Sèries: House of the Dragon (segona temporada)

Més d'un any i mig després de la primera temporada de la sèrie preqüela de Game of Thrones ens ha arribat la segona, i com que no estava pendent de la seva producció, ho confesso, em va agafar una mica per sorpresa.

No hi comptava, vaja, i potser per això i perquè el seu primer capítol em va semblar especialment lent, la vaig començar amb una mica de fredor. Ara, però, ja n'he vist els 8 episodis que la conformen i és hora de parlar-ne. 

Tal com va acabar la primera temporada de House of the Dragon, amb una impactant mort per involuntari (?) assassinat, la guerra entre branques de la mateixa família Targaryen estava servida, i això és el que ens mostren aquests nous episodis que s'han anat llançant de juny a agost d'aquest 2024. 

Les trames i subtrames han estat sempre relacionades amb les intrigues geopolítiques i els preparatius per a un enfrontament a escala continental, amb la participació necessària dels aliats d'uns i altres, que no acabem de veure i que l'últim capítol promet per a la tercera temporada, que ves a saber si arribarà l'any vinent o l'altre.

La guerra com a tal, de fet, ja ha començat amb algunes batalles en punts concrets que hi tenen relació, i ens han deixat una mica d'acció esquitxant les intrigues, així com també alguna mort de personatges importants, perquè n'hi ha alguns que tenen un temperament de la mateixa mida que la seva ambició i no s'han pogut estar de seguir els seus propis plans, provocant el temor dels seus enemics i el ressentiment del seu propi bàndol.

D'acció n'hem vist relativament poca, però d'efectes especials no n'han faltat pas, i és que en aquesta temporada hem vist força els dracs, i un interessant gir pel que fa als genets que els poden controlar i que desequilibraran -en teoria- les forces.

La sensació general que m'han fet aquests capítols ha estat de cocció lenta, però amb alguns moments que han valgut força la pena i un bon preludi del que sembla que ens oferiran a la tercera. 

Ha estat una temporada en què la Rhaenyra ha patit molt, en què s'ha sentit sola, poc respectada i fins i tot traïda per aquells que se suposa que la segueixen i defensen la legitimitat que té com a hereva designada, però de moment -remarco això perquè ja tenim el precedent de la Daenerys- s'ha mostrat calmada, centrada i prudent, i cap al final de la temporada ha tingut, finalment, motius per a l'optimisme.

Ignoro si la tercera ha d'acabar un relat que sens dubte hauria de ser més curt que el de Joc de Trons, atès que surt d'un sol llibre. Potser sí i el que hem vist ara ha estat la part del mig d'una trilogia, però en aquest cas, llevat de moments puntuals, no m'ha semblat que s'arrossegués i fos apagada com sol passar amb les segones parts d'un total de tres. 

Ha servit per preparar el terreny per al que vindrà i aprofundir en els personatges, a més de donar noves capes a alguns que havien passat més desapercebuts fins ara i també mostrar l'autèntica cara d'alguns altres. Trobo que no ens en podem queixar.

Sèries: House of the Dragon

És curiós com la predisposició que adoptem davant de certes coses pot provocar diversos resultats. Pot ser que ens hi posem de cul i no en gaudim, o que precisament per això no arribem a consumir-les. O que ens n'esperem massa i la cosa acabi malament o en una petita decepció.

Aquesta preqüela de Game of Thrones, tot i que ve d'un llibre de 2018 que no he llegit -i que està disponible en català amb el títol de Sang i foc, he de reconèixer que em feia mandra. La pensava veure, sí, però em feia certa mandra. Pensava que em costaria connectar amb els personatges, sobretot si estava molt allunyada en el temps -en aquest cas cap enrere- de l'obra original. I tampoc no era gaire fan dels Targaryen en aquella història, les coses com són. Ara que he vist la seva primera temporada, però, he de dir que m'ha sorprès molt positivament.

House of the Dragon, d'aquest mateix 2022, és una creació de Ryan Condal i l'autor del llibre i de la saga originals, George R. R. Martin, per a l'HBO, i se situa uns 200 anys abans de Joc de trons. 

Si en aquella història l'aparició de dracs era escassa, i gairebé miraculosa, perquè es creien extingits, aquí n'hi havia uns quants més i participaven amb normalitat en les guerres, que decantaven amb el seu poderós foc tot seguint les ordres dels seus genets Targaryen.

Ja no es fan servir tant durant el regnat d'en Viserys (Paddy Considine, vist a Peaky Blinders), anomenat "el pacífic", i considerat un home decent i just. De fet, malgrat que la seva coronació va estar envoltada de polèmica perquè tenia una cosina més gran a la qual li hauria pertocat regnar com a successora, un consell de lords el va triar a ell.

Potser per això s'encaparra, havent desistit de tenir fills mascles que arribin a néixer o superin les primeres hores de vida, a fer justícia nomenant hereva la seva filla, en contra de l'opinió de gairebé tothom i de la tradició mateixa.

Es tracta de la Rhaenyra (Milly Alcock, tot i que la substitueix en versió més gran l'Emma D'Arcy), la princesa i única filla d'en Vyseris amb la seva primera dona, morta en el part sense poder-li donar l'hereu mascle que ell desitjava en cap dels intents, l'últim dels quals amb un hereu nascut però mort al cap d'hores.

Sent la pressió de ser la futura reina en uns Set Regnes que estan parcialment en contra que ho sigui una dona, tal com se'n va privar l'esmentada cosina d'en Vyseris, la Rhaenys. La Rhaenyra és la protagonista de la sèrie, però aviat es dissipen les semblances que, inevitablement, li busquem respecte a la Daenerys de Game of Thrones. 

En Vyseris té un germà, en Daemon (Matt Smith, vist a Dr. Who), força més jove que ell. Un paio imprevisible, guerrer de valor incalculable però que mai se sap què li passa pel cap. Res de bo, si ens hem de refiar dels seus somriures i les seves mirades.

L'existència de la Rhaenyra li impedeix ser l'hereu del seu germà, però té una relació canviant i ambigua amb la seva neboda que és un dels punts forts de la sèrie.

El rei té, com a la sèrie original, un conseller principal, una mà dreta, la Mà del Rei, que en aquest cas es diu Otto Hightower (Rhys Ifans, vist a Harry Potter, per exemple) i que aparentment és un home recte i just com el seu rei, al qual és tremendament fidel, però els esdeveniments que es van produint revelen que és un home amb cops amagats, molt astut i calculador quan li convé.

La seva filla, l'Alicent (Emily Carey, però de més gran Olivia Cooke, vista a Ready Player One), és la companya de jocs i confident de la jove Rhaenyra, amb qui comparteix edat, però altre cop per la successió dels esdeveniments el seu paper esdevé més important en tant que instrument dels plans del seu pare, i certament en el futur juga un paper cabdal en l'embolic polític en què es converteix la trama de la sèrie.

De personatges en tenim molts més, com ara la branca Velaryon, i van apareixent membres d'altres famílies que coneixem de nom de la sèrie original (Baratheon, Lannister, Stark...), però he repassat els més importants. Al capdavall, intento parlar de la sèrie, de la qual fins ara hem vist 10 episodis, la primera d'unes quantes temporades previstes, sense rebentar-ne gaire l'argument.

Però puc dir que hi ha política -és a dir, joc de trons-, complots, traïcions, amors polèmics, prohibits i secrets, assassinats, suïcidis, una mica de guerra -tot i que força de passada, en realitat-, dracs i foc. I, és clar, personatges ben construïts, amb capes de profunditat. Tot plegat amb uns estàndards audiovisuals de cine, incloent-hi la música de Ramin Djawadi, que torna.

És una sèrie, almenys en la seva primera temporada, amb un ritme trobo que perfecte, trames interessants i, abans que ens n'adonem, o si més no això és el que li ha passat a força gent, estarem pensant "aquesta sèries és millor que l'altra". Potser és perquè se cenyeix al llibre i es podrà beneficiar que la versió en paper ja està acabada, cosa que Game of Thrones no va poder fer, però espero que mantingui el nivell, perquè el que hem vist en aquesta primera desena d'episodis és excel·lent.