Visionats: Dràcula de Bram Stoker

Quan vaig acabar de llegir Dràcula vaig decidir que ja era hora que veiés la pel·lícula de 1992 dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per en Gary Oldman, i al bloc ja vaig fer la promesa de parlar del film un cop l'hagués vist. Unes setmanes després m'han fet el favor de deixar-me-la en DVD i bé, ha arribat el moment.

Efectivament, tal com m'havien avisat, que sigui el Dràcula de Bram Stoker és una cosa relativa. S'hi basa en moltes coses, en els personatges i els fets, però també hi ha moltíssima collita pròpia, que està bé però canvia el sentit del llibre, el seu final i fins i tot hi afegeix un pròleg.

Aquest pròleg dóna molt sentit a la història i és el que justifica tota la part que és diferent, i tinc sentiments contradictoris sobre això. Crec que el llibre està molt bé i que no li calia cap canvi gaire important per adaptar-se al cinema, i que si Coppola s'hagués cenyit a la novel·la que realment va escriure en Bram Stoker hauria omplert les dues hores de metratge de la cinta (tot i que el format de cartes i diaris del llibre no hauria funcionat en cinema, és clar), però per altra banda tampoc no trobo del tot malament que sigui una altra història, que el director li doni personalitat pròpia. 

Aquí teníem el tràiler. Bé, continuem: que siguin dues històries diferents fa que es pugui llegir el llibre i després veure la pel·lícula sense tenir la sensació que la versió cinematogràfica és un reflex 100% fidel de l'escrita, com passa per exemple amb El Pianista (que vaig anar a veure al cine el dia després d'acabar-me el llibre, un error). 

Però també penso que les llicències que es pren Coppola fan que moltes de les coses que sí que hi havia a la novel·la s'expliquin massa ràpidament, en menys temps del que mereixerien. Aquest és un dels problemes del film. Un altre és que, si bé les pel·lícules de superherois no deixen mai contents tots els seguidors dels còmics perquè expliquen les coses d'una altra manera, com a mínim acostumen a respectar-ne l'esperit, però a Dràcula de Bram Stoker no crec que s'hagi aconseguit, ni tan sols sé si era la intenció o no. 

Els personatges són els de la novel·la, i he llegit que en d'altres adaptacions al cinema n'hi ha que s'havien omès. Fins aquí bé. Però estan canviats... A veure, el repartiment és espectacular en la seva majoria: tenim un Gary Oldman espectacular que crec que no només hauria d'haver estat nominat per aquest paper, sinó que hauria d'haver-se endut l'Oscar; una bellíssima Winona Ryder que imposta l'accent britànic força bé, un Anthony Hopkins que era vell ja 18 anys enrere i un Keanu Reeves insípid en una de les seves primeres pel·lícules. 

Però els personatges no són com els del llibre. Començant pel Comte Dràcula, aquí no dissimula gens i des del principi fa ostentació dels seus poders, en Van Helsing està com un llum, a la Lucy Westenra li agrada escalfar els seus tres pretendents i aquests no es tenen el respecte mutu que veiem a la novel·la. La Mina Harker es mereix un punt i seguit, en aquest cas: on és la Mina intel·ligent i pura del llibre? Aquí és gairebé tan luxuriosa com la seva amiga, i el pitjor de tot... què és aquesta relació amb en Dràcula? Al llibre no era així! 

D'acord, és coherent amb el pròleg de la pel·lícula, i amb el to sexual que li va voler donar el director (les escenes d'en Keanu Reeves amb les vampires quan a la novel·la és sempre fidel a la seva estimada Mina, la seqüència del cinematògraf i d'altres que es veu que només hi són a la versió extesa del film...), però això no respecta l'esperit de l'obra original. De tota manera, va ser un èxit de públic i crítica, tot s'ha de dir, i la feina de vestuari, decorats (tot es va rodar en un estudi) i efectes especials convincents però tradicionals també s'ha de lloar.

Per no allargar-me més, la meva conclusió és que és una història diferent, basada en una novel·la clàssica imprescindible però d'una manera lleugera, amb moltes llicències. Crec que està bé llegir el llibre i veure la pel·lícula (que d'altra banda té escenes molt boniques) sense prejudicis, entenent que són coses diferents i que probablement era aquesta la intenció. Això sí, la pel·lícula sempre en anglès, per poder gaudir com cal de la inoblidable interpretació d'en Gary Oldman.