Visionats: 5 centimeters per second

Makoto Shinkai és un director japonès d'animació el nom del qual fa temps que sona molt, i és que crea un èxit rere un altre. Reconec, però, que m'hi vaig posar tard. Diguem que -ja ho he explicat altres vegades- en el meu limitat temps lliure hi ha coses que no puc evitar abandonar una mica, i pel que fa al manganime, m'he concentrat més en el manga que en l'anime. 

Pràcticament mai miro, ja, sèries d'animació japonesa, i de pel·lícules encara menys, però és una cosa que vull arreglar i de tant en tant vaig mirant alguna coseta, i per motius de feina estic més o menys al dia del que existeix. En tot cas, jo em vaig estrenar amb el mestre Shinkai amb la seva obra més coneguda, your name., però en tinc d'altres, totes anteriors, i fa un temps vaig veure la pel·lícula que avui porto al blog, després de força temps d'haver-la vist, i és que com que de tant en tant em ve al cap he entès que això em passa perquè vol que en parli aquí, cosa que faig avui. 

Amb un metratge que destaca perquè és de només 65 minuts, la pel·lícula 5 centimeters per second, en japonès Byôsoku 5 centimeetoru, es va estrenar al Japó l'any 2007, nou anys abans de your name., i va ser la setena obra dirigida pel senyor Shinkai.

Tanmateix, s'hi veuen paral·lelismes que més aviat són temes habituals del cineasta, perquè es poden veure en d'altres films dirigits per ell. Parlo de les dificultats perquè una parella enamorada pugui viure la seva relació sentimental amb normalitat, si cal amb separació física aparentment insalvable com és el cas dels protagonistes d'aquest film.

Són en Takaki i l'Akari, un nen i una nena de primària que forgen, amb la salut delicada i la preferència per quedar-se a l'edifici de l'escola en comptes de sortir al pati, a més de l'afició als cirerers en flor, una amistat que els companys interpreten d'una altra manera... i que encerten en llegir així.

Però, seguint un tòpic del manga i l'anime que sempre ens destrossa el cor, en canviar a secundària ella se n'ha d'anar a una altra ciutat perquè el trasllat a la feina dels pares els obliga a mudar-s'hi.

Inicialment en Takaki i l'Akari mantenen el contacte per carta, i queden que un dia es veuran encara que el trajecte en tren que ha de fer en Takaki és llarg i pesat -i amb una tempesta de neu que empitjora les coses fins a un punt agònic-, perquè resulta que la família d'ell també es traslladarà, i en sentit contrari, de manera que estaran encara més lluny.

Tenen moltes coses per dir-se, fins i tot se les han escrit, i malgrat tots els impediments aconsegueixen veure's una última vegada i tenen un comiat d'allò més trist, encara que tenen intenció de continuar escrivint-se cartes. 

Però el temps va passant i, tot i que la tecnologia ja permet enviar e-mails des del telèfon i, per tant, una comunicació més immediata, el contacte es perd, i el protagonista -perquè, les coses com són, la pel·lícula gira al voltant d'en Takaki- va creixent mentre no es treu l'Akari del cap, tot pensant que ja és massa tard per fer-hi res (i en la seva defensa s'ha de dir que una relació a distància a l'adolescència és especialment difícil).

No vull destrossar res més de la trama, així que m'aturo aquí pel que fa a la premissa, però el que ens trobem a 5 centimeters per second és un relat construït en tres parts, l'última molt curta, de dues persones que veuen com els seus camins se separen, que hi podrien haver fet alguna cosa i que per pors, dubtes, l'edat i maneres de ser no hi posen remei.

Amb els anys veurem si es retroben, en quines circumstàncies i com són ells ara que ha passat tant de temps, però el missatge que ens transmet el senyor Shinkai és que la vida no va per on ens pensàvem o volíem, i que cal mirar endavant i no deixar-se arrossegar enrere per la nostàlgia. 

Tot plegat ho explica amb la bellesa que caracteritza la seva filmografia, amb atenció extrema al detall, uns paisatges preciosos i uns cels de colors gairebé impossibles, aquest cop amb l'excusa del llançament d'un coet des d'una estació espacial que també fa de referència temporal. 

Acompanyen les punyents escenes la banda sonora del compositor Tenmon, habitual col·laborador de Shinkai, i la cançó vocal One More Time, One More Chance, de Masayoshi Yamazaki, que contribueixen a crear aquest ambient trist i nostàlgic que ens deixa amb el nus a la gola.

Visionats: your name.

Reconec que fa temps que he perdut el costum de mirar pel·lícules d'animació japonesa, per no parlar de sèries. No tinc gaire temps lliure, i el que tinc el dedico a altres coses, però fins i tot en el terreny audiovisual tinc aquesta mena de llarmetratges força marginats, i no sé per què.

Estic força desconnectat, però de tant en tant -per sort cada cop més sovint- hi ha títols que sonen amb força perquè reben una gran acollida del públic i marquen un abans i un després. És el cas d'una pel·lícula que fa moltíssim temps que volia veure, més encara quan tothom en parlava tan bé i alhora t'avisava que qualsevol cosa podia constituir spoiler, així que tenia certa pressa per veure-la, però tot i així no ha estat fins ara que l'he vist.

your name., com s'acostuma a estilitzar, és un film del reverenciat Makoto Shinkai (Hoshi no koe, Byôsoku 5 cm, Kotonoha no niwa...) que es va estrenar el 2016 al Japó amb el nom de Kimi no na wa, i que va aconseguir un fotimer de premis, entre els quals el de Millor Pel·lícula d'Animació al 49è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya (Sitges), i arreu del món, a més de múltiples nominacions.

I com que parlar del seu argument gaire estona és rebentar-ne la gràcia, em limitaré a dir, en aquest sentit, que té com a protagonistes un estudiant de batxillerat de Tòquio, en Taki Tachibana, i una noia que viu al poble d'Itomori i que respon al nom de Mitsuha Miyamizu. Entre ells hi ha una connexió que posa el contrapunt fantàstic a una història per altra banda força realista. De fet, suposo que podríem parlar del que en literatura es considera realisme màgic.

És una connexió que té un objectiu que coneixerem a mesura que la història avanci, però pel camí serem testimonis de tot d'escenes quotidianes, de ritme més aviat lent com correspon tradicionalment a l'anime, i amb una fotografia i una banda sonora brillants, belles fins i tot, que acompanyen una animació exquisida, amb detalls que demostren la cura que es va posar en aquest film escrit pel mateix Shinkai, tot un referent en aquest camp en els darrers gairebé 20 anys.

Hi ha girs sorprenents, esdeveniments que trastoquen la tranquil·litat que transmet la pel·lícula fins al punt d'inflexió, així com també elements que poden provocar debats interpretatius. Jo, si més no, necessitaré veure-la almenys una altra vegada, o més, per tal de fixar-me en tot i entendre-ho i, evidentment, gaudir de nou d'una pel·lícula tan bonica, amb algun moment que genera un nus a la gola.

Val a dir, però, que potser me n'esperava més, perquè les expectatives eren altíssimes després de veure com li agradava a tothom. Me n'esperava alguna cosa profundament colpidora, alguna cosa que em deixés destrossat al sofà. No va ser el cas, però your name. és igualment una excel·lent pel·lícula que no s'hauria de perdre cap aficionat a l'anime, i a la qual el públic general faria bé de donar-li una oportunitat.

XXIII Saló del Manga de Barcelona

Un any més, i gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic, he pogut assistir al Saló del Manga de Barcelona, la cita anual per als aficionats al còmic i l'animació amb origen japonès, amb la qual he anat creixent i, tal com jo he evolucionat, també ho ha fet la manera amb què em prenc l'esdeveniment.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Per primera vegada, la fira s'ha estès durant 5 dies, en comptes dels 4 habituals, i també per primera vegada ha començat en dimecres, però l'ocasió hi convidava: era 1 de novembre, dia de Tots Sants. Dimecres va ser el dia que vam triar per anar-hi, i no sé com han estat de plens dissabte i diumenge -m'imagino que, com sempre, molt-, però el dia inaugural s'hi podia passejar tranquil·lament, tot i que no estava ni de bon tros tan desangelat com tradicionalment ho han estat els dijous. 

En fi, l'objectiu era, com en els darrers anys, fer-hi una ullada, mirar exposicions, en aquest cas no cercava cap signatura perquè no me n'interessava cap, i veure si hi havia res interessant per comprar, però sense cap esperança perquè, com he explicat en diverses ocasions, els darrers anys l'estoc de segona mà en manga s'ha estancat i s'acaben veient sempre les mateixes coses.

La meva única compra, i aquest cop començo amb el que acostumo a deixar per al final, ha estat el pack teòricament exclusiu del Saló Makoto Shinkai Works, que reuneix 5 pel·lícules de l'aclamat director d'animació, en edició Blu-ray però senzilla, sense cap extra, en contra de la meva filosofia habitual. 

Però és clar, sortia molt més barat així, les edicions especials d'anime acostumen a dur en realitat poc material interessant i, si són col·leccionistes de debò, amb CD de la banda sonora i tot plegat, surten massa cares. Així, per 35 euros tinc El lugar que nos prometimos, 5 centímetros por segundo, Viaje a Agartha, El jardín de las palabras i la famosa your name.

Pel que fa a les exposicions, una d'elles era la que celebrava els 100 anys d'animació japonesa, amb plafons que repassaven els anys més importants i les obres que s'hi van estrenar, com per exemple aquests anys 80 que van ser tan importants per a internacionalitzar l'anime.

En una altra es mostraven objectes i informació sobre l'expedició de cristians japonesos a Castella al segle XVII per tal d'aconseguir un acord comercial, l'anomenada Ambaixada Keichô, i la persecució d'aquesta religió al Japó. 

Com que aquest any ens ha deixat en Jirô Taniguchi (1947-2017), era d'esperar que se li fes algun homenatge, a aquest mangaka tan estimat a Europa i del qual hem vist editades tantes obres, entre les quals El almanaque de mi padre o Barri llunyà.

La més important era l'anomenada Somien els androides amb ovelles elèctriques? -referència a la novel·la de Philip K. Dick, adaptada al cinema amb el nom de Blade Runner, tot i que el títol correcte en català és Somien els androides xais elèctrics?-, dedicada al gènere dels mechas, robots i androides al manga i l'anime.

Un interessant repàs de les obres més importants del gènere, títols emblemàtics com Mazinger Z -amb una mostra també de marxandatge de producció espanyola de quan la sèrie va triomfar a TVE als anys 70-, Gundam, Evangelion i moltes més. 

Allà també s'exposaven alguns robots, un dels quals feia retrats robot, tot i que no en el sentit policial que estem acostumats a donar-li. A la foto ens podeu veure tots tres...

Perquè després que l'any passat celebréssim el 5è aniversari des que ens vam conèixer davant l'estand de Selecta Visión, aquest cop hem pogut portar-hi la nostra filla, que fa 1 any encara no venia amb nosaltres, ni tan sols a la panxa de la seva mare.

Un desig fet realitat en forma de nena que ja ha viscut el seu primer Saló, disfressada de Mike Wazowski de Monsters, Inc., però que l'any que ve intentarem que vagi d'algun personatge de manga.

Un Saló del Manga que encaro cada vegada d'una manera menys consumista, i més aviat com una experiència d'immersió en un ambient que, si tot va bé i li agrada, amb els anys podré compartir amb la nena.