Cinema: 300 - Rise of an Empire

Reconec que fa molt poc que vaig veure 300, però coneixia la història d'haver-ne llegit el còmic fa anys. De cara a la segona, però, com que la volia veure al cine vaig procedir a visionar la primera part i em va agradar força, però al contrari del que opina la majoria 300: Rise of an Empire em va agradar encara més, i és per això que li dedico una entrada i n'explico els motius.

És poc propi de mi anar a veure l'adaptació cinematogràfica d'un còmic abans d'haver-lo llegit, ho intento evitar, però en aquest cas em salvo d'haver traït els meus principis perquè la pel·lícula es basa en la seqüela del còmic d'en Frank Miller... que està preparant amb el títol de Xerxes des de fa anys i que encara està lluny de publicar-se.

El cas és que no només no tenia cap possibilitat de llegir el còmic abans, perquè no existeix, sinó que a més 300: Rise of an Empire, pel que hi podem veure, pren el seu propi camí argumental i el personatge d'en Xerxes passa a un pla més discret que el que tenia a la primera pel·lícula i al còmic que aquesta adaptava d'una manera tan fidel.

Si aneu a veure-la pensant que us explicaran la història del rei persa Xerxes, doncs, en sortireu decebuts: la seva presència al film és més aviat testimonial i només val la pena veure el que fa immediatament després de la derrota dels espartans a les Termòpiles, és a dir després del final de 300 —i entenc que si llegiu aquesta entrada, que és sobre una "seqüela", heu vist/llegit 300 i no us estic fent cap spoiler—, així com la manera en què va transformar el seu aspecte i va quedar com el coneixem. Una manera, per cert, que si sou fans d'en Batman us semblarà un plagi.

El protagonista de 300: Rise of an Empire és un altre: es tracta d'en Temístocles (el criticat Sullivan Stapleton), un general atenès que una dècada abans dels esdeveniments de 300 va matar el rei de Pèrsia, el pare d'en Xerxes, i que ara que la Grècia encara no unida s'ha de defensar de l'atac dels nombrosíssims perses intenta convèncer els caps de les altres ciutats-estat per tal que s'uneixin per fer front a l'enemic.

El present del film, que ocupa la major part del seu metratge, és paral·lel als fets de la primera part, i fins i tot veurem el protagonista visitant Esparta mentre en Leònides és fora i parlant amb la reina Gorgo (Lena Headey, la Cersei de Game of Thrones, que ara que és més coneguda que quan es va estrenar la primera pel·lícula gaudeix de més protagonisme).

No és una simple artista convidada, la tornarem a veure més endavant i tindrà un paper rellevant en els esdeveniments futurs, que no puc comentar perquè llavors sí que estaria fent un spoiler.

Un dels aspectes que han jugat en contra de la pel·lícula és que es troba a faltar l'actor Gerard Butler, l'esmentat Leònides —hi apareix breument, sí, però no el sentirem parlar—, així com també l'epicitat d'aquella batalla de 300 contra 10.000.

I, naturalment, la manca d'originalitat de la proposta, però això era inevitable: els combats en càmera lenta, la característica fotografia de 300, els diàlegs teatrals, la música anacrònica i la sang i el fetge van impactar positivament la primera vegada, però ara per a molts ha estat més del mateix. Que es canviés el director Zack Snyder (300, Man of Steel...), ara només productor, i que en Noam Murro agafés les regnes per a fer un producte gairebé calcat en molts aspectes tampoc no ha contribuït a guanyar la simpatia del públic envers el film.

Ara bé, 300: Rise of an Empire té quelcom per a mi potentíssim, i és el personatge de l'Artemísia, interpretat per l'estranyament poc prolífica Eva Green, que fa un paper extraordinari i convenç com a dolentíssima. De fet, és un dels personatges malèvols que més m'han agradat de tots els que he conegut mai, i només per això ja hauria quedat content amb la pel·lícula.

Però no, no és l'únic que m'agrada. Potser sí que aquest film sembla més aviat un videojoc, que la violència i els rajos de sang s'han exagerat respecte a la primera part, que no és el mateix 300 contra 10.000 que el que ens trobem aquí. És cert que els fets històrics retratats no s'acaben de correspondre amb la realitat, i que en les espectaculars escenes de combat passen coses inversemblants i exagerades, però m'és igual, perquè a 300 també passava.  

A mi em va divertir, em va agradar molt com narrava fets d'abans, durant i després de la batalla de les Termòpiles (d'aquesta manera, de fet, no podem parlar ni de preqüela ni de seqüela, sinó de... "paral·lela"), i em va semblar un complement perfecte per al producte que és 300. Recordem que tot plegat ve més aviat d'un univers de còmic que no pas de la realitat, coi.

En resum, jo de cinema no hi entenc, no el sé analitzar amb coneixements professionals i no crec que convenci ningú amb aquesta opinió, perquè les crítiques han estat duríssimes de manera gairebé unànime, però tot deixant clar que acostumo a veure les pel·lícules amb bons ulls (al contrari que molta gent que per sistema li troba pegues a tot, sobretot a les adaptacions de còmics), vull remarcar que amb 300: Rise of an Empire m'ho vaig passar bé, que és el que m'importa quan pago per qualsevol producte d'entreteniment.

Repeteix la fórmula de l'èxit de la primera part imitant-la descaradament, però canviant-ne la localització (ara és el mar) i els personatges, i per tant ja no es pot dir que sigui una proposta fresca. I què? Ja m'està bé així. Que no hem dit que narra fets relacionats amb l'altra pel·lícula i també d'altres que tenen lloc de manera paral·lela? Doncs és lògic que l'ambientació sigui la mateixa.