Lectures: Dr. Slump vol. 12

Continuem amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump a mesura que me'ls vaig llegint, i avui en toca un altre de rodó. Que bona que és aquesta sèrie, i sap greu que de vegades es vegi una mica com "l'anterior a Bola de Drac", amb la que comparteix poques coses, però val a dir que no és, en absolut, una història menor.

La portada no ens enganya, i queda clar que arriba l'última gran incorporació a l'espectacular plantilla de personatges, que potser en aquest punt no s'estava estancant, però no hi ha dubte que el nou membre de la família Norimaki dona moltíssima frescor a la sèrie.

Abans d'arribar-hi tenim una simpàtica història sobre la inesperada col·laboració de l'Arale amb la policia local de la Vila del Pingüí, però a la segona, sobretot si ja coneixíem la sèrie de televisió, tenim el preludi de la gran "sorpresa" (suposo que ho va ser en la seva publicació original al Japó).

Resulta que la Midori ha començat a menjar com una llima, però tot i que ho vol compensar amb exercici extrem, només puja de pes... perquè està embarassada!

Ni tan sols en Sembei sap com ha pogut passar, això, cosa ben curiosa perquè, pervertit com és, una cosa així la recordaria, però el cas és que esperen un fill, que neix al cap de poc (la màgia del còmic) i es diu Turbo.

Malauradament, els vicis d'en Sembei no han canviat i, en una sortida que fa amb el seu fill, bada espiant una noia i en Turbo se'n va a explorar de quatre grapes, fins que arriba la tragèdia: l'atropella una nau extraterrestre i, en teoria, el mata.

Els alienígenes, molt considerats, el ressusciten amb reserves, perquè mai han reanimat un organisme tan simple per als seus estàndards, i tenen porque hi hagi efectes secundaris: efectivament, el nen torna a la vida amb superpoders, que és el que origina una sèrie de gags que nodreixen els capítols següents.

Al principi de manera inadvertida, però després fent que tant la mare com el pare, primer una i després l'altre, es pensin que són ells els que han adquirit aquestes capacitats, en Turbo va practicant la telecinesi i és capaç d'arreglar i millorar aparells, a més de construir-ne, d'una manera molt ràpida.

Posteriorment el veiem parlar amb normalitat amb els estupefactes joves de la vila, que s'hi acaben acostumant, al capdavall en aquest poble passen coses d'allò més increïbles diàriament. I el cas és que la família viu una etapa feliç en què fins i tot van a un restaurant per primera vegada, i com que és de categoria fan molt el pagerol amb el seu comportament.

El volum s'acaba amb l'inici d'una història de diversos capítols que continuarà al volum 13, i que fa que l'institut de batxillerat de la Vila del Pingüí s'enfronti a una escola americana en un partit de beisbol on, naturalment, entraran en joc la força descomunal de l'Arale i l'Obotxaman i els poders de la Tsururin. I com que és un esport que m'agrada molt i les històries del volum m'han semblat molt divertides, trobo que estem davant d'una entrega rodona.

 

Sèries: Extraordinary

De tant en tant és agradable, per variar, començar una sèrie que no té cap intèrpret que coneguis, ni te l'han recomanat, ni n'havies sentit mai a parlat. Senzillament seguint l'instint. 

Una imatge de portada que té alguna cosa que et crida l'atenció des del punt de vista del disseny pot portar al visionat d'un tràiler i et topes amb una premissa inesperadament atractiva.

És així com vaig conèixer Extraordinary, amb una imatge promocional que suggeria una sitcom i una font per al títol que em va cridar l'atenció.

La premissa, que explica el tràiler, és senzilla: en un món en què tothom desenvolupa un poder en arribar a la majoria d'edat, hi ha una noia que no en té cap. 

Es tracta de la Jen (Máiréad Tyers), de 25 anys i traumatitzada per la seva característica negativament extraordinària en una societat en què el més normal és tenir poders.

De resultes d'això, aquesta treballadora d'una botiga de disfresses té un caràcter esquerp i egoista, atès que està ressentida amb tothom per culpa de l'enveja. A més, té una vida sentimental desastrosa.

La seva millor amiga, i companya de pis, és la Carrie (Sofia Oxenham), que té la capacitat de canalitzar els esperits dels morts, raó per la qual treballa en un bufet d'advocats per tal de resoldre conflictes legals en què cal aclarir qüestions que només els difunts implicats poden desencallar.

Ella és dolça, extremament amable i incapaç de defensar-se quan se sent utilitzada o alguna altra cosa relacionada amb les relacions interpersonals no va com li agradaria. Tot el contrari que la Jen, en altres paraules.

Per exemple, amb el seu xicot i company de pis de totes dues, en Kash (Bilal Hasna), capaç de rebobinar el temps, envejable poder que fa servir de manera egoista però amb el qual també pretén liderar un equip de superherois tot fent un càsting de poders d'allò més absurds com ara imprimir objectes amb el cul o atraure peixos a distància.

El cas és que té un caràcter d'allò més immadur i no és gaire conscient de les necessitats de la seva xicota.

Deixo per al final el personatge més divertit, en Jizzlord (Luke Rollason), que és el nom que li posen a aquest canviaformes que ha passat tant de temps com a gat que ara ha de reaprendre moltes coses com a humà mentre intenta recuperar els records de la seva vida personal.

L'evolució en la relació entre la Jen i ell és força interessant, des del tracte de mascota que li dispensa la relativament antipàtica protagonista fins a l'afecte que va sorgint a mesura que avancen els episodis.

Extraordinary,  creada, per cert, per Emma Moran, és una sèrie amb una premissa força original i amb situacions molt divertides, a més d'un humor molt particular -de vegades groller- i refrescant en el gènere superheroic, que de moment ha tingut 8 episodis, però que té confirmada una segona temporada des d'abans que s'estrenés a Disney+ al gener d'aquest 2023.

Lectures: We can never go home

Com a persona interessada en els còmics de superherois -o superdolents- i alhora en el còmic menys mainstream, més independent tant en la producció com en la censura, no és estrany que em cridin l'atenció aquells còmics que barregen el gènere dels superpoders amb els processos i estils dels còmics nord-americans que no pertanyen ni a Marvel ni a DC. 

En aquest sentit, en els darrers anys he descobert i abraçat obres com Saga -ara molt popular i fins i tot publicada en castellà- i més recentment Sex Criminals, la primera més aviat una fantasia espacial i la segona un pas més enllà del gènere amb superpoders implicats, amb un punt de partida original. 

Però el darrer d'aquests descobriments és We can never go home, de Matthew Rosenberg i Josh Hood, publicat per Black Mask Studios, que vaig conèixer perquè fa uns mesos es van difondre força un parell de pàgines en què es mostrava una escena de la protagonista emprovant-se uniformes de superheroïnes de Marvel i DC, i després de llegir la sinopsi de la història em vaig mantenir alerta per quan se'n publiqués el recopilatori que reuniria els números 1 a 5, editats individualment i de manera irregular durant 2015. 

Ara que ja el tinc i l'he llegit per fi en puc parlar, i ja avanço que me n'he endut una molt bona impressió. De fet, és curiós perquè en alguns moments és una lectura que ens pot fer pensar que es tracta d'un còmic més, farcit de tòpics, entretingut i amè, sí, però gens original. Al capdavall una història d'adolescents que es fiquen en embolics per culpa dels seus poders, amb un to més aviat realista, no és nova. 

Però les coses no sempre són el que semblen, i a We can never go home el que trobem és una mena de road movie protagonitzada per un noi, el marginat Duncan, i una noia, la popular Madison o Maddie, que de cop i volta es veuen obligats a fugir del seu minúscul poble, lluny dels merders de casa i de les misèries d'un institut farcit d'estereotips tantíssimes vegades a la ficció que ja ens els coneixem -la Maddie, per exemple, surt amb l'esportista estrella del curs-, per culpa de la manifestació dels poders d'ella.

Aquesta fugida cap endavant, la insinuada subtrama romàntica i l'escalada de violència i caos fan el còmic tremendament amè, i com els altres títols que esmentava al principi hi trobem unes escenes i uns diàlegs amb què ens podem identificar i que caracteritzen perfectament els seus dos protagonistes.

Una de les coses que destaquen en aquesta història -i és una llàstima que destaqui i que n'hagi de parlar, perquè significa que encara no hem assolit la normalitat desitjada- és que el guió desprèn feminisme en més d'una situació en què la Maddie, personatge tremendament poderós, rebutja els rols tradicionalment assignats a les dones i té el suport d'en Duncan, un paio estrany i irresponsable, i el petit toc d'humor d'aquesta obra, però gens masclista. 

Tanmateix no és un feminisme d'aquell que busca denigrar l'home més que no pas assolir la igualtat de gènere, i una escena que ho demostra és la que he posat sobre aquest paràgraf. És un feminisme d'apoderament de la dona, però també de trencar tendències que la discriminen en tants i tants àmbits, com ara el fet que a en Duncan se'l veu totalment despullat en una escena, mentre que de la Maddie no en veurem res que no es pugui mostrar en un còmic de DC o Marvel.

We can never go home no és un còmic adolescent qualsevol, encara que en molts moments ens pugui fer pensar que es podria adaptar perfectament al cinema i esdevenir una pel·lícula de culte sense gaires problemes, i en part això també és així perquè, lluny de dur els dos personatges principals al camí superheroic, els condueix a una espiral de males decisions, violència extrema, morts i l'angoixant vida dels fugitius, tot donant un missatge que no té res a veure amb el dels còmics de superherois. 

Certament hi ha algunes situacions una mica exagerades i poc versemblants, d'altres no excessivament lògiques, però en qualsevol cas resulta refrescant llegir un relat de superpoders en què no hi ha la voluntat de fer el bé, però tampoc l'humor de Kick-Ass o les trapelleries de Deadpool. Simplement són dos adolescents que no saben com gestionar l'anormalitat en què viuen i la fan cada cop més grossa. 

Encara que al llom del recopilatori no hi ha cap número 1, sembla que enguany els autors continuaran la història, però mentre esperem que surti el segon llibre, que podria ser perfectament el 2017, no patirem tant com en d'altres casos: We can never go home, amb el subtítol What we do is secret, té un final més aviat tancat. D'aquells que, en cas que la història no continués mai, no ens deixarien totalment desemparats.

Recomano, doncs, la lectura d'aquest còmic, més profund del que sembla inicialment, i amb un guió que compensa l'estil encarcarat i sovint anatòmicament imperfecte d'un apartat gràfic que té el seu punt fort en l'entintat. També val la pena llegir els extres del final de volum, amb una declaració en contra de les armes per part del guionista i també de la violència en general, ja que per als protagonistes tenir poders no és cap benedicció -com passa a la majoria d'històries del gènere-, sinó tot el contrari.

Sèries: Misfits

Ahir vaig acabar de veure la tercera temporada d'aquesta popular sèrie britànica i sense esperar gaire em disposo a parlar-ne, tot recomanant-la (si no, no en faria cap entrada) però avisant els gurmets que només miren sèries de l'HBO que no crec que els agradi. Ara, si sou dels que us deixeu endur pel que en diu la crítica, la sèrie va guanyar el 2010 el BAFTA a la millor sèrie dramàtica i a la millor actriu de repartiment per a la Lauren Socha.

Misfits és una sèrie britànica de gènere fantàstic que agradarà a qualsevol fan dels còmics de superherois i també al públic casual. Jo, que no tinc manies pel que fa a gèneres i orígens de les sèries, n'he gaudit força (i espero continuar-ho fent quan se n'estreni la quarta temporada el proper hivern), però he de reconèixer que el tema no em cridava especialment, malgrat que sóc devorador precisament de còmics de superherois.

A Misfits la premissa difícilment podria ser menys realista: una colla de joves que estan fent serveis a la comunitat perquè cadascun d'ells ha comès algun delicte o falta són víctimes d'un llamp que, en comptes de matar-los, els dóna superpoders. 

Algunes d'aquestes habilitats són més útils que les altres, i també anirem coneixent altres personatges, secundaris o amb protagonisme en un sol capítol, que serviran per tal de presentar una pila de poders i fer-nos reflexionar sobre els avantatges i desavantatges de posseir-los. 

L'estructura de la sèrie fa que a cada episodi coneguem un nou poder mentre el quintet protagonista intenta passar els dies amb la màxima discreció possible, sense cap intenció de fer servir els poders per a res gaire important ni salvar el món, però sense voler-ho s'aniran ficant cada cop en més merders i es veuran obligats a emprar aquests poders per sortir-se'n. Repassem els personatges principals?

En Nathan Young (Robert Sheehan) és d'aquelles persones que no saben quan s'han de posar serioses, un provocador de vergonya aliena constant que només es fa gràcia a si mateix, però que tot i així ens acaba resultant entranyable. El seu poder... no l'avançaré.

En Curtis Donovan (Nathan Stewart-Jarrett) era atleta fins que es va ficar en el merder que el va dur als serveis comunitaris, i és bastant assenyat. El seu poder és el de retrocedir en el temps, que si es fa servir bé pot ser molt útil.

L'Alisha Bailey (Antonia Thomas) és el personatge femení atractiu i de caràcter provocatiu que hi ha a tantes sèries i productes de ficció en general. L'atracció entre ella i en Curtis és evident des del primer moment, però el seu poder, que potser s'hauria de posar entre cometes, els impedeix tenir una relació normal: quan algú la toca embogeix de luxúria i no s'aturarà davant de res fins que no consumi aquest desig. L'Alisha tindrà una interessant evolució al llarg de la sèrie, malgrat el seu poder inútil. 

En Simon Bellamy (Iwan Rheon) és tímid, automarginat i se sent ignorat pels altres. En Nathan, per exemple, sempre l'està burxant. Si tots els personatges tenen un poder que té a veure amb la seva situació personal i els seus propis desitjos, en Simon té el de la invisibilitat. Igual que l'Alisha, tindrà una interessant evolució al llarg dels episodis, bastant sorprenent i ben trobada.

He deixat per al final la meva preferida, la Kelly Bailey (Lauren Socha), que casualment té el mateix cognom que l'Alisha però, evidentment, no n'és familiar. La Kelly és una noia dels barris baixos amb un accent particular, complicadet d'entendre si es veu la sèrie en versió original (molt recomanat). El seu poder és llegir la ment i és fàcil que li agafem molt d'afecte. Almenys a mi m'ha passat.

A banda d'aquests també hi ha secundaris interessants, com la Nikki, en Shaun (un dels agents de la condicional que els vigilen), en Rudy o en Seth, que possibilita (no avançaré com) que la sèrie no es faci repetitiva. La primera temporada de Misfits té 6 episodis, la segona 7 i la tercera 8. A més, hi ha un webisode curtet que va bé mirar abans de començar la tercera. I de moment ja està. Pocs capítols i força amens que permeten posar-se al dia amb relativa facilitat.