Lectures: Dr. Slump vol. 12

Continuem amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump a mesura que me'ls vaig llegint, i avui en toca un altre de rodó. Que bona que és aquesta sèrie, i sap greu que de vegades es vegi una mica com "l'anterior a Bola de Drac", amb la que comparteix poques coses, però val a dir que no és, en absolut, una història menor.

La portada no ens enganya, i queda clar que arriba l'última gran incorporació a l'espectacular plantilla de personatges, que potser en aquest punt no s'estava estancant, però no hi ha dubte que el nou membre de la família Norimaki dona moltíssima frescor a la sèrie.

Abans d'arribar-hi tenim una simpàtica història sobre la inesperada col·laboració de l'Arale amb la policia local de la Vila del Pingüí, però a la segona, sobretot si ja coneixíem la sèrie de televisió, tenim el preludi de la gran "sorpresa" (suposo que ho va ser en la seva publicació original al Japó).

Resulta que la Midori ha començat a menjar com una llima, però tot i que ho vol compensar amb exercici extrem, només puja de pes... perquè està embarassada!

Ni tan sols en Sembei sap com ha pogut passar, això, cosa ben curiosa perquè, pervertit com és, una cosa així la recordaria, però el cas és que esperen un fill, que neix al cap de poc (la màgia del còmic) i es diu Turbo.

Malauradament, els vicis d'en Sembei no han canviat i, en una sortida que fa amb el seu fill, bada espiant una noia i en Turbo se'n va a explorar de quatre grapes, fins que arriba la tragèdia: l'atropella una nau extraterrestre i, en teoria, el mata.

Els alienígenes, molt considerats, el ressusciten amb reserves, perquè mai han reanimat un organisme tan simple per als seus estàndards, i tenen porque hi hagi efectes secundaris: efectivament, el nen torna a la vida amb superpoders, que és el que origina una sèrie de gags que nodreixen els capítols següents.

Al principi de manera inadvertida, però després fent que tant la mare com el pare, primer una i després l'altre, es pensin que són ells els que han adquirit aquestes capacitats, en Turbo va practicant la telecinesi i és capaç d'arreglar i millorar aparells, a més de construir-ne, d'una manera molt ràpida.

Posteriorment el veiem parlar amb normalitat amb els estupefactes joves de la vila, que s'hi acaben acostumant, al capdavall en aquest poble passen coses d'allò més increïbles diàriament. I el cas és que la família viu una etapa feliç en què fins i tot van a un restaurant per primera vegada, i com que és de categoria fan molt el pagerol amb el seu comportament.

El volum s'acaba amb l'inici d'una història de diversos capítols que continuarà al volum 13, i que fa que l'institut de batxillerat de la Vila del Pingüí s'enfronti a una escola americana en un partit de beisbol on, naturalment, entraran en joc la força descomunal de l'Arale i l'Obotxaman i els poders de la Tsururin. I com que és un esport que m'agrada molt i les històries del volum m'han semblat molt divertides, trobo que estem davant d'una entrega rodona.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 8

Amb una freqüència menor de la que tenia prevista, continuo la lectura d'aquesta mítica obra de manga que vam conèixer en català a través de la versió animada, però que fins fa massa poc no havia aparegut en la seva versió en paper e la nostra llengua.

El volum de què parlo avui és un punt d'inflexió important. Si a l'anterior vèiem l'inesperat -almenys per a qui ho llegís per primer cop sense conèixer la història- casament del protagonista nominal, a la vuitena entrega d'aquesta edició hi ha un fet d'allò més refrescant.

El vuitè volum de Dr. Slump ens presenta nous personatges, que són, amb els seus gags, el que dona vida a la sèrie, i per si els que ja hi havia començaven a esgotar-se -que tampoc és així-, l'autor afegeix als capítols inclosos en aquest recopilatori un nou professor i una nova família.

Això coincideix amb l'inici d'una nova etapa a la Vila del Pingüí, i és que l'Arale, l'Akane i en Pisuke comencen primer de batxillerat i es traslladen d'edifici, de manera que ara aniran al mateix campus que en Tarô, que farà tercer i últim curs d'aquest cicle acadèmic previ a la universitat.

Qui també hi comença, però com a professor, és en Daigorô Kurigashira, també conegut amb el malnom de professor Cap de Castanya, que va ser, tal com s'explica en una nota de traducció, el sobrenom que li va quedar després que al principi es flirtegés amb l'opció Cap Rodó. 

Sobta, pel seu aspecte, que se sorprengui d'una manera tan visible davant del fet que al poble hi conviuen persones i animals antropomòrfics, cosa que dona lloc a divertits gags, almenys a l'època de la seva arribada.

Però les estrelles del volum són la família Tsun, uns xinesos que miraven d'arribar a la Lluna amb la seva casa-nau, però que acaben estavellant-se al costat de la casa dels Norimaki. Aviat, com a nous veïns, fan amistat i comencen a compartir àpats.

La família està formada pel pervertit inventor -de què ens sona, aquest binomi?- Tsuruten Tsun, la temible i irascible Tsuntsunodanoteiyûgô Tsun, que és la mare, la filla amb poders, la Tsururin Tsun, i el fill, l'artista marcial Tsukutsun Tsun, que té la particularitat que quan el toca una dona es transforma en tigre.

L'arribada dels Tsun, a banda de tenir lloc en un bon moment amb l'augment d'escenes escolars, revoluciona la Vila del Pingüí, i encara que al volum hi veiem també un parell de capítols autoconclusius protagonitzats respectivament per en Superman i el rei Nikotxan, bona part de les pàgines pertanyen a una trama de sis episodis en què té lloc una competició esportiva a l'institut.

És aquí on les característiques dels germans Tsun, especialment la Tsururin, donen joc, perquè la immensa força física de l'Arale ja no és garantia de victòria per al seu curs. No és la primera vegada que l'autor recorre a una competició de caire esportiu per omplir la història, i no serà l'última, ja ho anirem veient, però en aquest cas resulta interessant.

El que després de tots aquests anys ja no és tan interessant, perquè ha quedat una mica obsolet, són les trapelleries dels pervertits de la sèrie, que amb un invent d'en Sembei fan de les seves fins que acaben malament. 

No recordo si serà un tema recurrent, fa uns 20 anys que vaig llegir la primera edició d'aquest manga, en castellà, però no m'estranyaria. El que tampoc recordo ben bé és la qüestió de les possibles relacions romàntiques entre l'Akane i en Tsukutsun per una banda i en Tarô i la Tsururin -que recordo que de petit em tenia enamorat amb aquells monyos i potser allà va néixer un cert fetitxe amb els vestits qipao, abans de la Chichi de Bola de Drac i la Chun-li de Street Fighter II-, però en el segon cas ja hem pogut llegir una accidentada primera cita.

A l'obra li va molt bé aquesta ampliació de plantilla, que no s'acabarà aquí perquè han de néixer almenys dos personatges cabdals, un per la via natural i un altre en sentit figurat, atès que es tracta d'un ésser artificial, que ja deveu saber quin és. De moment, però, un volum divertidíssim i un punt d'inflexió a Dr. Slump.

Lectures: Dr. Slump vol. 7

Tant se val amb quina intensitat em proposi llegir (i ressenyar) més seguits els volums d'aquesta meravellosa obra, que sempre passa alguna cosa i no m'hi acabo de posar. En fi, què hi farem, coses de la vida adulta. 

En qualsevol cas, ja està, ja m'he llegit el setè volum de la primera obra llarga d'Akira Toriyama, gairebé soc a l'equador de la sèrie, i és el moment que comparteixi les meves impressions sobre el contingut d'aquest recopilatori.

El setè volum de Dr. Slump és un número cabdal en la història de la sèrie, i és que s'hi produeix un fet determinant, un punt d'inflexió, en la vida del protagonista, o almenys el senyor del títol.

Abans de parlar d'aquest tema, però, podem dir que és un volum no tant d'històries autoconclusives com els anteriors, i el que ens hi expliquen comencen a ser relats que s'estenen en diversos capítols. Ignoro si és quelcom que caracteritzarà l'obra a partir d'ara, no me'n recordo i ho aniré (re)descobrint, però em fa la sensació que a l'autor li començaven a venir ganes d'explicar històries de més entitat, cosa que culminaria en la creació de Bola de Drac.

Això no vol dir que no hi hagi aventures curtes i poca-soltes, és clar. Tenim l'Arale fent un ninot de neu gegant, fent desesperar la Kinoko, l'Aoi conduint per primera vegada i sembrant el terror o una versió post-apocalíptica de comèdia de la colla de l'Arale en un capítol especial.

Però el cas és que el protagonisme del tom se l'enduen bàsicament dues grans històries que duren diversos capítols, començant amb la de la Guerra de la Vila del Pingüí, en què el doctor Mashirito posa tota la carn a la graella per acabar amb la nena robot i la seva amiga alada, que són un escull per al científic boig de cara a les seves aspiracions de dominació mundial. 

Aquest cop s'ha preparat millor i s'enfronta a la nena amb el tercer Home de Caramel, més efectiu, i un petit exèrcit amb els millors membres que ha trobat, que no és dir gaire.

L'Arale tampoc està sola, però el seu grup no és gaire millor, si no hi comptem la nena robot i la seva inseparable Gatxan. En qualsevol cas, l'enemic ha estat més a prop que mai de vèncer-la, i això donarà joc per als propers intents.

I ara el fet cabdal que deia més amunt, i és que en Sembei se'ns casa amb la senyoreta Yamabuki, ara Midori Norimaki!

És, sens dubte, un fet que tots recordem de l'anime, però per alguna raó em pensava que passava més endavant. Doncs no, té lloc una mica abans de l'equador de la sèrie.

La manera com es fa realitat és força poca-solta, i no gaire coherent amb el resultat de les aproximacions que havia fet abans en Sembei, però no és cap somni, sorprèn fins i tot el nuvi, sinó que és ben veritat.

Aquest feliç canvi de l'estat civil de dos dels personatges de l'obra té un seguit d'implicacions quotidianes que donen lloc a gags domèstics, alguns en la línia del que ens podem imaginar vist l'historial de Dr. Slump, però abans d'arribar a una vida familiar més o menys normal tindrem una gran aventura de rescat de la Midori, segrestada per uns estranys éssers, en el que acaba sent una lluna de mel d'allò més accidentada i la història més llarga, amb 6 capítols, que hem llegit fins ara en aquest manga.

Així doncs, aquest volum és un dels millors que he llegit, de moment, amb la combinació ideal de l'humor absurd propi de la història i un augment de la dosi d'acció, combat i monstres, sense perdre l'essència. M'ha deixat més que satisfet.

Lectures: Dr. Slump vol. 6

A un ritme més lent del que m'agradaria, però alhora amb relativa freqüència i el perill de fer que la secció de lectures sigui monotemàtica per les dificultats que estic tenint per trobar moments per llegir, arriba una nova entrega de les ressenyes de Dr. Slump.

El sisè volum, del total de 15 que formen aquesta edició, demostra que l'obra encara té bona salut -i quan això no sigui així, si és que passa, ja ho diré-, però com sempre en comentaré les coses més destacades des del punt de vista d'un crític de pa sucat amb oli com jo.

Una reflexió que m'he fet llegint aquest volum, i amb la qual no descobreixo la pólvora i potser la podria haver fet abans -o no, ves a saber-, és que no se sap mai per on sortirà aquesta sèrie. 

El seu format d'històries autoconclusives o de pocs capítols, sumat a una naturalesa humorística i absurda i la imaginació desbordant del Toriyama d'aquella època, fan que puguem esperar-ne qualsevol cosa. La primera història, per exemple, és la de la invasió frustrada de la Terra per part d'uns extraterrestres d'aspecte clavat als humans, però indumentària més aviat infantil. 

A continuació hi tenim la història d'un malentès que fa que tota la vila, per imitació, segueixi l'Arale i la Gatxan i es faci teories cada cop més esbojarrades sobre el que està passant, i de sobte veiem una versió prehistòrica dels personatges de la Vila del Pingüí. 

També tenim un capítol musical, cosa ben curiosa en un manga, i l'autor aprofita l'humor autoreferencial per demostrar-nos que és ben conscient de la seva insistència en l'humor escatològic. Per cert, podeu veure un cameo meu a la segona vinyeta. 

Un capítol després trobem un recurs que més o menys ja s'havia fet servir, però que m'agrada particularment: de sobte, els únics textos que apareixen són els de les onomatopeies, també repetides pels personatges, que no diuen cap paraula.  

Ara mateix no recordo si és quelcom que anirà a més en el que queda de Dr. Slump, però en aquest volum hi ha força històries de més d'una part, i una d'elles transporta en Sembei, l'Arale i la Gatxan a l'interior de la Midori per guarir-la d'una malaltia potencialment mortal, que potser ens farà pensar en la pel·lícula El xip prodigiós, però no n'és un homenatge perquè, de fet, aquell film és de 1987 i, llavors, el manga de què estem parlant ja feia uns anys que s'havia acabat.

Una història sense més rellevància i novament basada en un personatge que es creu que és molt fort fins que coneix l'Arale -recurs habitual- dona pas, després, a una altra Vila del Pingüí alternativa on, en aquest cas, l'Arale i l'Akane formen una banda de lladres que duu de corcoll l'agent de policia Tarô Soramame.

Un dels elements més propis de la sèrie són els invents d'en Sembei Norimaki, ginys que tenen uns efectes, generalment, decebedors respecte al que se n'esperava, o que són extremament complicats pel que acaben fent. 

En aquest volum no en falten pas, però sobretot es juga amb la pistola reducto-ampliadora, que ja havia sortit. Com a novetat destaca, només, la minyona robòtica que inventa el protagonista titular perquè està tip de menjar ramen instantani i, en comptes d'aprendre a cuinar, decideix que és més fàcil inventar un robot -com he dit abans, es complica massa la vida-, que en aquest cas li surt una mica rebel.

El volum 6 també és el del retorn del doctor Mashirito, el "dolent" de Dr. Slump, que es presenta amb el seu Home de Caramel número 2 al Gran Premi de la Vila del Pingüí, un esdeveniment que posa en marxa el mateix autor per celebrar de manera ultraanticipada el 80è aniversari de la publicació del manga.

La premissa absurda dona lloc a una competició de 4 episodis en què els participants hauran de superar una cursa amb obstacles i paranys per endur-se un magnífic premi de 3.000 iens. Té moments divertits, però si no recordo malament veurem més competicions d'aquesta mena en el futur, i com el mateix autor reconeix, són trames que van molt bé per no haver de pensar gaire en arguments més treballats.

El recopilatori acaba amb la història de dues noies de ciutat, unes pixapins, com podem veure, que arriben a la Vila del Pingüí i queden fascinades amb tot el que veuen aquí, a "pagès". En sortiran escaldades.

Un nou bon volum de Dr. Slump que demostra la rica imaginació de l'autor en aquella època, que també juga amb diverses composicions de pàgina i nivells de detall -hi ha capítols amb els dibuixos més grans i menys vinyetes, d'altres que tenen dissenys més treballats sobretot en qüestions mecàniques, i també de més convencionals- i una varietat d'històries i maneres d'explicar-les que fa que llegir l'obra sigui tremendament amè.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 4

Continuo amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump de manera individual, que ja he vist per la quantitat de visites que no tenen el mateix èxit -que tampoc no era gaire- que les de Bola de Drac que vaig fer fa uns anys, però ja m'agrada escriure-les, de manera que avui hi tornem.

He llegit, doncs, el quart volum d'aquesta obra per fi publicada en català -i a hores d'ara a punt d'acabar d'editar-se en la nostra llengua-, i toca comentar-lo. 

Com passava al volum anterior, aquí hi tenim un seguit d'històries d'allò més diverses, amb protagonisme per a l'Arale però també per als personatges secundaris, algun retorn de personatge amb paper petit i l'aparició d'altres que, un cop conclosa la seva història, se'n van. 

Fidel al seu estil, hi trobem més gags escatològics, i n'hi ha que estan ben trobats i tot. Per exemple, aquest que veiem en una de les històries trobo que més emblemàtiques de la sèrie animada, o almenys jo la recordo així, en què en Sembei instal·la un dispositiu per veure el mateix que veu l'Arale...

...I ho fa amb l'objectiu que, ara que el coneixem bé, ens podem imaginar. Al capdavall, no oblidem que és un home que amb veure unes calcetes ja fa -i al llarg del volum en veurà un parell-, però que en aquest sentit té una ambició sense mesura.

Són escenes com aquesta, encara que sigui en forma d'intencions frustrades, les que identifiquen Dr. Slump com un manga per a nens i preadolescents d'una altra època, en què la correcció política era diferent i l'autocensura era gairebé inexistent. 

Però també hi ha humor més tradicional i innocent, gags que veus venir com acabaran i que remeten més aviat a un estil de Mortadel·lo i Filemó, també quan l'Arale, una mica com el Núñez del Crackòvia, diu malament certes paraules perquè les té mal enteses, i que la traducció al català ha traslladat de manera excel·lent. 

També tenim un parell d'històries podríem dir que especials, com la d'una vampira que surt a alimentar-se a la Vila del Pingüí i tria la pitjor casa que podria triar, una en què alguns dels personatges principals de l'obra representen una curiosa versió de La caputxeta vermella o un especial policial amb l'Arale i companyia.

Entre les altres històries trobem monstres, el cop de porta de la Kinoko, la canina mascota de l'Arale i la Gatxan, un mecha que fomenta la vagància d'en Sembei, el primer amor d'en Pisuke, la visita d'un nou company de classe tret directament d'una popular sèrie televisiva espacial, la particular versió d'en Sembei del Pare Noel, l'intent d'assassinat de la protagonista o la incursió de l'Arale al món de les bandes de motoristes. 

En conjunt, doncs, es tracta d'un volum d'allò més variat pel que fa als continguts, en general força interessants, i on la sèrie continua fidel a la seva filosofia, que és el que la fa tan mítica, i espero que en gaudim tant els que la recordem de la tele com les noves generacions que s'hi vulguin acostar.

 

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Lectures: Dr. Slump vol. 2

A l'entrada dedicada al primer volum d'aquest emblemàtic manga, que per cert ha estat una de les que han obtingut, amb diferència, més visites dels últims mesos, vaig anunciar la meva intenció d'anar ressenyant-ne els volums un per un, de manera que per una banda hi hauria racions freqüents d'aquesta sèrie i per l'altra la secció Lectures no seria tan esporàdica com les meves circumstàncies vitals fan, cada cop més, que ho sigui.

Doncs bé, ha arribat l'hora de parlar del segon volum del manga Dr. Slump, que com ja deveu saber s'ha començat a publicar, i a molt bon ritme, en català per primera vegada i reparant un greuge històric.

Aquest segon recopilatori de l'edició definitiva conté històries molt mítiques, a més de primeres aparicions de personatges secundaris inoblidables i -cosa que depèn del que es fes originalment en la publicació japonesa a la revista Shônen Jump- coincideix que hi ha força pàgines a tot color o, en alguns casos, a dues tintes. 

Amb un disseny ja establert en l'Arale baixeta i rodanxona, i molt d'humor i encara alguns gags dels que trenquen la quarta paret, és un volum més dedicat a les trapelleries i idees esbojarrades de la petita ginoide que no pas a la presentació de personatges, com és natural.

Ja em perdonareu la qualitat dels escanejos, els faig amb una aplicació del mòbil sense maltractar els volums, però vull que les imatges que acompanyin aquestes ressenyes siguin de l'edició catalana. 

En fi, deia que no hi ha tanta presentació de personatges, però els nous sí que els han de presentar una mica, i és el cas de la repel·lent però en certa manera entranyable Kinoko Sarada, la nena de cinc anys que va amb tricicle i que té un alt concepte de si mateixa i la pròpia maduresa.

També se'ns presenten un malaurat atracador de bancs que es topa amb l'imparable tàndem format per l'Arale i la Gatxan, i que apareix en més d'un capítol -ara no recordo si és un personatge que anirà fent aparicions de tant en tant-, i la parella d'extraterrestres tan estimada pel públic que és la del rei Nikotxan i el seu ajudant, que sí que són recurrents a la història.

Però també hi ha lloc per a la construcció, i no tant presentació, de personatges en coses com la caracterització d'en Sembei com un pervertit integral, cosa de la qual ja vam tenir algun indici al primer volum i que aquí es veu, sobretot, en l'obsessió per comprovar l'estampat de les calcetes de la senyoreta Yamabuki com si fos una gran aspiració vital.

El protagonisme no humà, però sovint antropomòrfic, el tenen també molts dels invents d'en Sembei, coses que construeix en poques vinyetes i que de vegades fa innecessàriament complicades o poc pràctiques, però que demostren el seu geni.

Veiem la pistola transformadora, la màquina materialitzadora i també una aeronau que funciona impulsant-se amb ventalls, en un desplegament de la imaginació desbordant que tenia l'Akira Toriyama dels anys 80. El resultat de l'entrada en escena d'aquests invents, però, acostuma a ser desastrós, sobretot per al seu creador, per culpa de la innocent però imprudent intervenció de l'Arale.

El volum acaba amb un parell de capítols dedicats a una aventura de caire fantàstic que té lloc pel motiu més banal, però que ens porta a Wonder Island, escenari de la història curta amb què va debutar l'autor el 1978 i que es podria considerar un crossover, tal com anys després Bola de Drac visitaria breument l'Illa del Pingüí. Aquí hi ha tota mena d'éssers de conte i enemics d'aspecte terrorífic, però que no oblidaran que van conèixer l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, un volum farcit de bones històries, humor i situacions delirants que, ja en el segon volum, demostra com n'és, de divertida, aquesta obra, i com era el seu autor quan donava curs a la seva imaginació i el seu vessant més humorístic.