Visionats: La família Mitchell contra les màquines

Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment. 

Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma. 

Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.

El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història. 

Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.

He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre. 

La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe. 

A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.

Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors. 

Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.  

Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial. 

A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.