Dels motius pels quals es pot arribar a sentir interès per una sèrie, el d'avui trobo que és dels més curiosos que he tingut: potser per la coincidència parcial dels seus títols, pensava que seria una proposta temàticament similar a la de la magnífica Black Mirror, i per això la vaig posar a la llista de sèries pendents per quan algun dia ens vingués de gust començar una cosa nova.
Fa pocs mesos, doncs, vam començar a mirar-la, primer a Netflix, després descarregant-la perquè va desaparèixer de la plataforma de streaming i no va passar a cap altra, i ara que l'he vist he de dir que no té res a veure amb el que m'havia imaginat, però que m'ha agradat igualment.
Orphan Black és una sèrie canadenca creada per Graeme Manson i John Fawcett que es va estrenar al canal Space d'aquell país el 2013 i que va acabar, amb la cinquena temporada i un total de 50 episodis, l'any 2018. Per tant, doncs, està tancada, i qui s'hi vulgui ficar ara pot tenir la tranquil·litat que no la van cancel·lar ni van deixar ningú sense saber com acabava la història.
Que el resultat final fos satisfactori o no ja són figues d'un altre paner i dependrà de cadascú, però bé, que està tancadeta, no patiu.
Amb la intenció de fer el mínim d'spoilers possible -jo vaig començar-la sense saber-ne res de res-, diré només el que trobi necessari per captar el vostre interès, així que el primer que cal dir és que la seva protagonista és la Sarah Manning (Tatiana Maslany), una especialista del frau que és testimoni del suïcidi al metro d'una dona i decideix quedar-se les seves pertinences, que ha deixat a l'andana abans de fer el fatídic pas... i llavors descobreix que té la seva mateixa cara.
Intentant treure el màxim profit de la coincidència facial amb aquella fins ara desconeguda bessona, es fa passar per ella, de nom Beth Childs i de professió detectiu de policia a Toronto. Aviat descobreix que hi ha altres dones com ella: són clons producte d'uns experiments científics, i algú els està donant caça i les està assassinant.
Sense voler entrar en gaires detalls, com he dit, es va descabdellant una trama que té a veure amb l'enginyeria genètica i l'ètica que aquesta implica, amb una enrevessada jerarquia de l'organització clandestina que n'és responsable i un seguit de falsos líders que fan que a partir de cert moment la sèrie costi una mica de seguir des del punt de vista argumental, amb girs forçats i improbables aliances que es fan i es desfan a una velocitat vertiginosa. Cal destacar, també, més d'una referència al clàssic de la literatura de ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, que vaig ressenyar fa poc en llegir-lo motivat per aquesta sèrie.
Deixant això de banda, però, és la història de diverses dones, éssers humans dissenyats i amb els quals s'ha experimentat, clons, però no per això menys importants que qualsevol de nosaltres ni amb menys drets, i com lluiten per dur endavant la seva vida alhora que, superades algunes desavinences inicials -i n'hi ha que són literalment de vida o mort-, volen aconseguir no només sobreviure, sinó també la llibertat per poder passar els seus dies amb la pau i la tranquil·litat que desitjaria qualsevol persona normal, i ser respectades en la seva identitat individual.
Abans de parlar dels altres clons, i a diferència del que faig normalment quan escric entrades sobre sèries, vull parlar una mica dels secundaris, començant per en Felix "Fee" Dawkins (Jordan Gavaris), el germà d'acollida de la Sarah, artista i xaper, i la Siobhan "Mr. S" Sadler (Maria Doyle Kennedy), la mare d'acollida de tots dos i una dona misteriosa que malgrat la seva aparent rigidesa els ha estimat i criat com si haguessin nascut del seu ventre i faria literalment el que fos, fins i tot semblar la dolenta als seus ulls, per ajudar-los. A l'inici de la sèrie veiem com s'està fent càrrec, atesa la mala vida que duu la Sarah, de la filla d'aquesta, la Kira (Skyler Wexler).
També he de fer una menció especial per al detectiu Art Bell (Kevin Hanchard), que era la parella policíaca de la Beth; el bonifaci Donnie Hendrix (Kristian Bruun), marit de l'Alison, de la que parlarem més avall; en Paul Dierden (Dylan Bruce), xicot de la Beth molt misteriós, però amb interessants matisos; o el científic encara en formació Scott Smith (Josh Vokey), tots plegats cares desconegudes per a mi.
És el torn, ara sí, de les autèntiques protagonistes, perquè per molt que els secundaris s'uneixin a la seva causa i siguin una ajuda inestimable, no hi ha dubte que la sèrie gira al voltant d'aquesta cara i aquesta veu, amb els seus diferents accents i caracteritzacions.
La primera que coneixem és l'Alison Hendrix, una mestressa de casa en uns suburbis d'alt nivell socioeconòmic, mare d'un nen i una nena, i la típica soccer mom que a més de dur una casa perfecta i una vida que aparentment es podria qualificar de la mateixa manera, està ficada a l'equivalent de l'AMPA de l'escola dels seus fills -evidentment- i és tot el contrari que la Sarah, tot i que al llarg de la sèrie té una curiosa i divertida evolució.
Després tenim la Cosima Niehaus, científica també en formació que ja es coneixia amb l'Alison i la Beth, i estava investigant l'origen de totes plegades i l'amenaça que estava acabant amb elles abans que la Sarah s'hi fiqués, sense saber res.
Al principi s'enamora d'una companya, la Delphine Cormier (Evelyne Brochu, a l'esquerra de la imatge), que amaga prou secrets com perquè aquesta sigui una de les relacions més tumultuoses de la sèrie, però també la que trobo que és més fàcil animar.
La Helena, sense cognom, és la inestable de la "colla". D'origen ucraïnès, és una assassina ben entrenada i va darrere de les altres, però els tombs que dona la seva subtrama i la relació amb les altres canvien tant que també experimentarà una de les evolucions més interessants de la sèrie.
És probablement el personatge més atractiu de tots, capaç de convertir-nos en testimonis dels moments més terrorífics i també dels més divertits.
Més endavant coneixem la Rachel Duncan, ben ficada dins l'organització (o una de les organitzacions) que mou els fils de tota la part biotecnològica de tot plegat. Un personatge fred, esquerp i intel·ligent que només comparteix ADN amb les altres dones que tenen la seva cara i la seva veu.
Al darrere, per cert, hi tenim en Ferdinand Chevalier (James Frain, dels pocs intèrprets que ja coneixia de tot el repartiment, juntament amb en Michael Mando i la breu aparició d'en Justin Chatwin), un personatge llefiscós.
Soc conscient que m'ha quedat una entrada poc profunda, però és que la història d'Orphan Black és massa complexa per donar-hi quatre pinzellades sense rebentar-la gaire. Tot i així, també us dic que és una sèrie d'entreteniment, no pensada per fer-nos reflexionar en excés com Black Mirror, i que tots aquells girs exagerats que esmentava abans van en favor de la seva capacitat d'enganxar i deixar-nos amb ganes de saber què passa al capítol següent, i en retrospectiva he de dir que això m'ha passat amb totes i cadascuna de les seves 50 entregues.
No puc acabar sense lloar la magnífica interpretació múltiple de la seva protagonista, la Tatiana Maslany, sense desmerèixer la feina de les seves companyes i els seus companys. És espectacular com caracteritza cada clon -els que hem vist són els més importants, però també en fa uns quants de menys rellevants-, amb maneres diferents de vestir-se, pentinar-se (bé, fins aquí no és feina ben bé de l'actriu), bellugar-se, parlar (amb diferents accents) o expressar-se amb els gestos facials. Quan en algun moment un dels clons en suplanta un altre, per exemple, i ens n'adonem abans que ho diguin, és alhora una picada d'ullet al públic i una constatació de com n'és, de bona, perquè puguem veure-ho immediatament de tan assumit que tenim com és cadascuna d'aquestes dones.
Com a curiositat, va generar una adaptació a còmic i també hi va haver un remake per a la televisió japonesa, anomenat Orphan Black - 7 Genes, el 2017. Pel que fa a premis, la Wikipedia en recull 68, que inclouen, per dir el més conegut per a nosaltres, l'Emmy a la millor actriu protagonista el 2016 (de les tres nominacions que va tenir en aquesta categoria en diferents anys). Merescuts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada