Sèries: She-Hulk - Attorney at Law

Cada sèrie basada en un personatge de Marvel que ha anat apareixent a Disney+ ha tingut un munt de lloances, independentment del fet que, com passa sempre, després la cosa es refredi i la gent hi comenci a trobar pegues.

De moment, a mi m'han agradat molt totes, però la d'avui era un cas especial en què només n'havia sentit lloances, especialment per l'estil humorístic refrescant que desprenia, segons deien. Un cop vista, doncs, toca parlar-ne.

She-Hulk: Attorney at Law és una minisèrie creada per Jessica Gao i està basada en el personatge de la Hulka, que va néixer als còmics l'any 1979 -per molt que cogui als masclistes que van saltar tot pensant-se que s'havia fet expressament una versió femenina d'en Hulk per complir amb una "agenda", sense tenir ni idea que ja porta 45 anys entre nosaltres-, i ha tingut 9 episodis llançats l'any 2023 a la plataforma.

Com no podia ser d'una altra manera, narra les aventures de la cosina d'en Bruce Banner, la identitat civil d'en Hulk, de qui adquireix, d'una manera molt ingènua i pròpia dels còmics antics de superherois -feblesa que la sèrie no només no intenta amagar, sinó que reconeix-, els mateixos poders, però podríem dir que millorats i tot.

En Hulk de l'Univers Cinematogràfic Marvel apareix a la sèrie en un paper secundari mig recurrent, interpretat evidentment per en Mark Ruffalo (recordem que a can Marvel la cohesió entre cinema i televisió és tota, no com a la competència), per tal d'orientar i entrenar la seva cosina davant d'aquest gran trasbals que pateix amb la transformació, i dona lloc a moments certament divertits.

Però l'autèntica protagonista és ella, una Jennifer Walters (Tatiana Maslany, protagonista d'Orphan Black), advocada d'èxit que de cop i volta pateix aquest canvi i passa a rebre atenció precisament en la forma "monstruosa", que d'una banda li fa perdre la feina però, de l'altra, li'n dona una de nova.

Resulta que ara és advocada especialitzada en qüestions superheroiques, i està obligada a treballar amb el seu aspecte de 2 metres -al qual pot accedir i del qual es pot desfer a voluntat- tot el dia, però és quan plega que coneixem de debò la Jennifer Walters, l'humana normal amb una vida sentimental desastrosa i una creixent gelosia respecte al seu propi alter ego, que s'endú tota l'atenció, fins i tot en el terreny amorós per la curiositat que desperta en els homes, a més d'haver de fer front a atacs dels enemics que fa la seva versió verda, com sol passar en els casos en què el públic general coneix la identitat civil dels superherois... i això que ella no n'és pas, o com a mínim no s'ho planteja com a activitat habitual.

La sèrie no té una trama general pròpiament dita, sinó que ens presenta històries més o menys autoconclusives amb repercussions en el que va passant-li després a la protagonista. Per exemple, veiem com li encarreguen que defensi un monstre (interpretat pel mític Tim Roth, que ja havia sortit, tot i que caracteritzant-lo d'una manera diferent, a The Incredible Hulk) amb qui el seu cosí -interpretat en aquella ocasió per l'Edward Norton- havia tingut problemes, la surrealista disputa legal pel nom de Hulka, les dificultats per anar a un casament d'una vella amiga, o com coneix un altre superheroi de l'MCU que no diré aquí per si algú encara no ha vist la sèrie, però que és un toc interessant per a la caracterització de tots dos personatges.

 

Deveu haver notat que no he esmentat personatges secundaris llevat del cosiníssim. No és que no n'hi hagi. Tenim, per exemple, la Nikki Ramos (Ginger Gonzaga), l'ajudant i millor amiga de la Jennifer, o el company de feina Augustus "Pug" Pugliese (John Segarra), però es tracta d'una sèrie molt centrada en el seu personatge principal i la seva dualitat forçada.

 

She-Hulk: Attorney at Law és una comèdia legal lleugera i no hi ha res de dolent en això, però també aprofita per denunciar, sempre amb humor, temes com el masclisme imperant a la nostra societat. A més, té tendència a trencar la quarta paret, com se sol dir, tot fent autoreferències i referències a la mateixa existència de l'Univers Cinematogràfic Marvel, cosa que ens arrenca somriures, però que en algun moment potser es duu una mica massa lluny.

Parlant de defectes, es podria dir que el final és una mica decebedor en la resolució, que no és res més que una distracció precisament causada per aquest metahumor, i que els efectes visuals del personatge en la seva versió gegant no acaben de ser gaire fluids. 

Tanmateix, és una molt bona sèrie, és divertida i evidentment els fans del personatge per fi el poden veure a la petita pantalla. El futur de la Hulka televisiva, però, no pinta gaire bé: es diu que el pressupost necessari per fer-ne més temporades és excessiu, de manera que no n'esperem, per si de cas.

 

 

 

Sèries: Extraordinary

De tant en tant és agradable, per variar, començar una sèrie que no té cap intèrpret que coneguis, ni te l'han recomanat, ni n'havies sentit mai a parlat. Senzillament seguint l'instint. 

Una imatge de portada que té alguna cosa que et crida l'atenció des del punt de vista del disseny pot portar al visionat d'un tràiler i et topes amb una premissa inesperadament atractiva.

És així com vaig conèixer Extraordinary, amb una imatge promocional que suggeria una sitcom i una font per al títol que em va cridar l'atenció.

La premissa, que explica el tràiler, és senzilla: en un món en què tothom desenvolupa un poder en arribar a la majoria d'edat, hi ha una noia que no en té cap. 

Es tracta de la Jen (Máiréad Tyers), de 25 anys i traumatitzada per la seva característica negativament extraordinària en una societat en què el més normal és tenir poders.

De resultes d'això, aquesta treballadora d'una botiga de disfresses té un caràcter esquerp i egoista, atès que està ressentida amb tothom per culpa de l'enveja. A més, té una vida sentimental desastrosa.

La seva millor amiga, i companya de pis, és la Carrie (Sofia Oxenham), que té la capacitat de canalitzar els esperits dels morts, raó per la qual treballa en un bufet d'advocats per tal de resoldre conflictes legals en què cal aclarir qüestions que només els difunts implicats poden desencallar.

Ella és dolça, extremament amable i incapaç de defensar-se quan se sent utilitzada o alguna altra cosa relacionada amb les relacions interpersonals no va com li agradaria. Tot el contrari que la Jen, en altres paraules.

Per exemple, amb el seu xicot i company de pis de totes dues, en Kash (Bilal Hasna), capaç de rebobinar el temps, envejable poder que fa servir de manera egoista però amb el qual també pretén liderar un equip de superherois tot fent un càsting de poders d'allò més absurds com ara imprimir objectes amb el cul o atraure peixos a distància.

El cas és que té un caràcter d'allò més immadur i no és gaire conscient de les necessitats de la seva xicota.

Deixo per al final el personatge més divertit, en Jizzlord (Luke Rollason), que és el nom que li posen a aquest canviaformes que ha passat tant de temps com a gat que ara ha de reaprendre moltes coses com a humà mentre intenta recuperar els records de la seva vida personal.

L'evolució en la relació entre la Jen i ell és força interessant, des del tracte de mascota que li dispensa la relativament antipàtica protagonista fins a l'afecte que va sorgint a mesura que avancen els episodis.

Extraordinary,  creada, per cert, per Emma Moran, és una sèrie amb una premissa força original i amb situacions molt divertides, a més d'un humor molt particular -de vegades groller- i refrescant en el gènere superheroic, que de moment ha tingut 8 episodis, però que té confirmada una segona temporada des d'abans que s'estrenés a Disney+ al gener d'aquest 2023.

Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra. 

Cinema: Eternals

Si normalment quan parlo de pel·lícules basades en còmics de Marvel no em poso les ulleres de crític que busca les mil traïcions al material original, perquè com a lector he estat tradicionalment més de DC i el poc que sé de Marvel es nodreix bàsicament d'adaptacions audiovisuals, ja aviso que no coneixia -ni conec- absolutament res del material que va inspirar la darrera superproducció de Marvel Studios, un dels pilars del que es coneix com a Fase Quatre. 

Per tant, no valoraré la fidelitat respecte als còmics on surten aquests personatges perquè no tinc cap referència, però de tota manera tampoc és el meu estil com a crític de pa sucat amb oli que soc. No em queixo ni tan sols quan es tracta d'adaptacions de còmics que conec bé, perquè entenc que les adaptacions són això: adaptacions. Amb aquest disclaimer previ i també el de que no faré spoilers més enllà dels indispensables per descriure els personatges i la premissa de tot plegat, comencem. 

Eternals és una pel·lícula dirigida per Chloé Zhao (Nomadland), que en coescriu el guió, i està basada en els personatges del mateix nom, uns extraterrestres humanoides creats el 1976 pel llegendari Jack Kirby, ja desaparegut. 

Tractant-se de personatges relativament desconeguts, Marvel Studios ha optat per presentar-ne la versió cinematogràfica en conjunt, en comptes d'anar fent-ne pel·lícules individuals -cosa que tampoc no crec que sigui l'objectiu més endavant, tot s'ha de dir-, i és inevitable recordar i comparar-los amb els Avengers, que ja van tenir prou protagonisme durant anys i que es van acomiadar amb un pel·licularro el 2019.

Se'ns explica que van arribar a la Terra aproximadament l'any 5.000 abans de Crist, amb l'objectiu de protegir la Humanitat d'uns mostres anomenats Deviants. Al llarg de la pel·lícula som testimonis de flashbacks de diversa durada -mai no són gaire llargs- que els situen en diversos punts de la Història duent a terme aquesta tasca, però des del segle XVI consideren que la missió està acomplerta i esperen ordres de tornar a casa, tot fent vides aparentment normals entre els humans dels quals imiten els costums per tal de passar desapercebuts, malgrat les seves vida i joventut eternes. 

El gruix de l'acció se situa a l'actualitat, en què arriben nous Deviants i els membres de la colla, dispersos pel planeta i distanciats també pel que fa al contacte, s'han de tornar a aplegar per fer front a la nova amenaça. 

I toca parlar una mica dels protagonistes del film: destaquen especialment l'Ikaris (Richard Madden, el Robb Stark de Game of Thrones), a l'esquerra de la imatge, i la Sersi (Gemma Chan), a la dreta. Ell té uns poders similars als d'en Superman, atès que pot volar -al capdavall es basa en el personatge mitològic d'Ícar- i llançar raigs pels ulls, mentre que ella és capaç d'alterar la matèria. 

Tenen una relació sentimental de les complicades, de la qual anem sabent més coses a mesura que avança la pel·lícula, però no hi ha dubte que, si bé és una història força coral, aquests dos són els personatges amb més pes de la trama.

També tenim en Gilgamesh, o Gil (Don Lee, de Train to Busan), corpulent i amb una força física tremenda, i la Thena (Angelina Jolie, un dels dos noms amb més caixet del repartiment), la deessa guerrera de la mitologia grega, una autèntica addicta a la lluita que pot crear armes amb energia còsmica del no-res. 

Mantenen una bonica amistat que serà cabdal a partir d'un gir de la història que els durà a viure junts, apartats de la resta, durant segles, però tots dos, de manera individual, també tenen moments estel·lars.

Que hi hagi parelles de personatges -no necessàriament romàntiques, com hem vist amb els immediatament anteriors- em va molt bé perquè aquesta part de la crítica no s'allargui gaire, però els últims amb els que ho puc fer són la Makkari (Lauren Ridloff), amb velocitat sobrehumana, i en Druig (Barry Keoghan), capaç de manipular les ments. 

I queden els que he d'esmentar per separat, començant per en Kingo (Kumail Nanjiani, vist a Silicon Valley), que dispara boles d'energia amb les mans i que posa un destacat contrapunt humorístic en una pel·lícula que també té els seus moments de comèdia, com és habitual a Marvel, sigui quina sigui la gravetat de les amenaces a què s'enfronten els personatges dels seus films. En el seu cas, a més, juga força amb els tòpics indis -malgrat que l'actor és paquistanès-, accentuats al present. 

Admeto que em descol·loca una mica el personatge de l'Sprite (Lia McHugh), eterna amb aspecte de nena que pot crear il·lusions útils a l'hora d'escapar-se dels atacs d'un enemic superior, i que té un caràcter esquerp i es mostra desencantada amb la Humanitat. Al present viu amb la Sersi a Londres. 

A continuació vull parlar d'en Phastos (Brian Tyree Henry), inventor d'estris tecnològicament avançats amb la capacitat de fer unes particulars presentacions i materialitzacions al respecte, que desitjaria poder ensenyar als humans per tal que la civilització avancés més de pressa, però els altres el convencen que es dosifiqui en aquest sentit. Es declara contrari a la violència, a la qual només recorre si és estrictament necessari.

Acabo el repàs de personatges amb l'Ajak (Salma Hayek, l'altra actriu amb més caixet del repartiment), capaç de guarir qualsevol ferida, però sobretot la líder del grup i l'enllaç amb els Celestials, que serien els éssers còsmics per als quals treballen els Eternals.

Una líder ha de fer front a situacions complicades, i també es pot equivocar en les seves decisions, com anirem veient en un relat farcit de dilemes ètics que acompanyen i donen profunditat a les espectaculars escenes de combat que, per cert, tenen uns efectes especials exquisits.

Eternals narra la lluita de segles dels seus protagonistes contra els perillosos Deviants, que han tornat amb més poder que mai, però quan coneixem l'autèntic objectiu de la seva missió la pel·lícula agafa un to molt més fosc i dramàtic que la fa encara més interessant. 

Sense conèixer res d'aquests superherois primigenis més enllà del que he vist durant el film, trobo que és una de les històries més interessants de Marvel, i em sap greu llegir que la seva acollida no ha estat bona (de fet, crec que l'opinió popular al respecte està molt polaritzada). 

Però m'és igual, perquè a mi m'ha agradat molt, i coses com les referències a DC -és la primera vegada que Marvel reconeix la Distingida Competència en una pel·lícula, mentre que als productes de DC passa no sovint, però sí de tant en tant-, el somriure que no podem evitar en veure dos actors de Game of Thrones (no ho he dit perquè té un personatge molt secundari, però hi surt en Kit Harington, el Jon Snow televisiu) i sentir-los dir el nom de la Sersi, o el fet que hi apareguin el primer superheroi obertament gai i la primera superheroïna sordmuda de l'Univers Cinematogràfic Marvel, li donen punts extra. 

 

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse. 

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow. 

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final. 

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir presumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant. 

Cinema: Wonder Woman 1984

Feia molt que no anava al cine. Mesos. Com tothom, vaja, donades les circumstàncies. És una de les activitats d'oci en què més m'ha afectat la situació actual, i l'any passat tot just vaig veure la pel·lícula d'en Sonic i, en una etapa de desescalada, Tenet. Res més. En els nostres millors anys pel que fa a temps lliure, abans de ser pares, podíem arribar a anar al cine una mitjana de 3 cops al mes.

A banda del tancament intermitent dels cinemes, el cert és que les distribuïdores han canviat els plans per als llançaments també per la baixa previsió d'assistència de públic en els períodes en què s'hi ha pogut anar, tant per prudència dels espectadors com per les restriccions d'aforament. És normal. Tot buscant solucions per rendibilitzar les inversions, n'hi ha que s'han estrenat en pocs cinemes alhora que s'oferien en serveis de streaming, però en el cas de la pel·lícula de l'entrada d'avui, que he vist força més tard de la seva estrena, cosa estranya en mi -però també condicionada per circumstàncies personals-, aquí s'ha estrenat directament als cinemes, per sort sense haver de pagar un preu superior al de les entrades de cine per veure-la en una pantalla domèstica, com per desgràcia comença a ser tendència amb segons quins títols.

Wonder Woman 1984 arribava com l'esperada seqüela del que probablement és l'únic film de l'Univers DC que ha convençut pràcticament tothom, una pel·lícula excel·lent de 2017 de la qual ja vaig parlar en el seu moment.

I això sempre és una càrrega feixuga, però tot i que admeto que aquesta segona part és inferior en tots els aspectes i que té forats de guió, no comparteixo, en absolut, les duríssimes crítiques que se li han fet. Dit això, procedeixo a fer-ne la meva humil -per manca de criteri i d'influència de la meva persona- crítica. 

La pel·lícula, amb data de 2020 i novament dirigida per Patty Jenkins, comença amb una trepidant i espectacular seqüència de la infantesa de la protagonista, en una mena de jocs olímpics de les amazones que li han d'ensenyar humilitat, i és el que fan en el que és el preludi del que haurà de viure al futur, en el present dels esdeveniments del film.

Un present que és el nostre passat, perquè tal com queda clar al títol, i si n'hem vist el tràiler -per cert, assumeixo que com a mínim l'heu vist, i allà es veu clarament un personatge que en teoria no hi hauria de ser, així que alerta d'spoiler feta, tot i que en d'altres qüestions miraré d'anar amb compte i fins i tot en aquest intentaré ser discret-, la nova aventura de la Diana de Themyscira té lloc en plena dècada dels anys 80.

Un dels moments de més fanservice per als amants de l'època és la primera escena ambientada el 1984, amb un centre comercial d'aspecte típicament vuitanter, amb la fauna d'aquells anys inclosa, on la protagonista atura uns lladres que estaven a punt d'empitjorar greument el seu delicte.

Serveix per fer una demostració dels poders de la Diana, potser per a la improbable part de l'audiència que veu la pel·lícula sense haver vist la primera, o com a recordatori per a la majoria que sí, i ens la mostra en una època aparentment feliç de la seva vida de joventut eterna, set dècades després de les seves aventures de la Primera Guerra Mundial. 

Actualment treballa a la Smithsonian Institution, a Washington, D.C., on coneix una nova treballadora, la tímida, discreta i ignorada pels companys Barbara Minerva (Kristen Wiig), geòloga i gemmòloga amb qui aviat inicia una amistat. La Barbara l'enveja. Al capdavall la Diana, molt atractiva i elegant, té pinta d'haver estat sempre popular, i ella no s'acaba de creure que també tingui problemes i traumes, com tothom. 

Un d'ells és que l'home de qui es va enamorar, l'Steve Trevor (Chris Pine), va morir als esdeveniments de la primera pel·lícula, i ella l'ha enyorat sempre i no ha volgut tornar a tenir cap relació. És el que passa quan surts d'una illa on només hi ha dones i t'enamores del primer tio que trobes, que si se't mor en un acte heroic l'idealitzes per sempre. I, evidentment, no necessitem tenir parella per ser persones completes i reeixides.

En fi, romantitzacions a banda, Wonder Woman 1984 gira al voltant d'una estranya pedra l'origen del qual l'FBI encarrega que l'Smithsonian investigui, i resulta que aquesta tasca li cau a la Barbara i no crida l'atenció de la protagonista fins que sospita que podria estar concedint desitjos.

De fet, una inscripció en llatí ja ho deia, però la Diana se la pren a broma, fins i tot la considera una falsificació. Això no treu que, mentre la sosté a les mans, pensi un desig que li agradaria veure fet realitat. També li passa a la Barbara, que ja hem dit que enveja la Wonder Woman -sense saber res de la seva identitat superheroica-, i n'hi ha un que busca de manera activa i obsessiva el misteriós objecte tot sabent quin poder té.

Es tracta de l'empresari en decadència Maxwell Lord (Pedro Pascal, vist a Narcos i protagonitzant The Mandalorian, per exemple), vell conegut dels còmics de DC que s'ha enganxat els dits amb els pous petrolífers i té una ambició desmesurada per aconseguir poder i riquesa al preu que calgui, com es demostrarà quan robi la pedra i la faci servir.

A partir d'aquí, la pel·lícula esdevé un enfrontament entre la semideessa i aquest senyor, però no de manera directa i amb grans combats. Aquest cop l'enemic no està posseït per un déu, ni ho és. La Diana ha de fer front a obstacles més mundans, i amb unes limitacions que formen part del preu que es paga quan es demana un desig a l'esmentada pedra.

Però més mundanes no significa que no siguin espectaculars: els efectes especials del film estan al servei, aquest cop, de persecucions en cotxe, revoltes populars, murs que apareixen del no-res, i sí, fora d'aquesta mundanitat, una enemiga amb poders que, com era d'esperar, és la Barbara, convertida en la Cheetah, una dolenta clàssica dels còmics de la Dona Meravella, en dues fases i mitjançant el poder de la pedra i la interpretació que aquesta fa dels seus desitjos.

Evidentment, ella també paga un preu pel desig, i és el de perdre la seva dolçor i la seva innocència. Al capdavall, el tema de la pel·lícula és el de la famosa frase "compte amb el que desitges". De vegades, els somnis es fan realitat i tenen unes conseqüències imprevisibles i perjudicials a mitjà o llarg termini, tant per a nosaltres com per al nostre entorn.

A la trama del film són uns desitjos de tal dimensió que el col·lapse mundial es comença a desplegar, tot desembocant en un clímax ben entretingut i èpic, com correspon a una cinta d'acció superheroica com és aquesta. 

Potser les males crítiques a la pel·lícula venen, en part, pels forats de guió que deia al principi, coses que certament estan mal resoltes o inexplicades, o són contradictòries respecte a la primera entrega. Potser l'únic mal de Wonder Woman 1984 és que no és Wonder Woman, un film especial, gairebé únic, i ambientat en una època bèl·lica ni de bon tros tan habitual com la Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula de 2017 va aconseguir un gran èxit amb el seu caràcter propi, diferent, i la de 2020, segurament, és més genèrica, més similar a tantes i tantes històries de superherois que estan passant pel cinema a les darreres dècades. 

Suposo que és una barreja de tot plegat, el que ha fet que aquesta pel·lícula decebés la gent d'una manera tan espectacular. Jo ja ho dic, i ho veig, que té mancances, però trobo que les interpretacions, sobretot de la Gal Gadot, no són l'única cosa bona que té. M'ho vaig passar molt bé, veient-la. Però, és clar, mai he estat un reaccionari d'aquests que no volen que es tornin a tocar els productes que els han agradat tant i que van al cinema a buscar defectes. 

 

 

Visionats: Ant-Man and The Wasp

Fa algunes entrades vaig fer una crítica d'una de les dues pel·lícules de Marvel que no havia pogut veure al cinema perquè la paternitat ho va impedir, i que tenia pendents tot i que tampoc no afectaven gaire el gran esquema de l'univers de ficció que els ha creuat tots amb excel·lents resultats.

Era Black Panther, que ens presentava un personatge secundari als Avengers però amb una rica història pròpia que va ser tot un encert explicar en un film especial per més d'una raó, i ara és el torn de la seqüela d'una proposta refrescant de la qual vaig parlar fa uns anys, i que per fi he pogut veure com continuava. 

Ant-Man and the Wasp, seqüela evidentment d'Ant-Man, es va estrenar el 2018 i va ser dirigida, com la primera part, per Peyton Reed, amb la voluntat de continuar explicant les aventures de l'Scott Lang (Paul Rudd) i companyia fora del crossover amb els altres superherois, atès l'èxit que va tenir la primera entrega.

Tal com passava amb aquella, però, i és quelcom que podem celebrar, aquesta també funciona de manera independent. No cal ni tan sols que sapiguem res del que l'Scott feia amb els seus companys temporals. L'única cosa, això sí, i amb un impacte important a la seva vida, és el fet que se suposa que està sota arrest domiciliari per haver violat els acords de Sokovia, que no permeten actuar els superherois pel seu compte sense la supervisió del govern. A banda d'això, que en tot cas es fa servir com a punt de partida i proporciona diversos gags humorístics al film, no cal saber res més.

En fi, aquesta nova pel·lícula té com a premissa el descobriment, per part d'en Hank Pym (Michael Douglas) i la seva filla Hope van Dyne (Evangeline Lilly) de la possibilitat d'anar a rescatar del regne quàntic la seva mare, la Janet (Michelle Pfeiffer), que s'hi va perdre el 1987. 

Malgrat la relació tensa que mantenen amb l'Scott en haver-los afectat també a ells l'arrest domiciliari, el cas és que per capricis del guió ell esdevé fonamental per a l'intent de rescat de l'antiga superheroïna, i posen mans a l'obra fins que comencen -altrament el film no tindria interès- els obstacles.

El principal són les interferències de la Ghost (Hannah John-Kamen), una noia amb molècules inestables que vol fer servir la tecnologia dels Pym per guarir-se, ja que li queda poc temps de vida, i la tercera part del triangle és el traficant Sonny Burch (Walton Goggins), que els havia de vendre una peça, però que veu que li interessa més robar-los tot el que ells ja tenen.

Tot plegat fa que Ant-Man and the Wasp esdevingui una pel·lícula amb acció, combats, persecucions pels carrers de San Francisco i, com la primera part, un festival d'efectes especials de qualitat i sense excessos que giren al voltant de persones, vehicles i objectes que es fan petits o grans i tornen a la normalitat, segons la conveniència del moment. 

El film també aprofundeix una mica -tampoc no ens penséssim- en la poc explorada relació sentimental entre l'Scott i la nova coprotagonista, la Hope, que a la primera part ja vaig dir que estava poc aprofitada, però que no hi havia dubte que això es corregiria en el futur, i és que la segona part de la història ja no és un film d'orígens, de manera que hi ha lloc perquè el protagonisme el dugui aquesta parella que forma tàndem superheroic, ella com a Vespa. 

En aquesta aventura també hi ha molts moments d'humor, i la química entre l'Scott i la Hope és innegable, però sobretot deixa enrere antigues i no tan antigues maneres de gestionar la igualtat de sexes en posar-los en una situació d'importància i rellevància equiparables, i deixar en ridícul l'home de tant en tant, a més de no pintar-lo en absolut com un home baronívol -i, fins i tot, en un moment determinat de la història fent-lo adoptar una gesticulació més femenina sense manies ni brometes per part de ningú-, ajuda a equilibrar una mica les coses d'una manera que trobo encertada i força feminista. Mostra d'això és, també, el disseny del pòster i les seves variants. 

No puc parlar d'humor sense parlar d'en Luís (Michael Peña), que ja vaig destacar el 2015 i que torno a destacar ara. No és pas perquè sí que, després de l'èxit de la primera pel·lícula, el personatge, nascut allà, passés a formar part també dels còmics.

I és que l'exconvicte ara duu una empresa anomenada poc dissimuladament X-Con, que fa de consultora de seguretat tot aprofitant els coneixements dels seus treballadors, expresidiaris, però també ajuda els protagonistes com pot, i les seves relliscades eleven el to humorístic d'una pel·lícula que, seguint l'estil de la primera, té més part de comèdia del que és habitual a Marvel. Aquí el veiem tornar a fer una digressió de les seves, amb sincronització de llavis a les imatges on surten altres personatges, que converteixen l'escena en la meva preferida del film.

Ant-Man and the Wasp és una excel·lent continuació d'una història que podria semblar menor, i segurament en el gran esquema de l'Univers Cinematogràfic Marvel ho és, però deixar-la passar per això seria un error.

És divertida, espectacular en una dosi adequada, trepidant i refrescant, sense gaire càrrega dramàtica ni múltiples coneixements com a requisit previ per gaudir-ne. És un complement i alhora funciona perfectíssimament en solitari. No us la perdeu.
 

 

Cinema: Els Increïbles 2

Els populars estudis d'animació Pixar s'han aficionat, darrerament, a fer seqüeles dels seus grans èxits, i és per això que no ha de sorprendre que tard o d'hora acabés sortint la segona part d'una pel·lícula potser una mica oblidada pel pas del temps, però que considero de les més divertides que té, segurament pels meus gustos personals.

Els Increïbles 2, dirigida per en Brad Bird, arriba 14 anys després de la primera part, que és interessant repassar abans d'anar a veure la segona no només pel temps que ha passat, sinó també per apreciar com ha evolucionat l'animació -en comparació, allò que ens va meravellar el 2004 ara es veu primitiu i tot- i perquè la seqüela reprèn la història exactament allà on la va deixar Els Increïbles, que oferia un final d'aquells oberts però que alhora no necessiten continuació si aquesta mai no arriba. 

I tot i així s'ha sabut construir una magnífica seqüela aprofitant les opcions que allò donava, i les possibilitats que sempre obren tant les històries de superherois com les de les famílies, i encara més la combinació d'ambdues coses.

Una d'elles és la qüestió dels rols dels pares, que en aquest cas, i adaptant-se als temps actuals, en què encara queda feina per fer però sens dubte tenim una visió del tema més avançada que la de 2004, és en Bob qui fa de progenitor que es queda a casa tenint cura del bebè, ajudant el mitjà amb els deures i la gran amb els problemes típics de l'adolescència.

Això dona lloc a moments força humorístics, ja que en Mr. Increïble no està acostumat a aquesta tasca que sempre havia desenvolupat la seva dona, però el que no sabia ningú -llevat del públic- era que el petit Jack-Jack també tenia poders, i molts, i incontrolables, cosa que dificulta encara més la tasca del desorientat protagonista masculí.

La Helen és, per petició d'un empresari que vol fer millorar l'opinió pública dels superherois per tal que se'ls torni a legalitzar -i és que no hem d'oblidar que a la primera part operaven en la clandestinitat-, qui assumeix el protagonisme en aquest 2018, època en què ja anem assumint tots plegats que un personatge femení no ha de fer necessàriament un paper de suport, sinó que pot tenir el rol principal sense necessitar l'ajuda de ningú...

...O si més no sense necessitar-la més del que la va necessitar el seu marit a la primera entrega, en què actuava en solitari i en secret però la resta de la família el va haver d'anar a rescatar quan se li van complicar les coses. Aquí passa a l'inrevés, al capdavall es tracta de mostrar una família de superherois, però durant molt bona part del metratge qui brilla és l'Elastigirl, que s'ho mereixia. 

A banda d'això, amb una excusa argumental basada en temes vistos en temps moderns als còmics de superherois, com ara el conflicte entre el seu deure i la seva vida privada, o els danys col·laterals de la seva feina, Els Increïbles 2 és una pel·lícula trepidant, divertida i millor que la primera, i també dona més protagonisme als fills, sobretot la Violet, a més del que ja he comentat de la mare. 

Una mica massa previsible, això sí, pel que fa a la persona que hi ha darrere de l'amenaça principal del film, però no hem d'oblidar que aquest és dels films de Pixar que estan més orientats a tots els públics, en comptes de ser directament per a adults com en algun cas, de manera que no calia complicar més les coses en una trama que, de fet, està força ben construïda.

En resum, una pel·lícula d'allò més recomanable que tot i estar ambientada als anys 60 sap connectar amb temes d'actualitat, especialment el feminisme -val a dir que la primera ja tenia algun petit missatge al respecte- i el gènere superheroic en general, que de 2004 a 2018 ha vist incrementada la seva popularitat de manera notable gràcies al boom del cinema basat en còmics de justiciers emmascarats tant de Marvel com de DC.