Sèries: Firefly Lane (segona temporada)

Fa una mica més de dos anys vaig escriure una entrada sobre una de les sèries que més em cridaven l'atenció i em venia més de gust veure en aquell moment. Vaig acabar dient que, en el moment de la publicació, encara no se sabia si hi hauria segona temporada, i com us podeu imaginar al final ha estat que sí.

Ara bé, ha estat l'última, i ens han fet la cada cop més típica porcada de dividir-la en dues parts, però el cas és que ja podem dir que l'hem vist sencera, i és el moment de repassar què ens han ofert aquests últims 16 episodis de Firefly Lane.

En la línia del que ja havíem vist als primers episodis, Firefly Lane va alternant escenes de tres períodes de la vida de les protagonistes, que són els anys 70, a l'adolescència a mesura que s'acosten al final de l'institut, mitjan anys 80, quan treballen en una televisió local, i els anys 2000, a la meitat de la quarantena.

De les il·lusions que tenien quan es trobaven a les portes de la majoria d'edat, als inicis professionals amb alts i baixos també en l'àmbit sentimental, fins a la maduresa en què arriben els drames i aquesta bonica amistat és posada a prova amb la crueltat dels malentesos.

La segona temporada explora temes i circumstàncies com la vida amorosa i sentimental de la Kate i la Tully, que si l'analitzem globalment al llarg de la seva història té una intensitat i un percentatge d'èxit inversament proporcionals al que ens imaginaríem si les jutgéssim per l'aparença -o, si més no, el que segons els cànons de bellesa ens diuen-, i és que la Tully no ha tingut sort, en aquest sentit, al llarg de la vida, també perquè ha posat la seva carrera per davant de tot.

La Kate, per la seva banda, és una noia més estàndard en tots els sentits, i més tímida, però sense que ni la seva millor amiga se'n sàpiga avenir sempre s'endú el noi més atractiu del seu entorn, i de vegades fins i tot rep més atenció masculina de la que desitjaria. A canvi, té poca confiança en la seva capacitat de ser dona, mare i treballadora alhora -tampoc és que la societat de l'època hi ajudés- i veiem, al llarg dels anys, com professionalment se'n ressent, d'aquesta situació.

En aquests episodis hem vist també la Tully viure una història d'amor tremendament desafortunada i gens sincronitzada, així com investigar la identitat del seu pare tot intentant treure's una espina clavada des que era petita, i convertir-se en una estrella televisiva.

Malauradament, la vida personal li va força més malament i, a banda de la qüestió amorosa que ja he esmentat, un accident de trànsit la separarà de la Kate, i en el pitjor moment, perquè quan es tornin a trobar les coses hauran canviat molt, i de manera massa dràstica.

A banda de tot això, aquests episodis ens parlen també de maternitat (en diferents generacions i etapes de la vida, una subtrama força interessant per l'evolució que fan els personatges que són mares), errors, primers amors i fins i tot la mort. Poca broma.

No he volgut fer cap spoiler i em penso que ho he aconseguit, alhora que he volgut transmetre el to d'aquesta segona i última temporada d'una de les sèries que més m'han agradat dels darrers temps, tot i que penso que en aquesta tongada, encara més que a la primera, s'abusa de l'efecte de flashforward enganyós, que fa que assumim coses, generalment tràgiques, quan la realitat ha estat diferent. I és una cosa que fa fins al final.

Un final lacrimogen que, d'altra banda, tanca bé la història d'una entranyable amistat al llarg de les dècades entre dues noies que, més que millors amigues, es podria dir que són germanes, i que hem arribat a estimar, però que ara ja no tornarem a veure perquè, al capdavall, la sèrie ha estat més aviat curta. Les trobarem a faltar.

Sèries: Firefly Lane

Sovint mirem les sèries perquè hi surt algú que coneixíem d'alguna altra sèrie, alguna actriu o algun actor que ens va caure en gràcia i de qui mirem tot allò que enganxem. Amb la sèrie que porto avui passa una mica això, perquè una de les seves protagonistes feia d'Izzie Stevens a Grey's Anatomy, sèrie que ja és a la seva 17a temporada, i on ella va participar durant "només" les 6 primeres. 

Curiosament, l'altra protagonista, a banda de tenir un paper secundari durant algunes temporades de How I met your mother -i no en recordava la cara, tot i que sí el personatge- havia sortit en una altra sèrie mèdica, de to molt diferent, anomenada Scrubs (en aquest cas durant les seves 9 temporades), que no vaig veure i que és anterior, però a la qual, per portades i captures d'imatge, sí que la vaig associar. Les dues exmetgesses de ficció, doncs, comparteixen paper principal en aquesta producció de Netflix que tot just hem acabat de veure fa poc, i que ens ha enganxat prou com per no alternar-la gaire amb altres sèries. 

Firefly Lane es basa en una novel·la de 2008 de Kristin Hannah publicada amb el mateix, i en format televisiu ha estat creada per Maggie Friedman, amb una premissa senzilla, però amb un estil narratiu força interessant i unes interpretacions més que notables.

La sèrie ens explica la bonica amistat entre dues noies al llarg de les dècades, amb escenes situades als anys 70, quan es van conèixer a l'institut als 14 anys, als 80, quan començaven a treballar en una cadena de televisió, i el 2003, quan ja amb la quarantena estrenada veiem com són les seves vides actuals, com han seguit camins diferents però tot i així han mantingut la seva estreta amistat. 

Tot comença quan, a l'institut, la Tully Hart (a l'adolescència interpretada per l'Ali Skovbye), una noia atractiva i aparentment popular, es fa amiga de la Kate Mularkey (de joveneta amb la cara i la veu de la Roan Curtis), una noia solitària, amb un sentit particular de la moda amb unes antiquades ulleres com a element més destacat que es refugia als llibres d'una vida escolar amb certes dosis d'assetjament, o com a mínim rebuig per part dels companys.

Malgrat l'actitud de la Tully, veiem com a casa té molts problemes, sobretot perquè la seva mare, la Cloud (Beau Garrett), és una hippy drogoaddicta i no és, per tant, el millor model a seguir com a progenitora, però també perquè una agressió sexual la marcarà, com és natural, per sempre en el terreny de les relacions sentimentals. En tot cas, la Tully i la Kate es prometen dues coses: fer realitat els seus somnis de triomfar al món del periodisme i ser amigues per sempre.

A principis dels anys 80 la Tully, ara interpretada per la Katherine Heigl (a banda de Grey's Anatomy, vista també al cinema en pel·lícules romàntiques i en televisió a State of Affairs i Suits) és una aspirant a presentadora que treballa en una cadena local fent d'assistent d'una vella glòria, tot esperant la seva oportunitat. 

La Kate, el paper de la qual interpreta des d'aquesta edat la Sarah Chalke (Scrubs, How I met your mother o la veu de la Beth Smith a Rick and Morty), menys segura de si mateixa perquè continua vivint a l'ombra de la Tully segons els estàndars de bellesa i feminitat de la societat de l'època -i també de l'actual, per què no dir-ho, tristament-, comença la seva carrera com a productora i està enamorada del cap de totes dues a la cadena, en Johnny Ryan (Ben Lawson, vist a Designated Survivor o, com a bon australià també a Veïns), un guaperes entregat a la seva feina que a les escenes dels anys 2000 veiem que al final va aconseguir.

Finalment, l'any 2003 la Tully és una superestrella televisiva amb el seu propi programa, però sense família pròpia -ja hem dit que l'agressió la va marcar, com és natural, però també ho podem atribuir a la seva entrega total a la feina-, mentre que la Kate ara és una mestressa de casa que intenta recuperar la seva carrera mentre està vivint el divorci amb en Johnny i ara té una filla de 14 anys, els mateixos que ella tenia quan va conèixer la seva millor amiga.

No he revelat res que no ens diguin al primer episodi, però la història no se'ns explica de manera cronològica, sinó que va avançant poc a poc mentre passa d'una dècada a l'altra, transició executada de manera molt evident i gens confusa tant per la posada en escena i la fotografia com per l'aspecte de les protagonistes -als anys 80 amb massa efectes especials per allisar-los la pell, tot s'ha de dir-.

La sèrie ens mostra tant els seus èxits com els drames i fins i tot les tragèdies que viuen les seves protagonistes, més enllà dels moments tendres d'amistat i algunes escenes amb un to més humorístic. Perquè encara que les veiem passar-s'ho bé i riure -el de la Kate és encantador, com el seu humor nascut de la inseguretat-, i encara que duguin unes vides que moltíssimes persones envejarien pel que es veu des de fora, totes dues han viscut coses molt fumudes, venen de famílies més o menys trencades -amb gestions molt diferents al respecte- i tenen traumes particulars que les han convertit en les dones que són a l'actualitat de la sèrie, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

Firefly Lane, tanmateix, aconsegueix que acabem cada capítol amb ganes de més, i amb un balanç positiu, per moltes desgràcies que hi veiem, gràcies al bon rotllo que desprèn l'amor d'aquestes dues amigues per sempre, però a hores d'ara, quan escric això i quan ho publiqui, encara no se sap si es renovarà per a una segona temporada. Serà una llàstima, si no es fa, perquè s'aposta fort per la continuació amb un final que ens deixa amb un pam de nas.