Sèries: El cavaller dels Set Regnes

Després d'haver llegit i vist Joc de Trons, no vaig dubtar a l'hora de veure House of the Dragon, ja sense llegir-ne primer el llibre, i com no podia ser d'una altra manera, quan vaig saber que sortia un nou spin-off d'aquest univers, de nou sense haver-ne llegit la versió original en paper perquè, aquest cop, admeto que desconeixia totalment, també l'havia de veure.

Ja havia sentit, perquè la gent no s'està de res a l'hora de comentar les coses de seguida que les veu, que era un producte diferent dins de l'obra de George R. R. Martin, que aportava alguna cosa que les altres dues sèries no tenien, i he comprovat que és així. Procedeixo, doncs, a escriure l'habitual crítica-comentari de la primera temporada de la sèrie, reduint al màxim possible els spoilers.  

El cavaller dels Set Regnes, que es pot veure amb doblatge i amb subtítols en català a HBO Max, és una sèrie que s'ha estrenat al gener d'aquest 2026 i que, de moment, consta de 6 episodis que conformen la seva primera temporada. 

Tot i que inicialment em pensava que era una minisèrie, en realitat hi haurà més temporades, cadascuna de les quals adaptarà una de les novel·les curtes de la sèrie d'en Dunk i l'Egg, col·lecció en marxa de la qual actualment hi ha tres llibres, publicats en català amb el nom de la sèrie de televisió. 

El seu protagonista és en Duncan "Dunk" l'Alt (Peter Claffey), un cavaller errant molt pobre que, de fet, no ens acaba de quedar clar si és cavaller oficialment, perquè el cavaller del qual ell era escuder, Ser Arlan of Pennytree (Danny Webb), el coneixem a través de flaixbacs, ja que ell l'enterra només començar al sèrie, i en aquestes escenes només el veiem com un personatge més aviat ridícul, i reticent a nomenar-lo cavaller al seu torn.

Tanmateix, ell es fa dir cavaller errant i es vol inscriure en un torneig i anar-se guanyant un nom i uns diners, però com que no el coneix ningú i el seu mentor també és pràcticament desconegut, no li serà gens fàcil obtenir el permís per fer-ho.

Al principi del seu periple coneix l'Egg (Dexter Sol Ansell), un nano que confon amb un mosso de quadra, però que insisteix en ser el seu escuder. I, tot i que al principi en Dunk s'hi resisteix, aviat formen un bonic vincle entre un homenot que mostra més autoconfiança que habilitats reals i un nen força savi però amb un cor enorme que el vol acompanyar tant sí com no.

El nen amaga una identitat que no revelaré en aquestes línies i que es veu a mesura que avança la temporada, però tots dos junts formen un duet d'allò més simpàtic i entranyable.

Un esdeveniment desafortunat li complica enormement la vida al protagonista, i és que per la seva bondat de cor es baralla amb algú que està força per sobre d'ell en termes d'autoritat, i això precipita el tens tram final de la temporada, més seriós que no pas el primer, que destaca -i aquesta és una de les diferències d'aquest producte respecte als anteriors- per l'humor que veiem ja en una de les primeres escenes del primer episodi, que es desmarca de Joc de Trons en "cagar-se" en la mítica cançó d'entrada. Una cançó, per cert, que no torna a sortir, així com cap episodi té opening.

L'altra diferència amb les altres dues sèries és que els personatges que poblen El cavaller dels Set Regnes, tot i pertànyer a una Història comuna i amb cognoms i cases que ja coneixíem -de fet, se suposa que la trama té lloc 90 anys abans de Joc de Trons-, són en la seva majoria gent sense gaire poder ni possibilitats reals de canviar aquesta situació, i en alguns casos tenim personatges secundaris excèntrics, ridículs i amb no gaires més aspiracions que les d'en Dunk.

Una història lleugera, divertida en alguns moments, amb algunes escenes força violentes també, no perdéssim el costum, que va bé per tornar d'alguna manera a Joc de Trons sense que hi hagi la gravetat ni la solemnitat de les sèries vistes fins ara. 

 

Sèries: House of the Dragon

És curiós com la predisposició que adoptem davant de certes coses pot provocar diversos resultats. Pot ser que ens hi posem de cul i no en gaudim, o que precisament per això no arribem a consumir-les. O que ens n'esperem massa i la cosa acabi malament o en una petita decepció.

Aquesta preqüela de Game of Thrones, tot i que ve d'un llibre de 2018 que no he llegit -i que està disponible en català amb el títol de Sang i foc, he de reconèixer que em feia mandra. La pensava veure, sí, però em feia certa mandra. Pensava que em costaria connectar amb els personatges, sobretot si estava molt allunyada en el temps -en aquest cas cap enrere- de l'obra original. I tampoc no era gaire fan dels Targaryen en aquella història, les coses com són. Ara que he vist la seva primera temporada, però, he de dir que m'ha sorprès molt positivament.

House of the Dragon, d'aquest mateix 2022, és una creació de Ryan Condal i l'autor del llibre i de la saga originals, George R. R. Martin, per a l'HBO, i se situa uns 200 anys abans de Joc de trons. 

Si en aquella història l'aparició de dracs era escassa, i gairebé miraculosa, perquè es creien extingits, aquí n'hi havia uns quants més i participaven amb normalitat en les guerres, que decantaven amb el seu poderós foc tot seguint les ordres dels seus genets Targaryen.

Ja no es fan servir tant durant el regnat d'en Viserys (Paddy Considine, vist a Peaky Blinders), anomenat "el pacífic", i considerat un home decent i just. De fet, malgrat que la seva coronació va estar envoltada de polèmica perquè tenia una cosina més gran a la qual li hauria pertocat regnar com a successora, un consell de lords el va triar a ell.

Potser per això s'encaparra, havent desistit de tenir fills mascles que arribin a néixer o superin les primeres hores de vida, a fer justícia nomenant hereva la seva filla, en contra de l'opinió de gairebé tothom i de la tradició mateixa.

Es tracta de la Rhaenyra (Milly Alcock, tot i que la substitueix en versió més gran l'Emma D'Arcy), la princesa i única filla d'en Vyseris amb la seva primera dona, morta en el part sense poder-li donar l'hereu mascle que ell desitjava en cap dels intents, l'últim dels quals amb un hereu nascut però mort al cap d'hores.

Sent la pressió de ser la futura reina en uns Set Regnes que estan parcialment en contra que ho sigui una dona, tal com se'n va privar l'esmentada cosina d'en Vyseris, la Rhaenys. La Rhaenyra és la protagonista de la sèrie, però aviat es dissipen les semblances que, inevitablement, li busquem respecte a la Daenerys de Game of Thrones. 

En Vyseris té un germà, en Daemon (Matt Smith, vist a Dr. Who), força més jove que ell. Un paio imprevisible, guerrer de valor incalculable però que mai se sap què li passa pel cap. Res de bo, si ens hem de refiar dels seus somriures i les seves mirades.

L'existència de la Rhaenyra li impedeix ser l'hereu del seu germà, però té una relació canviant i ambigua amb la seva neboda que és un dels punts forts de la sèrie.

El rei té, com a la sèrie original, un conseller principal, una mà dreta, la Mà del Rei, que en aquest cas es diu Otto Hightower (Rhys Ifans, vist a Harry Potter, per exemple) i que aparentment és un home recte i just com el seu rei, al qual és tremendament fidel, però els esdeveniments que es van produint revelen que és un home amb cops amagats, molt astut i calculador quan li convé.

La seva filla, l'Alicent (Emily Carey, però de més gran Olivia Cooke, vista a Ready Player One), és la companya de jocs i confident de la jove Rhaenyra, amb qui comparteix edat, però altre cop per la successió dels esdeveniments el seu paper esdevé més important en tant que instrument dels plans del seu pare, i certament en el futur juga un paper cabdal en l'embolic polític en què es converteix la trama de la sèrie.

De personatges en tenim molts més, com ara la branca Velaryon, i van apareixent membres d'altres famílies que coneixem de nom de la sèrie original (Baratheon, Lannister, Stark...), però he repassat els més importants. Al capdavall, intento parlar de la sèrie, de la qual fins ara hem vist 10 episodis, la primera d'unes quantes temporades previstes, sense rebentar-ne gaire l'argument.

Però puc dir que hi ha política -és a dir, joc de trons-, complots, traïcions, amors polèmics, prohibits i secrets, assassinats, suïcidis, una mica de guerra -tot i que força de passada, en realitat-, dracs i foc. I, és clar, personatges ben construïts, amb capes de profunditat. Tot plegat amb uns estàndards audiovisuals de cine, incloent-hi la música de Ramin Djawadi, que torna.

És una sèrie, almenys en la seva primera temporada, amb un ritme trobo que perfecte, trames interessants i, abans que ens n'adonem, o si més no això és el que li ha passat a força gent, estarem pensant "aquesta sèries és millor que l'altra". Potser és perquè se cenyeix al llibre i es podrà beneficiar que la versió en paper ja està acabada, cosa que Game of Thrones no va poder fer, però espero que mantingui el nivell, perquè el que hem vist en aquesta primera desena d'episodis és excel·lent.