Visionats: Omoide no Marnie

Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.

La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret). 

Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.

Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.

Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen. 

Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.

Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues. 

No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.

En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra. 

Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.

La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.

Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època? 

No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola. 

Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.

 

Cinema: Karigurashi no Arrietty

Sempre és un plaer poder veure anime al cinema, un fet quotidià al Japó però rar aquí, i quan això passa miro d'anar-hi. Sobretot quan es tracta d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli com és el cas d'aquesta Karigurashi no Arrietty (2010), que malgrat no haver estat doblada al català (en castellà es diu Arrietty y el mundo de los diminutos) espero que quan surti en DVD i Blu-ray se solucioni aquesta sorprenent mancança que fa que em pregunti on és la polèmica llei del cinema en català. En fi, parlem de la pel·lícula, que va ser objecte, per cert, d'un concurs en aquest bloc i que també ha ressenyat la guanyadora del mateix, que hi va anar amb mi.

Així és el pòster japonès d'aquesta pel·lícula dirigida no per en Hayao Miyazaki, ni l'Isao Takahata, ni tan sols el fill del primer, en Gorô Miyazaki (director de Gedo Senki (2006) i de la d'aquest any, Kokuriko-zaka kara), sinó pel debutant Hiromasa Yonebayashi, el director més jove de la història de l'Studio Ghibli, però no per això inexpert, ja que treballa a la productora des de 1997, any en què va participar en l'animació de Mononoke Hime. I a mi m'ha agradat com ho fa, si bé segurament és perquè ha volgut mantenir l'estil dels seus predecessors.

El mestre Miyazaki el que fa és coescriure el guió, amb la Keiko Niwa, d'aquesta història basada en la sèrie de novel·les The Borrowers, de la Mary Norton, formada per quatre llibres publicats els anys 1955, 1959, 1961 i 1982 i adaptada a diversos formats, entre els quals el cinematogràfic, que ens va dur per exemple la pel·lícula de 1997 The Borrowers. Vaig veure aquest film fa molts anys, quan era estrena al Canal +, i no en recordo res, però del títol sí que me'n recordava, i quan vaig saber de què anava Arrietty em va venir al cap.

L'Arrietty és una noia diminuta que viu amb els seus pares amagada en una casa de Koganei, al Japó modern. Es dediquen a subsistir i a fer la seva vida agafant coses dels humans d'amagatotis, amb la constant por al cos de ser descoberts algun dia. Si això passés haurien de marxar per tal de sobreviure en un món en què, aparentment, no queda ningú que sigui com ells.

El mateix dia que l'Arrietty farà la seva primera incursió nocturna acompanyant el seu pare a la recerca de provisions per anar tirant una temporada més, arriba a la casa en Shô, un noi humà de salut feble que, mentre espera una delicada operació, farà repòs en aquesta nova llar. Però el que semblava que era una primera aventura plàcida i sense sobresalts acaba de la pitjor manera i l'Arrietty i el seu pare són descoberts. Què passarà, ara que en Shô els ha vist?

Els tres membres de la família ho interpreten de maneres diferents, i en Shô no els vol fer cap mal, però la situació se'ls ha complicat i a partir d'aquí tenim una bonica història d'amistat amb el regust Ghibli de sempre, no exempta però de perills i moments que ens tenen amb l'ai al cor.

És Ghibli, sí, són dibuixos animats dels que ni la més paranoica de les AMPA podria treure cap exemple per atacar el manga i l'anime, però el final no és necessàriament feliç. Ja ho veureu, si l'aneu a veure, cosa que recomano. A mi, personalment, m'ha agradat més que La Ponyo al penya-segat, l'última que havia vist i que també es va estrenar als cinemes (jo al vaig veure fa uns mesos en DVD, però). I va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula d'Animació de l'acadèmia japonesa de cinema en l'edició d'aquest 2011, un guardó que encara que sembli mentida es va inaugurar el 2007 i que fins ara han guanyat, per ordre, La noia que saltava a través del temps, Tekkon Kinkreet, La Ponyo al penya-segat, Summer Wars i ara aquesta. Poca broma.

El tràiler ens serveix també per sentir la cançó de la pel·lícula, interpretada per la cantant bretona Cécile Corbel, que va aconseguir la feina després d'enviar una carta d'admiradora a l'Studio Ghibli que incloïa un àlbum seu. Canta la cançó en anglès i als crèdits finals en japonès (amb accent, no gaire però amb accent), i també n'existeix una versió en francès que suposo que deuen posar a França.

La música instrumental també acompanya molt bé la pel·lícula, però aquest cop no se n'encarrega el meu admiradíssim Joe Hisaishi, sinó la mateixa Cécile Corbel. Tant la banda sonora com la pròpia pel·lícula han rebut una molt bona acollida de la crítica i el públic, i han donat milions de dòlars de beneficis a Ghibli, cosa que s'estén al mercat domèstic perquè al Japó ja està disponible per comprar i s'està venent com els xurros. Aquí sortirà, segons Aurum, probablement al gener. Jo me la compraré, i us recomano que feu el mateix, però també que aneu a veure-la al cine perquè és una cosa que no es pot fer gaire sovint, quan es tracta d'anime.

Qui és aquest? Doncs el gat de la pel·lícula, que com podem veure ja té marxandatge. En parlo perquè és un dels elements que vaig trobar que referenciaven altres pel·lícules de l'estudi, en aquest cas El meu veí Totoro. Ho fa també en situar l'acció en una casa en plena natura on descansa una persona malalta. Però també, digueu-me paranoic, hi vaig veure una coseta de Nausicaä i un personatge que em va recordar la mítica sèrie Conan, el nen del futur. A veure si ho trobeu vosaltres. Les cares, la roba, la bellesa de l'animació i dels escenaris... més que referències són la marca de la casa. Una delícia.