Sèries: Això no és Suècia

No soc gaire de mirar sèries de TV3, ho confesso d'entrada. No perquè els tingui cap mania en especial, sinó perquè ja vaig passar pàgina fa temps de les emissions en hores concretes, i les plataformes d'streaming de "la catalana", com en deien els meus avis (sempre amb una connotació positiva), estarem d'acord que no són gaire modernes i no acaben de funcionar del tot bé.

Però de tant en tant hi ha coses que em criden l'atenció i una d'elles va ser la sèrie que us porto avui, que temàticament estava emparentada amb una d'anglesa que em va agradar força, Breeders, i també amb la meva situació personal com a pare de nens petits.

Això no és Suècia és una sèrie de 8 episodis de 2023 que, a hores d'ara, no té més temporades i es podria considerar acabada des del punt de vista argumental i del missatge que volia transmetre, però no està totalment descartat que en el futur continuï.

Probablement ja la coneixeu i l'heu vist, m'he trobat que tothom a qui l'hi he recomanat ja l'havia vist, així que no crec que us descobreixi res, però en parlaré de tota manera perquè segur que us interessa moltíssim saber què en penso.

La sèrie segueix la família protagonista, formada per la Mariana (Aina Clotet, que la coescriu), en Sam (Marcel Borràs), la seva filla Lia (Violeta Sanvisens) i el més menut, en Max (Artur i Roc Santiago), que es trasllada a viure a Vallvidrera, al terme municipal de Barcelona, per un rampell no sabem si sobtat o meditat de canviar radicalment de vida i instal·lar-se en un lloc més incòmode pel que fa al transport però més saludable i espaiós en estar envoltat de natura.

És una decisió que la nena no paeix gaire bé, i que motivarà el seu "mal" comportament al llarg dels episodis, però que els seus pares imposen perquè realment creuen que li farà bé. I que, tot sigui dit, sempre queda bé a l'hora de compartir coses a Instagram, fans com són de la criança respectuosa i moderna i amb la filosofia hippie amb un toc de pijisme que tenen. 

Malgrat que són nouvinguts, l'arribada va acompanyada de la voluntat de participar activament a les decisions de l'AFA de la nova escola, en el que és un reflex de l'ànsia de molts progenitors per demostrar la seva implicació en la vida acadèmica de filles i fills, una competició per ser la millor mare o el millor pare que podem observar al nostre entorn aquells que diàriament hem de trepitjar territori escolar.

Es podria pensar que me n'estic fotent, i no nego que una mica sí perquè, per la meva manera de ser, no m'agraden aquestes dinàmiques "postureres", i també es podria pensar, segons el bagatge que tinguem, que la sèrie caricaturitza -exagera- aquest perfil de pares i mares, però el cert és que, sense impedir que sigui parcialment així, aquest perfil existeix i aquí hi apareix retratat amb prou fidelitat, tots els personatges tenen com a mínim traces de persones que coneixem de la nostra realitat, i és això el que fa que Això no és Suècia atrapi i ens provoqui somriures però també reflexions.

Perquè la teoria està molt bé, però voler marcar totes les caselles de la doctrina imperant pel que fa a la criança és tan natural com pràcticament impossible i, de vegades, dut a l'extrem, pot provocar l'efecte contrari al que desitgem i perjudicar la canalla. 

Totes i tots cometem errors en el nostre difícil camí com a progenitors, sé de què parlo, així com tenim moments en què la tasca ens sobrepassa i ens desfoguem de la manera equivocada, o cometem actes d'egoisme probablement guanyat a pols però injust per a l'altre membre de la parella. I celebro que se'n parli, que no s'amagui per vendre un fals relat de criança i estil de vida ideals com, malauradament, passa massa sovint a les xarxes socials.

I aquí això passa tant amb la Mariana, que busca l'equilibri entre tornar al món laboral després de fer de mare i mestressa de casa durant uns anys i estar per una canalla que la reclama amb tota la raó del món, com amb en Sam, que està esgotat després d'agafar-li el relleu i enyora la llibertat de quan treballava (concepte que només pot semblar contradictori si no es té descendència o s'odia la pròpia feina).

Pors, dubtes i confessions que també ens mostren altres personatges en una sessió grupal amb una terapeuta especialitzada en criança (terapeuta que ho és a la vida real, com també són reals algunes de les intervencions que hi veiem) a la qual tornem en forma de flashbacks al principi de cadascun dels episodis posteriors al primer, i que poden arribar a sorprendre, però que no podem jutjar perquè és probable que ens identifiquem amb alguns d'ells i, amb els que no, hem de mirar de tenir empatia. 

Una sessió que al present del primer capítol acaba abruptament amb una tragèdia que és al centre de la trama que dona nom a la sèrie, i és que la Mariana està obsessionada amb una misteriosa família sueca que també viu al barri, i que enriqueix un guió que potser es considerava massa buit amb el tema de la criança, un món que en realitat és prou interessant com per fer-ne una sèrie. I dues. 

Això no és Suècia parla de criança, però també de culpa, i de relacions socials i de parella. El missatge: fem el que podem, però sempre cometrem errors. A la vida i a la mater/paternitat. El problema és que en aquest últim àmbit ens amoïnen més, perquè tenen conseqüències sobre les persones que més ens importen.

Sèries: Breeders (tercera i quarta temporada)

Al llarg dels anys he fet moltíssimes entrades sobre sèries de televisió. De vegades ha estat temporada per temporada, d'altres, quan ja n'havia vist algunes, però encara no s'havien acabat, i també hi ha hagut casos en què m'he esperat fins que tota la sèrie havia finalitzat per parlar-ne.

Avui, però, faré una cosa poc habitual, si és que mai l'havia fet: havia parlat d'aquseta sèrie després de veure'n les dues primeres temporades i ara comentaré les dues últimes, ja que n'han estat quatre en total. Si la coneixeu, si l'heu vist, podeu continuar llegint, però si no, i us interessa, potser val més que eviteu els spoilers, perquè en tractar-se de les temporades finals i havent fet el perfil dels personatges a l'entrada anterior, no puc parlar-ne sense revelar detalls importants de la trama.

Entrant en matèria, la tercera temporada de Breeders (Bendita paciencia a les plataformes HBO Max i Disney+) començava amb la família separada, atès que l'agressió d'en Luke al seu pare portava el personatge interpretat per en Martin Freeman a provar d'estar-se un temps fora de casa.

Això comporta una sèrie de reajustos a les dinàmiques familiars, amb la sensació que són una mena de vacances per al "culpable" de tot plegat, mentre l'Ally s'ha de fer càrrec en solitari, almenys en el dia a dia, de dos adolescents. Per la seva banda, ella i la filla, l'Ava, tampoc acaben de connectar, tot i que són problemes d'una intensitat molt inferior a la crisi entre el pare i el fill.

De les crisis tampoc s'escapen els entranyables pares d'en Paul, perquè en destapar-se un secret del passat d'en Jim el seu matrimoni perilla encara més que la relació entre el protagonista i la seva companya -recordem que no estan casats, de manera que tampoc és la seva dona-, afectada pel desgast del xoc de caràcters i les dificultats de criar descendència, una situació amb la qual molts ens podem sentir identificats. 

Aquestes dues parelles ens deixen, això sí, amb l'ai al cor en finalitzar la tercera temporada, però per sort en aquesta sèrie no acostumen a passar coses gaire greus, només que de tant en tant li agrada espantar-nos.

Les conseqüències d'aquestes crisis matrimonials continuen a la quarta i última temporada, fins i tot després del salt de cinc anys amb què comença, però potser queden una mica eclipsades per la notícia bomba que deixen anar un Luke de 18 anys i la seva xicota, la Maya, durant el sopar de Nadal.

Perquè sí, ara en Paul i l'Ally hauran de fer no només de pares d'uns adolescents, sinó també d'avis. Així, la sèrie aborda de manera magistral una etapa de la criança que encara no ens havia mostrat, i que són els primers moments de l'existència d'una criatura, fins i tot abans de néixer, i en aquest cas amb la particularitat que els seus pares encara en són, de criatures, pràcticament. 

A banda de tot això, es toquen temes ben reals i d'una manera prou realista -que són coses diferents- com l'amor adolescent, l'amor a la vellesa i especialment amb l'arribada d'una malaltia sense cura, i la dificultat de reconnectar amb la parella quan el desgast esmentat més amunt ha transformat completament les dues persones que un dia la van inaugurar amb il·lusió, energia i poques preocupacions. 

Breeders s'acomiada amb un episodi final que deixa temes oberts, però és intencionat, perquè se sabia que no continuaria més enllà de la quarta temporada, i perquè la vida real ja és això: continua, res no s'acaba del tot, els problemes no se solucionen en quatre dies i tot pot passar. 

La trobaré a faltar, sincerament, perquè com ja vaig dir a l'entrada sobre les dues primeres temporades m'he identificat molt amb les parts dolentes d'en Paul, m'hi reconec i no m'agrado, però alhora m'ajuda a veure que no soc l'únic que esclata, que té problemes per controlar la ira, i que els detonants són similars. Espero, però, tenir moments amb els meus fills que els facin pensar algun dia, amb sinceritat, que soc mitjanament bon pare.

Sèries: Breeders

No és cap secret, i vull reivindicar el dret que tenim totes i tots de poder-nos queixar en un àmbit en què quan la gent en parla sembla que tot sigui perfecte i instagramable, que la paternitat m'està passant factura d'una manera tremenda, m'està convertint en la pitjor versió de mi mateix que mai m'hauria imaginat i en algunes ocasions m'està drenant les ganes de viure, perquè els bons moments que em dona, almenys a mi, són inferiors als dolents, i els dolents en són molt, de dolents. I no tinc cap més suport que el de poder-me desfogar amb amistats que m'escolten i aguanten les meves llaunes. I els ho agraeixo, però és un suport que no és ni diari ni proper físicament.

Fa temps, en un dels meus altres blogs, vaig parlar d'un llibre sobre criança que em va deixar bastant tocat, però que m'havien recomanat per aprendre a gestionar aquests moments en què a la criatura se li gira el cervell i munta sidrals. No em va servir per aprendre a fer-ho, perquè, sorpresa, no soc bo aprenent coses que no siguin idiomes, però almenys vaig veure'm retratat i em va quedar clar que el problema mai és seu, sinó meu, i el malestar que sento l'atribueixo a la importància de fer bé una cosa que clarament no estic fent bé. 

En fi, la mateixa persona que me'l va recomanar em va parlar d'una sèrie que va també de paternitat (més que maternitat, de fet, perquè el protagonista és més el pare que la mare), i ara que n'he vist les dues primeres temporades -la tercera arribarà pocs dies després que es publiqui aquesta entrada- en vull parlar.

Breeders és una producció britànica cocreada per en Simon Blackwell (Veep), en Chris Addison i en Martin Freeman (trilogia El Hòbbit, Sherlock, Fargo...), que també la protagonitza al costat de la Daisy Haggard (vista com a secundària a Episodes). Va començar l'any 2020 i, des de llavors, cada any n'ha anat sortint una temporada de 10 episodis, cosa que també serà certa aquest 2022. A l'estat espanyol es pot veure a la plataforma HBO Max amb el títol de Bendita paciencia, i ho comento perquè si sou mares o pares, tant si sou dels que ho feu malament com jo com si sou la part que ho fa bé i es lamenta en veure com la caga l'altra -o teniu algun exemple de mal progenitor al vostre entorn-, us la recomano.

La sèrie presenta situacions quotidianes que tenen a veure amb la criança en una família formada per un pare, en Paul, una mare, l'Ally, un nen, en Luke (George Wakeman), i una nena, l'Ava (Jayda Eyles), i té lloc a Londres a l'època actual, tot i que a la segona temporada hi ha un salt temporal endavant i els fills ja són una mica més grans i passen a interpretar-los, respectivament, l'Alex Eastwood i l'Eve Prenelle.

Breeders no té una trama que s'allargui i es desenvolupi durant les temporades, encara que sí que hi ha temes que poden presentar-se en més d'un episodi, sinó que retrata situacions quotidianes amb les quals ens podem identificar com a fills o pares que n'hem viscut o vist de semblants, i que tenen el seu principal interès en la dificultat que té el protagonista, en Paul, per relacionar-se amb els seus fills atesos els seus problemes de control de la ira.

No és que els posi mai la mà a sobre, als seus fills, ni tan sols a en Luke, un nen "complicat" que li fa perdre sovint la paciència, però sí que l'escridassa i deixa anar molts renecs davant d'ell, per molt que es proposi calmar-se abans d'anar a resoldre un conflicte. Hi ha moments en què em sento extremament reflectit en ell, perquè jo també soc el pare que es lleva volent ser millor progenitor i acaba cagant-se en la família del Creador en algun moment del dia per coses que tenen a veure amb la paternitat.
 

En Paul treballa en una empresa, fa les seves hores i com a màxim es permet anar a prendre una cervesa amb el seu pare (Alun Armstrong) de tant en tant i parlar de coses de la vida, entre les quals precisament la criança. De fet, en aquestes converses de vegades també hi intervé la seva mare (Joanna Bacon), i el protagonista pretén comparar-se amb la mena de pares que han estat els seus per a ell, encara que tinguin maneres de ser molt diferents i ells siguin força antiquats i no excessivament espavilats.

El cas és que l'Ally, la seva companya (no estan casats), és editora de vídeos i fa jornades molt llargues i sovint irregulars, normalment per culpa del seu cap, un paio una mica estrany que sembla que li vulgui tirar la canya i no gosi mai fer-ho obertament, i en Paul s'ha de carregar a l'esquena més pes que no pas ella en la gestió de la paternitat. Això, combinat amb el seu caràcter irascible, és un còctel explosiu.

Amb l'arribada de l'adolescència els problemes augmenten i evolucionen, però també les reaccions d'ell, que mira de treballar-hi però es veu incapaç de canviar de manera de ser i sovint perd la paciència. És per això que m'hi sento tan identificat, i em fa por reconèixer-m'hi tantes vegades, encara que mirant la sèrie rigui, perquè al capdavall està feta amb humor, encara que sigui humor negre, per tal de fer-nos reflexionar sense deixar-nos amb el malestar dins.

He parlat molt d'en Paul i he dit al principi que era ell més el protagonista que no pas l'Ally, però és el que fins ara ens ha mostrat la sèrie. No és que es desentengui dels seus fills, és clar, però ella fa més el paper de "poli bona", mira de frenar el seu home i busca la manera de resoldre els conflictes entre les parts. De vegades trobo que sí que se'n desentén una mica massa, però segurament és perquè em posiciono amb el personatge amb què m'identifico. Curiosament, els pares d'ella són totalment diferents dels d'en Paul: per començar, estan separats des de fa molts anys, però també se'ls veu més juvenils i ànimes lliures, sense l'olor de naftalina que podem imaginar que fan els seus sogres.

Això no vol dir que ella visqui la maternitat com si fos un camí de roses. També va patir amb els accidents domèstics, els conflictes escolars, les absències per culpa de la feina i, amb el pas del temps i l'acumulació de problemes, com suposo que passa amb totes les parelles, les desavinences en els punts de vista sobre la criança i unes maneres de ser que no estan en gaire sintonia passen factura a la relació dels dos adults principals del repartiment. 

Tot plegat són situacions i circumstàncies que per proximitat cultural podem reconèixer com a semblants a les pròpies o les d'algú del nostre entorn, o si més no ens poden fer reflexionar i veure amb uns altres ulls com deu ser, això de pujar criatures, si no en tenim. Se'ns ensenyen relacions problemàtiques, però es fa amb una barreja de realisme -les situacions retratades es basen parcialment en experiències del mateix Martin Freeman- i humor que fan que Breeders no sigui, ni de bon tros, una sitcom ni una sèrie dramàtica. Si teniu descendència, sobretot de curta edat, us recomano que li doneu una oportunitat.

Lectures: La parejita - Guía para padres desesperadamente inexpertos

El 31 de desembre de 2016 vam anunciar a la família més propera que estàvem esperant la que després va ser la nostra primera filla, i uns dies després els Reis ens van portar, entre altres coses, un còmic que era del tot encertat, però entre unes coses i les altres, i sempre dic que no consumeixo l'oci en l'ordre en què entra casa -per tant, val més que no em deixeu res-, ha estat ara, a dos mesos del naixement del segon fill, que m'he decidit a llegir aquest volum, i avui mateix em poso a escriure'n la ressenya.

Per posar-nos en situació, La parejita va ser una sèrie de la revista del setmanari humorístic El Jueves que Manel Fontdevila va dibuixar entre 1995 i 2014, bona part de la qual es va anar recopilant en àlbums al llarg dels anys.

L'any 2008 sortia el que avui ens ocupa, La parejita: Guía para padres desesperadamente inexpertos, que conté les "aventures" de la parella protagonista, l'Emilia i en Mauricio, entre l'època immediatament anterior a la concepció del seu nadó i gairebé el primer any de vida del mateix.

Els gags, concebuts en historietes d'una pàgina, giren al voltant de la preparació del tema -tant pel que fa a la concepció en si com en coses més logístiques-, la gestació en si i, evidentment, l'arribada del nou membre de la família i la seva cura durant aquests primers mesos més vulnerables.

Tot plegat, tractant-se d'històries de La parejita, es fa des del punt de vista de la parella protagonista i com afecta el procés a cadascun dels seus membres i a la relació afectivosexual que tenen entre si, a més de la relació amb el seu entorn, que es mou entre la distància dels amics, que ho veuen com una etapa encara llunyana, i les benintencionades però no volgudes opinions desautoritzants per part de les àvies. Com no podia ser d'una altra manera, és clar, amb un to molt humorístic, irreverent fins i tot, amb l'esperit d'El Jueves, revista que he de dir que he llegit molt poques vegades a la meva vida, però de la qual n'hi ha prou amb això per copsar-ne el caràcter.

Són històries que de ben segur l'autor ha extret de les seves pròpies experiències o de les de gent propera, tòpics sobre la materpaternitat (segur que no m'he inventat jo la paraula, però la faig servir sovint) que puc dir per experiència (també meva o del que he vist al meu entorn) que sorgeixen de fets reals, encara que haguem de dir que "no es pot generalitzar" i que "cada família és un món". 

Evidentment, hi ha coses amb les quals no ens podrem identificar i d'altres amb què sí. No tots els pares són tan immadurs i egoistes com en Mauricio -dit així sembla que sigui un monstre, però permet que la història tingui un caràcter marcadament humorístic-, però podem reconèixer-hi alguns pensaments que no diem en veu alta, de la mateixa manera que no totes les mares són tan exhaustives a l'hora de controlar tots els aspectes d'aquest dur procés que representa la maternitat com ho és l'Emilia.

Són temes universals, almenys de la nostra societat occidental i concretament europea, i per això, després de 14 anys des de la seva publicació original, es tracta d'un àlbum perfectament vigent, atemporal fins i tot, en què l'única cosa que potser grinyola -però que és comprensible i no afecta a la lectura en absolut- és que els mòbils que hi apareixen no siguin smartphones. 

Així, doncs, en recomano la lectura a qualsevol persona que es vulgui aventurar en aquest llarg i tortuós viatge que és el d'esdevenir progenitors, i també a qui tingui pares a prop i se'ls miri amb una barreja de curiositat i fascinació pel seu canvi de comportament per la metamorfosi que es produeix entre el moment de ser l'últim d'una línia genealògica i el d'allargar-la, atès que potser ens comprendrà millor i, qui sap, és possible que arribi un dia en què es pugui identificar amb aquesta mena de situacions.