Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 6

A un ritme més lent del que m'agradaria, però alhora amb relativa freqüència i el perill de fer que la secció de lectures sigui monotemàtica per les dificultats que estic tenint per trobar moments per llegir, arriba una nova entrega de les ressenyes de Dr. Slump.

El sisè volum, del total de 15 que formen aquesta edició, demostra que l'obra encara té bona salut -i quan això no sigui així, si és que passa, ja ho diré-, però com sempre en comentaré les coses més destacades des del punt de vista d'un crític de pa sucat amb oli com jo.

Una reflexió que m'he fet llegint aquest volum, i amb la qual no descobreixo la pólvora i potser la podria haver fet abans -o no, ves a saber-, és que no se sap mai per on sortirà aquesta sèrie. 

El seu format d'històries autoconclusives o de pocs capítols, sumat a una naturalesa humorística i absurda i la imaginació desbordant del Toriyama d'aquella època, fan que puguem esperar-ne qualsevol cosa. La primera història, per exemple, és la de la invasió frustrada de la Terra per part d'uns extraterrestres d'aspecte clavat als humans, però indumentària més aviat infantil. 

A continuació hi tenim la història d'un malentès que fa que tota la vila, per imitació, segueixi l'Arale i la Gatxan i es faci teories cada cop més esbojarrades sobre el que està passant, i de sobte veiem una versió prehistòrica dels personatges de la Vila del Pingüí. 

També tenim un capítol musical, cosa ben curiosa en un manga, i l'autor aprofita l'humor autoreferencial per demostrar-nos que és ben conscient de la seva insistència en l'humor escatològic. Per cert, podeu veure un cameo meu a la segona vinyeta. 

Un capítol després trobem un recurs que més o menys ja s'havia fet servir, però que m'agrada particularment: de sobte, els únics textos que apareixen són els de les onomatopeies, també repetides pels personatges, que no diuen cap paraula.  

Ara mateix no recordo si és quelcom que anirà a més en el que queda de Dr. Slump, però en aquest volum hi ha força històries de més d'una part, i una d'elles transporta en Sembei, l'Arale i la Gatxan a l'interior de la Midori per guarir-la d'una malaltia potencialment mortal, que potser ens farà pensar en la pel·lícula El xip prodigiós, però no n'és un homenatge perquè, de fet, aquell film és de 1987 i, llavors, el manga de què estem parlant ja feia uns anys que s'havia acabat.

Una història sense més rellevància i novament basada en un personatge que es creu que és molt fort fins que coneix l'Arale -recurs habitual- dona pas, després, a una altra Vila del Pingüí alternativa on, en aquest cas, l'Arale i l'Akane formen una banda de lladres que duu de corcoll l'agent de policia Tarô Soramame.

Un dels elements més propis de la sèrie són els invents d'en Sembei Norimaki, ginys que tenen uns efectes, generalment, decebedors respecte al que se n'esperava, o que són extremament complicats pel que acaben fent. 

En aquest volum no en falten pas, però sobretot es juga amb la pistola reducto-ampliadora, que ja havia sortit. Com a novetat destaca, només, la minyona robòtica que inventa el protagonista titular perquè està tip de menjar ramen instantani i, en comptes d'aprendre a cuinar, decideix que és més fàcil inventar un robot -com he dit abans, es complica massa la vida-, que en aquest cas li surt una mica rebel.

El volum 6 també és el del retorn del doctor Mashirito, el "dolent" de Dr. Slump, que es presenta amb el seu Home de Caramel número 2 al Gran Premi de la Vila del Pingüí, un esdeveniment que posa en marxa el mateix autor per celebrar de manera ultraanticipada el 80è aniversari de la publicació del manga.

La premissa absurda dona lloc a una competició de 4 episodis en què els participants hauran de superar una cursa amb obstacles i paranys per endur-se un magnífic premi de 3.000 iens. Té moments divertits, però si no recordo malament veurem més competicions d'aquesta mena en el futur, i com el mateix autor reconeix, són trames que van molt bé per no haver de pensar gaire en arguments més treballats.

El recopilatori acaba amb la història de dues noies de ciutat, unes pixapins, com podem veure, que arriben a la Vila del Pingüí i queden fascinades amb tot el que veuen aquí, a "pagès". En sortiran escaldades.

Un nou bon volum de Dr. Slump que demostra la rica imaginació de l'autor en aquella època, que també juga amb diverses composicions de pàgina i nivells de detall -hi ha capítols amb els dibuixos més grans i menys vinyetes, d'altres que tenen dissenys més treballats sobretot en qüestions mecàniques, i també de més convencionals- i una varietat d'històries i maneres d'explicar-les que fa que llegir l'obra sigui tremendament amè.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.