Sèries: She-Hulk - Attorney at Law

Cada sèrie basada en un personatge de Marvel que ha anat apareixent a Disney+ ha tingut un munt de lloances, independentment del fet que, com passa sempre, després la cosa es refredi i la gent hi comenci a trobar pegues.

De moment, a mi m'han agradat molt totes, però la d'avui era un cas especial en què només n'havia sentit lloances, especialment per l'estil humorístic refrescant que desprenia, segons deien. Un cop vista, doncs, toca parlar-ne.

She-Hulk: Attorney at Law és una minisèrie creada per Jessica Gao i està basada en el personatge de la Hulka, que va néixer als còmics l'any 1979 -per molt que cogui als masclistes que van saltar tot pensant-se que s'havia fet expressament una versió femenina d'en Hulk per complir amb una "agenda", sense tenir ni idea que ja porta 45 anys entre nosaltres-, i ha tingut 9 episodis llançats l'any 2023 a la plataforma.

Com no podia ser d'una altra manera, narra les aventures de la cosina d'en Bruce Banner, la identitat civil d'en Hulk, de qui adquireix, d'una manera molt ingènua i pròpia dels còmics antics de superherois -feblesa que la sèrie no només no intenta amagar, sinó que reconeix-, els mateixos poders, però podríem dir que millorats i tot.

En Hulk de l'Univers Cinematogràfic Marvel apareix a la sèrie en un paper secundari mig recurrent, interpretat evidentment per en Mark Ruffalo (recordem que a can Marvel la cohesió entre cinema i televisió és tota, no com a la competència), per tal d'orientar i entrenar la seva cosina davant d'aquest gran trasbals que pateix amb la transformació, i dona lloc a moments certament divertits.

Però l'autèntica protagonista és ella, una Jennifer Walters (Tatiana Maslany, protagonista d'Orphan Black), advocada d'èxit que de cop i volta pateix aquest canvi i passa a rebre atenció precisament en la forma "monstruosa", que d'una banda li fa perdre la feina però, de l'altra, li'n dona una de nova.

Resulta que ara és advocada especialitzada en qüestions superheroiques, i està obligada a treballar amb el seu aspecte de 2 metres -al qual pot accedir i del qual es pot desfer a voluntat- tot el dia, però és quan plega que coneixem de debò la Jennifer Walters, l'humana normal amb una vida sentimental desastrosa i una creixent gelosia respecte al seu propi alter ego, que s'endú tota l'atenció, fins i tot en el terreny amorós per la curiositat que desperta en els homes, a més d'haver de fer front a atacs dels enemics que fa la seva versió verda, com sol passar en els casos en què el públic general coneix la identitat civil dels superherois... i això que ella no n'és pas, o com a mínim no s'ho planteja com a activitat habitual.

La sèrie no té una trama general pròpiament dita, sinó que ens presenta històries més o menys autoconclusives amb repercussions en el que va passant-li després a la protagonista. Per exemple, veiem com li encarreguen que defensi un monstre (interpretat pel mític Tim Roth, que ja havia sortit, tot i que caracteritzant-lo d'una manera diferent, a The Incredible Hulk) amb qui el seu cosí -interpretat en aquella ocasió per l'Edward Norton- havia tingut problemes, la surrealista disputa legal pel nom de Hulka, les dificultats per anar a un casament d'una vella amiga, o com coneix un altre superheroi de l'MCU que no diré aquí per si algú encara no ha vist la sèrie, però que és un toc interessant per a la caracterització de tots dos personatges.

 

Deveu haver notat que no he esmentat personatges secundaris llevat del cosiníssim. No és que no n'hi hagi. Tenim, per exemple, la Nikki Ramos (Ginger Gonzaga), l'ajudant i millor amiga de la Jennifer, o el company de feina Augustus "Pug" Pugliese (John Segarra), però es tracta d'una sèrie molt centrada en el seu personatge principal i la seva dualitat forçada.

 

She-Hulk: Attorney at Law és una comèdia legal lleugera i no hi ha res de dolent en això, però també aprofita per denunciar, sempre amb humor, temes com el masclisme imperant a la nostra societat. A més, té tendència a trencar la quarta paret, com se sol dir, tot fent autoreferències i referències a la mateixa existència de l'Univers Cinematogràfic Marvel, cosa que ens arrenca somriures, però que en algun moment potser es duu una mica massa lluny.

Parlant de defectes, es podria dir que el final és una mica decebedor en la resolució, que no és res més que una distracció precisament causada per aquest metahumor, i que els efectes visuals del personatge en la seva versió gegant no acaben de ser gaire fluids. 

Tanmateix, és una molt bona sèrie, és divertida i evidentment els fans del personatge per fi el poden veure a la petita pantalla. El futur de la Hulka televisiva, però, no pinta gaire bé: es diu que el pressupost necessari per fer-ne més temporades és excessiu, de manera que no n'esperem, per si de cas.

 

 

 

Sèries: Orphan Black

Dels motius pels quals es pot arribar a sentir interès per una sèrie, el d'avui trobo que és dels més curiosos que he tingut: potser per la coincidència parcial dels seus títols, pensava que seria una proposta temàticament similar a la de la magnífica Black Mirror, i per això la vaig posar a la llista de sèries pendents per quan algun dia ens vingués de gust començar una cosa nova.

Fa pocs mesos, doncs, vam començar a mirar-la, primer a Netflix, després descarregant-la perquè va desaparèixer de la plataforma de streaming i no va passar a cap altra, i ara que l'he vist he de dir que no té res a veure amb el que m'havia imaginat, però que m'ha agradat igualment.

Orphan Black és una sèrie canadenca creada per Graeme Manson i John Fawcett que es va estrenar al canal Space d'aquell país el 2013 i que va acabar, amb la cinquena temporada i un total de 50 episodis, l'any 2018. Per tant, doncs, està tancada, i qui s'hi vulgui ficar ara pot tenir la tranquil·litat que no la van cancel·lar ni van deixar ningú sense saber com acabava la història.

Que el resultat final fos satisfactori o no ja són figues d'un altre paner i dependrà de cadascú, però bé, que està tancadeta, no patiu.

Amb la intenció de fer el mínim d'spoilers possible -jo vaig començar-la sense saber-ne res de res-, diré només el que trobi necessari per captar el vostre interès, així que el primer que cal dir és que la seva protagonista és la Sarah Manning (Tatiana Maslany), una especialista del frau que és testimoni del suïcidi al metro d'una dona i decideix quedar-se les seves pertinences, que ha deixat a l'andana abans de fer el fatídic pas... i llavors descobreix que té la seva mateixa cara.

Intentant treure el màxim profit de la coincidència facial amb aquella fins ara desconeguda bessona, es fa passar per ella, de nom Beth Childs i de professió detectiu de policia a Toronto. Aviat descobreix que hi ha altres dones com ella: són clons producte d'uns experiments científics, i algú els està donant caça i les està assassinant.

Sense voler entrar en gaires detalls, com he dit, es va descabdellant una trama que té a veure amb l'enginyeria genètica i l'ètica que aquesta implica, amb una enrevessada jerarquia de l'organització clandestina que n'és responsable i un seguit de falsos líders que fan que a partir de cert moment la sèrie costi una mica de seguir des del punt de vista argumental, amb girs forçats i improbables aliances que es fan i es desfan a una velocitat vertiginosa. Cal destacar, també, més d'una referència al clàssic de la literatura de ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, que vaig ressenyar fa poc en llegir-lo motivat per aquesta sèrie.

Deixant això de banda, però, és la història de diverses dones, éssers humans dissenyats i amb els quals s'ha experimentat, clons, però no per això menys importants que qualsevol de nosaltres ni amb menys drets, i com lluiten per dur endavant la seva vida alhora que, superades algunes desavinences inicials -i n'hi ha que són literalment de vida o mort-, volen aconseguir no només sobreviure, sinó també la llibertat per poder passar els seus dies amb la pau i la tranquil·litat que desitjaria qualsevol persona normal, i ser respectades en la seva identitat individual.

Abans de parlar dels altres clons, i a diferència del que faig normalment quan escric entrades sobre sèries, vull parlar una mica dels secundaris, començant per en Felix "Fee" Dawkins (Jordan Gavaris), el germà d'acollida de la Sarah, artista i xaper, i la Siobhan "Mr. S" Sadler (Maria Doyle Kennedy), la mare d'acollida de tots dos i una dona misteriosa que malgrat la seva aparent rigidesa els ha estimat i criat com si haguessin nascut del seu ventre i faria literalment el que fos, fins i tot semblar la dolenta als seus ulls, per ajudar-los. A l'inici de la sèrie veiem com s'està fent càrrec, atesa la mala vida que duu la Sarah, de la filla d'aquesta, la Kira (Skyler Wexler).

També he de fer una menció especial per al detectiu Art Bell (Kevin Hanchard), que era la parella policíaca de la Beth; el bonifaci Donnie Hendrix (Kristian Bruun), marit de l'Alison, de la que parlarem més avall; en Paul Dierden (Dylan Bruce), xicot de la Beth molt misteriós, però amb interessants matisos; o el científic encara en formació Scott Smith (Josh Vokey), tots plegats cares desconegudes per a mi. 

És el torn, ara sí, de les autèntiques protagonistes, perquè per molt que els secundaris s'uneixin a la seva causa i siguin una ajuda inestimable, no hi ha dubte que la sèrie gira al voltant d'aquesta cara i aquesta veu, amb els seus diferents accents i caracteritzacions.

La primera que coneixem és l'Alison Hendrix, una mestressa de casa en uns suburbis d'alt nivell socioeconòmic, mare d'un nen i una nena, i la típica soccer mom que a més de dur una casa perfecta i una vida que aparentment es podria qualificar de la mateixa manera, està ficada a l'equivalent de l'AMPA de l'escola dels seus fills -evidentment- i és tot el contrari que la Sarah, tot i que al llarg de la sèrie té una curiosa i divertida evolució.

Després tenim la Cosima Niehaus, científica també en formació que ja es coneixia amb l'Alison i la Beth, i estava investigant l'origen de totes plegades i l'amenaça que estava acabant amb elles abans que la Sarah s'hi fiqués, sense saber res.

Al principi s'enamora d'una companya, la Delphine Cormier (Evelyne Brochu, a l'esquerra de la imatge), que amaga prou secrets com perquè aquesta sigui una de les relacions més tumultuoses de la sèrie, però també la que trobo que és més fàcil animar. 

La Helena, sense cognom, és la inestable de la "colla". D'origen ucraïnès, és una assassina ben entrenada i va darrere de les altres, però els tombs que dona la seva subtrama i la relació amb les altres canvien tant que també experimentarà una de les evolucions més interessants de la sèrie.

És probablement el personatge més atractiu de tots, capaç de convertir-nos en testimonis dels moments més terrorífics i també dels més divertits. 

Més endavant coneixem la Rachel Duncan, ben ficada dins l'organització (o una de les organitzacions) que mou els fils de tota la part biotecnològica de tot plegat. Un personatge fred, esquerp i intel·ligent que només comparteix ADN amb les altres dones que tenen la seva cara i la seva veu.

Al darrere, per cert, hi tenim en Ferdinand Chevalier (James Frain, dels pocs intèrprets que ja coneixia de tot el repartiment, juntament amb en Michael Mando i la breu aparició d'en Justin Chatwin), un personatge llefiscós. 

Soc conscient que m'ha quedat una entrada poc profunda, però és que la història d'Orphan Black és massa complexa per donar-hi quatre pinzellades sense rebentar-la gaire. Tot i així, també us dic que és una sèrie d'entreteniment, no pensada per fer-nos reflexionar en excés com Black Mirror, i que tots aquells girs exagerats que esmentava abans van en favor de la seva capacitat d'enganxar i deixar-nos amb ganes de saber què passa al capítol següent, i en retrospectiva he de dir que això m'ha passat amb totes i cadascuna de les seves 50 entregues.

No puc acabar sense lloar la magnífica interpretació múltiple de la seva protagonista, la Tatiana Maslany, sense desmerèixer la feina de les seves companyes i els seus companys. És espectacular com caracteritza cada clon -els que hem vist són els més importants, però també en fa uns quants de menys rellevants-, amb maneres diferents de vestir-se, pentinar-se (bé, fins aquí no és feina ben bé de l'actriu), bellugar-se, parlar (amb diferents accents) o expressar-se amb els gestos facials. Quan en algun moment un dels clons en suplanta un altre, per exemple, i ens n'adonem abans que ho diguin, és alhora una picada d'ullet al públic i una constatació de com n'és, de bona, perquè puguem veure-ho immediatament de tan assumit que tenim com és cadascuna d'aquestes dones.

Orphan Black és una sèrie de ciència-ficció, també etiquetada com a biopunk, pensada per a un públic general i orientada més a l'espectacle que a la versemblança científica, però amb uns personatges ben definits que aviat ens roben els cors supera qualsevol problema -i l'excessiva complexitat de la seva trama n'és el principal- i ens fa estar pendents de la història fins al final. 

Com a curiositat, va generar una adaptació a còmic i també hi va haver un remake per a la televisió japonesa, anomenat Orphan Black - 7 Genes, el 2017. Pel que fa a premis, la Wikipedia en recull 68, que inclouen, per dir el més conegut per a nosaltres, l'Emmy a la millor actriu protagonista el 2016 (de les tres nominacions que va tenir en aquesta categoria en diferents anys). Merescuts.