Sèries: The Punisher (segona temporada)

Sempre comento que, a casa, les sèries de Marvel que va produir Netflix -i que van acabar a Disney+ poc després d'inaugurar-se- s'han vist amb calma, i amb anys de retard, perquè tenen un ritme de desenvolupament dels episodis que no és gaire del gust del 50% dels que la mirem.

He de reconèixer que la primera temporada de The Punisher és especialment lenta, tot i que a mi em va agradar força, però és hora de veure com va ser la segona i última, que també tanca, si es miren en l'ordre d'aparició original, el cicle de Marvel a Netflix.

La segona tongada de 13 episodis de The Punisher es va estrenar originalment al gener de 2019, ja ha plogut força, i tot i que ja he dit que a mi la primera em va agradar força malgrat la seva densitat i un ritme no especialment àgil, la segona trobo que és millor.

Argumentalment connectada amb la primera, ja que el tema principal de la sèrie és la venjança, aquest cop l'objectiu de la venjança és el mateix protagonista. Ja ho diuen, que la violència genera més violència, i la crueltat -justificada- amb què en Frank Castle va castigar el responsable de l'assassinat de la seva família provoca una de les dues trames d'aquesta segona part.

En Billy Russo va sobreviure a la tremenda pallissa que va significar el clímax de la primera temporada, però n'ha perdut els records. Ara bé, ha quedat psicològicament tocat en molts sentits, i està seguint un tractament amb la terapeuta assignada, la doctora Krista Dumont (Floriana Lima), un personatge interessant en si mateix perquè evoluciona d'una manera ben curiosa.

Per la seva banda, en Frank ha començat una nova vida en un altre lloc, però coneix una adolescent perseguida per uns assassins temibles i decideix, a contracor, protegir-la. Aquesta trama és paral·lela a l'altra, i personalment trobo que no és tan interessant i és més aviat una mica massa enrevessada i exagerada en el balanç causa-conseqüència, però tot plegat acaba fent tornar el Castigador a Nova York.

Tenim, doncs, els merders propis del protagonista i, afegits, els de la seva protegida, amb qui estableix, a mesura que avancen els episodis, una dinàmica que evoluciona en una mena de relació paternofilial postissa.

En Frank Castle és un home profundament traumatitzat, i amb raó, però això no vol dir que no pugui establir nous vincles, i en aquesta temporada el veiem fer-ho amb aquesta noia, l'Amy (Giorgia Whigham, filla del Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire), però també reforçar les aliances amb el seu amic Curtis (Jason R. Moore) i la federal Dinah Madani (Amber Rose Revah).  

Els fronts oberts del Castigador arrosseguen els altres a l'espiral de violència desfermada en aquesta temporada que tampoc s'està de res en aquest sentit, ara amb escenes de combat en espais oberts i a plena llum del dia, i una fotografia que no és la granulosa de la temporada anterior.

El final, que queda ben tancat, és satisfactori tenint en compte les circumstàncies del llop solitari que és el personatge interpretat per en Jon Bernthal, que és un dels actors afortunadament recuperats per a l'Univers Cinematogràfic Marvel en contínua expansió, de manera que el continuarem veient en aquest paper.

 

Sèries: House of the Dragon (segona temporada)

Més d'un any i mig després de la primera temporada de la sèrie preqüela de Game of Thrones ens ha arribat la segona, i com que no estava pendent de la seva producció, ho confesso, em va agafar una mica per sorpresa.

No hi comptava, vaja, i potser per això i perquè el seu primer capítol em va semblar especialment lent, la vaig començar amb una mica de fredor. Ara, però, ja n'he vist els 8 episodis que la conformen i és hora de parlar-ne. 

Tal com va acabar la primera temporada de House of the Dragon, amb una impactant mort per involuntari (?) assassinat, la guerra entre branques de la mateixa família Targaryen estava servida, i això és el que ens mostren aquests nous episodis que s'han anat llançant de juny a agost d'aquest 2024. 

Les trames i subtrames han estat sempre relacionades amb les intrigues geopolítiques i els preparatius per a un enfrontament a escala continental, amb la participació necessària dels aliats d'uns i altres, que no acabem de veure i que l'últim capítol promet per a la tercera temporada, que ves a saber si arribarà l'any vinent o l'altre.

La guerra com a tal, de fet, ja ha començat amb algunes batalles en punts concrets que hi tenen relació, i ens han deixat una mica d'acció esquitxant les intrigues, així com també alguna mort de personatges importants, perquè n'hi ha alguns que tenen un temperament de la mateixa mida que la seva ambició i no s'han pogut estar de seguir els seus propis plans, provocant el temor dels seus enemics i el ressentiment del seu propi bàndol.

D'acció n'hem vist relativament poca, però d'efectes especials no n'han faltat pas, i és que en aquesta temporada hem vist força els dracs, i un interessant gir pel que fa als genets que els poden controlar i que desequilibraran -en teoria- les forces.

La sensació general que m'han fet aquests capítols ha estat de cocció lenta, però amb alguns moments que han valgut força la pena i un bon preludi del que sembla que ens oferiran a la tercera. 

Ha estat una temporada en què la Rhaenyra ha patit molt, en què s'ha sentit sola, poc respectada i fins i tot traïda per aquells que se suposa que la segueixen i defensen la legitimitat que té com a hereva designada, però de moment -remarco això perquè ja tenim el precedent de la Daenerys- s'ha mostrat calmada, centrada i prudent, i cap al final de la temporada ha tingut, finalment, motius per a l'optimisme.

Ignoro si la tercera ha d'acabar un relat que sens dubte hauria de ser més curt que el de Joc de Trons, atès que surt d'un sol llibre. Potser sí i el que hem vist ara ha estat la part del mig d'una trilogia, però en aquest cas, llevat de moments puntuals, no m'ha semblat que s'arrossegués i fos apagada com sol passar amb les segones parts d'un total de tres. 

Ha servit per preparar el terreny per al que vindrà i aprofundir en els personatges, a més de donar noves capes a alguns que havien passat més desapercebuts fins ara i també mostrar l'autèntica cara d'alguns altres. Trobo que no ens en podem queixar.

Sèries: Firefly Lane (segona temporada)

Fa una mica més de dos anys vaig escriure una entrada sobre una de les sèries que més em cridaven l'atenció i em venia més de gust veure en aquell moment. Vaig acabar dient que, en el moment de la publicació, encara no se sabia si hi hauria segona temporada, i com us podeu imaginar al final ha estat que sí.

Ara bé, ha estat l'última, i ens han fet la cada cop més típica porcada de dividir-la en dues parts, però el cas és que ja podem dir que l'hem vist sencera, i és el moment de repassar què ens han ofert aquests últims 16 episodis de Firefly Lane.

En la línia del que ja havíem vist als primers episodis, Firefly Lane va alternant escenes de tres períodes de la vida de les protagonistes, que són els anys 70, a l'adolescència a mesura que s'acosten al final de l'institut, mitjan anys 80, quan treballen en una televisió local, i els anys 2000, a la meitat de la quarantena.

De les il·lusions que tenien quan es trobaven a les portes de la majoria d'edat, als inicis professionals amb alts i baixos també en l'àmbit sentimental, fins a la maduresa en què arriben els drames i aquesta bonica amistat és posada a prova amb la crueltat dels malentesos.

La segona temporada explora temes i circumstàncies com la vida amorosa i sentimental de la Kate i la Tully, que si l'analitzem globalment al llarg de la seva història té una intensitat i un percentatge d'èxit inversament proporcionals al que ens imaginaríem si les jutgéssim per l'aparença -o, si més no, el que segons els cànons de bellesa ens diuen-, i és que la Tully no ha tingut sort, en aquest sentit, al llarg de la vida, també perquè ha posat la seva carrera per davant de tot.

La Kate, per la seva banda, és una noia més estàndard en tots els sentits, i més tímida, però sense que ni la seva millor amiga se'n sàpiga avenir sempre s'endú el noi més atractiu del seu entorn, i de vegades fins i tot rep més atenció masculina de la que desitjaria. A canvi, té poca confiança en la seva capacitat de ser dona, mare i treballadora alhora -tampoc és que la societat de l'època hi ajudés- i veiem, al llarg dels anys, com professionalment se'n ressent, d'aquesta situació.

En aquests episodis hem vist també la Tully viure una història d'amor tremendament desafortunada i gens sincronitzada, així com investigar la identitat del seu pare tot intentant treure's una espina clavada des que era petita, i convertir-se en una estrella televisiva.

Malauradament, la vida personal li va força més malament i, a banda de la qüestió amorosa que ja he esmentat, un accident de trànsit la separarà de la Kate, i en el pitjor moment, perquè quan es tornin a trobar les coses hauran canviat molt, i de manera massa dràstica.

A banda de tot això, aquests episodis ens parlen també de maternitat (en diferents generacions i etapes de la vida, una subtrama força interessant per l'evolució que fan els personatges que són mares), errors, primers amors i fins i tot la mort. Poca broma.

No he volgut fer cap spoiler i em penso que ho he aconseguit, alhora que he volgut transmetre el to d'aquesta segona i última temporada d'una de les sèries que més m'han agradat dels darrers temps, tot i que penso que en aquesta tongada, encara més que a la primera, s'abusa de l'efecte de flashforward enganyós, que fa que assumim coses, generalment tràgiques, quan la realitat ha estat diferent. I és una cosa que fa fins al final.

Un final lacrimogen que, d'altra banda, tanca bé la història d'una entranyable amistat al llarg de les dècades entre dues noies que, més que millors amigues, es podria dir que són germanes, i que hem arribat a estimar, però que ara ja no tornarem a veure perquè, al capdavall, la sèrie ha estat més aviat curta. Les trobarem a faltar.

Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra. 

Sèries: Supergirl (segona temporada)

El que -de moment- DC no ha pogut dominar al cinema per l'hegemonia de Marvel i diversos cops de timó de la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, sí que ho ha clavat a la televisió, com demostra l'èxit del seu anomenat Arrowverse, i especialment amb productes tan ben fets com l'excel·lentíssima The Flash o la cada cop més sòlida Supergirl, i en menor mesura Arrow i DC's Legends of Tomorrow. 

Però concentrem-nos en la Noia d'Acer, perquè ha acabat la seva segona temporada i voldria parlar de les meves impressions d'una de les sèries "frikis" que més ganes tinc de veure setmana rere setmana.

Si la primera temporada tenia un to marcadament femení i més lleuger que el de les altres sèries de l'univers a què pertany, però tot i així era molt entretinguda i apta per a tots els públics, a la nova ha millorat el que ja era bo i ha introduït personatges, situacions i espectacularitat al conjunt.

Un dels elements més destacats en aquest sentit ha estat el personatge d'en Mon-El, un daxamita (del planeta Daxam, "germà" de Krypton) que arribava a la Terra al final de la primera temporada i que, interpretat per en Chris Wood (The Vampire Diaries), ha refrescat la sèrie amb el seu personatge poderós però alhora divertit i una mica babau, efecte que per ser justos hem d'atribuir al fet que es troba en un planeta on tot és nou per a ell i tendeix a entendre les coses de manera força literal.

Gràcies als seus poders acaba formant part de l'equip que lluita contra els dolents, al qual s'afegeixen en Jimmy Olsen tot disfressat de Guardian (personatge de DC que als còmics mai és en realitat en Jimmy) i en Winn en tasques de suport tecnològic -cosa que l'acosta encara més a en Cisco de The Flash-, però no ens ha de sorprendre que l'estira i arronsa romàntic amb la Kara és un dels atractius de la temporada.

En aquesta segona temporada un dels principals temes és la polèmica sobre la presència d'alienígenes a la Terra, que fins ara vivien clandestinament amb aparença humana però que comencen a mostrar-se tal com són, almenys en bars "d'ambient", un altre subtema que apareix en aquesta temporada a través del personatge de l'Alex Danvers.

Però la gran incògnita de la primera temporada era si ens mostrarien en Superman més enllà d'un paio d'esquenes o una ombra, i per fi ho han fet, amb la cara d'en Tyler Hoechlin, no tan fosc com el Henry Cavill de les pel·lícules i per tant més amable i proper als còmics, tot i que continuo lamentant la insistència de DC a l'hora de separar els films de les sèries.

Introduït d'una manera intel·ligent, en casos molt puntuals, permet que l'autèntica estrella continuï sent la seva cosina, i és tot un encert, encara que de vegades -i, almenys a mi, em passa molt amb les altres sèries de superherois- hi hagi situacions en què ens preguntem per què, davant d'un enemic aparentment insuperable, no fan una trucada a un personatge que sabem que coneixen i que podria resoldre la situació amb facilitat.

Segurament és perquè els crossovers, que sempre són simpàtics i una gran festa del fan service, intenten espaiar-los, i en aquesta temporada hi ha hagut el gran, l'esperadíssim de les quatre sèries juntes, que va consistir en una saga de quatre episodis, un per sèrie, anomenada Invasion!, en què la Supergirl va poder retrobar-se amb en Barry Allen i va conèixer els altres membres de la seva colla, així com en Green Arrow i els seus.

Parlant de fan service, i seguint la línia del que passa a The Flash, hem pogut veure cares conegudes tant de la televisió en general com de la televisió de DC en particular: si a la sèrie d'en Barry Allen vèiem reaparèixer el Flash de 1990 fent del seu pare i el Trickster del mateix any fent de... Trickster altre cop, aquí la cosa és més subtil: al convidat especial que és en Dean Cain (Clark de Lois & Clark) s'afegeix aquest cop la Teri Hatcher (Lois de Lois & Clark), tot i que en el paper de dolenta.

Per als amants de les curiositats, va ser una de les protagonistes de Desperate Housewives, sèrie on també sortia, encara que com a narradora morta en off, la Brenda Strong, que aquí fa de Lillian Luthor, mare d'en Lex i la Lena Luthor (Katie McGrath), aquesta última dedicada en cos i ànima a netejar el nom de la família tot fent el bé, al contrari que la seva mare, obsessionada amb expulsar els alienígenes.

Per acabar-ho de rematar, també tenim la presència puntual de la Presidenta dels Estats Units, interpretada per la Lynda Carter, la famosa Wonder Woman de la sèrie de televisió dels anys 70, a la qual es va una subtilíssima referència. Genial.

Renovada ja per una tercera temporada, Supergirl continua creixent i combinant astutament les seves trames amb les referències a l'Univers DC, que són un complement i mai no resten protagonisme a la Kara i la seva història.

Es tracta d'un dels casos en què les segones parts no només són bones, sinó encara millors que la primera, que ja era bona, i una de les sèries de superherois més interessants que tenim actualment.

Sèries: Fargo (segona temporada)

La primera temporada de Fargo, que ja vaig posar pels núvols perquè era una obra mestra com a homenatge a la pel·lícula de 1996 i també per mèrits propis, va aconseguir penjar-se la medalla de televisió imprescindible en el seu moment, i quan es va dir que hi hauria una segona temporada situada a la joventut d'un dels seus personatges no sé els altres, però jo vaig bandejar qualsevol pensament escèptic -aquells primers 10 episodis em van convèncer que no calia patir- i me'n van venir moltes ganes. 

Per fi ha arribat, ja se n'han emès els 10 capítols i em penso que no sóc l'únic que pensa que la segona temporada ha estat encara millor que la primera, i semblava impossible.

Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.

Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.

Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).

Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.

Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).

Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.

Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.

També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.

Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.

Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.

El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.

Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.

El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.

Sèries: True Detective (segona temporada)

Quan es va fer la primera temporada de True Detective no se sabia -o no s'havia difós- que la intenció era que hi hagués més temporades. Més endavant, quan es va fer públic aquest pla, es va dir que seria una sèrie antològica, és a dir que cada temporada tindria un escenari, uns personatges i un moment diferents. 

Després de l'èxit de la primera història, protagonitzada pels molt cinematogràfics Woody Harrelson i Matthew McConaughey, en anunciar-se la segona temporada hi havia unes expectatives altíssimes, i ara que ha acabat vull emetre'n el meu veredicte.

Es va especular molt amb quins intèrprets agafarien el relleu dels dos esmentats més amunt, semblava que tothom volia sortir en aquesta aclamada sèrie -es va arribar a parlar d'en Brad Pitt o la Cate Blanchett, pe exemple- i fins i tot se'n van fer paròdies amb muntatges sobre el pòster de la primera temporada, però finalment els escollits van ser en Vince Vaughn i, després, en Colin Farrell i la Rachel McAdams, tots tres cares ben conegudes del cinema.

Un trio protagonista, amb un quart membre de menys caixet, en Taylor Kitsch, que ens feia fregar les mans per tal de veure quina mena d'història ens explicaven aquest cop el guionista Nic Pizzolatto i diversos directors, amb en Cary Joji Fukunaga desvinculat de la direcció -havia dirigit els 8 episodis de la primera temporada- i dedicant-se a ser productor executiu, com els senyors McConaughey i Harrelson.

Ens enganyen amb un parell de flaixbacs i una breu entrevista i ens pensem que es repetirà l'estructura de salts temporals, un interrogatori policial que fa de fil conductor de tota la temporada i converses llangoroses, però no és així. La segona temporada de True Detective va per un altre camí.

Això no ha agradat als crítics, que van posar als núvols aquells primers 8 episodis per un estil i uns temes poc digeribles però que -malgrat que vaig dir i mantinc que em va agradar molt- no eren per a tothom, i tanmateix quedava molt bé parlar-ne als mitjans especialitzats pedants i gafapasta com si fos la millor sèrie que s'havia fet mai. En canvi, la més accessible -però argumentalment també molt complexa- segona temporada ha estat rebuda amb més fredor... i tot i així detecto que ha agradat més al públic.

Entrant en matèria, aquesta vegada l'acció se situa al moment present i a la fictícia ciutat californiana de Vinci, un abocador industrial podrit de corrupció en què tres detectius i un mafiós dels temps moderns són més aviat víctimes de les conseqüències de l'assassinat d'un d'aquests polítics corruptes.

Odiats pels seus respectius cossos policials i departaments, en Ray Velcoro (Colin Farrell), l'Antigone "Ani" Bezzerides (Rachel McAdams) i en Paul Woodrugh (Taylor Kitsch) reben l'encàrrec d'investigar l'assassinat del polític Ben Caspere, però des del principi tenen la sensació que han caigut en un parany.

Per la seva banda, el mafiós -però aspirant a legitimitzar els seus negocis- Frank Semyon (Vince Vaughn) ha perdut, amb aquest assassinat, milions de dòlars en efectiu que volia invertir en la construcció d'una línia d'alta velocitat. Per tant, decidit a recuperar els seus calés en veure's estafat pels que havien de ser els seus socis, també vol saber qui s'ha carregat el polític.

La investigació s'allarga, les ramificacions argumentals de cada personatge resulta que estan relacionades amb l'assassinat d'una manera o d'una altra i se succeeixen les traïcions i les complicacions, mentre se'ns expliquen les circumstàncies, més aviat tràgiques, de cadascun dels personatges principals.

Per exemple d'en Woodrugh, un veterà de l'Iraq amb tendències suïcides que amaga un secret, per a ell terrible, i que vaga com una ànima en pena, amb cara de no haver dormit des de fa mesos. De fet tots ells n'amaguen, de secrets: el de la Bezzerides no vull revelar-lo, se sap més endavant, però en canvi el d'en Velcoro el coneixem des del principi: la seva ara exdona va ser violada i ell va acollir amorosament aquell fill la paternitat del qual no està comprovada, però es va encarregar de matar el violador gràcies a la informació que li va passar en Frank, que des de llavors li va fent "encàrrecs".

Són personatges molt ben construïts, al contrari que els més superficials de la primera temporada, amb profunditat, amb llums i ombres, secrets, conductes decadents i autodestructives però alhora una immensa voluntat de viure i sortir-se'n, que intenten fer la seva feina tot i saber que el cas que investiguen és un vesper i que aquells que els l'han encarregat són molt probablement el mateix enemic.

La segona temporada de True Detective fuig de l'estranya trama retorçadament religiosa dels primers 8 episodis i ens presenta una història de tall més clàssic, de gènere negre o detectivesc pur, noir modern -perquè es fan servir arquetips del gènere, entorns foscos i frases lapidàries inclosos-.

També hi veiem una atmosfera opressiva, un cas complicat -i que ens perd en molts moments- i converses transcendentals, per tant queda alguna cosa del que es podria considerar l'estil de la sèrie, però en general és tota una altra cosa.

Aquells que no van poder amb la primera temporada segurament sí que gaudiran d'aquesta, i els que sí que vam trobar-la magnífica també considerarem més que digna la segona temporada, fins i tot millor, o més aviat un producte diferent que no cal comparar amb l'altre. Llevat, és clar, que siguem d'aquests crítics destructius que veuen malament tot el que no sigui l'obra original.