Ahir vaig acabar de veure la tercera temporada d'aquesta popular sèrie britànica i sense esperar gaire em disposo a parlar-ne, tot recomanant-la (si no, no en faria cap entrada) però avisant els gurmets que només miren sèries de l'HBO que no crec que els agradi. Ara, si sou dels que us deixeu endur pel que en diu la crítica, la sèrie va guanyar el 2010 el BAFTA a la millor sèrie dramàtica i a la millor actriu de repartiment per a la Lauren Socha.
Misfits és una sèrie britànica de gènere fantàstic que agradarà a qualsevol fan dels còmics de superherois i també al públic casual. Jo, que no tinc manies pel que fa a gèneres i orígens de les sèries, n'he gaudit força (i espero continuar-ho fent quan se n'estreni la quarta temporada el proper hivern), però he de reconèixer que el tema no em cridava especialment, malgrat que sóc devorador precisament de còmics de superherois.
A Misfits la premissa difícilment podria ser menys realista: una colla de joves que estan fent serveis a la comunitat perquè cadascun d'ells ha comès algun delicte o falta són víctimes d'un llamp que, en comptes de matar-los, els dóna superpoders.
Algunes d'aquestes habilitats són més útils que les altres, i també anirem coneixent altres personatges, secundaris o amb protagonisme en un sol capítol, que serviran per tal de presentar una pila de poders i fer-nos reflexionar sobre els avantatges i desavantatges de posseir-los.
L'estructura de la sèrie fa que a cada episodi coneguem un nou poder mentre el quintet protagonista intenta passar els dies amb la màxima discreció possible, sense cap intenció de fer servir els poders per a res gaire important ni salvar el món, però sense voler-ho s'aniran ficant cada cop en més merders i es veuran obligats a emprar aquests poders per sortir-se'n. Repassem els personatges principals?
En Nathan Young (Robert Sheehan) és d'aquelles persones que no saben quan s'han de posar serioses, un provocador de vergonya aliena constant que només es fa gràcia a si mateix, però que tot i així ens acaba resultant entranyable. El seu poder... no l'avançaré.
En Curtis Donovan (Nathan Stewart-Jarrett) era atleta fins que es va ficar en el merder que el va dur als serveis comunitaris, i és bastant assenyat. El seu poder és el de retrocedir en el temps, que si es fa servir bé pot ser molt útil.
L'Alisha Bailey (Antonia Thomas) és el personatge femení atractiu i de caràcter provocatiu que hi ha a tantes sèries i productes de ficció en general. L'atracció entre ella i en Curtis és evident des del primer moment, però el seu poder, que potser s'hauria de posar entre cometes, els impedeix tenir una relació normal: quan algú la toca embogeix de luxúria i no s'aturarà davant de res fins que no consumi aquest desig. L'Alisha tindrà una interessant evolució al llarg de la sèrie, malgrat el seu poder inútil.
En Simon Bellamy (Iwan Rheon) és tímid, automarginat i se sent ignorat pels altres. En Nathan, per exemple, sempre l'està burxant. Si tots els personatges tenen un poder que té a veure amb la seva situació personal i els seus propis desitjos, en Simon té el de la invisibilitat. Igual que l'Alisha, tindrà una interessant evolució al llarg dels episodis, bastant sorprenent i ben trobada.
He deixat per al final la meva preferida, la Kelly Bailey (Lauren Socha), que casualment té el mateix cognom que l'Alisha però, evidentment, no n'és familiar. La Kelly és una noia dels barris baixos amb un accent particular, complicadet d'entendre si es veu la sèrie en versió original (molt recomanat). El seu poder és llegir la ment i és fàcil que li agafem molt d'afecte. Almenys a mi m'ha passat.
A banda d'aquests també hi ha secundaris interessants, com la Nikki, en Shaun (un dels agents de la condicional que els vigilen), en Rudy o en Seth, que possibilita (no avançaré com) que la sèrie no es faci repetitiva. La primera temporada de Misfits té 6 episodis, la segona 7 i la tercera 8. A més, hi ha un webisode curtet que va bé mirar abans de començar la tercera. I de moment ja està. Pocs capítols i força amens que permeten posar-se al dia amb relativa facilitat.
