Sèries: Breeders (tercera i quarta temporada)

Al llarg dels anys he fet moltíssimes entrades sobre sèries de televisió. De vegades ha estat temporada per temporada, d'altres, quan ja n'havia vist algunes, però encara no s'havien acabat, i també hi ha hagut casos en què m'he esperat fins que tota la sèrie havia finalitzat per parlar-ne.

Avui, però, faré una cosa poc habitual, si és que mai l'havia fet: havia parlat d'aquseta sèrie després de veure'n les dues primeres temporades i ara comentaré les dues últimes, ja que n'han estat quatre en total. Si la coneixeu, si l'heu vist, podeu continuar llegint, però si no, i us interessa, potser val més que eviteu els spoilers, perquè en tractar-se de les temporades finals i havent fet el perfil dels personatges a l'entrada anterior, no puc parlar-ne sense revelar detalls importants de la trama.

Entrant en matèria, la tercera temporada de Breeders (Bendita paciencia a les plataformes HBO Max i Disney+) començava amb la família separada, atès que l'agressió d'en Luke al seu pare portava el personatge interpretat per en Martin Freeman a provar d'estar-se un temps fora de casa.

Això comporta una sèrie de reajustos a les dinàmiques familiars, amb la sensació que són una mena de vacances per al "culpable" de tot plegat, mentre l'Ally s'ha de fer càrrec en solitari, almenys en el dia a dia, de dos adolescents. Per la seva banda, ella i la filla, l'Ava, tampoc acaben de connectar, tot i que són problemes d'una intensitat molt inferior a la crisi entre el pare i el fill.

De les crisis tampoc s'escapen els entranyables pares d'en Paul, perquè en destapar-se un secret del passat d'en Jim el seu matrimoni perilla encara més que la relació entre el protagonista i la seva companya -recordem que no estan casats, de manera que tampoc és la seva dona-, afectada pel desgast del xoc de caràcters i les dificultats de criar descendència, una situació amb la qual molts ens podem sentir identificats. 

Aquestes dues parelles ens deixen, això sí, amb l'ai al cor en finalitzar la tercera temporada, però per sort en aquesta sèrie no acostumen a passar coses gaire greus, només que de tant en tant li agrada espantar-nos.

Les conseqüències d'aquestes crisis matrimonials continuen a la quarta i última temporada, fins i tot després del salt de cinc anys amb què comença, però potser queden una mica eclipsades per la notícia bomba que deixen anar un Luke de 18 anys i la seva xicota, la Maya, durant el sopar de Nadal.

Perquè sí, ara en Paul i l'Ally hauran de fer no només de pares d'uns adolescents, sinó també d'avis. Així, la sèrie aborda de manera magistral una etapa de la criança que encara no ens havia mostrat, i que són els primers moments de l'existència d'una criatura, fins i tot abans de néixer, i en aquest cas amb la particularitat que els seus pares encara en són, de criatures, pràcticament. 

A banda de tot això, es toquen temes ben reals i d'una manera prou realista -que són coses diferents- com l'amor adolescent, l'amor a la vellesa i especialment amb l'arribada d'una malaltia sense cura, i la dificultat de reconnectar amb la parella quan el desgast esmentat més amunt ha transformat completament les dues persones que un dia la van inaugurar amb il·lusió, energia i poques preocupacions. 

Breeders s'acomiada amb un episodi final que deixa temes oberts, però és intencionat, perquè se sabia que no continuaria més enllà de la quarta temporada, i perquè la vida real ja és això: continua, res no s'acaba del tot, els problemes no se solucionen en quatre dies i tot pot passar. 

La trobaré a faltar, sincerament, perquè com ja vaig dir a l'entrada sobre les dues primeres temporades m'he identificat molt amb les parts dolentes d'en Paul, m'hi reconec i no m'agrado, però alhora m'ajuda a veure que no soc l'únic que esclata, que té problemes per controlar la ira, i que els detonants són similars. Espero, però, tenir moments amb els meus fills que els facin pensar algun dia, amb sinceritat, que soc mitjanament bon pare.

Sèries: Soulmates

A la recerca de sèries de no gaire durada que puguem compaginar amb el seguiment d'altres de molta més llargada i per no saturar-nos del tot de sèries basades en còmics, de tant en tant navego pels menús de les plataformes de streaming que tenim i m'apunto coses que em criden l'atenció.

Un dels meus tipus preferits és el de les sèries antològiques, aquelles que tenen un tema, però que estan formades per episodis independents entre si. Sempre ha estat un encert, i el cas de la sèrie que us porto avui, trobat a Amazon Prime Video, no és diferent.

Parlo de Soulmates, una sèrie cocreada per William Bridges i Brett Goldstein que es va estrenar l'octubre de 2020 i que de moment només té una temporada, però que es considera oberta i amb una segona part prevista, sembla ser, per a la propera tardor.

De moment, però, són 6 episodis ambientats en uns 15 anys en el futur i amb una premissa que sempre té a veure amb una revolucionària tecnologia que permet que, qui se sotmeti al test corresponent -pagant, és clar- pot saber qui és la seva ànima bessona.

El primer capítol, Watershed, té com a protagonistes el matrimoni format per la Nikki (Sarah Snook) i en Franklin (Kingsley Ben-Adir, vist a Peaky Blinders), una parella exemplar amb fills que, veient que al seu voltant tothom està fent el test de Soul Connex i fotent enlaire les seves relacions vigents, veuen trontollar el seu propi matrimoni quan un dels dos sent cada cop més la temptació de conèixer qui és, en realitat, la seva ànima bessona.

A The Lovers, el professor universitari David Maddox (David Costabile, vist a Breaking Bad) està a punt d'aconseguir la càtedra a la universitat on treballa, i on té com a cap el seu sogre. Està enamorat de la seva dona, més jove, però un dia se li acosta l'Allison Jones (Sonya Cassidy), que diu que ell li ha sortit com a coincidència a Soul Connex. La veritat, però, és més complexa i pertorbadora.

A Little Adventures deixem el thriller i tornem a una cosa més senzilla i típicament romàntica, perquè els seus protagonistes tornen a ser els membres d'un matrimoni exemplar i envejat, la Libby (Laia Costa, vista a Polseres vermelles) i l'Adam (Shamier Anderson). 

En aquest cas tenen una relació semioberta, que significa que poden veure's amb altres persones però amb dues condicions molt clares: han de ser d'una aplicació, mai conegudes més enllà d'això, i no poden repetir. Què passa, però, quan arriben els resultats del test que un dels dos es va fer fa anys, en una pausa que s'havien agafat?

Al quart episodi, Layover, la premissa és diferent però, com sempre, es basa en la mateixa tecnologia fictícia: en Mateo (Bill Skarsgård, el protagonista d'It) viatja a Mèxic per trobar-se amb en Miguel, que Soul Connex diu que és la seva ànima bessona, però allà comet l'error (o no) d'embolicar-se amb en Jonah (Nathan Stewart-Jarrett, vist a Misfits), que li roba el passaport per vendre'l a una trama criminal.

Com que en el fons no és mala persona, en veure la desesperació d'en Mateo el vol ajudar a recuperar el passaport perquè pugui continuar el seu viatge, i en aquesta petita odissea tan intensa els punts de vista poden canviar...

Break on Through ens situa al sud dels Estats Units, en una comunitat conservadora i molt religiosa d'un petit poble, tot plegat molt tòpic. Però el punt de partida fa un gir interessant: què passa quan la persona que Soul Connex ens ha dit que és la nostra mitja taronja mor abans que l'hàgim conegut?

És el que els passa a en Kurt Shepard (Charlie Heaton, vist a Stranger Things) i la Martha (Malin Åkerman, vista a la pel·lícula de Watchmen), que es coneixen en un bar i es tornen a veure en una reunió d'una secta que promet a totes aquestes persones que es podran trobar, per fi, amb les seves difuntes ànimes bessones. Força pertorbador, però no tan allunyat de coses que passen amb aquesta mena d'organitzacions religioses no oficials.

Acabem amb The (Power) Ballad of Caitlin Jones, protagonitzada per la Caitlin del títol (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i Life in Pieces), una dona que encadena relacions tòxiques i que ara ha conegut la seva ànima bessona, en Nathan (J.J. Feild), un metge aparentment perfecte, però que, com ens avança al principi de l'episodi -que en realitat és gairebé tot un flashback-, amagava una part molt fosca. El que es pregunta durant bona part de l'episodi, però, és per què Soul Connex la va emparellar amb algú així, i aquest és el punt fort de la trama, que té un gir final meravellós.

Soulmates recorda molt Black Mirror, no soc el primer que ho diu, però sí que ho vaig pensar abans de saber que era una sensació estesa. Potser perquè un dels seus cocreadors, en William Bridges, va escriure alguns dels episodis d'aquella, però també pel caràcter antològic compartit i el paper de la tecnologia com a revulsiu de la vida de les persones, en aquest cas centrada en les relacions de parella. 

La sèrie, de la qual espero poder gaudir de nous episodis quan aquests arribin, convida a reflexionar: tan important és saber qui és la nostra teòrica ànima bessona? Ho deixaríem tot per conèixer-la? Estem segurs que funcionaria? És, de fet, l'amor una cosa que realment es pugui mesurar, quantificar, científicament? 
 

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.