Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 

Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres d'originals, i els situa en una trama ambientada a la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.

La història, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.

La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.

A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.

Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.

El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.

Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 

He de reconèixer que, segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992, que l'adaptava amb certes llicències, i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta de Penny Dreadful té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat, tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).

Cinema: 300 - Rise of an Empire

Reconec que fa molt poc que vaig veure 300, però coneixia la història d'haver-ne llegit el còmic fa anys. De cara a la segona, però, com que la volia veure al cine vaig procedir a visionar la primera part i em va agradar força, però al contrari del que opina la majoria 300: Rise of an Empire em va agradar encara més, i és per això que li dedico una entrada i n'explico els motius.

És poc propi de mi anar a veure l'adaptació cinematogràfica d'un còmic abans d'haver-lo llegit, ho intento evitar, però en aquest cas em salvo d'haver traït els meus principis perquè la pel·lícula es basa en la seqüela del còmic d'en Frank Miller... que està preparant amb el títol de Xerxes des de fa anys i que encara està lluny de publicar-se.

El cas és que no només no tenia cap possibilitat de llegir el còmic abans, perquè no existeix, sinó que a més 300: Rise of an Empire, pel que hi podem veure, pren el seu propi camí argumental i el personatge d'en Xerxes passa a un pla més discret que el que tenia a la primera pel·lícula i al còmic que aquesta adaptava d'una manera tan fidel.

Si aneu a veure-la pensant que us explicaran la història del rei persa Xerxes, doncs, en sortireu decebuts: la seva presència al film és més aviat testimonial i només val la pena veure el que fa immediatament després de la derrota dels espartans a les Termòpiles, és a dir després del final de 300 —i entenc que si llegiu aquesta entrada, que és sobre una "seqüela", heu vist/llegit 300 i no us estic fent cap spoiler—, així com la manera en què va transformar el seu aspecte i va quedar com el coneixem. Una manera, per cert, que si sou fans d'en Batman us semblarà un plagi.

El protagonista de 300: Rise of an Empire és un altre: es tracta d'en Temístocles (el criticat Sullivan Stapleton), un general atenès que una dècada abans dels esdeveniments de 300 va matar el rei de Pèrsia, el pare d'en Xerxes, i que ara que la Grècia encara no unida s'ha de defensar de l'atac dels nombrosíssims perses intenta convèncer els caps de les altres ciutats-estat per tal que s'uneixin per fer front a l'enemic.

El present del film, que ocupa la major part del seu metratge, és paral·lel als fets de la primera part, i fins i tot veurem el protagonista visitant Esparta mentre en Leònides és fora i parlant amb la reina Gorgo (Lena Headey, la Cersei de Game of Thrones, que ara que és més coneguda que quan es va estrenar la primera pel·lícula gaudeix de més protagonisme).

No és una simple artista convidada, la tornarem a veure més endavant i tindrà un paper rellevant en els esdeveniments futurs, que no puc comentar perquè llavors sí que estaria fent un spoiler.

Un dels aspectes que han jugat en contra de la pel·lícula és que es troba a faltar l'actor Gerard Butler, l'esmentat Leònides —hi apareix breument, sí, però no el sentirem parlar—, així com també l'epicitat d'aquella batalla de 300 contra 10.000.

I, naturalment, la manca d'originalitat de la proposta, però això era inevitable: els combats en càmera lenta, la característica fotografia de 300, els diàlegs teatrals, la música anacrònica i la sang i el fetge van impactar positivament la primera vegada, però ara per a molts ha estat més del mateix. Que es canviés el director Zack Snyder (300, Man of Steel...), ara només productor, i que en Noam Murro agafés les regnes per a fer un producte gairebé calcat en molts aspectes tampoc no ha contribuït a guanyar la simpatia del públic envers el film.

Ara bé, 300: Rise of an Empire té quelcom per a mi potentíssim, i és el personatge de l'Artemísia, interpretat per l'estranyament poc prolífica Eva Green, que fa un paper extraordinari i convenç com a dolentíssima. De fet, és un dels personatges malèvols que més m'han agradat de tots els que he conegut mai, i només per això ja hauria quedat content amb la pel·lícula.

Però no, no és l'únic que m'agrada. Potser sí que aquest film sembla més aviat un videojoc, que la violència i els rajos de sang s'han exagerat respecte a la primera part, que no és el mateix 300 contra 10.000 que el que ens trobem aquí. És cert que els fets històrics retratats no s'acaben de correspondre amb la realitat, i que en les espectaculars escenes de combat passen coses inversemblants i exagerades, però m'és igual, perquè a 300 també passava.  

A mi em va divertir, em va agradar molt com narrava fets d'abans, durant i després de la batalla de les Termòpiles (d'aquesta manera, de fet, no podem parlar ni de preqüela ni de seqüela, sinó de... "paral·lela"), i em va semblar un complement perfecte per al producte que és 300. Recordem que tot plegat ve més aviat d'un univers de còmic que no pas de la realitat, coi.

En resum, jo de cinema no hi entenc, no el sé analitzar amb coneixements professionals i no crec que convenci ningú amb aquesta opinió, perquè les crítiques han estat duríssimes de manera gairebé unànime, però tot deixant clar que acostumo a veure les pel·lícules amb bons ulls (al contrari que molta gent que per sistema li troba pegues a tot, sobretot a les adaptacions de còmics), vull remarcar que amb 300: Rise of an Empire m'ho vaig passar bé, que és el que m'importa quan pago per qualsevol producte d'entreteniment.

Repeteix la fórmula de l'èxit de la primera part imitant-la descaradament, però canviant-ne la localització (ara és el mar) i els personatges, i per tant ja no es pot dir que sigui una proposta fresca. I què? Ja m'està bé així. Que no hem dit que narra fets relacionats amb l'altra pel·lícula i també d'altres que tenen lloc de manera paral·lela? Doncs és lògic que l'ambientació sigui la mateixa.