Visionats: Omoide no Marnie

Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.

La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret). 

Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.

Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.

Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen. 

Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.

Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues. 

No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.

En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra. 

Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.

La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.

Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època? 

No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola. 

Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.