Sèries: Ted Lasso

Sovint començo les meves entrades sobre sèries amb una introducció sobre com les vaig descobrir, i el cas d'avui no serà una excepció. Però el que diré d'ella serà diferent d'altres cops: no en vaig conèixer l'existència perquè em cridés l'atenció la participació de cap intèrpret dels que en formaven part, ni el tema, ni per campanyes publicitàries.

Només en coneixia el nom perquè alguns companys de Retroscroll -perquè al capdavall som persones amb aficions més enllà dels videojocs- la seguien, però quan en vaig fer una ullada a la Wikipedia per saber de què anava tampoc no em va dir gran cosa. A més, semblava que el seu origen era una mena de conya, i anava sobre esports. Que m'agraden, eh? Però en format de ficció potser no tant. 

Doncs bé, amb el temps vaig acabar tenint l'ocasió de veure-la, els companys hi insistien i gràcies a una promoció amb la compra de la PlayStation 5, que consistia en 6 mesos de prova d'Apple TV, la plataforma que té aquesta sèrie, i de la qual he parlat quan he escrit entrades sobre altres sèries que hi he vist, al final la vaig veure. I sort que ho vaig fer, com veurem a la meva valoració final. 

Ted Lasso és el nom d'aquesta producció que va néixer d'un personatge que l'actor Jason Sudeikis havia interpretat per a uns vídeos promocionals per a l'NBC sobre un entrenador de futbol americà que era contractat per liderar un equip de futbol anglès, i després en uns esquetxos del programa Saturday Night Live, però tot plegat va acabar desembocant en una sèrie de tres temporades que s'ha pogut veure entre 2020 i 2023 i que, si deixem de banda la premissa, que pot resultar poc atractiva per a un públic interessat en coses més "serioses", resulta que hi descobrirem una sèrie meravellosa, que és el que m'ha passat a mi.

Perquè la història comença així, amb més molla ara que ha esdevingut una sèrie de debò: un entrenador de futbol americà que ha aconseguit l'ascens d'un equip a la primera divisió de la lliga universitària de futbol americà i s'ha fet viral per un ball durant la celebració de la fita és contractat per la nova propietària del fictici club de futbol londinenc AFC Richmond, molt modest, sense tenir ni idea del futbol europeu.

El senyor Sudeikis interpreta aquest Ted Lasso del títol, un paio tremendament optimista, amable i ingenu que aprofita l'avinentesa de la separació amb la seva dona per provar sort en aquesta nova feina que li ha sortit a l'altra banda del gran bassal, tot i que, com dic més amunt, ni tan sols coneix les normes d'un esport que, tradicionalment, als Estats Units s'ha menyspreat una mica, en part també per la gran popularitat que allà hi tenen esports com el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel i, és clar, el seu football. 

El xoc cultural que pateix en Ted és notable: dels Estats Units profunds a Londres, la capital del país del te, que no li agrada gens, i un entorn que no entén gaire les seves bromes sovint  basades en referències culturals molt específiques ni tampoc el seu caràcter extremament alegre, ratllant en Ned Flanders, que amaga problemes personals, entre els quals la tristesa amb què porta la separació tant de la seva dona com del seu fill, que s'ha quedat al seu país. 

A més, com que se l'ha contractat per fer una feina que no està preparat per fer, i li toca un equip que no és gaire bo, els resultats no acaben de ser els que l'afició espera i de seguida se la posa en contra.

Tot això ja ho tenia previst la seva cap, la Rebecca Welton (Hannah Waddingham), la nova propietària del club després de l'acord de divorci amb el seu exmarit i expropietari de l'equip. Per venjar-se d'ell, que la va enganyar múltiples vegades i és d'aquells malparits a qui totes les maldats els surten bé, pretén enfonsar l'equip que ell encara estima tot fent que baixi totes les categories possibles del futbol anglès.

Evidentment, no n'ha informat en Ted, a qui tracta amb una falsa amabilitat -tot dissimulant el menyspreu cap a la seva lluminosa personalitat-, però encara que al principi no ho sembli anirem descobrint la cara més humana i vulnerable de la Rebecca ben aviat, i esdevindrà un dels personatges més entranyables del repartiment.

En Ted no ha arribat sol a Anglaterra: l'ha acompanyat el seu ajudant i amic des de fa molts anys, en Beard (Brendan Hunt), a la dreta de la imatge. Es tracta d'un personatge amb un caràcter força diferent del d'en Ted, que mesura les paraules però que deixa anar contundents píndoles de saviesa. Val a dir, però, que també és força estranyot.

A l'esquerra hi tenim en Nate Shelley (Nick Mohammed), encarregat del material del Richmond, extremament tímid i víctima habitual de les bromes dels jugadors de l'equip. Aquest és un dels personatges més interessants de la sèrie, per l'evolució que mostra al llarg dels 34 episodis que dura. I ens trenca el cor en més d'una ocasió.

Qui és absolutament adorable i el meu personatge preferit des del primer episodi, però, és la Keeley Jones (Juno Temple, segurament una de les cares més conegudes del repartiment juntament amb el protagonista, tot i que cap dels dos és un top de Hollywood). 

Ella és una model que s'acosta a la trentena i aparentment és el típic personatge superficial que no és ningú sense la seva parella, en aquest cas un dels futbolistes del Richmond, però aviat veiem com no té ni un pèl de ximple i és tota una professional de les relacions públiques, a més d'un tros de pa.

El seu company és en Jamie Tartt (Phil Dunster), més jove que ella i el golejador de l'equip, cosa que té ben present perquè, tot i que es tracta d'un equip modest, és perfectament conscient que el necessita i té els fums ben apujats, també com a home famós i atractiu. 

Ben immadur tant per edat com per actitud, també presenta una interessant evolució al llarg de la sèrie, demostrant un cop més la capacitat dels guionistes de ficció per fer que els nostres sentiments envers els personatges fluctuïn. 

A qui no li cau gens bé és a en Roy Kent (Brett Goldstein), un altre dels meus personatges preferits, que és un jugador més veterà -amb experiència fins i tot al Chelsea- i molt temperamental que es passa el dia rondinant, dient paraulotes i grunyint -per això m'agrada tant-, però que en el fons, i es deixaria tallar una cama abans de reconèixer-ho, té un costat sensible i és bon paio.

Fa el paper de mentor i líder de la resta de l'equip atesa la seva experiència, tot i que, sense tenir una edat tan avançada com alguns futbolistes d'ara, sap que físicament ja no és el que era i que els seus dies sobre el terreny de joc estan comptats. 

Qui sí que és tremendament bon paio és en Sam Obisanya (Toheeb Jimoh), un jugador molt jove que comença a destacar quan el canvien de posició al camp i que rarament perd el somriure, però quan li passen coses dolentes tampoc perd les maneres. 

Podríem parlar d'uns quants membres més de l'equip, com per exemple el simpàtic Dani Rojas (Cristo Fernández), encara més optimista que en Ted, però a en Sam se li dedica més metratge que a la majoria, i fins i tot protagonitza una improbable però bonica història d'amor, de manera que per algun motiu deu ser.

Entre els personatges secundaris fora del club en si tenim una colla d'aficionats del Richmond que segueixen tots els seus partits des del pub de la Mae (Annette Badland), la propietària de caràcter fort que els serveix les cerveses i que no és menys fanàtica de l'equip que ells.

També coneixerem en Rupert Mannion (Anthony Head), l'insuportable exmarit de la Rebecca, la molt sàvia però també molt jove neboda d'en Roy, la Phoebe (Elodie Blomfield), l'implacable periodista Trent Crimm (James Lance) o el nerviós Leslie Higgins (Jeremy Swift), el número dos del club i de la Rebecca.

A hores d'ara potser us esteu demanant, com em passava a mi, com es reflecteix, el futbol en si, a la sèrie. Doncs bé, val a dir que els estàndards de producció de Ted Lasso són alts, però que les escenes de l'esport es veuen més aviat falses i amb una fotografia estranya, tot i que a mesura que avança la sèrie estan més treballades.

A banda d'això, hi ha atenció al detall amb l'aparició d'equips i escuts reals -malgrat que els jugadors que en duen les samarretes no ho són-, referències i inspiracions en jugadors i entrenadors que existeixen i cameos de personalitats de diversos àmbits del futbol anglès.

Però el protagonisme a Ted Lasso el tenen les persones, per això m'he entretingut tant en repassar els personatges principals i esmentar-ne alguns de secundaris. És una història de superació, de fe en els miracles, d'esforç i fins i tot una mica d'èpica, però aquesta sèrie va sobre els seus personatges, que construeix tan bé.

L'entrenador va aprenent sobre el futbol original sobre la marxa i aconsegueix un equip digne, però sobretot treballa amb persones humanes i els ensenya a ser millors individus a través de l'exemple, que és el seu objectiu independentment dels resultats esportius.  

Perquè aquesta és una sèrie que pertany al gènere de la comèdia dramàtica. Ens farà riure, i tant, té un humor molt especial, però els seus personatges tenen misèries, moments més fumuts i traumes, i en aquest sentit es fa força èmfasi en la importància de la salut mental, cosa que hem d'aplaudir.

Ara ja fa unes setmanes que la vaig acabar, així que no crec que parli en calent quan dic que des del segon capítol vaig tenir un sentiment de no voler que s'acabés mai. I me la vaig anar dosificant, perquè sabia que no era gaire llarga, però si fins ara no us he convençut del tot -en cas que tinguéssiu dubtes sobre si veure-la o no-, deixeu-me que us digui que, inesperadament, s'ha convertit en una de les sèries que més m'han agradat a la vida. 

Lectures: Captain Tsubasa - Saga del Mundial Sub-16

Estic segur que qualsevol que llegeixi aquesta entrada coneix Captain Tsubasa, un dels manga esportius més populars de la història, si més no a Europa, i que aquí va arribar com a Campeones a través de la seva sèrie animada, que al final gairebé tothom coneixia com a Oliver y Benji.

Doncs bé, segurament també en tindreu un record associat a les exageracions que es vivien als partits de futbol que s'hi retrataven, entre les quals la durada de l'últim matx que apareixia a la sèrie, que era el de la final del torneig de secundària que enfrontava el Nankatsu (New Team a la versió adaptada que ens va arribar) i el Toho. I allà us devíeu quedar.

Però no, el manga original (almenys la seva primera saga) anava més enllà i entre els volums 25 a 37 (d'un total de 37) narrava la participació de la selecció japonesa sub-16 al fictici primer campionat mundial sub-16, celebrat a París, que ens permet veure els dos grans rivals de tota la vida, en Tsubasa Ôzora i en Kojirô Hyûga (Oliver Atom i Mark Lenders respectivament a la versió adaptada al públic europeu), formant part del mateix equip com si fossin tan amics.

Són volums que tenia pendents de comprar (m'havia quedat al número 25 després de reunir els primers 18 en francès i del 19 al 25 en italià molt abans que Glénat els publiqués en castellà) i que he adquirit ara aprofitant els packs de saldo que EDT (antiga Glénat) n'ha fet, obligada per la pèrdua de les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha, propietària d'un munt de títols que l'editorial catalana ha perdut, entre els quals Captain Tsubasa.

Si teniu memòria recordareu que després del primer campionat que vam veure que guanyava en Tsubasa, el de primària, se n'anaven en Genzô Wakabayashi (Benji Price) i en Tarô Misaki (Tom Baker), un recurs de guió que Yôichi Takahashi va fer servir per tal d'augmentar l'interès de la història en fer l'equip protagonista més feble i per tant els partits més interessants.

Doncs bé, en aquesta saga ens els tornem a trobar, ja que al cap i a la fi són japonesos, però en circumstàncies diferents. El primer, el superporter que ho aturava gairebé tot, protegeix la porteria de l'Hamburg alemany en el primer partit de l'stage de la selecció a Europa, i acaba a mastegots amb en Hyûga, tot i que després ens assabentem que és una estratègia per tal de motivar una selecció japonesa que arriba al Vell Continent molt segura de si mateixa i acumula derrotes, en part a causa de l'absència d'en Tsubasa, que es recupera de les lesions del torneig de secundària, que tot just ha acabat fa un mes i escaig.

El retrobament amb en Misaki són figues d'un altre paner: un moment emotiu en què l'anomenada parella d'or japonesa es troba, amb els seus dos membres conduint una pilota pel carrer, pràcticament sota la Torre Eiffel.

I és que en Misaki, el meu personatge preferit, per cert, era conegut pels continus canvis d'escola provocats per la feina del seu pare, pintor de quadres, que es traslladava sense estar-se gaire temps en una ciutat. Precisament per això en Tarô no ha volgut entrar en cap club de futbol i ha estat 3 anys entrenant-se a la seva manera, cosa que en el món real no li permetria formar part d'una selecció nacional, però aquí en canvi, com no podia ser d'una altra manera, té garantit un lloc al combinat nipó, on per fi torna a formar parella amb el seu amic.

El cert és que és emocionant veure'ls tots dos junts, ara amb 15 anys d'edat, sobre el terreny de joc. I si al darrere hi tenen jugadors que havíem vist com a rivals d'ells, però que ens havíem acabat estimant igualment, com ara l'esmentat Hyûga, els bessons Tachibana (Derrick a l'anime en castellà), en Hikaru Matsuyama (Philip Callahan), el gegant Jitô (Clifford Yuma), en Nitta (Patrick Everett) o en Jun Misugi (Julian Ross), amb totes les seves tècniques i tots els seus xuts especials, tenim un equip potentíssim.

Però després d'uns partits amistosos contra diversos juvenils de clubs reals d'Europa i alguna selecció menor veuen que no era tan fàcil i que a l'altra banda del món hi ha jugadors d'un nivell altíssim que seran capaços d'aturar, si més no temporalment, el sorprenent però encara verd joc dels japonesos.

Un d'ells és en Gino Hernández, curiós nom per al superporter italià, que diuen que és el millor d'Europa, probablement empatat amb en Wakabayashi (que curiosament no està previst que participi al torneig, després del seu comportament paradoxalment encarregat per l'entrenador, i cedeix el seu lloc a en Ken Wakashimazu o Ed Warner).

També tenim, a l'Argentina, en Juan Díaz, un geni del futbol que gràcies a aquest esport va treure la seva família de la pobresa i que aspira, com en Tsubasa, a esdevenir professional a Sudamèrica. Destaca per les seves acrobàcies i la seva gran connexió amb el seu company Pascal.

O l'Alcide Pierre, capità de la selecció amfitriona, la francesa, un altre grandíssim futbolista que té una tècnica extraordinària i que, a l'inrevés que en Díaz, fa servir el futbol per tal de formar part d'un grup d'iguals i fugir de la seva desgraciada vida de ric. Pobret...

Un altre personatge destacable és en Dieter Müller, un porter gegantí alemany que s'ha entrenat seguint uns mètodes que em van fer pensar especialment en Musculman i que aparentment és imparable, però com no podia ser d'una altra manera els nostres protagonistes trobaran la manera d'enderrocar el mur en què es converteix.

Deixo per al final el mític Karl Heinz Schneider, un megacrac alemany que sembla una versió rossa d'en Tsubasa i que té un llançament anomenat "xut de foc" que només en Wakabayashi, excompany seu a l'Hamburg, és capaç d'aturar i només la meitat de les vegades.

Aquest personatge segurament us sona de quan el campionat va aparèixer a la sèrie animada, amb canvis, en forma de fals flaixbac mentre en Tsubasa delirava per la febre abans de la final de secundària, que és la part dels dibuixos animats menys fidel al còmic original.

Suposo que no us sorprendrà saber qui s'endú el trofeu, però el fet que ens imaginem que la japonesa és la selecció campiona no resta interès a aquest últim terç del còmic, on l'èpica de la col·lecció continua i fins i tot creix, ja que els vells rivals (un element que sempre dóna força a una història) esdevenen amics però n'arriben de nous amb històries personals que els donen profunditat i gràcia, jugadors que pensem que també es mereixen guanyar els partits i pels que arribem a sentir simpatia.

El mateix que passava al campionat interescolar japonès es trasllada a les seleccions en aquest torneig mundial, i el que també tornarem a veure són les acrobàcies, les col·laboracions quasi imparables, els xuts impossibles i moments de gran tensió, amb pròrrogues, penals, expulsions i gols anul·lats en alguns casos però sobretot un enorme esperit combatiu per part de tots els jugadors, disposats a qualsevol cosa per tal de guanyar.

Veiem per exemple una nova versió de la famosa Catapulta Infernal, en què les cames les posa en Jitô mentre que els germans Tachibana volen i fan un xut combinat a l'aire...

Més acrobàcies: quan un porter és aparentment indestructible s'han de trobar maneres imaginatives de superar-lo, i en el cas d'en Müller dóna lloc a meravelles com aquesta.

Evidentment en Genzô Wakabayashi acabarà jugant, encara que només a la final i per lesió d'en Wakashimazu (que per cert ja no sembla tan bon porter com en els campionats japonesos, perquè els rivals són tan bons que rep un munt de gols).

La força de voluntat dels japonesos és lloable, i la veiem en "tècniques" com la famosa aturada amb la cara del simpàtic Ryô Ishizaki (Bruce Harper), que arriba a perdre el coneixement i és substituït a la final per aquest esglaiador impacte.

Com sempre havia passat al còmic, per alguna raó els àrbitres no fan sortir del terreny de joc cap jugador pel bé de la seva salut, tant se val si està malalt del cor o si li surt sang del canell per culpa dels xuts de fantasia dels rivals.

Tornem al tema dels retrobaments, perquè recordareu que en Tsubasa va acabar la primària pensant que després d'esdevenir campió amb l'escola Nankatsu marxaria al Brasil amb en Roberto, el seu mentor, que al final es va estimar més deixar-lo créixer una mica més en tots els sentits.

Resulta que ha estat testimoni dels progressos del seu deixeble durant aquest campionat. Sí, ho heu encertat: es retroben, i aquest cop se l'endurà al Brasil com li havia promès 3 anys enrere.

Després del campionat l'autor ens regala ben bé un volum i mig del que sembla més aviat un manga esportiu però també de vida d'institut: veiem com es parla obertament de l'amor entre en Tsubasa i la Sanae (la Patty), que s'estimen i ho diuen, però també dels exàmens d'accés a batxillerat, de com tots els que han estat junts a la selecció es tornaran a enfrontar als campionats d'aquest nivell educatiu representant els mateixos centres que a secundària, de la tornada definitiva d'en Misaki al Japó i a l'escola Nankatsu (just ara que en Tsubasa se'n va) i altres coses que pertanyen a la vida personal dels protagonistes d'aquest estimat manga.

Abans de marxar al Brasil, on es dedicarà al futbol encara més en cos i ànima, en Tsubasa ha de demostrar que sempre està un esglaó per sobre dels altres i acaba debutant amb la selecció absoluta japonesa en un amistós contra el Gremio brasiler que resol ell sol amb un hat-trick.

Ja sé que no és el final de la història, perquè després d'aquest primer còmic publicat originalment entre 1981 i 1988 Yôichi Takahashi va recuperar els personatges en altres sagues, concretament Captain Tsubasa World Youth (1994-1997), Captain Tsubasa: Road to 2002 (2001-2004), Captain Tsubasa: Golden-23 (2005-2008), Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen in Calcio (2009) i Captain Tsubasa: Kaigai Gekitô-hen en La Liga (2010-2012), que fan que el total sigui de 90 volums (i sembla que ja hauria acabat, però amb aquest home no se sap mai) i resten inèdites al nostre mercat, i així continuaran per problemes amb les llicències d'equips reals de la FIFA que hi apareixen, però la saga del Mundial Sub-16 és una magnífica conclusió del primer manga i si us ho vau passar bé amb la sèrie hauríeu de veure el tancament d'una etapa, gens precipitat i molt ben lligat, que són els volums d'aquest últim terç del manga.

En definitiva, aquesta última etapa m'ha agradat molt més que no em pensava. Tenia la sensació que, com al futbol real, m'agradaria molt menys veure seleccions que clubs, però m'ha sorprès positivament com aconsegueix l'autor enganxar amb aquests partits, i segurament és gràcies al que he dit més amunt: els rivals potents i ben construïts i les dificultats a què s'enfronta una selecció en principi formada per grans estrelles juvenils, els millors de la seva generació... al Japó.

Ara la part negativa de tot plegat: cada editorial té les seves febleses, però la de Glénat/EDT sempre ha estat la retolació, on s'esdevenen molts errors d'ordre del text, repetició de frases, globus sense text, fonts de mida petita en globus enormes o textos mal col·locats en els globus.

Ho he anat veient al llarg dels anys, però mai no m'havia trobat amb un manga tan, però tan ple de problemes d'aquests. Un exemple és el que veiem aquí: els quadres de text són els pensaments del personatge, i el globus amb línies dobles és, i sempre ha estat, el del narrador dels partits. Aquí és evident que al comentarista li acaben atribuint un pensament d'en Hyûga.

En aquest altre exemple en Jun Misugi es fa una lloança a si mateix i la seva xicota, que mira el partit a la televisió, crida al porter Ken Wakashimazu que no ha fallat. Ella. Veieu com hauria d'haver anat, oi?

I acabaré (amb tres captures n'hi ha més que prou, però us asseguro que n'hi ha per llogar-hi cadires) amb un exemple de text que es repeteix inexplicablement, concretament el que crida en Ryô Ishizaki, "¡Tú! ¡El 10 de Japón!".

És estrany que un japonès cridi un altre amb aquesta expressió, i més quan aquest altre no és el 10, sinó el 9, però el problema és que es tracta d'un crit que va fúmer un rival d'un altre país, que fins a cert punt s'entén que no conegui els noms dels seus contrincants. El que no s'entén és que el text es repeteixi unes quantes vegades al llarg de més d'un volum i en boca de diversos personatges que sovint són companys d'en Tsubasa i el coneixen perfectament.

Fins i tot hi arriba a haver una pàgina on tots els globus contenen text d'una pàgina anterior, de manera que es perd el que diuen en realitat els personatges. Són problemes tècnics que poden passar i per desgràcia passen sovint als còmics de Glénat/EDT, però mai no havia vist un desastre com el que m'he trobat amb Captain Tsubasa, que lamentablement ens haurem de quedar tal com està perquè les seves vendes no van justificar cap reimpressió ni reedició i que, en no haver-se-la quedat cap altra editorial, desapareix del nostre mercat.