ser relats que s'estenen en diversos capítols. Ignoro si és quelcom que caracteritzarà l'obra a partir d'ara, no me'n recordo i ho aniré (re)descobrint, però em fa la sensació que a l'autor li començaven a venir ganes d'explicar històries de més entitat, cosa que culminaria en la creació de Bola de Drac.

Això no vol dir que no hi hagi aventures curtes i poca-soltes, és clar. Tenim l'Arale fent un ninot de neu gegant, fent desesperar la Kinoko, l'Aoi conduint per primera vegada i sembrant el terror o una versió post-apocalíptica de comèdia de la colla de l'Arale en un capítol especial.

Però el cas és que el protagonisme del tom se l'enduen bàsicament dues grans històries que duren diversos capítols, començant amb la de la Guerra de la Vila del Pingüí, en què el doctor Mashirito posa tota la carn a la graella per acabar amb la nena robot i la seva amiga alada, que són un escull per al científic boig de cara a les seves aspiracions de dominació mundial. 

Aquest cop s'ha preparat millor i s'enfronta a la nena amb el tercer Home de Caramel, més efectiu, i un petit exèrcit amb els millors membres que ha trobat, que no és dir gaire.

L'Arale tampoc està sola, però el seu grup no és gaire millor, si no hi comptem la nena robot i la seva inseparable Gatxan. En qualsevol cas, l'enemic ha estat més a prop que mai de vèncer-la, i això donarà joc per als propers intents.

I ara el fet cabdal que deia més amunt, i és que en Sembei se'ns casa amb la senyoreta Yamabuki, ara Midori Norimaki!

És, sens dubte, un fet que tots recordem de l'anime, però per alguna raó em pensava que passava més endavant. Doncs no, té lloc una mica abans de l'equador de la sèrie.

La manera com es fa realitat és força poca-solta, i no gaire coherent amb el resultat de les aproximacions que havia fet abans en Sembei, però no és cap somni, sorprèn fins i tot el nuvi, sinó que és ben veritat.

Aquest feliç canvi de l'estat civil de dos dels personatges de l'obra té un seguit d'implicacions quotidianes que donen lloc a gags domèstics, alguns en la línia del que ens podem imaginar vist l'historial de Dr. Slump, però abans d'arribar a una vida familiar més o menys normal tindrem una gran aventura de rescat de la Midori, segrestada per uns estranys éssers, en el que acaba sent una lluna de mel d'allò més accidentada i la història més llarga, amb 6 capítols, que hem llegit fins ara en aquest manga.

Així doncs, aquest volum és un dels millors que he llegit, de moment, amb la combinació ideal de l'humor absurd propi de la història i un augment de la dosi d'acció, combat i monstres, sense perdre l'essència. M'ha deixat més que satisfet.

Lectures: Dr. Slump vol. 6

A un ritme més lent del que m'agradaria, però alhora amb relativa freqüència i el perill de fer que la secció de lectures sigui monotemàtica per les dificultats que estic tenint per trobar moments per llegir, arriba una nova entrega de les ressenyes de Dr. Slump.

El sisè volum, del total de 15 que formen aquesta edició, demostra que l'obra encara té bona salut -i quan això no sigui així, si és que passa, ja ho diré-, però com sempre en comentaré les coses més destacades des del punt de vista d'un crític de pa sucat amb oli com jo.

Una reflexió que m'he fet llegint aquest volum, i amb la qual no descobreixo la pólvora i potser la podria haver fet abans -o no, ves a saber-, és que no se sap mai per on sortirà aquesta sèrie. 

El seu format d'històries autoconclusives o de pocs capítols, sumat a una naturalesa humorística i absurda i la imaginació desbordant del Toriyama d'aquella època, fan que puguem esperar-ne qualsevol cosa. La primera història, per exemple, és la de la invasió frustrada de la Terra per part d'uns extraterrestres d'aspecte clavat als humans, però indumentària més aviat infantil. 

A continuació hi tenim la història d'un malentès que fa que tota la vila, per imitació, segueixi l'Arale i la Gatxan i es faci teories cada cop més esbojarrades sobre el que està passant, i de sobte veiem una versió prehistòrica dels personatges de la Vila del Pingüí. 

També tenim un capítol musical, cosa ben curiosa en un manga, i l'autor aprofita l'humor autoreferencial per demostrar-nos que és ben conscient de la seva insistència en l'humor escatològic. Per cert, podeu veure un cameo meu a la segona vinyeta. 

Un capítol després trobem un recurs que més o menys ja s'havia fet servir, però que m'agrada particularment: de sobte, els únics textos que apareixen són els de les onomatopeies, també repetides pels personatges, que no diuen cap paraula.  

Ara mateix no recordo si és quelcom que anirà a més en el que queda de Dr. Slump, però en aquest volum hi ha força històries de més d'una part, i una d'elles transporta en Sembei, l'Arale i la Gatxan a l'interior de la Midori per guarir-la d'una malaltia potencialment mortal, que potser ens farà pensar en la pel·lícula El xip prodigiós, però no n'és un homenatge perquè, de fet, aquell film és de 1987 i, llavors, el manga de què estem parlant ja feia uns anys que s'havia acabat.

Una història sense més rellevància i novament basada en un personatge que es creu que és molt fort fins que coneix l'Arale -recurs habitual- dona pas, després, a una altra Vila del Pingüí alternativa on, en aquest cas, l'Arale i l'Akane formen una banda de lladres que duu de corcoll l'agent de policia Tarô Soramame.

Un dels elements més propis de la sèrie són els invents d'en Sembei Norimaki, ginys que tenen uns efectes, generalment, decebedors respecte al que se n'esperava, o que són extremament complicats pel que acaben fent. 

En aquest volum no en falten pas, però sobretot es juga amb la pistola reducto-ampliadora, que ja havia sortit. Com a novetat destaca, només, la minyona robòtica que inventa el protagonista titular perquè està tip de menjar ramen instantani i, en comptes d'aprendre a cuinar, decideix que és més fàcil inventar un robot -com he dit abans, es complica massa la vida-, que en aquest cas li surt una mica rebel.

El volum 6 també és el del retorn del doctor Mashirito, el "dolent" de Dr. Slump, que es presenta amb el seu Home de Caramel número 2 al Gran Premi de la Vila del Pingüí, un esdeveniment que posa en marxa el mateix autor per celebrar de manera ultraanticipada el 80è aniversari de la publicació del manga.

La premissa absurda dona lloc a una competició de 4 episodis en què els participants hauran de superar una cursa amb obstacles i paranys per endur-se un magnífic premi de 3.000 iens. Té moments divertits, però si no recordo malament veurem més competicions d'aquesta mena en el futur, i com el mateix autor reconeix, són trames que van molt bé per no haver de pensar gaire en arguments més treballats.

El recopilatori acaba amb la història de dues noies de ciutat, unes pixapins, com podem veure, que arriben a la Vila del Pingüí i queden fascinades amb tot el que veuen aquí, a "pagès". En sortiran escaldades.

Un nou bon volum de Dr. Slump que demostra la rica imaginació de l'autor en aquella època, que també juga amb diverses composicions de pàgina i nivells de detall -hi ha capítols amb els dibuixos més grans i menys vinyetes, d'altres que tenen dissenys més treballats sobretot en qüestions mecàniques, i també de més convencionals- i una varietat d'històries i maneres d'explicar-les que fa que llegir l'obra sigui tremendament amè.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 4

Continuo amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump de manera individual, que ja he vist per la quantitat de visites que no tenen el mateix èxit -que tampoc no era gaire- que les de Bola de Drac que vaig fer fa uns anys, però ja m'agrada escriure-les, de manera que avui hi tornem.

He llegit, doncs, el quart volum d'aquesta obra per fi publicada en català -i a hores d'ara a punt d'acabar d'editar-se en la nostra llengua-, i toca comentar-lo. 

Com passava al volum anterior, aquí hi tenim un seguit d'històries d'allò més diverses, amb protagonisme per a l'Arale però també per als personatges secundaris, algun retorn de personatge amb paper petit i l'aparició d'altres que, un cop conclosa la seva història, se'n van. 

Fidel al seu estil, hi trobem més gags escatològics, i n'hi ha que estan ben trobats i tot. Per exemple, aquest que veiem en una de les històries trobo que més emblemàtiques de la sèrie animada, o almenys jo la recordo així, en què en Sembei instal·la un dispositiu per veure el mateix que veu l'Arale...

...I ho fa amb l'objectiu que, ara que el coneixem bé, ens podem imaginar. Al capdavall, no oblidem que és un home que amb veure unes calcetes ja fa -i al llarg del volum en veurà un parell-, però que en aquest sentit té una ambició sense mesura.

Són escenes com aquesta, encara que sigui en forma d'intencions frustrades, les que identifiquen Dr. Slump com un manga per a nens i preadolescents d'una altra època, en què la correcció política era diferent i l'autocensura era gairebé inexistent. 

Però també hi ha humor més tradicional i innocent, gags que veus venir com acabaran i que remeten més aviat a un estil de Mortadel·lo i Filemó, també quan l'Arale, una mica com el Núñez del Crackòvia, diu malament certes paraules perquè les té mal enteses, i que la traducció al català ha traslladat de manera excel·lent. 

També tenim un parell d'històries podríem dir que especials, com la d'una vampira que surt a alimentar-se a la Vila del Pingüí i tria la pitjor casa que podria triar, una en què alguns dels personatges principals de l'obra representen una curiosa versió de La caputxeta vermella o un especial policial amb l'Arale i companyia.

Entre les altres històries trobem monstres, el cop de porta de la Kinoko, la canina mascota de l'Arale i la Gatxan, un mecha que fomenta la vagància d'en Sembei, el primer amor d'en Pisuke, la visita d'un nou company de classe tret directament d'una popular sèrie televisiva espacial, la particular versió d'en Sembei del Pare Noel, l'intent d'assassinat de la protagonista o la incursió de l'Arale al món de les bandes de motoristes. 

En conjunt, doncs, es tracta d'un volum d'allò més variat pel que fa als continguts, en general força interessants, i on la sèrie continua fidel a la seva filosofia, que és el que la fa tan mítica, i espero que en gaudim tant els que la recordem de la tele com les noves generacions que s'hi vulguin acostar.