Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.
La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret).
Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.
Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.
Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen.
Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.
Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues.
No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.
En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra.
Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.
La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.
Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època?
No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola.
Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.
Reconec que fa temps que he perdut el costum de mirar pel·lícules d'animació japonesa, per no parlar de sèries. No tinc gaire temps lliure, i el que tinc el dedico a altres coses, però fins i tot en el terreny audiovisual tinc aquesta mena de llarmetratges força marginats, i no sé per què.
Estic força desconnectat, però de tant en tant -per sort cada cop més sovint- hi ha títols que sonen amb força perquè reben una gran acollida del públic i marquen un abans i un després. És el cas d'una pel·lícula que fa moltíssim temps que volia veure, més encara quan tothom en parlava tan bé i alhora t'avisava que qualsevol cosa podia constituir spoiler, així que tenia certa pressa per veure-la, però tot i així no ha estat fins ara que l'he vist.
your name., com s'acostuma a estilitzar, és un film del reverenciat Makoto Shinkai (Hoshi no koe, Byôsoku 5 cm, Kotonoha no niwa...) que es va estrenar el 2016 al Japó amb el nom de Kimi no na wa, i que va aconseguir un fotimer de premis, entre els quals el de Millor Pel·lícula d'Animació al 49è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (Sitges), i arreu del món, a més de múltiples nominacions.
I com que parlar del seu argument gaire estona és rebentar-ne la gràcia, em limitaré a dir, en aquest sentit, que té com a protagonistes un estudiant de batxillerat de Tòquio, en Taki Tachibana, i una noia que viu al poble d'Itomori i que respon al nom de Mitsuha Miyamizu. Entre ells hi ha una connexió que posa el contrapunt fantàstic a una història per altra banda força realista. De fet, suposo que podríem parlar del que en literatura es considera realisme màgic.
És una connexió que té un objectiu que coneixerem a mesura que la història avanci, però pel camí serem testimonis de tot d'escenes quotidianes, de ritme més aviat lent com correspon tradicionalment a l'anime, i amb una fotografia i una banda sonora brillants, belles fins i tot, que acompanyen una animació exquisida, amb detalls que demostren la cura que es va posar en aquest film escrit pel mateix Shinkai, tot un referent en aquest camp en els darrers gairebé 20 anys.
Hi ha girs sorprenents, esdeveniments que trastoquen la tranquil·litat que transmet la pel·lícula fins al punt d'inflexió, així com també elements que poden provocar debats interpretatius. Jo, si més no, necessitaré veure-la almenys una altra vegada, o més, per tal de fixar-me en tot i entendre-ho i, evidentment, gaudir de nou d'una pel·lícula tan bonica, amb algun moment que genera un nus a la gola.
Val a dir, però, que potser me n'esperava més, perquè les expectatives eren altíssimes després de veure com li agradava a tothom. Me n'esperava alguna cosa profundament colpidora, alguna cosa que em deixés destrossat al sofà. No va ser el cas, però your name. és igualment una excel·lent pel·lícula que no s'hauria de perdre cap aficionat a l'anime, i a la qual el públic general faria bé de donar-li una oportunitat.
Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.
Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.
Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".
M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.
Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.
A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.
Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.
L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:
Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.
A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.
Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir.
Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.
Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.
Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.
Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.
Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.
Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.
A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.
I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.
El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.
Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.
Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?
