Sèries: Firefly Lane

Sovint mirem les sèries perquè hi surt algú que coneixíem d'alguna altra sèrie, alguna actriu o algun actor que ens va caure en gràcia i de qui mirem tot allò que enganxem. Amb la sèrie que porto avui passa una mica això, perquè una de les seves protagonistes feia d'Izzie Stevens a Grey's Anatomy, sèrie que ja és a la seva 17a temporada, i on ella va participar durant "només" les 6 primeres. 

Curiosament, l'altra protagonista, a banda de tenir un paper secundari durant algunes temporades de How I met your mother -i no en recordava la cara, tot i que sí el personatge- havia sortit en una altra sèrie mèdica, de to molt diferent, anomenada Scrubs (en aquest cas durant les seves 9 temporades), que no vaig veure i que és anterior, però a la qual, per portades i captures d'imatge, sí que la vaig associar. Les dues exmetgesses de ficció, doncs, comparteixen paper principal en aquesta producció de Netflix que tot just hem acabat de veure fa poc, i que ens ha enganxat prou com per no alternar-la gaire amb altres sèries. 

Firefly Lane es basa en una novel·la de 2008 de Kristin Hannah publicada amb el mateix, i en format televisiu ha estat creada per Maggie Friedman, amb una premissa senzilla, però amb un estil narratiu força interessant i unes interpretacions més que notables.

La sèrie ens explica la bonica amistat entre dues noies al llarg de les dècades, amb escenes situades als anys 70, quan es van conèixer a l'institut als 14 anys, als 80, quan començaven a treballar en una cadena de televisió, i el 2003, quan ja amb la quarantena estrenada veiem com són les seves vides actuals, com han seguit camins diferents però tot i així han mantingut la seva estreta amistat. 

Tot comença quan, a l'institut, la Tully Hart (a l'adolescència interpretada per l'Ali Skovbye), una noia atractiva i aparentment popular, es fa amiga de la Kate Mularkey (de joveneta amb la cara i la veu de la Roan Curtis), una noia solitària, amb un sentit particular de la moda amb unes antiquades ulleres com a element més destacat que es refugia als llibres d'una vida escolar amb certes dosis d'assetjament, o com a mínim rebuig per part dels companys.

Malgrat l'actitud de la Tully, veiem com a casa té molts problemes, sobretot perquè la seva mare, la Cloud (Beau Garrett), és una hippy drogoaddicta i no és, per tant, el millor model a seguir com a progenitora, però també perquè una agressió sexual la marcarà, com és natural, per sempre en el terreny de les relacions sentimentals. En tot cas, la Tully i la Kate es prometen dues coses: fer realitat els seus somnis de triomfar al món del periodisme i ser amigues per sempre.

A principis dels anys 80 la Tully, ara interpretada per la Katherine Heigl (a banda de Grey's Anatomy, vista també al cinema en pel·lícules romàntiques i en televisió a State of Affairs i Suits) és una aspirant a presentadora que treballa en una cadena local fent d'assistent d'una vella glòria, tot esperant la seva oportunitat. 

La Kate, el paper de la qual interpreta des d'aquesta edat la Sarah Chalke (Scrubs, How I met your mother o la veu de la Beth Smith a Rick and Morty), menys segura de si mateixa perquè continua vivint a l'ombra de la Tully segons els estàndars de bellesa i feminitat de la societat de l'època -i també de l'actual, per què no dir-ho, tristament-, comença la seva carrera com a productora i està enamorada del cap de totes dues a la cadena, en Johnny Ryan (Ben Lawson, vist a Designated Survivor o, com a bon australià també a Veïns), un guaperes entregat a la seva feina que a les escenes dels anys 2000 veiem que al final va aconseguir.

Finalment, l'any 2003 la Tully és una superestrella televisiva amb el seu propi programa, però sense família pròpia -ja hem dit que l'agressió la va marcar, com és natural, però també ho podem atribuir a la seva entrega total a la feina-, mentre que la Kate ara és una mestressa de casa que intenta recuperar la seva carrera mentre està vivint el divorci amb en Johnny i ara té una filla de 14 anys, els mateixos que ella tenia quan va conèixer la seva millor amiga.

No he revelat res que no ens diguin al primer episodi, però la història no se'ns explica de manera cronològica, sinó que va avançant poc a poc mentre passa d'una dècada a l'altra, transició executada de manera molt evident i gens confusa tant per la posada en escena i la fotografia com per l'aspecte de les protagonistes -als anys 80 amb massa efectes especials per allisar-los la pell, tot s'ha de dir-.

La sèrie ens mostra tant els seus èxits com els drames i fins i tot les tragèdies que viuen les seves protagonistes, més enllà dels moments tendres d'amistat i algunes escenes amb un to més humorístic. Perquè encara que les veiem passar-s'ho bé i riure -el de la Kate és encantador, com el seu humor nascut de la inseguretat-, i encara que duguin unes vides que moltíssimes persones envejarien pel que es veu des de fora, totes dues han viscut coses molt fumudes, venen de famílies més o menys trencades -amb gestions molt diferents al respecte- i tenen traumes particulars que les han convertit en les dones que són a l'actualitat de la sèrie, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

Firefly Lane, tanmateix, aconsegueix que acabem cada capítol amb ganes de més, i amb un balanç positiu, per moltes desgràcies que hi veiem, gràcies al bon rotllo que desprèn l'amor d'aquestes dues amigues per sempre, però a hores d'ara, quan escric això i quan ho publiqui, encara no se sap si es renovarà per a una segona temporada. Serà una llàstima, si no es fa, perquè s'aposta fort per la continuació amb un final que ens deixa amb un pam de nas.