Lectures: La parejita - Guía para padres desesperadamente inexpertos

El 31 de desembre de 2016 vam anunciar a la família més propera que estàvem esperant la que després va ser la nostra primera filla, i uns dies després els Reis ens van portar, entre altres coses, un còmic que era del tot encertat, però entre unes coses i les altres, i sempre dic que no consumeixo l'oci en l'ordre en què entra casa -per tant, val més que no em deixeu res-, ha estat ara, a dos mesos del naixement del segon fill, que m'he decidit a llegir aquest volum, i avui mateix em poso a escriure'n la ressenya.

Per posar-nos en situació, La parejita va ser una sèrie de la revista del setmanari humorístic El Jueves que Manel Fontdevila va dibuixar entre 1995 i 2014, bona part de la qual es va anar recopilant en àlbums al llarg dels anys.

L'any 2008 sortia el que avui ens ocupa, La parejita: Guía para padres desesperadamente inexpertos, que conté les "aventures" de la parella protagonista, l'Emilia i en Mauricio, entre l'època immediatament anterior a la concepció del seu nadó i gairebé el primer any de vida del mateix.

Els gags, concebuts en historietes d'una pàgina, giren al voltant de la preparació del tema -tant pel que fa a la concepció en si com en coses més logístiques-, la gestació en si i, evidentment, l'arribada del nou membre de la família i la seva cura durant aquests primers mesos més vulnerables.

Tot plegat, tractant-se d'històries de La parejita, es fa des del punt de vista de la parella protagonista i com afecta el procés a cadascun dels seus membres i a la relació afectivosexual que tenen entre si, a més de la relació amb el seu entorn, que es mou entre la distància dels amics, que ho veuen com una etapa encara llunyana, i les benintencionades però no volgudes opinions desautoritzants per part de les àvies. Com no podia ser d'una altra manera, és clar, amb un to molt humorístic, irreverent fins i tot, amb l'esperit d'El Jueves, revista que he de dir que he llegit molt poques vegades a la meva vida, però de la qual n'hi ha prou amb això per copsar-ne el caràcter.

Són històries que de ben segur l'autor ha extret de les seves pròpies experiències o de les de gent propera, tòpics sobre la materpaternitat (segur que no m'he inventat jo la paraula, però la faig servir sovint) que puc dir per experiència (també meva o del que he vist al meu entorn) que sorgeixen de fets reals, encara que haguem de dir que "no es pot generalitzar" i que "cada família és un món". 

Evidentment, hi ha coses amb les quals no ens podrem identificar i d'altres amb què sí. No tots els pares són tan immadurs i egoistes com en Mauricio -dit així sembla que sigui un monstre, però permet que la història tingui un caràcter marcadament humorístic-, però podem reconèixer-hi alguns pensaments que no diem en veu alta, de la mateixa manera que no totes les mares són tan exhaustives a l'hora de controlar tots els aspectes d'aquest dur procés que representa la maternitat com ho és l'Emilia.

Són temes universals, almenys de la nostra societat occidental i concretament europea, i per això, després de 14 anys des de la seva publicació original, es tracta d'un àlbum perfectament vigent, atemporal fins i tot, en què l'única cosa que potser grinyola -però que és comprensible i no afecta a la lectura en absolut- és que els mòbils que hi apareixen no siguin smartphones. 

Així, doncs, en recomano la lectura a qualsevol persona que es vulgui aventurar en aquest llarg i tortuós viatge que és el d'esdevenir progenitors, i també a qui tingui pares a prop i se'ls miri amb una barreja de curiositat i fascinació pel seu canvi de comportament per la metamorfosi que es produeix entre el moment de ser l'últim d'una línia genealògica i el d'allargar-la, atès que potser ens comprendrà millor i, qui sap, és possible que arribi un dia en què es pugui identificar amb aquesta mena de situacions.