Sèries: Firefly Lane (segona temporada)

Fa una mica més de dos anys vaig escriure una entrada sobre una de les sèries que més em cridaven l'atenció i em venia més de gust veure en aquell moment. Vaig acabar dient que, en el moment de la publicació, encara no se sabia si hi hauria segona temporada, i com us podeu imaginar al final ha estat que sí.

Ara bé, ha estat l'última, i ens han fet la cada cop més típica porcada de dividir-la en dues parts, però el cas és que ja podem dir que l'hem vist sencera, i és el moment de repassar què ens han ofert aquests últims 16 episodis de Firefly Lane.

En la línia del que ja havíem vist als primers episodis, Firefly Lane va alternant escenes de tres períodes de la vida de les protagonistes, que són els anys 70, a l'adolescència a mesura que s'acosten al final de l'institut, mitjan anys 80, quan treballen en una televisió local, i els anys 2000, a la meitat de la quarantena.

De les il·lusions que tenien quan es trobaven a les portes de la majoria d'edat, als inicis professionals amb alts i baixos també en l'àmbit sentimental, fins a la maduresa en què arriben els drames i aquesta bonica amistat és posada a prova amb la crueltat dels malentesos.

La segona temporada explora temes i circumstàncies com la vida amorosa i sentimental de la Kate i la Tully, que si l'analitzem globalment al llarg de la seva història té una intensitat i un percentatge d'èxit inversament proporcionals al que ens imaginaríem si les jutgéssim per l'aparença -o, si més no, el que segons els cànons de bellesa ens diuen-, i és que la Tully no ha tingut sort, en aquest sentit, al llarg de la vida, també perquè ha posat la seva carrera per davant de tot.

La Kate, per la seva banda, és una noia més estàndard en tots els sentits, i més tímida, però sense que ni la seva millor amiga se'n sàpiga avenir sempre s'endú el noi més atractiu del seu entorn, i de vegades fins i tot rep més atenció masculina de la que desitjaria. A canvi, té poca confiança en la seva capacitat de ser dona, mare i treballadora alhora -tampoc és que la societat de l'època hi ajudés- i veiem, al llarg dels anys, com professionalment se'n ressent, d'aquesta situació.

En aquests episodis hem vist també la Tully viure una història d'amor tremendament desafortunada i gens sincronitzada, així com investigar la identitat del seu pare tot intentant treure's una espina clavada des que era petita, i convertir-se en una estrella televisiva.

Malauradament, la vida personal li va força més malament i, a banda de la qüestió amorosa que ja he esmentat, un accident de trànsit la separarà de la Kate, i en el pitjor moment, perquè quan es tornin a trobar les coses hauran canviat molt, i de manera massa dràstica.

A banda de tot això, aquests episodis ens parlen també de maternitat (en diferents generacions i etapes de la vida, una subtrama força interessant per l'evolució que fan els personatges que són mares), errors, primers amors i fins i tot la mort. Poca broma.

No he volgut fer cap spoiler i em penso que ho he aconseguit, alhora que he volgut transmetre el to d'aquesta segona i última temporada d'una de les sèries que més m'han agradat dels darrers temps, tot i que penso que en aquesta tongada, encara més que a la primera, s'abusa de l'efecte de flashforward enganyós, que fa que assumim coses, generalment tràgiques, quan la realitat ha estat diferent. I és una cosa que fa fins al final.

Un final lacrimogen que, d'altra banda, tanca bé la història d'una entranyable amistat al llarg de les dècades entre dues noies que, més que millors amigues, es podria dir que són germanes, i que hem arribat a estimar, però que ara ja no tornarem a veure perquè, al capdavall, la sèrie ha estat més aviat curta. Les trobarem a faltar.

El final de Sons of Anarchy

Vaig fer una entrada de la sèrie fa temps, quan se n'havien fet 6 temporades i ja se sabia que la setena seria l'última. Ja vaig descriure i homenatjar Sons of Anarchy, i també els seus personatges, però també vaig dir que comentaria la temporada final quan s'hagués emès i l'hagués vist i és el que em disposo a fer, i de gust. 

Ho vull fer en línies generals, perquè ja no cal descriure personatges ni punts de partida. Vull parlar d'aquest gran clímax de 13 episodis de més d'una hora de durada que volia resoldre la complicadíssima situació que s'havia generat durant la sisena temporada.

És l'anàlisi de la temporada final i alhora del seu final pròpiament dit, indistingibles l'un de l'altre. Els 13 episodis han format part d'un mateix tancament monumental i, per tant, podeu interpretar el títol d'aquesta entrada com us sembli millor.

Si la sisena temporada, per al meu gust, estava formada sobretot per episodis on no hi passava gran cosa —al marge de moments molt puntuals— i només la salvava l'espectacular, impactant, sanguinari i cruel final, a la setena i última vaig començar amb les mateixes sensacions.

Perquè com a espectadors sabíem que tot havia de girar al voltant d'una venjança tremenda, però la major part dels protagonistes no tenia ni idea que les víctimes d'aquesta venjança no eren les adequades, i quan tenim tantes ganes que es descobreixi la veritat sentim desesperació a mesura que van passant els episodis i no sembla que les coses s'hagin d'arreglar. A sobre, alguna subtrama una mica confusa i fluixa agreuja la sensació d'impaciència i impotència.

Era inevitable, però, que les coses anessin per on havien d'anar, i si ens ho mirem amb fredor tot el caos provocat per les mentides i la confusió i els assassinats equivocats ha fet més que interessant aquesta temporada final. Ha estat una saborosa amanida que ens preparava per a un plat final consistent en carn més aviat crua.

Com deia més amunt, la 7a temporada no era sinó la continuació lògica, les conseqüències del que havia passat al final de l'anterior. Venjança, mentides, assassinats, conseqüències de les conseqüències, traïcions, veritats més punyents que una ganivetada a la jugular, i ganivetades literals a la jugular com a conseqüència d'aquestes veritats.

Ha estat una temporada amb moltíssima violència explícita, més que mai i roçant el gore, i el mateix podem dir del nombre i la importància dels morts, especialment cap al final, que torna a justificar que Sons of Anarchy es pugui considerar una mena de tragèdia grega. Qui no mor, acaba devastat per dins.

Però no tot són coses dolentes. Hi ha lloc també per a estranyes aliances, relacions impossibles i la redempció de personatges que miren de compensar els seus errors i s'esforcen per a esdevenir necessaris per al seu entorn, com és el cas de la Wendy, que odiàvem al principi de la sèrie i s'ha guanyat el cor de tots nosaltres en aquests 13 episodis.

D'altres, en canvi, cauen en desgràcia, i fins i tot el protagonista, que era (relativament) el de més bon cor d'un repartiment on cap personatge no era clarament bo ni clarament dolent, es transforma per culpa de les circumstàncies en allò que més odiava, no gaire lluny d'en Clay. Parlant de personatges, veiem uns quants convidats especials que no s'han volgut perdre l'oportunitat de sortir en almenys un episodi d'una sèrie que encara guanya adeptes i que ja fa temps que és un referent del gènere.

Cal destacar, i a aquestes alçades no crec que es pugui considerar spoiler, en Michael Chiklis, protagonista de The Shield, la sèrie anterior dels responsables d'aquesta, que era l'únic dels seus actors importants que no havia sortit encara a SOA. I amb un paper més decisiu del que semblava. Ha estat tot un detall cap als fans d'aquella sèrie.

Pel que fa a l'episodi final, sense sortir del to habitual ni trair el caràcter de la sèrie, recorda els westerns i qualsevol pel·lícula amb un antiheroi com a protagonista que només pensa en solucionar els problemes de la manera més intel·ligent possible, sense pensar ni per un moment en les conseqüències que les seves accions tindran sobre ell mateix.

L'escena final és impactant i alhora relativament previsible, perquè sabíem que no podia acabar d'una altra manera. A nivell d'execució, direcció i efectes especials per desgràcia —i per sorpresa— no acaba d'estar a l'altura, però pel que fa al guió no se li pot retreure res. I ens deixa amb una estranya sensació de tristesa i alhora satisfacció, perquè no ens han pres el pèl en absolut, tot i que no ha estat la millor temporada de la sèrie. Tanmateix, la trobarem a faltar.