Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?

XIX Saló del Manga

Si em coneixeu mínimament sabíeu que aniria al XIX Saló del Manga de Barcelona, i com que sé que ho estàveu esperant amb candeletes us faré una petita crònica del meu pas per l'esdeveniment més important de l'estat espanyol relacionat amb el manga, que sempre té lloc al final del mes d'octubre.

Hi anava amb la intenció de passar l'estona veient l'ambient, mirant les exposicions i rebuscant entre les parades que tenen manga a preu reduït, i aprofitant que no havia de pagar l'entrada (ni fer cua), gràcies al fet que tenia una de les acreditacions concedides als membres del bloc Hablando en Manga.

Coincidint amb una nova edició de la sèrie animada de Bola de Drac hi havia una exposició dedicada a la gran obra d'Akira Toriyama, que incloïa un parell de photo calls on es podia posar i fer una mica el ximple, ocasió que no he deixat escapar.

L'exposició en si estava dedicada més aviat a Bola de Drac Z, i s'havia vist (també els photo call) a la recent Expomanga de Madrid (per això els textos, a diferència de les altres exposicions, estaven només en castellà). Hi havia il·lustracions de la sèrie, però el més interessant eren els settei, unes pàgines de personatges que es feien servir com a referent per tal que els animadors tinguessin el mateix criteri a l'hora de dibuixar-los, amb anotacions i proporcions. 

A l'estand de Norma Editorial hi havia una petita exposició de portades, il·lustracions i originals de Bakuman, un dels còmics amb què més he gaudit dels últims anys i que estic en procés d'acabar de llegir (ja en faré la ressenya, i aviat).

Una altra de les exposicions del Saló era la dedicada a Toriko i One Piece, dos dels shônen (manga per a nois) de més èxit dels darrers anys (sense anar més lluny, One Piece és el manga més venut de la història i fa tirades de rècord), i aprofitant l'avinentesa Planeta regalava el crossover de 20 pàgines de totes dues obres, i a més traduït. Tot un detall, encara que personalment no segueixi cap dels dos títols per qüestió d'espai.

L'exposició que més il·lusió em feia, però, era l'anomenada Manga en Joc, comissionada pel famós traductor Marc Bernabé, on es repassaven els manga de temàtica esportiva més importants, i es feia en diversos apartats. El de beisbol, com no podia ser d'una altra manera, a banda de grans clàssics com Kyojin no Hoshi o Dokaben, tenia 3 de les obres de Mitsuru Adachi dedicades a aquest esport, entre elles Touch i Cross Game. 

Al costat hi havia un túnel de bateig, molt adequat a un Saló on el tema era l'esport al manga (i al Japó l'esport rei és el beisbol), on he pogut provar les meves habilitats amb el bat, no gran cosa però millors del que em pensava, però sobretot m'he pogut treure una mica l'espina de practicar aquest esport que m'encanta d'haver-lo vist al manga i als videojocs, però que a Barcelona ni a Catalunya té la tradició que té al Japó, els Estats Units o Cuba.

A banda del beisbol també hi havia plafons dedicats a les arts marcials (amb el judo, per exemple, representat per Cinturó Negre, o la lluita lliure fantàstica de Musculman), al bàsquet, al món del motor, altres esports com el tennis, el voleibol o fins i tot el ping-pong o el ciclisme, i naturalment al futbol, amb representants com Ganbare Kickers o Shoot!

Si hi trobeu a faltar Captain Tsubasa és perquè tenia no apareixia a la secció de futbol, sinó que tenia un apartat propi, una miniexposició exclusiva, on a banda de les diferents sagues que l'han dut a acumular 90 volums des que va començar el 1981 hi havia objectes més enllà del manga, com ara els còmics falsos que es venien aquí als anys 90 o alguns dels molts videojocs que ha originat aquesta mítica obra.

També s'hi podia observar una reproducció del mural que l'autor, Yôichi Takahashi, va dibuixar a l'estadi del C.E. Sabadell fruit de l'acord entre el dibuixant i el club, que tenia també un estand amb marxandatge de l'equip amb la imatge d'en Cesc Hiroshi, personatge creat expressament per a aquesta col·laboració entre mangaka i club l'any passat.

Precisament la de Yôichi Takahashi era l'única signatura que m'interessava dels autors convidats al XIX Saló del Manga, i la vaig aconseguir. No pas gràcies a Selecta Visión, que imposava la compra in situ de la sèrie en DVD —en una edició que anunciava com a exclusiva i que no era res més que la darrera que va treure, ja descatalogada, amb una enganxina a sobre— i no donava cap oportunitat als que ja la teníem d'abans. 

A sobre va establir un sistema segons el qual hi havia una hora concreta en què es venien els packs amb dret a número. Unes condicions absurdes, si a més hi sumem la presumpta negativa de l'autor a signar res que no fossin aquells DVD, és a dir que en principi el còmic publicat per Glénat quedava descartat, possiblement pel trencament de relacions entre l'editorial japonesa, Shûeisha, i Glénat/EDT.

No va ser gràcies a Selecta, doncs, que vaig aconseguir la signatura. Va ser gràcies a Cosplay Original, l'empresa que ven les samarretes basades en la sèrie animada, com la del Furano, que porto posada a la foto. I a més no calia comprar-la allà, sinó que duent-la posada la marcaven i permetien introduir 3 butlletes per al sorteig de números, que em va tocar perquè al final no hi havia tants participants. 

Doncs bé, no només això, sinó quan em va tocar el torn els responsables em van dir que podia donar-li el còmic per a signar, sense cap problema, i això és el que vaig fer: tinc el volum 1 de Captain Tsubasa de Glénat signat per en Yôichi Takahashi.

El plat fort dels salons del manga són, però, per a mi, les compres de manga, i com sempre hi anava buscant volums a preu reduït, tant si eren de segona mà com si eren nous però per alguna raó els estands els venien més barats, i vaig trobar-hi exemplars dels dos casos. 

Vaig comprar els còmics el primer dia, perquè com que busco sobretot segona mà el primer dia a primera hora és quan es troben les coses, naturalment. Aquesta és la meva llista completa de compres:

Fora del Saló, a la meva botiga habitual, amb el 10% de descompte:

• Bakuman 20 (últim número)
• Sailor Moon 7
• Fullmetal Alchemist 2 (nova edició, i l'1 ja el tenia perquè ens va tocar en un concurs)

Al Saló, entre segona mà (en bon estat) i d'altres que estaven rebaixats per motius que desconec:

• Me gusta porque me gusta 3 (ara em falta només el 2)
• Midori, échame una mano 6 i 7 (completo col·lecció!)
• I am a hero 3
• Thermae Romae III
• Mankan Zenseki 1 (ja tenia el 2, per tant completo col·lecció!)
• Black Jack 7 i 8 (ara me'n falten només 3, que són el 10, el 12 i el 17)
• Pluto 7 (ara em falten el 6 i el 8)
• Billy Bat 5, 7 i 8 (vaig gairebé al dia)
• 20th Century Boys 13 (no surt a la foto, és posterior, i encara me'n falten molts per a completar-la)
• Bakuman. Charaman (guia de personatges, que tampoc no surt a la foto)

I una figureta de Dr. Slump, de l'Arale i la Gatchan concretament, una compra amb què no comptava, perquè amb el limitat pressupost que tenia (i que vaig gastar del tot) no pensava adquirir cap producte de marxandatge, però no se'n troben tantes, de figures d'aquesta obra, i em va agradar. 

Val a dir que m'ho he passat bé, en aquest XIX Saló del Manga de Barcelona. Hi he comprat més segona mà (o rebaixat) del que em pensava, he resistit la temptació de començar coses noves i m'he concentrat en anar omplint forats de les meves col·leccions. També hi he conegut alguns dels companys del bloc Hablando en manga, he assistit a presentacions de les editorials que en general no han estat gaire lluïdes però que m'han donat l'alegria de l'anunci de la continuació de Cinturó Negre després que la donàvem per cancel·lada, he pogut provar el Mario Kart 8, de la Wii U, que sortirà l'any vinent, i he pogut jugar una mica a beisbol. 

Lectures: Captain Tsubasa - Saga del Mundial Sub-16

Estic segur que qualsevol que llegeixi aquesta entrada coneix Captain Tsubasa, un dels manga esportius més populars de la història, si més no a Europa, i que aquí va arribar com a Campeones a través de la seva sèrie animada, que al final gairebé tothom coneixia com a Oliver y Benji.

Doncs bé, segurament també en tindreu un record associat a les exageracions que es vivien als partits de futbol que s'hi retrataven, entre les quals la durada de l'últim matx que apareixia a la sèrie, que era el de la final del torneig de secundària que enfrontava el Nankatsu (New Team a la versió adaptada que ens va arribar) i el Toho. I allà us devíeu quedar.

Però no, el manga original (almenys la seva primera saga) anava més enllà i entre els volums 25 a 37 (d'un total de 37) narrava la participació de la selecció japonesa sub-16 al fictici primer campionat mundial sub-16, celebrat a París, que ens permet veure els dos grans rivals de tota la vida, en Tsubasa Ôzora i en Kojirô Hyûga (Oliver Atom i Mark Lenders respectivament a la versió adaptada al públic europeu), formant part del mateix equip com si fossin tan amics.

Són volums que tenia pendents de comprar (m'havia quedat al número 25 després de reunir els primers 18 en francès i del 19 al 25 en italià molt abans que Glénat els publiqués en castellà) i que he adquirit ara aprofitant els packs de saldo que EDT (antiga Glénat) n'ha fet, obligada per la pèrdua de les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha, propietària d'un munt de títols que l'editorial catalana ha perdut, entre els quals Captain Tsubasa.

Si teniu memòria recordareu que després del primer campionat que vam veure que guanyava en Tsubasa, el de primària, se n'anaven en Genzô Wakabayashi (Benji Price) i en Tarô Misaki (Tom Baker), un recurs de guió que Yôichi Takahashi va fer servir per tal d'augmentar l'interès de la història en fer l'equip protagonista més feble i per tant els partits més interessants.

Doncs bé, en aquesta saga ens els tornem a trobar, ja que al cap i a la fi són japonesos, però en circumstàncies diferents. El primer, el superporter que ho aturava gairebé tot, protegeix la porteria de l'Hamburg alemany en el primer partit de l'stage de la selecció a Europa, i acaba a mastegots amb en Hyûga, tot i que després ens assabentem que és una estratègia per tal de motivar una selecció japonesa que arriba al Vell Continent molt segura de si mateixa i acumula derrotes, en part a causa de l'absència d'en Tsubasa, que es recupera de les lesions del torneig de secundària, que tot just ha acabat fa un mes i escaig.

El retrobament amb en Misaki són figues d'un altre paner: un moment emotiu en què l'anomenada parella d'or japonesa es troba, amb els seus dos membres conduint una pilota pel carrer, pràcticament sota la Torre Eiffel.

I és que en Misaki, el meu personatge preferit, per cert, era conegut pels continus canvis d'escola provocats per la feina del seu pare, pintor de quadres, que es traslladava sense estar-se gaire temps en una ciutat. Precisament per això en Tarô no ha volgut entrar en cap club de futbol i ha estat 3 anys entrenant-se a la seva manera, cosa que en el món real no li permetria formar part d'una selecció nacional, però aquí en canvi, com no podia ser d'una altra manera, té garantit un lloc al combinat nipó, on per fi torna a formar parella amb el seu amic.

El cert és que és emocionant veure'ls tots dos junts, ara amb 15 anys d'edat, sobre el terreny de joc. I si al darrere hi tenen jugadors que havíem vist com a rivals d'ells, però que ens havíem acabat estimant igualment, com ara l'esmentat Hyûga, els bessons Tachibana (Derrick a l'anime en castellà), en Hikaru Matsuyama (Philip Callahan), el gegant Jitô (Clifford Yuma), en Nitta (Patrick Everett) o en Jun Misugi (Julian Ross), amb totes les seves tècniques i tots els seus xuts especials, tenim un equip potentíssim.

Però després d'uns partits amistosos contra diversos juvenils de clubs reals d'Europa i alguna selecció menor veuen que no era tan fàcil i que a l'altra banda del món hi ha jugadors d'un nivell altíssim que seran capaços d'aturar, si més no temporalment, el sorprenent però encara verd joc dels japonesos.

Un d'ells és en Gino Hernández, curiós nom per al superporter italià, que diuen que és el millor d'Europa, probablement empatat amb en Wakabayashi (que curiosament no està previst que participi al torneig, després del seu comportament paradoxalment encarregat per l'entrenador, i cedeix el seu lloc a en Ken Wakashimazu o Ed Warner).

També tenim, a l'Argentina, en Juan Díaz, un geni del futbol que gràcies a aquest esport va treure la seva família de la pobresa i que aspira, com en Tsubasa, a esdevenir professional a Sudamèrica. Destaca per les seves acrobàcies i la seva gran connexió amb el seu company Pascal.

O l'Alcide Pierre, capità de la selecció amfitriona, la francesa, un altre grandíssim futbolista que té una tècnica extraordinària i que, a l'inrevés que en Díaz, fa servir el futbol per tal de formar part d'un grup d'iguals i fugir de la seva desgraciada vida de ric. Pobret...

Un altre personatge destacable és en Dieter Müller, un porter gegantí alemany que s'ha entrenat seguint uns mètodes que em van fer pensar especialment en Musculman i que aparentment és imparable, però com no podia ser d'una altra manera els nostres protagonistes trobaran la manera d'enderrocar el mur en què es converteix.

Deixo per al final el mític Karl Heinz Schneider, un megacrac alemany que sembla una versió rossa d'en Tsubasa i que té un llançament anomenat "xut de foc" que només en Wakabayashi, excompany seu a l'Hamburg, és capaç d'aturar i només la meitat de les vegades.

Aquest personatge segurament us sona de quan el campionat va aparèixer a la sèrie animada, amb canvis, en forma de fals flaixbac mentre en Tsubasa delirava per la febre abans de la final de secundària, que és la part dels dibuixos animats menys fidel al còmic original.

Suposo que no us sorprendrà saber qui s'endú el trofeu, però el fet que ens imaginem que la japonesa és la selecció campiona no resta interès a aquest últim terç del còmic, on l'èpica de la col·lecció continua i fins i tot creix, ja que els vells rivals (un element que sempre dóna força a una història) esdevenen amics però n'arriben de nous amb històries personals que els donen profunditat i gràcia, jugadors que pensem que també es mereixen guanyar els partits i pels que arribem a sentir simpatia.

El mateix que passava al campionat interescolar japonès es trasllada a les seleccions en aquest torneig mundial, i el que també tornarem a veure són les acrobàcies, les col·laboracions quasi imparables, els xuts impossibles i moments de gran tensió, amb pròrrogues, penals, expulsions i gols anul·lats en alguns casos però sobretot un enorme esperit combatiu per part de tots els jugadors, disposats a qualsevol cosa per tal de guanyar.

Veiem per exemple una nova versió de la famosa Catapulta Infernal, en què les cames les posa en Jitô mentre que els germans Tachibana volen i fan un xut combinat a l'aire...

Més acrobàcies: quan un porter és aparentment indestructible s'han de trobar maneres imaginatives de superar-lo, i en el cas d'en Müller dóna lloc a meravelles com aquesta.

Evidentment en Genzô Wakabayashi acabarà jugant, encara que només a la final i per lesió d'en Wakashimazu (que per cert ja no sembla tan bon porter com en els campionats japonesos, perquè els rivals són tan bons que rep un munt de gols).

La força de voluntat dels japonesos és lloable, i la veiem en "tècniques" com la famosa aturada amb la cara del simpàtic Ryô Ishizaki (Bruce Harper), que arriba a perdre el coneixement i és substituït a la final per aquest esglaiador impacte.

Com sempre havia passat al còmic, per alguna raó els àrbitres no fan sortir del terreny de joc cap jugador pel bé de la seva salut, tant se val si està malalt del cor o si li surt sang del canell per culpa dels xuts de fantasia dels rivals.

Tornem al tema dels retrobaments, perquè recordareu que en Tsubasa va acabar la primària pensant que després d'esdevenir campió amb l'escola Nankatsu marxaria al Brasil amb en Roberto, el seu mentor, que al final es va estimar més deixar-lo créixer una mica més en tots els sentits.

Resulta que ha estat testimoni dels progressos del seu deixeble durant aquest campionat. Sí, ho heu encertat: es retroben, i aquest cop se l'endurà al Brasil com li havia promès 3 anys enrere.

Després del campionat l'autor ens regala ben bé un volum i mig del que sembla més aviat un manga esportiu però també de vida d'institut: veiem com es parla obertament de l'amor entre en Tsubasa i la Sanae (la Patty), que s'estimen i ho diuen, però també dels exàmens d'accés a batxillerat, de com tots els que han estat junts a la selecció es tornaran a enfrontar als campionats d'aquest nivell educatiu representant els mateixos centres que a secundària, de la tornada definitiva d'en Misaki al Japó i a l'escola Nankatsu (just ara que en Tsubasa se'n va) i altres coses que pertanyen a la vida personal dels protagonistes d'aquest estimat manga.

Abans de marxar al Brasil, on es dedicarà al futbol encara més en cos i ànima, en Tsubasa ha de demostrar que sempre està un esglaó per sobre dels altres i acaba debutant amb la selecció absoluta japonesa en un amistós contra el Gremio brasiler que resol ell sol amb un hat-trick.

Ja sé que no és el final de la història, perquè després d'aquest primer còmic publicat originalment entre 1981 i 1988 Yôichi Takahashi va recuperar els personatges en altres sagues, concretament Captain Tsubasa World Youth (1994-1997), Captain Tsubasa: Road to 2002 (2001-2004), Captain Tsubasa: Golden-23 (2005-2008), Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen in Calcio (2009) i Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen en La Liga (2010-2012), que fan que el total sigui de 90 volums (i sembla que ja hauria acabat, però amb aquest home no se sap mai) i resten inèdites al nostre mercat, i així continuaran per problemes amb les llicències d'equips reals de la FIFA que hi apareixen, però la saga del Mundial Sub-16 és una magnífica conclusió del primer manga i si us ho vau passar bé amb la sèrie hauríeu de veure el tancament d'una etapa, gens precipitat i molt ben lligat, que són els volums d'aquest últim terç del manga.

En definitiva, aquesta última etapa m'ha agradat molt més que no em pensava. Tenia la sensació que, com al futbol real, m'agradaria molt menys veure seleccions que clubs, però m'ha sorprès positivament com aconsegueix l'autor enganxar amb aquests partits, i segurament és gràcies al que he dit més amunt: els rivals potents i ben construïts i les dificultats a què s'enfronta una selecció en principi formada per grans estrelles juvenils, els millors de la seva generació... al Japó.

Ara la part negativa de tot plegat: cada editorial té les seves febleses, però la de Glénat/EDT sempre ha estat la retolació, on s'esdevenen molts errors d'ordre del text, repetició de frases, globus sense text, fonts de mida petita en globus enormes o textos mal col·locats en els globus.

Ho he anat veient al llarg dels anys, però mai no m'havia trobat amb un manga tan, però tan ple de problemes d'aquests. Un exemple és el que veiem aquí: els quadres de text són els pensaments del personatge, i el globus amb línies dobles és, i sempre ha estat, el del narrador dels partits. Aquí és evident que al comentarista li acaben atribuint un pensament d'en Hyûga.

En aquest altre exemple en Jun Misugi es fa una lloança a si mateix i la seva xicota, que mira el partit a la televisió, crida al porter Ken Wakashimazu que no ha fallat. Ella. Veieu com hauria d'haver anat, oi?

I acabaré (amb tres captures n'hi ha més que prou, però us asseguro que n'hi ha per llogar-hi cadires) amb un exemple de text que es repeteix inexplicablement, concretament el que crida en Ryô Ishizaki, "¡Tú! ¡El 10 de Japón!".

És estrany que un japonès cridi un altre amb aquesta expressió, i més quan aquest altre no és el 10, sinó el 9, però el problema és que es tracta d'un crit que va fúmer un rival d'un altre país, que fins a cert punt s'entén que no conegui els noms dels seus contrincants. El que no s'entén és que el text es repeteixi unes quantes vegades al llarg de més d'un volum i en boca de diversos personatges que sovint són companys d'en Tsubasa i el coneixen perfectament.

Fins i tot hi arriba a haver una pàgina on tots els globus contenen text d'una pàgina anterior, de manera que es perd el que diuen en realitat els personatges. Són problemes tècnics que poden passar i per desgràcia passen sovint als còmics de Glénat/EDT, però mai no havia vist un desastre com el que m'he trobat amb Captain Tsubasa, que lamentablement ens haurem de quedar tal com està perquè les seves vendes no van justificar cap reimpressió ni reedició i que, en no haver-se-la quedat cap altra editorial, desapareix del nostre mercat.

 

Repte trident literari (manga)

Fa un parell de dies vaig descobrir una iniciativa blocaire anomenada Reto Tridente Literario, que la popular Deirdre ha adaptat al manga. Doncs bé, em va fer gràcia i vaig decidir fer com ella, de manera que aquí teniu el meu Repte Trident Literari, que adapto perquè hi ha categories per a les quals no tinc resposta. El resultat és una mena d'entrega de premis i alhora una altra entrada d'aquelles sobre gustos personals que no sé si interessaran a gaire gent.

MANGA PREFERIT

Com ja hauríeu de saber és Touch (1981-1986) de Mitsuru Adachi, coneguda a l'estat espanyol, i només per part dels otakus de més edat, com a Bateadores gràcies a (o per culpa de) Telecinco, que va emetre en aquells daurats anys d'anime els dibuixos animats que van sorgir del manga.

El manga va arribar complet, després d'un intent fallit de Norma Editorial als 90, ja als anys 2000 tot i que en una edició molt mediocre de Mangaline, i jo el vaig llegir bastant tard, però em va impactar prou com per esdevenir el meu manga preferit, categoria que fins llavors no ocupava cap títol. 

A banda d'això, per a mi també entraria en la categoria de MANGA AMB LA MILLOR HISTÒRIA D'AMOR.

MANGA QUE HE LLEGIT MÉS COPS

Suposo que no seré l'únic en respondre que és Bola de Drac (1984-1995), d'Akira Toriyama. És un manga que sempre em ve de gust llegir, encara que conegui la història amb força detall.

Tot i així reconec que tampoc no l'he llegit gaires vegades i que, seguida-seguida, des del principi fins al final, em trobo en la meva segona vegada, a causa dels meus intents fallits de completar-la, els canvis de format i altres obstacles. Ara, amb l'edició definitiva, la cosa canviarà.

També és el meu MANGA PREFERIT DE LA INFANTESA i per a mi el MANGA AMB EL PITJOR FINAL.

MANGA MÉS LLARG QUE HE LLEGIT

I per sort en català, Inu-yasha (1996-2009), de Rumiko Takahashi. Com ja vaig explicar quan en vaig fer la ressenya, entenc que hi hagi gent que consideri que 56 volums són excessius, i potser sí que no calia allargar tant la història, però tot i així em va agradar molt.

Completar-la a batzegades i poder-la llegir al final amb certa continuïtat, cosa impossible quan se segueix a mida que es va publicant, suposo que va ajudar a fer-me sentir interès per la història.

MANGA QUE EM FA ENFADAR

Sailor Moon (1991-1997), de Naoko Takeuchi. Doncs no sé si és pel manga en si o per les edicions que m'he trobat, plenes d'errades tant la primera de Glénat, traduïda del francès, com l'actual de Norma, amb una traducció encarcarada i mediocre i errors tècnics incomprensibles en una editorial que habitualment tracta amb cura els seus productes.

D'aquest segon punt ja en vaig parlar aquí i aquí (tot i que el segon enllaç és sobre Sailor V), però pel que fa al manga... tot i que m'agrada, i molt, alguns diàlegs em fan pensar que els seus personatges són ximples, i sí, això em fa enfadar.

SAGA PREFERIDA

Entenent "saga" com el conjunt d'obres que formen part d'una mateixa història, puc dir que Captain Tsubasa (1981-2012?), de Yôichi Takahashi, actualment formada per 90 volums que corresponen a diversos títols, és la meva saga de manga preferida.

Malauradament encara em falta molt per llegir, i si mai vull tenir-la sencera hauré de tirar de volums en japonès perquè, en aparèixer a partir de cert punt equips reals, la FIFA va posar problemes per a la seva edició a l'estranger. I no ens enganyem: la nostàlgia no va fer que la gent en comprés l'edició en castellà, de manera que encara que pogués (que no pot perquè ja no en té la llicència), EDT no trauria ni la segona part de la història. 

Per avui ho deixarem aquí, ja continuarem amb els altres temes que completen el trident (personatges i autors), però m'acomiadaré reconeixent que hi havia més categories i que no les he posat perquè, com he dit al principi, no sabria què respondre. I en d'altres casos un mateix manga ha repetit en diverses categories, però espero que de tota manera us hagi semblat mínimament interessant i que també feu les vostres aportacions als comentaris.

Per què no m'agrada gaire en Tsubasa Ôzora?

Al món dels còmics hi ha personatges protagonistes que no cauen especialment bé, que no tenen tant carisma com els secundaris de les obres de les quals teòricament són les estrelles. En Tsubasa Ôzora (Oliver Aton) és un dels millors exemples d'això que dic. 

Sembla que és perfecte, l'única cosa en què pensa és el futbol, no és un personatge gaire profund ni amb gaire història al darrere i el seu creador, en Yôichi Takahashi, sempre es va entestar en fer-lo destacar per sobre dels altres, cosa ben normal quan parlem del personatge principal, però en el cas de Captain Tsubasa és exagerat. Vaja, que fa una mica de ràbia. No ell, sinó la situació.

Potser, o sense el "potser", és cosa meva, perquè sempre m'han atret més els personatges secundaris i molt poc aquells a qui tot els surt bé. M'agraden molt més els que són bons perquè s'hi han esforçat que els que neixen amb talent i són uns genis innats. És per això que noms com el del nostre protagonista d'avui em provoquen més aviat poca simpatia.

Repeteixo que no són ells, sinó les situacions que els envolten. Ells no en tenen pas la culpa, de ser tan bons en el que fan, com tampoc no en té la culpa en Messi, idolatrat per tothom però que a mi m'agrada menys que molts altres jugadors més humans, més terrenals.

Ja que parlem d'en Messi, trobo que a Captain Tsubasa passa el mateix que amb els aficionats del Barça i els comentaristes televisius dels partits que disputa: sembla que la presència o l'absència d'un sol jugador, que per molt bon jugador que sigui no deixa de ser només 1 dels 11 que hi ha sobre el camp, sigui cabdal per al desenvolupament del partit.

Un sol jugador no pot guanyar un partit, com tampoc no el pot perdre. Si és tan i tan bo, ho veurem gràcies a la feina que fan els seus companys, i això és el que passa amb en Tsubasa. Ell va arribar al Nankatsu (New Team, tot i que a primària li deien Niupi), un equip lamentable, i va fer que guanyessin partits per primera vegada. Però no estava sol: hi havia també dos fitxatges més com eren en Tarô Misaki (Tom Baker) i el porter Genzô Wakabayashi (Benji Price).

No vull amagar que el meu personatge preferit és precisament en Tarô Misaki, a la dreta de la imatge, i que em va fer ràbia que les excuses de guió del mestre Yôichi Takahashi el duguessin a mudar-se i desaparèixer pràcticament de la història, com també va passar amb en Genzô.

Segurament l'autor va pensar que el Nankatsu ja era massa fort amb en Tsubasa i que tenir aquests dos complements restava interès a la història. En aquest sentit, que afegís dificultats al camí del protagonista és quelcom lloable, però trobo que podria haver fet alguna cosa més.

Donar-li un rival a l'alçada, per exemple Res a dir en aquest sentit perquè ho va fer, i ho va fer bé. El primer (quan va ser gran en va tenir més), en Kojirô Hyûga (Mark Lenders), tot i que la seva caracterització com a personatge agressiu i cregut —encara que els seus orígens humils intentessin suavitzar-ho— el feia poc simpàtic, en contraposició al grandíssim tros de pa que era en Tsubasa.

Deixant de banda la meva tendència natural a alinear-me amb els secundaris, trobo que el problema que tinc amb el protagonista d'aquest manga és que tot se centra massa en ell i hi ha coses que, senzillament, no les trobo creïbles ni versemblants. I no em refereixo als xuts impossibles, els camps inacabables i altres tòpics de Captain Tsubasa més que suats.

És a dir, em sembla molt bé que l'autor s'inventi una lesió, doble fins i tot, per tal que alguna cosa freni un protagonista aparentment imparable, però ¿com és possible que, per molt bo que sigui, li permetin continuar jugant amb signes evidents de malestar, que no només poden fer que el seu equip perdi el partit, sinó que en tractar-se d'un adolescent li podrien destrossar la carrera futbolística i, encara més greu, el creixement?

I no estem parlant de deixar-lo jugar 10 minuts perquè ja no queden canvis per fer (al futbol professional, de fet, en aquesta situació es treu el jugador i s'afronta el tram final amb un home menys), sinó que durant diverses rondes d'un campionat el paio pateix com un desgraciat quan hi ha altres jugadors que el poden substituir, aguantar i fins i tot guanyar el partit.

A més, quan arriba ell sembla que els altres jugadors estiguin al seu servei i no puguin fer cap aportació a les victòries de l'equip més enllà de les assistències de gol i, en el cas dels defenses, alguna segada encertada o aturar la pilota amb el cos. 

De fet, la història ens explica que en Tsubasa juga al centre del camp, i que els davanters són uns altres jugadors, però qui fa la immensa majoria dels gols? Ho heu endevinat. Raríssimament provenen d'altres jugadors, i malgrat que m'encanten tant el còmic com la sèrie animada i m'ho passo molt bé veient les victòries del Nankatsu, és quan marca algú que no sigui en Tsubasa que realment somric.

Com ja he dit un parell de cops, no és en Tsubasa qui em fa ràbia, sinó les seves circumstàncies, el "Tsubasacentrisme" d'aquest manga que per altra banda m'agrada i m'enganxa tant.

He de continuar llegint fins més enllà del que es va arribar a publicar a Occident. Fins el 2012, de fet, que és quan va acabar l'última saga de l'obra després de més de 30 anys (si el mestre Takahashi no decideix fer-ne una altra saga, que tot pot ser), i no sé si aquest problema que trobo que té Captain Tsubasa s'arriba a polir o no, però vull remarcar que em va agradar molt saber que el protagonista fitxava pel Barça, on ha estat sempre des que hi va entrar.

Segur que als aficionats del Madrid, que només el poden veure amb l'uniforme del seu equip en barroers retocs d'imatge que circulen per la xarxa, no els va fer ni punyetera gràcia.