Visionats: 5 centimeters per second

Makoto Shinkai és un director japonès d'animació el nom del qual fa temps que sona molt, i és que crea un èxit rere un altre. Reconec, però, que m'hi vaig posar tard. Diguem que -ja ho he explicat altres vegades- en el meu limitat temps lliure hi ha coses que no puc evitar abandonar una mica, i pel que fa al manganime, m'he concentrat més en el manga que en l'anime. 

Pràcticament mai miro, ja, sèries d'animació japonesa, i de pel·lícules encara menys, però és una cosa que vull arreglar i de tant en tant vaig mirant alguna coseta, i per motius de feina estic més o menys al dia del que existeix. En tot cas, jo em vaig estrenar amb el mestre Shinkai amb la seva obra més coneguda, your name., però en tinc d'altres, totes anteriors, i fa un temps vaig veure la pel·lícula que avui porto al blog, després de força temps d'haver-la vist, i és que com que de tant en tant em ve al cap he entès que això em passa perquè vol que en parli aquí, cosa que faig avui. 

Amb un metratge que destaca perquè és de només 65 minuts, la pel·lícula 5 centimeters per second, en japonès Byôsoku 5 centimeetoru, es va estrenar al Japó l'any 2007, nou anys abans de your name., i va ser la setena obra dirigida pel senyor Shinkai.

Tanmateix, s'hi veuen paral·lelismes que més aviat són temes habituals del cineasta, perquè es poden veure en d'altres films dirigits per ell. Parlo de les dificultats perquè una parella enamorada pugui viure la seva relació sentimental amb normalitat, si cal amb separació física aparentment insalvable com és el cas dels protagonistes d'aquest film.

Són en Takaki i l'Akari, un nen i una nena de primària que forgen, amb la salut delicada i la preferència per quedar-se a l'edifici de l'escola en comptes de sortir al pati, a més de l'afició als cirerers en flor, una amistat que els companys interpreten d'una altra manera... i que encerten en llegir així.

Però, seguint un tòpic del manga i l'anime que sempre ens destrossa el cor, en canviar a secundària ella se n'ha d'anar a una altra ciutat perquè el trasllat a la feina dels pares els obliga a mudar-s'hi.

Inicialment en Takaki i l'Akari mantenen el contacte per carta, i queden que un dia es veuran encara que el trajecte en tren que ha de fer en Takaki és llarg i pesat -i amb una tempesta de neu que empitjora les coses fins a un punt agònic-, perquè resulta que la família d'ell també es traslladarà, i en sentit contrari, de manera que estaran encara més lluny.

Tenen moltes coses per dir-se, fins i tot se les han escrit, i malgrat tots els impediments aconsegueixen veure's una última vegada i tenen un comiat d'allò més trist, encara que tenen intenció de continuar escrivint-se cartes. 

Però el temps va passant i, tot i que la tecnologia ja permet enviar e-mails des del telèfon i, per tant, una comunicació més immediata, el contacte es perd, i el protagonista -perquè, les coses com són, la pel·lícula gira al voltant d'en Takaki- va creixent mentre no es treu l'Akari del cap, tot pensant que ja és massa tard per fer-hi res (i en la seva defensa s'ha de dir que una relació a distància a l'adolescència és especialment difícil).

No vull destrossar res més de la trama, així que m'aturo aquí pel que fa a la premissa, però el que ens trobem a 5 centimeters per second és un relat construït en tres parts, l'última molt curta, de dues persones que veuen com els seus camins se separen, que hi podrien haver fet alguna cosa i que per pors, dubtes, l'edat i maneres de ser no hi posen remei.

Amb els anys veurem si es retroben, en quines circumstàncies i com són ells ara que ha passat tant de temps, però el missatge que ens transmet el senyor Shinkai és que la vida no va per on ens pensàvem o volíem, i que cal mirar endavant i no deixar-se arrossegar enrere per la nostàlgia. 

Tot plegat ho explica amb la bellesa que caracteritza la seva filmografia, amb atenció extrema al detall, uns paisatges preciosos i uns cels de colors gairebé impossibles, aquest cop amb l'excusa del llançament d'un coet des d'una estació espacial que també fa de referència temporal. 

Acompanyen les punyents escenes la banda sonora del compositor Tenmon, habitual col·laborador de Shinkai, i la cançó vocal One More Time, One More Chance, de Masayoshi Yamazaki, que contribueixen a crear aquest ambient trist i nostàlgic que ens deixa amb el nus a la gola.