Sèries: Soulmates

A la recerca de sèries de no gaire durada que puguem compaginar amb el seguiment d'altres de molta més llargada i per no saturar-nos del tot de sèries basades en còmics, de tant en tant navego pels menús de les plataformes de streaming que tenim i m'apunto coses que em criden l'atenció.

Un dels meus tipus preferits és el de les sèries antològiques, aquelles que tenen un tema, però que estan formades per episodis independents entre si. Sempre ha estat un encert, i el cas de la sèrie que us porto avui, trobat a Amazon Prime Video, no és diferent.

Parlo de Soulmates, una sèrie cocreada per William Bridges i Brett Goldstein que es va estrenar l'octubre de 2020 i que de moment només té una temporada, però que es considera oberta i amb una segona part prevista, sembla ser, per a la propera tardor.

De moment, però, són 6 episodis ambientats en uns 15 anys en el futur i amb una premissa que sempre té a veure amb una revolucionària tecnologia que permet que, qui se sotmeti al test corresponent -pagant, és clar- pot saber qui és la seva ànima bessona.

El primer capítol, Watershed, té com a protagonistes el matrimoni format per la Nikki (Sarah Snook) i en Franklin (Kingsley Ben-Adir, vist a Peaky Blinders), una parella exemplar amb fills que, veient que al seu voltant tothom està fent el test de Soul Connex i fotent enlaire les seves relacions vigents, veuen trontollar el seu propi matrimoni quan un dels dos sent cada cop més la temptació de conèixer qui és, en realitat, la seva ànima bessona.

A The Lovers, el professor universitari David Maddox (David Costabile, vist a Breaking Bad) està a punt d'aconseguir la càtedra a la universitat on treballa, i on té com a cap el seu sogre. Està enamorat de la seva dona, més jove, però un dia se li acosta l'Allison Jones (Sonya Cassidy), que diu que ell li ha sortit com a coincidència a Soul Connex. La veritat, però, és més complexa i pertorbadora.

A Little Adventures deixem el thriller i tornem a una cosa més senzilla i típicament romàntica, perquè els seus protagonistes tornen a ser els membres d'un matrimoni exemplar i envejat, la Libby (Laia Costa, vista a Polseres vermelles) i l'Adam (Shamier Anderson). 

En aquest cas tenen una relació semioberta, que significa que poden veure's amb altres persones però amb dues condicions molt clares: han de ser d'una aplicació, mai conegudes més enllà d'això, i no poden repetir. Què passa, però, quan arriben els resultats del test que un dels dos es va fer fa anys, en una pausa que s'havien agafat?

Al quart episodi, Layover, la premissa és diferent però, com sempre, es basa en la mateixa tecnologia fictícia: en Mateo (Bill Skarsgård, el protagonista d'It) viatja a Mèxic per trobar-se amb en Miguel, que Soul Connex diu que és la seva ànima bessona, però allà comet l'error (o no) d'embolicar-se amb en Jonah (Nathan Stewart-Jarrett, vist a Misfits), que li roba el passaport per vendre'l a una trama criminal.

Com que en el fons no és mala persona, en veure la desesperació d'en Mateo el vol ajudar a recuperar el passaport perquè pugui continuar el seu viatge, i en aquesta petita odissea tan intensa els punts de vista poden canviar...

Break on Through ens situa al sud dels Estats Units, en una comunitat conservadora i molt religiosa d'un petit poble, tot plegat molt tòpic. Però el punt de partida fa un gir interessant: què passa quan la persona que Soul Connex ens ha dit que és la nostra mitja taronja mor abans que l'hàgim conegut?

És el que els passa a en Kurt Shepard (Charlie Heaton, vist a Stranger Things) i la Martha (Malin Åkerman, vista a la pel·lícula de Watchmen), que es coneixen en un bar i es tornen a veure en una reunió d'una secta que promet a totes aquestes persones que es podran trobar, per fi, amb les seves difuntes ànimes bessones. Força pertorbador, però no tan allunyat de coses que passen amb aquesta mena d'organitzacions religioses no oficials.

Acabem amb The (Power) Ballad of Caitlin Jones, protagonitzada per la Caitlin del títol (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i Life in Pieces), una dona que encadena relacions tòxiques i que ara ha conegut la seva ànima bessona, en Nathan (J.J. Feild), un metge aparentment perfecte, però que, com ens avança al principi de l'episodi -que en realitat és gairebé tot un flashback-, amagava una part molt fosca. El que es pregunta durant bona part de l'episodi, però, és per què Soul Connex la va emparellar amb algú així, i aquest és el punt fort de la trama, que té un gir final meravellós.

Soulmates recorda molt Black Mirror, no soc el primer que ho diu, però sí que ho vaig pensar abans de saber que era una sensació estesa. Potser perquè un dels seus cocreadors, en William Bridges, va escriure alguns dels episodis d'aquella, però també pel caràcter antològic compartit i el paper de la tecnologia com a revulsiu de la vida de les persones, en aquest cas centrada en les relacions de parella. 

La sèrie, de la qual espero poder gaudir de nous episodis quan aquests arribin, convida a reflexionar: tan important és saber qui és la nostra teòrica ànima bessona? Ho deixaríem tot per conèixer-la? Estem segurs que funcionaria? És, de fet, l'amor una cosa que realment es pugui mesurar, quantificar, científicament? 
 

Sèries: Firefly Lane

Sovint mirem les sèries perquè hi surt algú que coneixíem d'alguna altra sèrie, alguna actriu o algun actor que ens va caure en gràcia i de qui mirem tot allò que enganxem. Amb la sèrie que porto avui passa una mica això, perquè una de les seves protagonistes feia d'Izzie Stevens a Grey's Anatomy, sèrie que ja és a la seva 17a temporada, i on ella va participar durant "només" les 6 primeres. 

Curiosament, l'altra protagonista, a banda de tenir un paper secundari durant algunes temporades de How I met your mother -i no en recordava la cara, tot i que sí el personatge- havia sortit en una altra sèrie mèdica, de to molt diferent, anomenada Scrubs (en aquest cas durant les seves 9 temporades), que no vaig veure i que és anterior, però a la qual, per portades i captures d'imatge, sí que la vaig associar. Les dues exmetgesses de ficció, doncs, comparteixen paper principal en aquesta producció de Netflix que tot just hem acabat de veure fa poc, i que ens ha enganxat prou com per no alternar-la gaire amb altres sèries. 

Firefly Lane es basa en una novel·la de 2008 de Kristin Hannah publicada amb el mateix, i en format televisiu ha estat creada per Maggie Friedman, amb una premissa senzilla, però amb un estil narratiu força interessant i unes interpretacions més que notables.

La sèrie ens explica la bonica amistat entre dues noies al llarg de les dècades, amb escenes situades als anys 70, quan es van conèixer a l'institut als 14 anys, als 80, quan començaven a treballar en una cadena de televisió, i el 2003, quan ja amb la quarantena estrenada veiem com són les seves vides actuals, com han seguit camins diferents però tot i així han mantingut la seva estreta amistat. 

Tot comença quan, a l'institut, la Tully Hart (a l'adolescència interpretada per l'Ali Skovbye), una noia atractiva i aparentment popular, es fa amiga de la Kate Mularkey (de joveneta amb la cara i la veu de la Roan Curtis), una noia solitària, amb un sentit particular de la moda amb unes antiquades ulleres com a element més destacat que es refugia als llibres d'una vida escolar amb certes dosis d'assetjament, o com a mínim rebuig per part dels companys.

Malgrat l'actitud de la Tully, veiem com a casa té molts problemes, sobretot perquè la seva mare, la Cloud (Beau Garrett), és una hippy drogoaddicta i no és, per tant, el millor model a seguir com a progenitora, però també perquè una agressió sexual la marcarà, com és natural, per sempre en el terreny de les relacions sentimentals. En tot cas, la Tully i la Kate es prometen dues coses: fer realitat els seus somnis de triomfar al món del periodisme i ser amigues per sempre.

A principis dels anys 80 la Tully, ara interpretada per la Katherine Heigl (a banda de Grey's Anatomy, vista també al cinema en pel·lícules romàntiques i en televisió a State of Affairs i Suits) és una aspirant a presentadora que treballa en una cadena local fent d'assistent d'una vella glòria, tot esperant la seva oportunitat. 

La Kate, el paper de la qual interpreta des d'aquesta edat la Sarah Chalke (Scrubs, How I met your mother o la veu de la Beth Smith a Rick and Morty), menys segura de si mateixa perquè continua vivint a l'ombra de la Tully segons els estàndars de bellesa i feminitat de la societat de l'època -i també de l'actual, per què no dir-ho, tristament-, comença la seva carrera com a productora i està enamorada del cap de totes dues a la cadena, en Johnny Ryan (Ben Lawson, vist a Designated Survivor o, com a bon australià també a Veïns), un guaperes entregat a la seva feina que a les escenes dels anys 2000 veiem que al final va aconseguir.

Finalment, l'any 2003 la Tully és una superestrella televisiva amb el seu propi programa, però sense família pròpia -ja hem dit que l'agressió la va marcar, com és natural, però també ho podem atribuir a la seva entrega total a la feina-, mentre que la Kate ara és una mestressa de casa que intenta recuperar la seva carrera mentre està vivint el divorci amb en Johnny i ara té una filla de 14 anys, els mateixos que ella tenia quan va conèixer la seva millor amiga.

No he revelat res que no ens diguin al primer episodi, però la història no se'ns explica de manera cronològica, sinó que va avançant poc a poc mentre passa d'una dècada a l'altra, transició executada de manera molt evident i gens confusa tant per la posada en escena i la fotografia com per l'aspecte de les protagonistes -als anys 80 amb massa efectes especials per allisar-los la pell, tot s'ha de dir-.

La sèrie ens mostra tant els seus èxits com els drames i fins i tot les tragèdies que viuen les seves protagonistes, més enllà dels moments tendres d'amistat i algunes escenes amb un to més humorístic. Perquè encara que les veiem passar-s'ho bé i riure -el de la Kate és encantador, com el seu humor nascut de la inseguretat-, i encara que duguin unes vides que moltíssimes persones envejarien pel que es veu des de fora, totes dues han viscut coses molt fumudes, venen de famílies més o menys trencades -amb gestions molt diferents al respecte- i tenen traumes particulars que les han convertit en les dones que són a l'actualitat de la sèrie, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

Firefly Lane, tanmateix, aconsegueix que acabem cada capítol amb ganes de més, i amb un balanç positiu, per moltes desgràcies que hi veiem, gràcies al bon rotllo que desprèn l'amor d'aquestes dues amigues per sempre, però a hores d'ara, quan escric això i quan ho publiqui, encara no se sap si es renovarà per a una segona temporada. Serà una llàstima, si no es fa, perquè s'aposta fort per la continuació amb un final que ens deixa amb un pam de nas. 

 

 

Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.