dissabte, 22 de març de 2014

Sèries: True Detective

No és cap novetat que moltes sèries de televisió reben la principal publicitat d'allò que s'anomena "boca-orella", i que els que fan servir malament l'expressió rebategen com a "boca-boca" o "boca a boca". Bé, la primera expressió és la correcta (el so no es pot transmetre de boca a boca, cal almenys una orella per a rebre'l), però sigui com sigui és una manera de parlar que apliquem també quan "parlem" a través de les xarxes socials.

Que els nostres coneguts ens recomanin una producció televisiva fa que aquesta tingui molts números de passar a formar part de la nostra llista, però de tant en tant a això se li suma una atenció fora del que és habitual per part dels mitjans especialitzats, que en qüestió de sèries cada cop més són els blocs personals o professionals, i dins d'aquest segon grup trobem aquells redactors que escriuen d'una manera tan envejable literàriament parlant com artificial i plena de tòpics, que ens recorda les crítiques cinematogràfiques de les revistes.

 
No vull divagar més. En qualsevol cas aquesta llarga introducció vol presentar la sèrie de moda, de què segur que heu sentit a parlar (o n'heu llegit coses), que és True Detective, amb una primera temporada de 8 episodis ja emesos per la prestigiosa HBO nord-americana i, segons els seus creadors, un futur en què la idea és que cada temporada giri al voltant d'un cas diferent, amb personatges diferents i actors diferents

Només per això la proposta resulta força original i ens permet considerar aquesta primera temporada com un conjunt independent i deixar-ho aquí, encara que si ens ha quedat un bon regust sens dubte donarem una oportunitat a la segona temporada, arribi quan arribi i la interpreti qui la interpreti.


Abans d'entrar en matèria vull remarcar els punts forts de partida d'aquesta sèrie, o almenys de la seva primera temporada: per començar, una parella d'actors conegudíssims de cinema, concretament l'acabat d'oscaritzar per Dallas Buyers Club Matthew McConaughey (que està rebent tants elogis després que a l'inici de la dècada dels 2010 deixés de lluir músculs a les pel·lícules romàntiques i es posés seriós) i en Woody Harrelson, un actor lleig però més que efectiu, la cara del qual és difícil d'oblidar. Per cert, tots dos van coincidir a la gran pantalla a Surfer, Dude (2008).

També tenim la unitat del conjunt gràcies a l'equip format pel creador i guionista (de tots els episodis) Nic Pizzolato i el director (també de tots els episodis) Cary Joji Fukunaga, que no és gens habitual en cap sèrie i que dóna a True Detective la forma d'una pel·lícula d'unes 7 hores dividida en 8 dosis setmanals.


La manera de narrar els esdeveniments també fuig del que esperaríem d'una sèrie de detectius normal, tot i que és una estructura vista en moltes altres ocasions fora del gènere: la història alterna entre el present de 2012 i el primer cas de la parella protagonista el 1995, encara que després agafa protagonisme també l'any 2002.

Són 17 anys en total, amb salts perfectament perceptibles a través de l'aspecte, més jove o més vell, dels personatges (i en aquest apartat, per cert, s'ha fet una feina magnífica), i en la forma d'un interrogatori que pertany a la investigació d'uns fets que tenen a veure amb aquell cas de 1995.

Cal destacar també que només hi apareix un cas, lluny de la típica estructura d'episodis autoconclusius que acostumen a tenir les sèries del gènere i que, personalment, no m'agrada gaire perquè trobo que enganxa molt menys. I és una llàstima, perquè temàticament aquestes històries m'atrauen, però no si cada episodi tracta un cas diferent. Doncs bé, la sèrie de què parlo avui em satisfà com a mínim en aquest sentit.


Amb un ritme lent —molt lent fins i tot— que després es va animant, True Detective gira al voltant d'un cas d'assassinat ritual amb força simbologia a Louisiana, al sud dels Estats Units, que el poc social, cínic i un xic paranoic detectiu Rust Cohle (Matthew McConaughey) sospita que acabarà estant relacionat amb una sèrie de crims similars, visió que no comparteix el cos de policia a què pertany ni tampoc el seu company Marty Hart (Woody Harrelson), un home més sociable —amb les dones joves fins i tot una mica massa— i a les antípodes del seu caràcter, cosa que fa les llargues hores que comparteixen per motius de feina d'allò més difícils i incòmodes.

 
L'interrogatori del present, cada cop més centrat en un Rust castigat pels anys, ens va insinuant que la investigació actual és precisament sobre alguna cosa grossa que se sospita que va fer després d'una llarga temporada desaparegut, però també ens permet, a través de les preguntes i sobretot les respostes dels dos detectius (especialment interessants quan no coincideixen amb el que ens mostren les imatges), conèixer com va anar aquell cas de 1995.

Un cas tancat prematurament, amb molts responsables sense pagar pel que van fer, i que després sabem que el detectiu Cohle va continuar investigant per la seva banda, perquè resoldre'l va esdevenir el seu únic motiu per viure i la sensació que no es va tancar correctament l'ha torturat durant aquests 17 anys que separen els dos principals punts de referència de la narració.

 
Entre els personatges secundaris, que n'hi ha uns quants i entre els quals veiem algunes cares conegudes (al final de la temporada n'haureu pogut comptar, per exemple, dues de Boardwalk Empire, de la mateixa HBO), destaca la Maggie Hart (Michelle Monaghan), la dona d'en Marty, sens dubte la presència femenina més important de la sèrie.

Precisament les interpretacions de tots plegats constitueixen un altre dels punts més forts de la sèrie, com no podia ser d'una altra manera, i aquesta proposta narrativa que ens fa seguir un cas a partir de tres moments diferents en una línia temporal de 17 anys també desperta el nostre interès i ens condueix al clímax en un augment de ritme que s'ha estat gestant de manera molt gradual, sense que ens n'adonéssim, i que esclata durant tot l'episodi final, deixant pel camí uns quants moments memorables amb sobtades i breus pujades de tensió i una atmosfera asfixiant que hem d'atribuir en part a la fotografia i una banda sonora que apareix i desapareix en els moments adequats.


Dit això, és realment True Detective tan i tan bona, fins al punt que tantes veus aficionades i professionals l'han posat entre el millor que s'ha fet mai a la història de la televisió?

Fa de mal dir, en calent. Cal valorar les coses amb perspectiva, però de moment puc dir que sobre gustos no hi ha res escrit i que no hem de deixar que els altres decideixin el que ens ha d'agradar o no, i certament el ritme lent és quelcom que no està fet per a tothom. Cal tenir en compte, també, que quan tantíssima gent posa pels núvols una cosa és fàcil sentir-se decebut amb el resultat final, en l'anomenat efecte hype.

Havent avisat de tot això, per part meva he quedat molt satisfet amb aquests 8 episodis, m'han agradat molt i probablement em compraré la primera temporada de True Detective quan la llancin en format domèstic, i això que ja fa temps que no em sento gaire inclinat a comprar sèries en DVD. Per si us serveix de referència.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails