Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Sèries: She-Hulk - Attorney at Law

Cada sèrie basada en un personatge de Marvel que ha anat apareixent a Disney+ ha tingut un munt de lloances, independentment del fet que, com passa sempre, després la cosa es refredi i la gent hi comenci a trobar pegues.

De moment, a mi m'han agradat molt totes, però la d'avui era un cas especial en què només n'havia sentit lloances, especialment per l'estil humorístic refrescant que desprenia, segons deien. Un cop vista, doncs, toca parlar-ne.

She-Hulk: Attorney at Law és una minisèrie creada per Jessica Gao i està basada en el personatge de la Hulka, que va néixer als còmics l'any 1979 -per molt que cogui als masclistes que van saltar tot pensant-se que s'havia fet expressament una versió femenina d'en Hulk per complir amb una "agenda", sense tenir ni idea que ja porta 45 anys entre nosaltres-, i ha tingut 9 episodis llançats l'any 2023 a la plataforma.

Com no podia ser d'una altra manera, narra les aventures de la cosina d'en Bruce Banner, la identitat civil d'en Hulk, de qui adquireix, d'una manera molt ingènua i pròpia dels còmics antics de superherois -feblesa que la sèrie no només no intenta amagar, sinó que reconeix-, els mateixos poders, però podríem dir que millorats i tot.

En Hulk de l'Univers Cinematogràfic Marvel apareix a la sèrie en un paper secundari mig recurrent, interpretat evidentment per en Mark Ruffalo (recordem que a can Marvel la cohesió entre cinema i televisió és tota, no com a la competència), per tal d'orientar i entrenar la seva cosina davant d'aquest gran trasbals que pateix amb la transformació, i dona lloc a moments certament divertits.

Però l'autèntica protagonista és ella, una Jennifer Walters (Tatiana Maslany, protagonista d'Orphan Black), advocada d'èxit que de cop i volta pateix aquest canvi i passa a rebre atenció precisament en la forma "monstruosa", que d'una banda li fa perdre la feina però, de l'altra, li'n dona una de nova.

Resulta que ara és advocada especialitzada en qüestions superheroiques, i està obligada a treballar amb el seu aspecte de 2 metres -al qual pot accedir i del qual es pot desfer a voluntat- tot el dia, però és quan plega que coneixem de debò la Jennifer Walters, l'humana normal amb una vida sentimental desastrosa i una creixent gelosia respecte al seu propi alter ego, que s'endú tota l'atenció, fins i tot en el terreny amorós per la curiositat que desperta en els homes, a més d'haver de fer front a atacs dels enemics que fa la seva versió verda, com sol passar en els casos en què el públic general coneix la identitat civil dels superherois... i això que ella no n'és pas, o com a mínim no s'ho planteja com a activitat habitual.

La sèrie no té una trama general pròpiament dita, sinó que ens presenta històries més o menys autoconclusives amb repercussions en el que va passant-li després a la protagonista. Per exemple, veiem com li encarreguen que defensi un monstre (interpretat pel mític Tim Roth, que ja havia sortit, tot i que caracteritzant-lo d'una manera diferent, a The Incredible Hulk) amb qui el seu cosí -interpretat en aquella ocasió per l'Edward Norton- havia tingut problemes, la surrealista disputa legal pel nom de Hulka, les dificultats per anar a un casament d'una vella amiga, o com coneix un altre superheroi de l'MCU que no diré aquí per si algú encara no ha vist la sèrie, però que és un toc interessant per a la caracterització de tots dos personatges.

 

Deveu haver notat que no he esmentat personatges secundaris llevat del cosiníssim. No és que no n'hi hagi. Tenim, per exemple, la Nikki Ramos (Ginger Gonzaga), l'ajudant i millor amiga de la Jennifer, o el company de feina Augustus "Pug" Pugliese (John Segarra), però es tracta d'una sèrie molt centrada en el seu personatge principal i la seva dualitat forçada.

 

She-Hulk: Attorney at Law és una comèdia legal lleugera i no hi ha res de dolent en això, però també aprofita per denunciar, sempre amb humor, temes com el masclisme imperant a la nostra societat. A més, té tendència a trencar la quarta paret, com se sol dir, tot fent autoreferències i referències a la mateixa existència de l'Univers Cinematogràfic Marvel, cosa que ens arrenca somriures, però que en algun moment potser es duu una mica massa lluny.

Parlant de defectes, es podria dir que el final és una mica decebedor en la resolució, que no és res més que una distracció precisament causada per aquest metahumor, i que els efectes visuals del personatge en la seva versió gegant no acaben de ser gaire fluids. 

Tanmateix, és una molt bona sèrie, és divertida i evidentment els fans del personatge per fi el poden veure a la petita pantalla. El futur de la Hulka televisiva, però, no pinta gaire bé: es diu que el pressupost necessari per fer-ne més temporades és excessiu, de manera que no n'esperem, per si de cas.

 

 

 

Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow. 

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis. 

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 

Lectures: Look Back

Que hi hagi comparativament un boom de manga en català des de l'any passat ens ha agafat a tots plegats força per sorpresa. No acabem d'entendre per què ara sí i fa 10-15 anys, no. Per què només s'apostava per coses molt segures i ara estan publicant o publicaran mangues d'èxit però sense necessàriament suport d'un anime català potent, o que sí que s'havia pogut veure a la televisió en català, però fins ara no s'havia provat de treure'n el manga, cas de Dr. Slump, Ranma 1/2 o One Piece. 

Les editorials deuen saber, és clar, si és el moment o no, però a mi em sorprèn particularment que hi hagi tan pocs volums únics en la nostra llengua. Hom pensaria que són apostes poc arriscades perquè, si no es venen, almenys no és una col·lecció que generi pèrdues. És un únic llançament. Però el cas és que hi ha molt pocs volums únics en català, com Barri llunyà o Jaco, i no n'esperava gaires més. En aquest sentit, el que ressenyo avui, a sobre, ha sortit en dues edicions simultànies, la senzilla i la de tapa dura, cosa que encara em descol·loca més.

Però no me'n queixaré pas, perquè per culpa del meu pèssim ritme lector actual em va molt bé que es publiquin obres curtes, i ja m'agrada que s'editin en la nostra llengua coses inesperades, encara que sigui perquè, en aquest cas, es tracta d'un volum signat per Tatsuki Fujimoto, autor de Chainsaw Man, que s'està publicant en català.

Look Back, que ens porta Norma Editorial, una de les editorials que estan llançant més coses en el nostre idioma, és un relat més o menys realista sobre dues noies que dibuixen manga, i no puc dir-ne gaire cosa més per no carregar-me la gràcia del gir argumental que es produeix avançada l'obra, però em permetreu, espero, que parli de la premissa una mica més.

La Fujino, una d'elles, és una estudiant de quart de primària d'un poble que col·labora amb el diari de l'escola amb una tira còmica dibuixada amb els mitjans i l'habilitat que podríem esperar d'una persona de nou o deu anys.

Un dia, però, li demanen que cedeixi una mica d'espai a la col·laboració de la Kyômoto (per algun motiu, l'edició prescindeix de l'accent circumflex que sí que apareix a la contraportada), una companya hikikomori, és a dir reclosa a la seva habitació, que resulta que fa unes vinyetes de paisatges tremendament ben dibuixades.

Això podria desembocar en un relat d'enveja i competició, però el que fa la Fujino és sentir-se esperonada per millorar practicant nit i dia, cosa que se'ns narra amb força pàgines sense text i vinyetes grans on som testimonis del pas de les hores, els dies i les estacions.

Ja a secundària, la Kyômoto surt de la seva habitació i la Fujino l'empeny a fer un manga juntes i provar sort enviant-lo a un dels típics concursos que promouen les revistes japoneses de còmics.

Ja he explicat tot el que crec que és raonable sense rebentar res, el pas de les pàgines ens dirà si la cosa surt bé o no, però sí que hi ha, ho avançava més amunt, un gir argumental important.

És un esdeveniment d'aquells que ens canvien la vida i que ens fan reflexionar sobre què hauria passat si les coses haguessin anat d'una altra manera, que és el que fa Look Back a través d'escenes imaginàries, tot plegat amb un to malencònic, amb el sentiment de culpa planant sobre la història i una resolució esperançadora però agredolça.

No havia llegit res d'aquest autor, potser li dono una oportunitat a la molt diferent Chainsaw Man, però m'ha agradat el ritme narratiu ràpid que mostra en aquesta obra, ajudat per l'absència de text en moltes de les seves 160 pàgines (que no vol dir que no expliquin coses), així com també el seu traç gruixut però detallat.

Precisament per això, tanmateix, em quedo amb ganes de més i m'hauria agradat que la lectura convidés a prendre-se-la amb calma, però és d'aquells casos en què no devorar-la d'un sol cop demana un exercici de contenció.

Lectures: La parejita - Guía para padres desesperadamente inexpertos

El 31 de desembre de 2016 vam anunciar a la família més propera que estàvem esperant la que després va ser la nostra primera filla, i uns dies després els Reis ens van portar, entre altres coses, un còmic que era del tot encertat, però entre unes coses i les altres, i sempre dic que no consumeixo l'oci en l'ordre en què entra casa -per tant, val més que no em deixeu res-, ha estat ara, a dos mesos del naixement del segon fill, que m'he decidit a llegir aquest volum, i avui mateix em poso a escriure'n la ressenya.

Per posar-nos en situació, La parejita va ser una sèrie de la revista del setmanari humorístic El Jueves que Manel Fontdevila va dibuixar entre 1995 i 2014, bona part de la qual es va anar recopilant en àlbums al llarg dels anys.

L'any 2008 sortia el que avui ens ocupa, La parejita: Guía para padres desesperadamente inexpertos, que conté les "aventures" de la parella protagonista, l'Emilia i en Mauricio, entre l'època immediatament anterior a la concepció del seu nadó i gairebé el primer any de vida del mateix.

Els gags, concebuts en historietes d'una pàgina, giren al voltant de la preparació del tema -tant pel que fa a la concepció en si com en coses més logístiques-, la gestació en si i, evidentment, l'arribada del nou membre de la família i la seva cura durant aquests primers mesos més vulnerables.

Tot plegat, tractant-se d'històries de La parejita, es fa des del punt de vista de la parella protagonista i com afecta el procés a cadascun dels seus membres i a la relació afectivosexual que tenen entre si, a més de la relació amb el seu entorn, que es mou entre la distància dels amics, que ho veuen com una etapa encara llunyana, i les benintencionades però no volgudes opinions desautoritzants per part de les àvies. Com no podia ser d'una altra manera, és clar, amb un to molt humorístic, irreverent fins i tot, amb l'esperit d'El Jueves, revista que he de dir que he llegit molt poques vegades a la meva vida, però de la qual n'hi ha prou amb això per copsar-ne el caràcter.

Són històries que de ben segur l'autor ha extret de les seves pròpies experiències o de les de gent propera, tòpics sobre la materpaternitat (segur que no m'he inventat jo la paraula, però la faig servir sovint) que puc dir per experiència (també meva o del que he vist al meu entorn) que sorgeixen de fets reals, encara que haguem de dir que "no es pot generalitzar" i que "cada família és un món". 

Evidentment, hi ha coses amb les quals no ens podrem identificar i d'altres amb què sí. No tots els pares són tan immadurs i egoistes com en Mauricio -dit així sembla que sigui un monstre, però permet que la història tingui un caràcter marcadament humorístic-, però podem reconèixer-hi alguns pensaments que no diem en veu alta, de la mateixa manera que no totes les mares són tan exhaustives a l'hora de controlar tots els aspectes d'aquest dur procés que representa la maternitat com ho és l'Emilia.

Són temes universals, almenys de la nostra societat occidental i concretament europea, i per això, després de 14 anys des de la seva publicació original, es tracta d'un àlbum perfectament vigent, atemporal fins i tot, en què l'única cosa que potser grinyola -però que és comprensible i no afecta a la lectura en absolut- és que els mòbils que hi apareixen no siguin smartphones. 

Així, doncs, en recomano la lectura a qualsevol persona que es vulgui aventurar en aquest llarg i tortuós viatge que és el d'esdevenir progenitors, i també a qui tingui pares a prop i se'ls miri amb una barreja de curiositat i fascinació pel seu canvi de comportament per la metamorfosi que es produeix entre el moment de ser l'últim d'una línia genealògica i el d'allargar-la, atès que potser ens comprendrà millor i, qui sap, és possible que arribi un dia en què es pugui identificar amb aquesta mena de situacions.

 

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.
 
 

 
 

Els Snorkels

Hi ha productes que quan som petits no sabem d'on venen, perquè encara que els coneguem per la televisió és molt probable que vinguin del món del còmic (Barrufets, Tortugues Ninja...) o que, com els Masters de l'Univers, no tinguem clar si es van fer dibuixos animats d'aquelles meravelloses figures articulades -que a sobre venien amb un petit còmic al blister- o si el procés va ser a la inversa, però ens és igual. Són coses que formen part dels nostres records i que ens fan posar nostàlgics.

Una d'elles, en el meu cas, són els Snorkels, dels quals tenia (i encara les dec conservar) algunes figures de PVC, aquelles que de petits anomenàvem "ninots de plàstic" o "ninots de goma", així com també un còmic que malauradament sí que vaig perdre, però que m'agradava molt.

Així, doncs, he decidit buscar informació sobre aquests simpàtics i colorits personatges i fer-ne una entrada d'homenatge, que també em serveix per aprendre coses que no sabia del seu origen. A més, no vull enganyar ningú: no en recordo gaires coses, més enllà de l'aspecte i que en tenia ninots i algun còmic.

Tot va començar quan el productor belga Freddy Monnickendam va voler dur a la televisió els còmics dels esmentats Barrufets, que van tenir un gran èxit -i així és com els vam conèixer a Catalunya-, però diferències creatives amb l'autor del còmic, en Peyo, van fer que l'empresari no hi estigués involucrat després de perdre una batalla als jutjats.  

Empipat, probablement humiliat i dolgut, va decidir crear una nova sèrie animada que competís amb els Barrufets, i com us podeu imaginar el resultat van ser les aventures d'aquests éssers que, en certa manera, el cas és que hi recorden. Però retrocedim una mica...

Era l'any 1981 quan el dibuixant Nic Broca, també belga, va crear els que llavors s'anomenaven Diskies com a personatges d'un àlbum de l'Spirou, de la mateixa manera que els barrufets havien debutat en un àlbum de Jan i Trencapins, en aquell cas amb tant d'èxit que aviat van protagonitzar la seva col·lecció i no van permetre que Peyo pogués continuar amb la sèrie original. En el cas dels futurs Snorkels, aquell àlbum de l'Spirou restaria inèdit, i es van estrenar directament en un còmic propi l'any 1982.

Aquí en tenim un original del ja desaparegut Broca, que va fer els dissenys per al que es convertiria en la sèrie en què va confiar el senyor Monnickendam per combatre els Barrufets, i és el que va fer juntament amb Hanna-Barbera. Se'n va fer un pilot de 3 minuts per a la NBC, però aquest segment no es va fer públic.

El 1984 es va estrenar, finalment, la sèrie dels Snorkels, en francès Les Snorky, que es va emetre del 15 de setembre d'aquell any fins al 13 de maig de 1989. La protagonitzaven aquests simpàtics éssers de colors i amb una mena de trompa al cap que lligava amb la referència al tub per respirar sota l'aigua del nom de la sèrie. 

Ells, però, la fan servir per desplaçar-se ràpidament pel món submarí on viuen, i poques vegades tenen contacte amb els humans a la superfície.

Aquí en teníem un episodi de la versió doblada al castellà, concretament el desè de la primera temporada. 

Per tant, es va arribar a exportar, i es va poder veure en anglès, entre altres idiomes, però malauradament no va poder rivalitzar amb Els Barrufets i el seu èxit limitat va fer que s'haguessin de plegar veles. 

Tot i així, va ser popular en diversos països, i d'aquí la gran quantitat de marxandatge, com ara els esmentats ninots, o l'àlbum de cromos, a més d'edicions traduïdes dels còmics originals, que ens van arribar i que van ser dibuixats, després de Broca, per l'italià Franco Oneta, amb guions del belga Raoul Cauvin, per a l'editorial Dupuis.

Així era el meu ninot preferit dels Snorkels, descobreixo que de nom Tooter, però per desgràcia en algun moment se li va trencar la trompa. N'hi havia més, i aprofito per adjuntar una il·lustració en què veiem els personatges principals de la història.

Com he dit al principi, també en tenia un còmic, o còmics en plural, no ho recordo. A la meva memòria hi consta un volum de tapa tova amb força pàgines, però pel que trobo en aquest enllaç el que es va publicar en castellà van ser 26 números de 36 pàgines, a partir de 1986. Potser el que jo dic existia, qui sap -també he vist alguns àlbums de tapa dura amb dues històries, rebuscant per internet-, o potser els meus records estan deformats, que és el més probable. 

El senyor Monnickendam va acabar sent productor executiu de la sèrie d'Els Barrufets a les temporades 6 i 7, de 1986 a 1987, però aquest altre entranyable programa va tenir un recorregut curt, i hem de lamentar que no arribés a tenir més repercussió -tot i que la que va tenir no va estar malament-. Em consta que la sèrie va ser editada en DVD en alguns països, però no a l'estat espanyol, si us ho estàveu preguntant. Vosaltres us en recordeu, dels Snorkels?

Lectures: Bola de Drac - Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha

Confesso que, quan vaig saber que existia això -i suposo que li ha passat i li passarà a molta gent-, vaig pensar que era una collonada, i probablement no me l'hauria comprat ni l'hauria llegit si no hagués estat perquè a la feina vaig ser l'encarregat de fer-ne la revisió. 

I va ser tota una sorpresa, un còmic autoconclusiu que, evidentment, s'aprofita de l'èxit d'una saga tremendament popular, llegendària fins i tot, però oficial i amb el tractament que es mereixeria qualsevol altre manga.

Bola de Drac Spin-off: Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha, és un volum únic de 144 pàgines (i un preu d'acord amb aquest gruix que no arriba al d'un tom japonès estàndard) que recopila material publicat originalment a la revista V-Jump de Shûeisha entre desembre de 2016 i agost de 2017, i que fa poc ens ha arribat en català de la mà de Planeta Cómic.

A la portada ja veiem que d'aquesta història se n'encarrega Dragongarow Lee -tot i que ens hi posen "dibuix" i citen el mestre Akira Toriyama com a responsable de la història original, cap mentida, però en atribuir aparentment només la part gràfica al senyor Lee pot conduir a confusió-, i queda clar que és una paròdia abans que en llegim la primera pàgina.

La història té una premissa d'allò més poca-solta: un adolescent japonès, fan de Bola de Drac, mor d'una manera estúpida caient per unes escales per veure de prop una noia i es reencarna en un altre món -això dels isekai que està tan de moda-, i resulta que aquest món és l'ideat per l'Akira Toriyama.

Ho fa en el cos d'en Yamcha, el personatge més maltractat de l'obra, com hem d'admetre tots els que l'hem seguit. Un lluitador amb una tremenda mala sort i, per tant, gairebé l'últim personatge en què ningú es podria voler reencarnar.

Però el protagonista té un gran avantatge, i és que coneix la història de Bola de Drac a la perfecció, de manera que aprofita la informació que té -i que els altres personatges desconeixen- per prendre decisions més encertades, entrenar-se com a Yamcha, tornar-se un lluitador respectable i canviar moments clau de la seva història, com ara la famosa mort en l'explosió suïcida d'un saibaiman a la saga dels Guerrers de l'Espai. 

És en aquest punt que la premissa ja no sembla tan idiota, o si més no, quan comença a semblar interessant, i certament ho és. 

Perquè ens permet veure com hauria pogut ser la història d'aquest humà que des de pràcticament el principi del manga i l'anime vam veure que no sortia ben parat de cap situació, i posa en pràctica unes conjectures que podrien haver-li passat pel cap a qualsevol fan de l'obra original en un d'aquells debats tan típics dels lectors de còmics.

El volum, com he dit més amunt, és més curt del que és habitual i la història ens deixa amb ganes de més, en esdevenir un més que notable "What if...?" de Bola de Drac, tot plegat acompanyat d'un dibuix que imita el del mestre Toriyama -a les escenes de la seva obra, però no pas a les del món real de l'adolescent- no de manera gairebé indistingible com és el cas d'en Toyotarô a Bola de Drac Super, però sí prou satisfactòriament, i amb el detall que l'estil de l'autor original que recrea és el de l'època que cobreix aquest spin-off  (ja sabem que va evolucionar al llarg dels 11 anys de publicació setmanal al Japó). 

Així doncs, Aquella vegada que em vaig reencarnar i era en Yamcha m'ha semblat un títol sorprenentment bo -no espereu cap meravella, però descartar-lo pels prejudicis seria un greu error-, i és el més semblant a una reparació de la figura d'en Yamcha que veurem mai. 

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

XXIV Saló del Manga de Barcelona

Un any més hem visitat el Saló del Manga de Barcelona, en la seva 24a edició, i com ha estat costum durant les últimes edicions, gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic. 

Són molts anys anant a la gran festa dels amants del còmic i l'animació provinents del Japó i, encara que l'actitud i les expectatives canviïn d'acord amb les noves etapes de la vida, és un esdeveniment que no ens volem perdre, així que, com cada any, en parlaré una mica.

LES FOTOGRAFIES SÓN OBRA DE LA MÍRIAM PUJOL

M'agrada anar-hi per veure-hi l'ambient, per gaudir de l'ocasió, des de la distància, de ser testimoni de la passió de les noves generacions d'otakus a l'hora de disfressar-se (cosplay), emocionar-se amb les compres i celebrar aquesta afició no només pel "manganime", sinó tot el que l'envolta, cultura japonesa inclosa.

Jo ja pràcticament no compro res (aquest any, només una samarreta que ni tan sols té a veure amb els còmics), i enguany no he anat a cap signatura d'exemplars -l'única que m'interessava, la de la Paru Itagaki (Beastars) s'havia assignat mitjançant un sorteig del qual no m'havia assabentat-, i tot i que de jove tampoc no em disfressava, perquè és quelcom que no m'agrada, sí que recordo la il·lusió em feia poder anar al Saló i compartir amb milers de desconeguts aquella sensació de participar en un esdeveniment que tenia lloc un cop l'any i que havíem estat esperant amb candeletes des de l'anterior edició.

Ara les prioritats són unes altres, en bona part per l'arribada de la nostra filla, que l'any passat ja va anar al Saló del Manga, però només tenia dos mesos i gairebé no es va adonar de res. Aquest cop ha pogut participar en activitats pensades per als més menuts i representades per en Doraemon i en Shin-chan, sempre presents en aquest espai anomenat Manga Kids.

Concretament eren tallers de pintar samarretes, i encara que no vam deixar que les pintés de debò, ella es pensava que sí, i potser algun dia en podrà pintar una altra que ens van donar en blanc per fer a casa.

Una cosa que sabia que li agradaria eren els centenars de figures que hi ha a la venda en molts estands, cridaneres formes i colors d'objectes decoratius, no pas per jugar, que li criden l'atenció i que, igual que a casa, només li deixàvem mirar.

Al capdavall, ella ja en té prou, perquè és com la Dory de Buscant en Nemo (i seqüela-spin-off) i, almenys de moment, oblida ràpid les coses que volia.

Com he dit més amunt en altres paraules, al Saló del Manga ara jo hi vaig més com a espectador o observador, tant de l'ambient i les persones com del que allà s'hi ven i exposa, objectes que no compraré, però que em prenc com a peces de museu i em fan passar l'estona.

També m'agrada anar a les exposicions, que aquest cop es concentraven als palaus 4 i 5, com passa al Saló del Còmic, cosa que no recordo si a l'edició de 2017 del Saló del Manga ja s'havia començat a fer o encara se'n trobaven algunes en d'altres espais.

La que més em cridava l'atenció, la principal, era sobre l'antropomorfització, la representació d'històries humanes a través d'animals amb trets de persona, que duia el nom de Llenguatge, objectes i bèsties, una col·laboració entre Ficomic i el Japan Media Arts Festival que mostrava exemples de còmics com Beastars o Blacksad, però també vídeos i instal·lacions audiovisuals, en què animals i fins i tot objectes adquireixen propietats humanes.

Ens vam fer una foto també al photocall de l'Espai Daruma, projecte nascut de l'empresa on treballo, que aquest cop tenia l'estand més ben situat (més visible i fàcil de trobar) que altres vegades, i on s'oferien tallers d'escriptura japonesa i de cal·ligrafia i altres activitats relacionades amb el manga, l'anime i la cultura japonesa en general.

En una altra banda vaig trobar aquest altre "photocall", entre cometes perquè cridava menys l'atenció el fet que hi havia un forat per posar-hi la cara, i m'hi vaig haver de fer una foto perquè, com a fan de la saga Dragon Quest, vaig ser el revisor d'un seguit de materials relacionats amb aquesta franquícia que s'han traduït a l'esmentada Daruma -on treballo fent, precisament, aquestes coses-, de manera que m'havia de fer una foto amb una de les coses que més feina ens van donar a tots plegats, però que com a seguidor dels videojocs més m'han fet gaudir, com és l'Enciclopèdia de Monstres.

I acabo amb la tradicional foto que ens fem sempre davant de l'estand de Selecta Visión, on vam quedar per veure'ns en persona per primera vegada l'any 2011, i aquest any és el segon que hi podem portar la nostra creació particular, la ja no tan petita Sara.

Ja veurem si això del manga i l'anime li crida l'atenció a mesura que es faci gran, però si és així continuarem anant-hi i oficialitzarem el relleu, perquè, com deia en Jackie Chun...