Cinema: Ron dona error

He de reconèixer que havia assumit, després de veure'n el tràiler, que la pel·lícula de què parlo avui era de Pixar, o de Disney fent de Pixar (cas de les pel·lícules d'en Ralph), i que fa pocs dies que vaig saber que en realitat pertanyia a uns estudis nous, Locksmith Animation, fundats el 2014 però amb aquest projecte com a debut. 

Dic això perquè us feu una idea de la mena de film de què estem parlant, perquè podria haver estat signat perfectament per alguna de les companyies esmentades, o per la també gegant Dreamworks. De fet, la distribuïdora és 20th Century Fox, que ja fa uns anys que pertany a Disney, de manera que tot queda "a casa". En tot cas, s'ha estrenat en català -sembla que a l'animació encara és una semigarantia d'aquesta opció, horaris criminals a banda- i, malgrat que la traducció del títol és força nefasta perquè es nota que s'ha fet del castellà gairebé amb un traductor automàtic, la pel·li en si no en té la culpa i toca comentar-la sense tenir en compte això, però també sense deixar de fer esment a aquesta relliscada.

Ron dona error, de l'original Ron's Gone Wrong -on veiem la gràcia del rodolí que es perd en la traducció- està dirigida per Sarah Smith (també coguionista i cofundadora de l'estudi) i Jean-Philippe Vine, i ens presenta una història que més o menys podem deduir quan en veiem el tràiler, però que no per això la fa menys interessant.

El protagonista de la pel·lícula és en Barney Pudowski, un nano de secundària que viu amb el seu pare i la seva àvia, d'origen búlgar -detall que no tindria més importància si no formés part de la humorística caracterització de la senyora-, en una família modesta. 

Per tant, en Barney no està obsessionat amb els mòbils, les tauletes ni els ordinadors, com sí que ho estan tots els seus companys d'institut, i és víctima de la marginació per part d'aquests. Tot i així, no perd el seu caràcter amable i prova de tirar endavant conformant-se amb el que té.

El cas és que un dia s'anuncia un robotet, el B-bot, que està pensat per ajudar els adolescents a fer amistats, i ho fa connectant-se a una xarxa anomenada Bubble (ehem) i fent servir tota la informació que noies i nois vessen a internet per ajudar-los a trobar perfils similars. Això, a en Barney, sí que li agrada, però ni tan sols pel seu aniversari la seva família s'ho pot permetre.

Tanmateix, per un seguit de casualitats, sí que tindrà un B-bot, però... és defectuós, i tot i que inicialment el protagonista es desespera perquè no només no li serveix de gaire, sinó que empitjora la imatge de marginat que ja té, com era previsible es va fent amic del robotet.

A partir d'aquí comença una aventura amb humor, drama i moments caòtics que vol transmetre missatges com l'acceptació dels altres tal com són, l'essència de l'amistat -que inclou, també, acceptar les diferències- o la denúncia de l'assetjament escolar, que potser queda una mica tapat perquè sembla que calgui una figura de "dolent", però és assetjament igualment.

També, és clar, es parla de l'addicció a la tecnologia i com aquesta aïlla les persones ja des de ben joves, encara que irònicament, en aquest cas, el gadget sigui un aparell per ajudar a trobar amistats. Cal afegir-hi, també, el toc d'atenció respecte al perill d'una excessiva presència dels menors a les xarxes, i l'estigmatització que es pot produir segons què es comparteixi. 

No és la primera pel·lícula que ho fa, i només cal que alcem la mirada un moment quan siguem en un restaurant de menjar ràpid per adonar-nos que, quan la gent no està menjant, està mirant un mòbil, però la manca d'originalitat en aquest sentit no fa el missatge menys cert ni menys potent.

A banda d'això, Ron dona error és divertida, trepidant en alguns moments, més calmada en d'altres i amb uns temes que potser no són aptes per a la canalla més menuda, més que res perquè el missatge en aquestes edats costa més que arribi i som davant d'un d'aquells casos de cinema "per a tots els públics" que fa reflexionar els adults o quasi adults mentre que, per al públic més infantil, es tracta d'una pel·li de dibuixos més. 

Vull comentar, també, que en algunes coses m'ha semblat força semblant a un film que vaig criticar fa poc, La família Mitchell contra les màquines, en què també es presentava un producte tecnològic nou -amb un responsable curiosament també anomenat Mark, al seu torn com en Zuckerberg- que es descontrolava i amb missatge també a favor del tracte interpersonal per sobre de l'obsessió amb les pantalles, encara que allà l'amenaça era mundial i aquí, en canvi, la cosa és més d'estar per casa.

Sigui com sigui, és força entretinguda i si se'n fa una bona promoció, sobretot per part dels qui l'hagin vist, podria ser una referència. Em temo, però, que en no dur el segell d'una productora reconeguda corre el risc de passar força desapercebuda i ser oblidada en pocs anys. Esperem que no sigui així.

Sèries: Firefly Lane

Sovint mirem les sèries perquè hi surt algú que coneixíem d'alguna altra sèrie, alguna actriu o algun actor que ens va caure en gràcia i de qui mirem tot allò que enganxem. Amb la sèrie que porto avui passa una mica això, perquè una de les seves protagonistes feia d'Izzie Stevens a Grey's Anatomy, sèrie que ja és a la seva 17a temporada, i on ella va participar durant "només" les 6 primeres. 

Curiosament, l'altra protagonista, a banda de tenir un paper secundari durant algunes temporades de How I met your mother -i no en recordava la cara, tot i que sí el personatge- havia sortit en una altra sèrie mèdica, de to molt diferent, anomenada Scrubs (en aquest cas durant les seves 9 temporades), que no vaig veure i que és anterior, però a la qual, per portades i captures d'imatge, sí que la vaig associar. Les dues exmetgesses de ficció, doncs, comparteixen paper principal en aquesta producció de Netflix que tot just hem acabat de veure fa poc, i que ens ha enganxat prou com per no alternar-la gaire amb altres sèries. 

Firefly Lane es basa en una novel·la de 2008 de Kristin Hannah publicada amb el mateix, i en format televisiu ha estat creada per Maggie Friedman, amb una premissa senzilla, però amb un estil narratiu força interessant i unes interpretacions més que notables.

La sèrie ens explica la bonica amistat entre dues noies al llarg de les dècades, amb escenes situades als anys 70, quan es van conèixer a l'institut als 14 anys, als 80, quan començaven a treballar en una cadena de televisió, i el 2003, quan ja amb la quarantena estrenada veiem com són les seves vides actuals, com han seguit camins diferents però tot i així han mantingut la seva estreta amistat. 

Tot comença quan, a l'institut, la Tully Hart (a l'adolescència interpretada per l'Ali Skovbye), una noia atractiva i aparentment popular, es fa amiga de la Kate Mularkey (de joveneta amb la cara i la veu de la Roan Curtis), una noia solitària, amb un sentit particular de la moda amb unes antiquades ulleres com a element més destacat que es refugia als llibres d'una vida escolar amb certes dosis d'assetjament, o com a mínim rebuig per part dels companys.

Malgrat l'actitud de la Tully, veiem com a casa té molts problemes, sobretot perquè la seva mare, la Cloud (Beau Garrett), és una hippy drogoaddicta i no és, per tant, el millor model a seguir com a progenitora, però també perquè una agressió sexual la marcarà, com és natural, per sempre en el terreny de les relacions sentimentals. En tot cas, la Tully i la Kate es prometen dues coses: fer realitat els seus somnis de triomfar al món del periodisme i ser amigues per sempre.

A principis dels anys 80 la Tully, ara interpretada per la Katherine Heigl (a banda de Grey's Anatomy, vista també al cinema en pel·lícules romàntiques i en televisió a State of Affairs i Suits) és una aspirant a presentadora que treballa en una cadena local fent d'assistent d'una vella glòria, tot esperant la seva oportunitat. 

La Kate, el paper de la qual interpreta des d'aquesta edat la Sarah Chalke (Scrubs, How I met your mother o la veu de la Beth Smith a Rick and Morty), menys segura de si mateixa perquè continua vivint a l'ombra de la Tully segons els estàndars de bellesa i feminitat de la societat de l'època -i també de l'actual, per què no dir-ho, tristament-, comença la seva carrera com a productora i està enamorada del cap de totes dues a la cadena, en Johnny Ryan (Ben Lawson, vist a Designated Survivor o, com a bon australià també a Veïns), un guaperes entregat a la seva feina que a les escenes dels anys 2000 veiem que al final va aconseguir.

Finalment, l'any 2003 la Tully és una superestrella televisiva amb el seu propi programa, però sense família pròpia -ja hem dit que l'agressió la va marcar, com és natural, però també ho podem atribuir a la seva entrega total a la feina-, mentre que la Kate ara és una mestressa de casa que intenta recuperar la seva carrera mentre està vivint el divorci amb en Johnny i ara té una filla de 14 anys, els mateixos que ella tenia quan va conèixer la seva millor amiga.

No he revelat res que no ens diguin al primer episodi, però la història no se'ns explica de manera cronològica, sinó que va avançant poc a poc mentre passa d'una dècada a l'altra, transició executada de manera molt evident i gens confusa tant per la posada en escena i la fotografia com per l'aspecte de les protagonistes -als anys 80 amb massa efectes especials per allisar-los la pell, tot s'ha de dir-.

La sèrie ens mostra tant els seus èxits com els drames i fins i tot les tragèdies que viuen les seves protagonistes, més enllà dels moments tendres d'amistat i algunes escenes amb un to més humorístic. Perquè encara que les veiem passar-s'ho bé i riure -el de la Kate és encantador, com el seu humor nascut de la inseguretat-, i encara que duguin unes vides que moltíssimes persones envejarien pel que es veu des de fora, totes dues han viscut coses molt fumudes, venen de famílies més o menys trencades -amb gestions molt diferents al respecte- i tenen traumes particulars que les han convertit en les dones que són a l'actualitat de la sèrie, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

Firefly Lane, tanmateix, aconsegueix que acabem cada capítol amb ganes de més, i amb un balanç positiu, per moltes desgràcies que hi veiem, gràcies al bon rotllo que desprèn l'amor d'aquestes dues amigues per sempre, però a hores d'ara, quan escric això i quan ho publiqui, encara no se sap si es renovarà per a una segona temporada. Serà una llàstima, si no es fa, perquè s'aposta fort per la continuació amb un final que ens deixa amb un pam de nas. 

 

 

Visionats: Omoide no Marnie

Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.

La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret). 

Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.

Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.

Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen. 

Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.

Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues. 

No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.

En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra. 

Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.

La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.

Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època? 

No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola. 

Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.