Sèries: Fargo (quarta temporada)

Hi ha dues sèries de les que miro jo sol que m'agraden moltíssim, que són prioritàries i que abans tenia costum de seguir setmana rere setmana aprofitant els viatges cap a (i des de) la feina. Com ja sabem, els hàbits de transport de tots plegats s'han vist greument alterats des de finals del primer trimestre de 2020, i entre això i que he donat voluntàriament més pes als videojocs en el meu preuat temps lliure he deixat d'estar al dia fins i tot de les sèries que més m'interessen.

De Better Call Saul no hi ha hagut més temporades des d'abril de l'any passat, i la vaig acabar i comentar una mica després, però la quarta tongada d'episodis de la sèrie que avui ens ocupa es va emetre a la tardor d'aquell mateix any, i no l'he acabat fins ara, uns quants mesos després, cosa que em sap greu perquè, veient-la, m'adono de com m'agradava i no entenc per què he esperat tant a posar-m'hi. 

Tant se val, en realitat no té cap importància, i l'experiència em demostra que quan un blog té tan poques visites com aquest, no hi ha cap diferència entre parlar d'una sèrie tot just quan s'ha acabat i fer-ho quan fa mesos o fins i tot anys que ha deixat d'estar d'actualitat, així que val més tard que mai. Avui toca parlar de la quarta temporada de Fargo, la sèrie de televisió basada en la pel·lícula del mateix nom dels germans Coen de 1996, però amb la qual, com he dit en ressenyar les temporades anteriors, només comparteix estil narratiu i humorístic i la menció més o menys freqüent de la localitat que dona nom a aquest univers, però cada temporada és una història diferent, independent de les altres.

En aquesta quarta anem a la ciutat de Kansas, a l'estat de Missouri dels Estats Units, l'any 1950, cosa que situa el relat com el més antic dels que ens ha explicat ara l'home que va convertir Fargo en sèrie de televisió, en Noah Hawley.  

En una introducció deliciosa se'ns presenta la premissa que diversos sindicats del crim organitzat de la ciutat han coexistit amb el seu rival del moment amb l'estratègia d'intercanviar els primogènits dels seus líders per tal d'assegurar la pau malgrat les rivalitats, i com això s'ha anat fent al llarg de les dècades fins que, a l'actualitat de la temporada, com hem dit el 1950, els grups implicats són els sicilians Fadda i els afroamericans encapçalats per en Loy Cannon. 

La desafortunada mort del líder dels Fadda, en unes circumstàncies pròpies de l'humor negre que caracteritza Fargo, desencadena un seguit de fets que complicaran les coses entre les dues famílies criminals i que portaran, poc a poc, a les inevitables tragèdies i a una guerra brutal, però deixo aquí les mencions a l'argument i passo als personatges principals, l'autèntic atractiu de l'obra, especialment en aquesta temporada.

El ja esmentat Loy Cannon té la cara d'en Chris Rock, actor de comèdia prou conegut que aquí interpreta un paper dramàtic, i que he de dir que a mesura que avancen els episodis em va convencent més i més.

Pare de família, el seu objectiu final és que funcioni un nou sistema de pagament que se li ha acudit i que es coneixerà com a "targeta de crèdit". És un home implacable, però difícilment perd la calma.

Els Fadda, després de la mort del seu líder, obeeixen les ordres del fill d'aquest, en Josto Fadda (Jason Schwartzman), un homenet acomplexat per la seva curta alçada i perquè, tot sigui dit, no sembla que inspiri gaire respecte entre els seus homes, cosa que segurament obeeix més aviat al fet que és massa impulsiu i provoca més d'un maldecap amb les seves decisions.

Això no afecta gaire, però, a la seva autopercepció, cosa que li hem d'aplaudir, perquè en tot moment actua com el cap dels Fadda de Kansas que és.  

Només es mostra vulnerable amb la infermera Oraetta Mayflower (Jessie Buckley), avançada al seu temps i aficionada a l'aplicació de l'eutanàsia, tot i que per motius egoistes, com ja anirem veient.

És un personatge estrany, fins i tot en la seva manera de caminar, que tot i comportar-se d'una manera extremament educada també fa una mica de por quan s'enfada, i quan en la intimitat amb en Josto mostra un caràcter ben fort.

Amb qui té problemes d'una altra manera en Josto és amb en Gaetano (Salvatore Esposito), el seu germà petit en edat però molt més corpulent, que envien des de Sicília i que és tot força bruta, amb molt poca paciència.

Molt violent i imponent, es convertirà en el maldecap principal del líder dels sicilians, en part perquè la seva imatge fa que els homes del seu germà tendeixin a fer-li més cas.

Atrapat en tot això hi ha també el policia Odis Weff (Jack Huston, que feia del desfigurat Richard Harrow a Boardwalk Empire), un home amb diversos tics nerviosos que, per acabar-ho d'adobar, està en nòmina dels Fadda, però després se li complica enormement la vida amb l'arribada dels Cannon.

És difícil no simpatitzar amb ell, perquè pateix i ens fa patir amb els seus nervis sempre a flor de pell, incompatibles amb la mena d'ofici a què es dedica, però ens reserva alguna sorpresa, també.

Parlant de personatges atrapats, cal destacar també en Patrick "Rabbi" Milligan (Ben Whishaw), d'origen irlandès i a la seva infantesa intercanviat pel primogènit d'un grup jueu, al qual va trair, com també va fer amb la seva pròpia família quan més endavant va tornar a ser intercanviat, aquest cop amb un nano italià. 

Des de llavors forma part de la família Fadda, però l'estigma de traïdor no se'l traurà mai de sobre, i tanmateix veiem com és probablement el personatge més bo de tots els que surten en aquesta història, esdevenint un protector i fins i tot mentor del fill dels Cannon mentre s'està amb els Fadda.

Per acabar amb el repàs dels personatges principals he de parlar, al final, de la jove Ethelrida Pearl Smutny (E'myri Crutchfield), estudiant d'institut molt aplicada i intel·ligent que viu a la casa on es desenvolupa el negoci dels seus pares, una funerària.

En una sèrie de crims i matances això té la seva utilitat, però en aquest cas dona lloc a què la noia conegui tota mena de persones i s'assabenti de coses que potser hauria valgut més que no descobrís. El seu paper sembla força secundari, però al final serà essencial per donar lloc al clímax de la temporada.

Sí que tenen papers secundaris personatges com la Zelmare Roulette (Karen Aldridge) i la Swanee Capps (Kelsey Asbille), la parella d'atracadores, el conseller dels Cannon Doctor Senator (Glynn Turman) o el marshall Dick "Deafy" Wickware (Timothy Oliphant, una de les cares conegudes del repartiment), i com tots els personatges tenen moments de glòria i participen en els esdeveniments, a més de ser més o menys entranyables, però ja podríem donar per acabat el repàs dels personatges, que aquest cop donen a la sèrie un caràcter força més coral que de costum. 

La quarta temporada de Fargo, probablement la més diferent, és una delícia per als amants de les històries de crim organitzat, i alhora es manté fidel a l'estil visual, artístic i narratiu d'aquest univers que s'ha anat creant i ampliant a partir d'una pel·lícula de culte. 

Hi trobarem diàlegs excel·lents, una trama interessant i molta violència, presentada de manera explosiva entre moments de calma tensa, a més de la presència constant de la Mort, que aguaita els personatges, de vegades de manera més visible que altres. No em feu parlar més, però amb aquesta sèrie ja se sap: un accident, un error, un rampell, i per a aquell personatge tururut viola. Sigui qui sigui.

Sèries: Fargo (segona temporada)

La primera temporada de Fargo, que ja vaig posar pels núvols perquè era una obra mestra com a homenatge a la pel·lícula de 1996 i també per mèrits propis, va aconseguir penjar-se la medalla de televisió imprescindible en el seu moment, i quan es va dir que hi hauria una segona temporada situada a la joventut d'un dels seus personatges no sé els altres, però jo vaig bandejar qualsevol pensament escèptic -aquells primers 10 episodis em van convèncer que no calia patir- i me'n van venir moltes ganes. 

Per fi ha arribat, ja se n'han emès els 10 capítols i em penso que no sóc l'únic que pensa que la segona temporada ha estat encara millor que la primera, i semblava impossible.

Situada l'any 1979, aquesta vegada la premissa de Fargo guanya en complexitat i ens endinsa en una trama que té a veure amb les disputes entre bandes de crim organitzat que fan xalar els que, com jo, gaudim amb les històries de màfia -en el sentit ampli de la paraula-.

Tot plegat amb l'humor negre, la manera de parlar -cantarella i falques, per exemple- i els rols que es repeteixen en un altre deliciós homenatge al film dels germans Coen però ara, també, a la primera temporada d'aquesta obra mestra d'en Noah Hawley, amb múltiples referències estilístiques, argumentals, visuals i sonores, i detalls que potser se'ns escapen però que aquí recullen. I un repartiment de luxe, del qual no vaig voler saber res i, en veure el primer episodi, pràcticament em va obligar a fer saltets de sorpresa.

Per exemple amb la Peggy i l'Ed Blumquist, respectivament interpretats per la Kirsten Dunst i en Jesse Plemons (un actor que s'està inflant a fer papers destacables, per exemple al tram final de Breaking Bad o a Olive Kitteridge).

Aquí interpreten una parella de Luverne (Minnesota) formada per una perruquera, antiga guanyadora de concursos de bellesa -la senyora Dunst agafa uns quants quilets per a aquest paper que li van de meravella-, i l'ajudant d'un carnisser, que com li passava a en Lester Nygaard (Martin Freeman) a la primera temporada, es veuen emmerdats en un crim i es passen els 10 episodis patint per intentar tornar a la pacífica i potser massa normal vida que duien abans dels fets del primer capítol.

Aquest és en Dodd Gerhardt (Jeffrey Donovan), el fill gran de la família criminal que controla la zona de Fargo, a Dakota del Nord. Un home brutal i d'aspecte simiesc que vol esdevenir el líder de l'organització davant l'empitjorament de la salut del seu pare, l'Otto (Michael Hogan, vist a Battlestar Galactica).

Però ha de competir amb els seus germans, en Bear (Angus Sampson) i en Rye (Kieran Culkin) i la decidida Floyd, la mare (Jean Smart, vista a 24), i aguantar les ximpleries de la Simone (Rachel Keller), la seva rebel filla.

Els ajuda en Hanzee (Zahn McClarnon), un indi que forma part del servei de la família des que era petit i que és un assassí implacable, sens dubte un dels personatges més carismàtics i/o memorables de la temporada.

També remarcable és el paper d'en Mike Milligan (Bokeem Woodbine), un altre assassí, enviat per la família de Kansas, rival dels Gerhardt, que recorda molt el paper d'en Billy Bob Thornton a la primera temporada, amb el seu caràcter calmat, incapaç de perdre els nervis, però precisament per això més esfereïdor. L'acompanyen dos barbuts silenciosos que li fan d'esbirros i que també recorden dos personatges de la història que se situava al 2006.

Història amb què té una connexió clara: el personatge d'en Lou Solverson (Patrick Wilson), que ja sortia, tot i que interpretat pel més vell Keith Carradine, a la primera temporada. Llavors esmentava en més d'una ocasió un sanguinari cas d'assassinats múltiples que havia viscut quan era policia estatal, i aquesta segona temporada hi està dedicada.

Sabem, perquè el veiem gairebé 30 anys després, que el seu personatge no mor -i ens n'alegrem, perquè és un bon paio-, així com també sabem que en algun punt esdevindrà vidu, perquè la seva filla Molly, aquí una nena petita, no tenia mare a la primera temporada. El 1979 la interpreta, però, la Cristin Millioti (How I met your mother), que està malalta de càncer.

El pare de la Betsy, i avi de la Molly, és el xèrif Hank Larsson (Ted Danson, vist a CSI: Cyber), un home valent i honorable que té molt bona relació amb el seu gendre, d'un altre cos policial però almenys del mateix gremi.

Aquests són només els personatges principals de la temporada, però n'hi ha d'altres que fan papers més petits però no per això poc interessants. Fargo està feta amb moltíssima cura, i no hi ha res que sobri, ni que falti, ni cap relliscada de cap mena.

El que sí que hi ha és un respecte absolut per les característiques estilístiques del que ja és una franquícia, amb una acurada tria dels elements que fan que Fargo sigui Fargo, independentment de la història concreta que ens expliquen cada cop. La fotografia -aquest cop amb un toc setanter-, la música, el to de comèdia negra, el que deia abans de la manera de parlar, gairebé un dialecte, fins i tot els cognoms d'origen escandinau... Tot. La segona temporada de Fargo és més i millor. I tornarà per a una tercera tongada d'episodis, aquest cop, diuen, situats al present.

Sèries: Fargo

Suposo que no sóc l'únic que, en saber que es feia una sèrie basada en Fargo, l'aclamada comèdia negra dirigida pels germans Coen el 1996, vaig pensar que no era bona idea. Suposo que no sóc l'únic que es va equivocar, però en la meva defensa he de dir que de seguida que en vaig començar a llegir comentaris vaig saber que la decisió encertada era veure-la.

No només per un repartiment amb algunes cares conegudes com Billy Bob Thornton, Martin Freeman (el Bilbo Baggins de la trilogia El Hòbbit, a més del Dr. Watson de la sèrie Sherlock), Kate Walsh (Grey's Anatomy), Colin Hanks (la viva imatge del seu pare, Tom Hanks, que ja vam veure a Dexter) o Bob Odenkirk (l'inoblidable Saul Goodman de Breaking Bad, que de fet tindrà spin-off propi); sinó també perquè la proposta era prou interessant: Fargo, la sèrie, té com a productors executius els mateixos Coen, se situa al mateix univers que el film, té una banda sonora que recorda la de la pel·lícula (i, de fet, la cançó de l'ending n'és una versió) i manté el mateix to de comèdia negra molt de l'estil dels Coen i que va convertir el llargmetratge de mitjan anys 90 en un dels més ben rebuts de la història del cinema.

La pregunta que em voltava pel cap, el que em feia dubtar, era "cal veure la pel·li abans o després?". La resposta —i per a mi era important perquè si bé havia vist la pel·lícula a l'adolescència (època en què no em va impressionar en excés) no en recordava res— és que no és necessari veure-la, però si ho fem millor que sigui abans, ja que a la sèrie hi ha una petita referència que no s'entendrà si no s'ha vist.

Ara bé, encara que argumentalment no estan connectades (el film se situa l'any 1987 i la sèrie el 2006) i els personatges són completament diferents, es gaudeix més dels episodis de la versió televisiva tenint present la pel·lícula. De fet, hi ha alguns homenatges directes: embarassos, un personatge pusil·lànime que ho embolica tot plegat en una dinàmica que recorda, i molt, la que mantenien al film els personatges interpretats per la Frances McDormand i en William H. Macy, i el particular "dialecte" de l'univers Fargo amb exemples com el "yah" que, diuen, ve de la influència dels escandinaus establerts en aquella zona dels Estats Units, a més de clàssics com el "real good, then" per a acomiadar-se o l'expressió, inseparable de la noció del film dels germans Coen, "Aw, jeez".

 
També tenim l'escena d'un accident de cotxe que serà l'inici de les investigacions que es duen a terme a la trama i que ens fan pensar inevitablement en una escena similar del film. En una altra es produeix un tens i incòmode intercanvi entre un policia i el conductor del cotxe que ha aturat. Coses així són les que fan que valgui la pena haver vist la pel·lícula abans de la sèrie, i ajuden a donar als dos productes un univers compartit, però repeteixo: no és necessari per a entendre-la. Depèn de si teniu 98 minuts lliures i els voleu gastar veient un bon film.

En fi, la història en aquest cas, com deia, se situa al 2006, i igual que la pel·lícula afirma que està basada en fets reals, només que amb els noms canviats. Evidentment, és mentida, però també això forma part de l'homenatge a l'obra dels Coen. L'acció se situa a Bemidji, Minnesota, i la trama arrenca quan els seus dos personatges principals es coneixen, casualment, a la sala d'espera d'un hospital.

Un d'ells és en Lester Nygaard (Martin Freeman), un venedor d'assegurances pusil·lànime, contínuament humiliat per la seva pròpia dona i amb un caràcter tirant a woodyallenesc (més aviat prudent, poc disposat a reaccionar als insults per covardia, dels que s'ofeguen en un got d'aigua...) que, de fet, és similar al del seu personatge a la trilogia El Hòbbit i també, però en menor mesura, al del doctor Watson de Sherlock.

No és un protagonista que caigui especialment bé. Al principi simpatitzem amb les seves desgràcies quotidianes, però a mesura que avança la història i veiem com se'n va sortint i com es transforma en una persona completament diferent abandonem progressivament qualsevol sentiment positiu envers ell.

L'altre és en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), un assassí a sou que és a Bemidji de pas i que, interpretant el que li sembla d'una conversa casual amb en Lester, provoca una sèrie d'assassinats tant a través de les seves accions com de les seves paraules.

És un dels dolents més interessants que he vist a la ficció en els últims anys, i el senyor Thornton el clava, perquè amb el seu aspecte de babau (quin pentinat, per l'amor de Déu!) i un to inquietantment tranquil té la capacitat de ficar la por al cos de qualsevol i aconseguir el que vol d'aquesta persona sense proferir cap amenaça explícita. Brutal.

La policia que investiga la sèrie de crims iniciada en aquella nefasta conversa és l'ajudant del xèrif Molly Solverson (Allison Tolman), que fa un paper similar al de la Frances McDormand a la pel·lícula: amb un posat tranquil i que no destil·la precisament una gran intel·ligència, aviat veiem com és el personatge amb els instints més fins i l'únic que té les coses clares des del principi.

De fet, és el personatge que identificarem com "el bo", el que volem que se surti amb la seva, aquell amb el qual ens identifiquem, malgrat que no és un paper que estaria a la frontera entre el protagonista i el secundari.

De fet sí que hi ha un altre personatge que té les sospites ben encaminades, i és en Gus Grimly (Colin Hanks), un discret policia de Duluth que té una topada amb en Lorne Malvo que el deixa alterat i inquiet fins que troba en la Molly algú amb qui compartir aquesta angoixa, ja que a la seva comissaria no se'l prenen seriosament.

Després d'haver-lo vist fent un paper malvat a Dexter he trobat força interessant que el fill d'en Tom Hanks fes un personatge tan bonifaci i entranyable a Fargo, i a més ens cau bé de seguida. En bona part perquè és vidu i ha criat sol la seva filla Greta (Joey King), que posa per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot la seva feina de policia.

Entre els secundaris, que en són uns quants i tots excel·lents, hi ha en Bill Oswalt (Bob Odenkirk), un actor que pel que se n'ha vist fins ara sembla ideal per a aquests papers de comèdia negra. Aquí interpreta un superior de la Molly que només vol estar tranquil i no complicar-se la vida.

No és pas mala persona, però sí una mica curt de gambals. És tossut i malgrat les proves que li va presentant la Molly no vol veure la realitat i s'estima més considerar el cas tancat per la via fàcil, però amb una mica d'insistència se'l pot convèncer.

Igual que al film, Fargo és el municipi on està establerta l'organització criminal més temuda de la regió, i des d'allà envien una parella d'assassins a buscar en Lorne Malvo, atès que una de les morts que provoca perjudica en certa manera l'organització.

El duet, format per Mr. Numbers (Adam Goldberg, a la dreta) i Mr. Wrench (Russell Harvard, a l'esquerra), recorda en certa manera el que formaven al film l'Steve Buscemi (per cert, aquí el cap d'en Lester Nygaard, en Bo Munk, té un aspecte que s'hi inspira segur que intencionadament) i en Peter Stormare, i afegeix un toc d'humor a la sèrie amb la sordesa del senyor Wrench i la manera com la gestionen tots dos.

Sens dubte els que aporten més humor, però, són els agents de l'FBI que apareixen cap al final de la temporada i que interpreten els còmics Keegan-Michael Key i Jordan Peele, actors de comèdia que han treballat junts en diverses produccions.

També riurem, i patirem, amb l'Stavros Milos (Oliver Platt), el ric propietari d'uns grans magatzems que es veu obligat a contractar en Lorne Malvo per tal d'acabar amb les amenaces anònimes que està rebent.

Fargo és més que una sèrie "inspirada en la pel·lícula", com es vol vendre. És un homenatge al film dels germans Coen, un homenatge argumental (per les referències), d'estil i musical que es beneficia del coneixement de la pel·lícula de 1996, però que s'aguanta sol i que és, en si mateix, una petita obra mestra de la televisió en general i del gènere detectivesc en concret. Igual que em va passar amb True Detective —una altra sèrie que canviarà personatges, actors i entorns a cada temporada— estic convençut que quan surti en format domèstic me la compraré.

L'experiment ha funcionat tan bé, amb un munt de nominacions i premis —va guanyar el de millor minisèrie als darrers Emmy, per exemple— i el públic meravellat (els guions i les interpretacions són excel·lents, i ja no oblidarem els noms de Bemidji i Duluth, com tampoc les campanetes de trineu que sonen de tant en tant i ens fiquen la por al cos), que el seu creador, el senyor Noah Hawley, ja n'ha anunciat una segona temporada que començarà a la tardor de 2015 (sí que haurem d'esperar!) i que se situarà al 1979 al voltant d'un cas a què es fa referència diverses vegades durant aquesta primera temporada de 10 episodis, amb el pare de la Molly, en Lou Solverson (Keith Carradine, també vist a Dexter) —que a la primera temporada interpreta un policia retirat que duu un petit diner—, com a protagonista, evidentment amb la cara d'un actor més jove. Jo ja en tinc ganes.