Sèries: Stranger Things (quarta temporada)

Dos anys després de l'última temporada llançada d'aquesta sèrie que ha estat una de les sensacions dels últims anys i un dels trumfos de Netflix, i amb un procés de filmació i producció que sens dubte ha patit les conseqüències de la pandèmia en forma de retards, ha arribat, per fi, la continuació.

Amb l'acció situada vuit mesos després del final de la tercera temporada, i amb el que això significa pel que fa al creixement físic del repartiment adolescent, com es va notar per exemple a Game of Thrones, passem per alt aquesta distorsió entre el temps real i el temps transcorregut a la història per gaudir d'una temporada apoteòsica que, almenys jo, vaig començar a mirar amb el convenciment que era l'última, però que s'ha confirmat, i tal com acaba es nota, que no ho és. La propera, que ves a saber quan s'estrenarà, sí que tindrà aquest honor. Per cert, aviso que no m'entretinc en detalls, però que naturalment hi ha un mínim d'spoilers. Entenc, doncs, que continuareu llegint si l'heu vist i us interessa conèixer la meva opinió al respecte.

Stranger Things 4, que és el format amb què anomenen les temporades d'aquesta sèrie, és l'esperadíssima -perquè s'ha fet esperar, però també per com van acabar les coses a la tercera temporada- represa d'una història fascinant i dissenyada expressament per tocar-nos tota la fibra nostàlgica, i si em passa a mi, que no vaig ser consumidor de cinema als anys 80 perquè hi ha costums familiars diversos, m'imagino que els que sí que van mamar aquella cultura s'ho deuen passar allò més bé, altrament aquesta sèrie no tindria el mateix impacte.

Sigui com sigui, els nostres amics de Hawkins, Indiana, tornen a patir per culpa d'un mal sobrenatural, i no és que tinguin mala sort i tot els passi a ells, sinó que se'ns explica que tot està relacionat amb el que ha anat passant en temporades anteriors. 

Al principi no se sap, això, i el que preocupa els veïns és que comencen a tenir lloc assassinats en estranyes circumstàncies, amb víctimes que presenten les extremitats trencades i els ulls rebentats.

Com a espectadors sabem que aquestes morts tenen un caràcter sobrenatural relacionat amb l'Upside Down, però això la gent no ho sap, i busca un boc expiatori deixant-se endur per les circumstàncies.

Es tracta de l'Eddie Munson (Joseph Quinn), repetidor empedreït de l'institut de Hawkins i líder del club Hellfire, dedicat al rol, concretament de Dracs i Masmorres, a més de petit camell. Com que la primera víctima apareix a casa seva, la gent suma dos i dos i ell esdevé l'enemic públic número u. Està basat, per cert, en el cas real d'en Damien Echols, que va estar empresonat molts anys acusat d'assassinat pel seu aspecte.

Trobo que és un personatge molt interessant, intens i pallasso però, un cop el persegueixen i comença a veure les coses terrorífiques que presencia, canvia i esdevé un paio paranoic i espantadís, però entranyable.

La colla que ja coneixíem, en canvi, està tristament avesada a aquests fenòmens i, en certa manera encapçalada per l'entusiasta Dustin, es proposa netejar el nom de l'Eddie -líder del club al qual pertanyen els nanos protagonistes de les primeres temporades- mentre investiga l'origen dels assassinats i, armada amb l'experiència en el sector, també pretén acabar amb l'enemic, que anomenen Vecna, precisament com un que surt a Dracs i Masmorres.

És aquest el nucli aventurer d'una temporada -que d'altra banda té la part terrorífica més marcada que mai- amb un grup d'adolescents que, treballant en equip i amb l'ajuda de més d'un cop de sort, van assolint els seus objectius sense quedar excessivament traumatitzats per allò que viuen, i superant obstacles que normalment requeririen la presència d'adults experimentats, al més pur estil del cinema dels 80 i principis dels 90.

Aquest cop, però, hi ha una part del grup, on ja s'han integrat indiscutiblement els grans (Steve, Robin, Nancy i Jonathan), que viu la seva pròpia subtrama ben lluny d'allà, a Califòrnia, i és que la Joyce s'hi va mudar amb els seus fills Will i Jonathan i l'Eleven. 

Allà, però, mentre la noia intenta assimilar que ha perdut els poders, també pateix assetjament escolar, i una cosa s'acaba relacionant amb l'altra de manera que acaba, sense ser conscient de les conseqüències que tindrà, al laboratori del doctor Brenner, que li promet que li retornarà els poders, però no li diu que el mètode per aconseguir-ho serà extremament traumàtic. 

La gran incògnita del final de la tercera temporada va ser l'aparent mort d'en Hopper, que als crèdits se'ns donava a entendre que havia sobreviscut i, efectivament, en aquesta temporada es confirma. Això dona lloc, de manera una mica forçada, tot s'ha de dir, a una aventura de cerca i rescat per part del personatge interpretat per la Winona Ryder i l'excèntric Murray, que se'n van a la URSS a buscar en Hopper.

El pare adoptiu de l'Eleven, capturat pels soviètics i forçat a treballar en un gulag, sobreviu com pot i ens mostra escenes molt dures de la vida en aquests camps de treball, però aquesta subtrama, de manera sorprenent, té els moments més humorístics de la temporada.

Tenim, amb la quarta temporada de Stranger Things, un seguit de subtrames estretament relacionades entre elles, i més denses que mai, que tot i així conformen un conjunt d'allò més amè, que fa que no ens resulti pesat veure cap dels capítols, alguns d'una durada inusual -l'últim, el novè, de 2 hores i 20 minuts!-, al contrari: ens manté enganxats i amoïnats per tots els personatges del bàndol dels protagonistes i els seus éssers estimats.

Veiem com els nanos i les nanes han crescut, han canviat físicament i en alguns casos d'interessos i tot, com pateixen pels problemes típics de l'adolescència -especial menció al pobre Will- i com els personatges es dispersen geogràficament i, tot i així, aporten cadascun d'ells el seu esforç per acabar amb l'enemic, que a sobre té un origen d'allò més treballat i adient a la història que se'ns ha estat explicant fins ara.

Amb les habituals referències a la cultura popular cinematogràfica vuitantera, entre les quals la inevitable, per la naturalesa semblant, d'en Vecna cap a Malson a Elm Street -saga a la qual també es fa una curiosa metarreferència-, Stranger Things 4 és una delícia de veure, escoltar i, en general, seguir.

Té moments espectaculars, excel·lents efectes especials -els flashbacks de l'Eleven de petita contenen fins i tot retocs digitals de la cara d'una nena perquè coincideixi amb la Millie Bobby Brown en aquella suposada edat, i es nota una mica però poc a poc hi arribarem-, un acompanyament musical digne de l'època en què té lloc l'acció, amb el synthwave que tant ens agrada, i les trames que transcorren en paral·lel són prou interessants en si mateixes, però formen un conjunt d'enorme qualitat per a una sèrie que no es mereix una altra cosa. 

Stranger Things és una sèrie a la qual se li han permès coses que a d'altres no, com ara el retoc posterior d'alguns efectes especials que no estaven llestos el dia de l'estrena, o que aquesta quarta part hagi estat més llarga, i amb capítols més llargs, en comptes de dividir-se en dues temporades com hauria passat amb qualsevol altra, a més que s'ha partit en dues parts, de 7 i 2 episodis respectivament, separades per només 2 mesos perquè els germans Duffer van veure que necessitaven un capítol extra i Netflix, altre cop, els va dir que sí. 

És una sèrie a la qual se li ha permès tot i que té un pressupost extraordinari, però ha valgut la pena, i la quarta temporada ens promet una cinquena part que espero que no ens faci esperar dos anys com aquest cop i que, si és tan espectacular i èpica -el combat final contra en Vecna és digne dels combats més emblemàtics de Bola de Drac- com aquesta, ens deixarà amb un regust inigualable. El llistó és altíssim. 

Sèries: Stranger Things (tercera temporada)

Un any més, i una nova temporada d'una de les sèries de més èxit dels darrers anys que toca criticar, i amb molt de gust. Bé, "un any més", no. Aquesta vegada han passat gairebé 2 anys des de l'anterior temporada, però ja se m'entén.

Poca gent queda, de la que segueix sèries de televisió, que no sàpiga què és Stranger Things, que ha envaït fins i tot les botigues de roba protagonitzant no una, sinó diverses samarretes i dessuadores. Un fenomen que va arribar a Netflix el 2016 i que va fascinar el públic, i se'n va parlar tant que aviat va esdevenir un producte de masses.

Doncs bé, la tercera temporada, o Stranger Things 3, com a ells els agrada anomenar-la, potser perquè podria passar com una pel·lícula de diverses hores atès el seu format de pocs episodis -en aquest cas, 8- per temporada, fa el que ja feia la segona, i que és una arma de doble tall: agafa el que ja era excel·lent i ho allarga, sense trair-ne l'essència, de manera que ho continuem trobant excel·lent, a canvi que cada cop costi més que ens sorprengui.

I si de la segona temporada vaig dir, a més d'això, que la vessant terrorífica agafava força, considero que en aquesta tercera part la tendència es manté, i ens trobem davant d'una sèrie clarament de terror, amb els freqüents tocs d'humor mesurat que, en barrejar-s'hi, i també en barrejar-se amb l'estil narratiu, la música, la fotografia i, evidentment, l'ambientació, ens recorden aquella meravellosa època cinematogràfica -i general- que van ser els anys 80.

La premissa d'aquests nous episodis és que el mal, com ja sospitàvem, no ha desaparegut del tot, i aviat sabem que l'altra dimensió en què van tancar el Mind Flayer, el monstre de la segona temporada, s'està tornant a obrir, però que quan l'Eleven el va enviar allà en va quedar una part que ara, l'any 1985 -a la història un any després dels esdeveniments de la segona temporada-, ha posat en marxa el seu pla de controlar éssers vius per tal de recuperar la seva forma i conquerir la nostra dimensió.

Com no podia ser d'una altra manera, els diversos i ben construïts personatges de la sèrie, que començaven a fer vida normal, s'adonen que alguna cosa no va bé i fan el que poden per enfrontar-se a la situació.

 
I ho fan dividits en grups, cadascun dels quals seguint, de manera paral·lela i sense saber-ho, diferents pistes que estan relacionades amb la mateixa amenaça.

Per una banda tenim el curiós equip format per un Dustin i un Steve que s'han fet amics, juntament amb un nou personatge, la Robin (Maya Hawke, filla de l'Uma Thurman i l'Ethan Hawke), que ja és el meu preferit juntament amb en Hopper.

Des de la posició de treballadors d'una botiga de gelats, els dos més grans, i de visitant el més jove, descobreixen un misteriós missatge en rus que intenten desxifrar per tal d'esbrinar què passa en aquest centre comercial nou del poble de Hawkins, cosa que proporciona el component detectivesc juvenil a aquesta temporada.

La pista soviètica també l'acaben seguint els adults, en Hopper i la Joyce, després que el cap de la policia local vagi a fer una ullada a les antigues instal·lacions on s'havia experimentat amb l'Eleven i d'on havien sortit els monstres, a petició de l'aparentment -però justificadament- paranoica mare d'en Will, el nen abduït de la primera temporada.

Allà es troba amb un enemic humà que sembla invencible i que ni el guió intenta evitar que comparem amb en Terminator, i tot estirant el fil troben l'esmentada pista soviètica.

Els altres nois i noies de la colla -només havia esmentat en Dustin- s'hi fiquen més tard, embolicats com estan en els seus problemes d'adolescents, ara que tenen 14 anys, gairebé monotemàtics: conflictes de parella -se n'han format dues, en el darrer any- i el clàssic xoc entre les maneres de fer i pensar d'ambdós gèneres.

Quan s'hi fiquen, però, la trama ja no té marxa enrere, i s'hi fiquen perquè, sense saber res de soviètics ni d'instal·lacions secretes, descobreixen l'enemic o, més ben dit, el seu pla per a aquest nou atac.

Aquest cop té controlat en Billy, el germanastre de la Max, i a través d'ell va formant un exèrcit d'humans-titella, la part més terrorífica i gore d'aquesta temporada que, com deia més amunt, té un to encara més fosc que el de la segona.

Una autèntica història de terror vuitantera, és el que veiem a la tercera d'Stranger Things, amb el regust de l'època i les referències culturals -alguna relliscada en aquest sentit, tot s'ha de dir- a què ens té acostumats la producció dels germans Duffer.

El final, com ja és habitual, podria funcionar com a tancament de la sèrie, però alhora ens suggereix que no ho és, amb un clímax espectacular i un resultat més agre que dolç.

Espectacular, el que estan fent amb aquesta sèrie. Sorprèn? Ja no. És més del mateix? Sí, però repeteixo el que ja vaig dir l'últim cop: ja ens va bé.

Caldrà veure cap a on va la quarta part d'aquesta història, però de moment ens té meravellats amb aquesta reproducció narrativa i formal de la mena de produccions que recordem dels inoblidables anys 80. Una barreja d'aventura, terror, humor i, per què no dir-ho, fanservice -la cançó que canten uns personatges a l'últim episodi ho és de manera descarada- que és una de les grans i encertades apostes de Netflix.

Sèries: Stranger Things (segona temporada)

Quan un producte és rodó costa molt poder oferir més del mateix d'una manera que alhora satisfaci els que en van quedar encantats i els que busquen alguna cosa nova, que els sorprengui. Això és una realitat, però sovint es diu allò tan injust que les segones parts no són mai bones. 

Injust perquè dir que "mai" ho són és categoritzar, i perquè moltes segones parts són tan bones com les primeres o, de vegades, millors. El cas d'Stranger Things, la sèrie revelació de Netflix de 2016, no és ni una cosa ni l'altra. Per a mi és tan bona com la primera. Ni més, ni menys.

Com no podia ser d'una altra manera, recupera l'estil, tant visual, com sonor -i musical-, narratiu i temàtic, de la primera temporada. Un estil que ens duu als anys 80, com si fos una pel·lícula feta en aquella època, però en alta definició i en el còmode format televisiu i, evidentment, actors d'ara, la majoria dels quals famosos precisament per aquesta sèrie.

A la primera tongada d'episodis, que en van ser 8 -aquest cop n'han estat 9- i que ens ho van fer passar molt bé mentre feien pessigolles al nostre punt nostàlgic, vam acabar amb algunes incògnites, que també podien quedar a l'aire perquè el producte funcionava sol i, personalment, no tinc cap problema amb què els finals quedin una mica oberts, si es fa bé.

Però els germans Duffer van decidir continuar la sèrie, i la història -una cosa no necessàriament va amb l'altra, ara que estan de moda les sèries antològiques-, i nosaltres no ens en queixarem. Al contrari, ho esperàvem amb candeletes.

Si les referències més o menys directes a diverses pel·lícules dels 80, com la molt esmentada de The Goonies, van caracteritzar la primera temporada, a la segona tot això continua, com ens detallen aquí (en anglès), tot i que la més òbvia són les disfresses dels Caçafantasmes dels protagonistes a la nit de Halloween, moment americaníssim també vist en múltiples pel·lícules i ocasió perfecta per a ensenyar altres disfresses recognoscibles.

Més subtils, perquè són més aviat inspiracions i d'interpretació personal, són coses com els petits monstres que recorden, en ser bufons de petits i terrorífics de grans, els Gremlins, però també n'hi ha de metareferencials, com la presència en un paper secundari d'en Sean Astin, que feia de Mikey Walsh a The Goonies i sens dubte va ser l'actor que es va fer més famós després d'aquella llegendària producció. I de la mítica pel·lícula de 1985 hi continua havent referències en aquesta segona temporada, també, més enllà del fet que es tracta d'una aventura protagonitzada per una colla de nens en un poble petit dels Estats Units.

Però Stranger Things 2, com també s'anomena -potser fins i tot es podria dir que és el seu nom oficial, encara que em decanti per "segona temporada"-, no es limita a continuar regalant-nos detalls com aquests, sinó que evoluciona. Aquesta vegada la història adopta un to marcadament terrorífic, en grau creixent, i en alguns moments recorda per aquest motiu -i ja paro amb les referències- la saga Alien.

Ja vam veure al final de la primera temporada que el final feliç, amb en Will Byers tornant a la nostra dimensió, amagava un detall final que pronosticava problemes de cara a una possible continuació, i així ha estat.

No ha tornat com estava abans de desaparèixer en aquest món que en anglès s'anomena The Upside Down, i en aquesta segona part veiem com manifesta un comportament cada cop més estrany, amb revisions mèdiques al Laboratori de Hawkins, que tenen un nou director interpretat per en Paul Reiser, la tercera cara coneguda de la temporada, i una misteriosa connexió amb el temible Demogorgon de la primera temporada que definirà el personatge i el seu entorn durant la segona.

A l'institut el veuen amb una barreja de por i mofa com "el noi zombi", perquè recordem que el van arribar a donar per mort quan va desaparèixer, i els seus amics s'hi relacionen amb tacte -tot i que amb tanta normalitat com poden-, mentre la seva mare, amb tota la raó del món, continua patint com una mala cosa.

És un dels eixos d'aquesta nova entrega de les aventures dels nois de Hawkins, però també veiem com la Nancy, germana d'en Mike, vol que se sàpiga la veritat del que li va passar a la seva amiga Barbara i investiga amb l'Steve primer i en Jonathan, el germà d'en Will, després. Ara bé, la gran pregunta sobre què havia passat amb l'estrella de la primera temporada, l'Eleven, té resposta.

Mentre els altres pensen que ha desaparegut per sempre, el cap de policia Hopper la té vivint amb ell en una cabana al bosc, i ho amaga per la seguretat de la noia, cosa que dona lloc a unes escenes de relació paternofilial d'allò més curioses, entre entranyables i divertides, però també amb problemes típics de l'adolescència, encara que amb una dimensió exagerada a causa dels poders mentals d'ella.

De tota manera, com que ella no està amb la colla de nois que l'havia acollit durant la primera temporada, la figura femenina de l'equip és representada per un nou personatge, que arriba a Hawkins i entra a l'institut.

Es tracta de la Maxine (Sadie Sink), coneguda pel seu sobrenom de Madmax gràcies als seus rècords a la recreativa Dig Dug, que superen els d'en Dustin -les escenes de la sala de videojocs em van agradar especialment, com és natural-, i caracteritzada per una actitud esquerpa que fascina els nois, però que té a veure amb els problemes que té a la seva família disfuncional.

Tanmateix, viure a l'ombra de la mítica Eleven és dur, i si més no en aquests episodis no arriba a poder brillar com a personatge, que a més té un sentiment d'inferioritat per això i per tant podem dir que no és una mancança de guió, però esperem que a la tercera temporada agafi més protagonisme. Segur, perquè ja està encarregada, i s'espera que hi hagi també una quarta i fins i tot una cinquena temporada.

La segona temporada de Stranger Things continua, doncs -tot i situar-se una mica més d'un any més tard, a partir d'octubre de 1984-, allà on s'havia quedat, i fa evolucionar una història d'aventures amb tocs importants de terror de manera que aquest element s'intensifica i podria passar, en un altre format i amb una altra durada, per un film de terror de la dècada dels 80.

Passa sense que perdi la seva essència, allò que va fer tan tremendament popular la sèrie l'any passat, i és agradable saber com continuen les vides dels seus personatges, conèixer les noves relacions i apreciar les novetats que introdueix pel que fa a personatges i situacions, en un equilibri perfecte entre la fidelitat al producte ja conegut i la necessària dosi de canvis.

Per tant, trobo que aquests 9 episodis són espectaculars en tots els sentits, al nivell dels que ja havíem vist el 2016. L'únic problema que tenen, i no és res que es pugui solucionar -i és una cosa que ja passa amb la sèrie de Fargo-, és que la sorpresa i la impressió ja les va causar la primera temporada. Ara és més del mateix, encara que aquest "mateix" sigui excel·lent.

Sèries: Stranger Things

De tant en tant sorgeixen sèries que, sense haver tingut una campanya promocional gaire potent, les veu tothom gràcies al boca-orella, i quan vaig tornar de les vacances em vaig adonar que just abans de marxar se n'havia estrenat una que s'havia convertit, sense cap mena de dubte, en la sèrie de l'estiu.

No només perquè es tractava de l'enèsim encert de la cada cop més prestigiosa Netflix, sinó perquè tenia unes característiques, uns ingredients, ideals per a triomfar entre un ampli sector del públic. Així doncs, la vaig voler veure de seguida i avui en parlo. 

Dirigida pels germans Duffer, especialistes en ciència-ficció i terror, Stranger Things deixa ben clares les seves intencions des del pòster, molt d'estil "neovuitanter", que recorda experiments com el de la pel·lícula de 2011 Super 8, és a dir l'ambientació dels anys 80 per tal de submergir l'espectador encara més en un tipus de relat que va triomfar especialment en aquella època.

En els 8 episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie, que ha obtingut unes notes espectaculars, el que se'ns explica és una història que podria haver estat perfectament presentada en aquella dècada de blockbusters cinematogràfics, tant pel gènere com per un estil que imita expressament el d'aquella època des del punt de vista estètic, sonor i visual -si deixem de banda l'alta definició i uns efectes especials que, a diferència dels d'aquells anys, no ens fan riure ara-. Però és feta d'ara, i això té una màgia especial perquè activa l'efecte nostàlgia amb la nostra complicitat.



Aquest retorn al passat, tot allò que es pot qualificar de vintage o retro, sobretot enfocant-ho als anys 1980, ha estat present amb molta força en els darrers temps a la nostra societat, tant pel que fa a productes audiovisuals (videojocs inclosos) com en moda o decoració, i els responsables de la sèrie se n'aprofiten legítimament per tocar-nos la fibra sensible, apel·lant a la nostra obsessió per uns temps enyorats.

És un artifici, com també ho són les evidents -i les no tan evidents- referències a pel·lícules dels anys 70 i 80 com The Goonies, E.T., Encontres a la tercera fase, Ulls de foc i en general els gèneres d'aventures, misteri i terror que es van convertir en clàssics per a tota una generació signats per gent com l'Steven Spielberg o l'Stephen King, tant per qüestions argumentals com per algunes converses dels seus personatges, per exemple sobre Star Wars. Potser hi ha qui troba que aquesta estratègia és tramposa, però les inspiracions també omplen Kill Bill, d'en Quentin Tarantino, i bé que ens va agradar. Per tant, per a mi, i per a molta gent, no hi ha cap problema.

En fi, la trama de Stranger Things, situada al 1983, comença amb la misteriosa desaparició d'un nen, en Will Byers (Noah Schnapp), que l'espectador sap que és víctima d'un atac sobrenatural, però la resta de personatges no en té ni idea i, és clar, es tracta com una desaparició normal, tot i que té lloc en un poble on mai no havia passat una cosa així.

En condueix la cerca el cap de policia Jim Hopper (David Harbour, una d'aquelles cares que ens resulten familiars per un munt de papers secundaris que ha fet, entre altres a la pel·lícula Suicide Squad), un paio faldiller i aparentment irresponsable que aviat es transforma en un agent de policia seriós i en l'heroi de la sèrie.

És per la insistència, però, de la mare del nen desaparegut, la Joyce Byers (Winona Ryder, la cara més coneguda d'un repartiment de desconeguts i un feliç retorn al primer pla de la fama per part d'aquesta senyora).

Els fets sobrenaturals que comencen a tenir lloc a casa seva la fan actuar, des del punt de vista dels altres, com una boja, i per tant és lògic que el seu patiment sigui doble. Personalment em convenç molt la interpretació del personatge, que és alhora fràgil i valent com qualsevol mare davant d'una situació perillosa per a un dels seus fills.

També estan afectats per la desaparició d'en Will els seus amics, però en aquest cas creuen fàcilment, a causa de la innocència intrínseca de la seva edat i la seva afició pels jocs de rol, en els fenòmens paranormals que van sorgint en relació amb la desaparició.

El divertit però marginat grup, que ens fa pensar en els esmentats Goonies, està format per en Lucas (Caleb McLaughlin), en Mike (Finn Wolfhard) i en Dustin (Gaten Matarazzo, amb una malaltia dels ossos anomenada disostosi clidocranial, que fa que li faltin les dents de davant i que caracteritza també el seu personatge). És la connexió de la sèrie amb el nen o nena que tots duem dins i que als anys 80 (o als 90, si llavors érem massa petits) gaudia amb les pel·lícules d'aventures d'aquesta mena.

Paral·lelament a tot això, una nena misteriosa i amb poders mentals, coneguda com a Eleven o "El" (Millie Bobby Brown), s'escapa d'unes instal·lacions secretes -on es duen a terme investigacions conduïdes pel doctor Martin Brenner (Matthew Modine, l'altre nom conegut de la sèrie) i ronda pel poble fins que els nois l'amaguen mentre intenten descobrir qui és, què pot fer i com els pot ajudar a recuperar el seu amic.

L'El és un dels personatges principals de la sèrie, i està íntimament relacionada amb els misteris que es produeixen al poble.

I, com no podia ser d'una altra manera en un producte inspirat en els anys 80, hi ha el típic grup dels grans de l'institut, encapçalat pel "guaperes" Steve (Joe Keery) i la seva xicota Nancy (Natalia Dyer) -germana gran d'en Mike-.

Marginen els que són diferents, com acostuma a passar, i això afecta la millor amiga de la Nancy, la Barb (Shannon Purser) però també en Jonathan Byers (Charlie Heaton), germà gran del desaparegut Will i adolescent tímid i introvertit. Els rols d'aquests personatges, però, fan importants canvis al llarg de la temporada.

Stranger Things parteix d'una premissa i uns ingredients ideals per a agradar al públic, i estilísticament és excel·lent, però amb això no n'hi hauria prou per a assolir l'èxit que ha aconseguit. Les interpretacions són molt bones, la música encaixa perfectament en el gènere i l'època, i la trama avança a un ritme que també emula el d'aquells anys i que col·loca de manera intel·ligent els moments de tensió i calma, i empra correctament, sense abusar-ne d'una manera ridícula, els elements fantàstics.

Hi haurà una nova temporada, que tal com acaba la primera potser no seria del tot necessària, però estic segur que els germans Duffer sabran com allargar la història sense trair aquest excel·lent producte amb què, sens dubte, han aconseguit la fama.

Visionats: Dràcula de Bram Stoker

Quan vaig acabar de llegir Dràcula vaig decidir que ja era hora que veiés la pel·lícula de 1992 dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per en Gary Oldman, i al bloc ja vaig fer la promesa de parlar del film un cop l'hagués vist. Unes setmanes després m'han fet el favor de deixar-me-la en DVD i bé, ha arribat el moment.

Efectivament, tal com m'havien avisat, que sigui el Dràcula de Bram Stoker és una cosa relativa. S'hi basa en moltes coses, en els personatges i els fets, però també hi ha moltíssima collita pròpia, que està bé però canvia el sentit del llibre, el seu final i fins i tot hi afegeix un pròleg.

Aquest pròleg dóna molt sentit a la història i és el que justifica tota la part que és diferent, i tinc sentiments contradictoris sobre això. Crec que el llibre està molt bé i que no li calia cap canvi gaire important per adaptar-se al cinema, i que si Coppola s'hagués cenyit a la novel·la que realment va escriure en Bram Stoker hauria omplert les dues hores de metratge de la cinta (tot i que el format de cartes i diaris del llibre no hauria funcionat en cinema, és clar), però per altra banda tampoc no trobo del tot malament que sigui una altra història, que el director li doni personalitat pròpia. 

Aquí teníem el tràiler. Bé, continuem: que siguin dues històries diferents fa que es pugui llegir el llibre i després veure la pel·lícula sense tenir la sensació que la versió cinematogràfica és un reflex 100% fidel de l'escrita, com passa per exemple amb El Pianista (que vaig anar a veure al cine el dia després d'acabar-me el llibre, un error). 

Però també penso que les llicències que es pren Coppola fan que moltes de les coses que sí que hi havia a la novel·la s'expliquin massa ràpidament, en menys temps del que mereixerien. Aquest és un dels problemes del film. Un altre és que, si bé les pel·lícules de superherois no deixen mai contents tots els seguidors dels còmics perquè expliquen les coses d'una altra manera, com a mínim acostumen a respectar-ne l'esperit, però a Dràcula de Bram Stoker no crec que s'hagi aconseguit, ni tan sols sé si era la intenció o no. 

Els personatges són els de la novel·la, i he llegit que en d'altres adaptacions al cinema n'hi ha que s'havien omès. Fins aquí bé. Però estan canviats... A veure, el repartiment és espectacular en la seva majoria: tenim un Gary Oldman espectacular que crec que no només hauria d'haver estat nominat per aquest paper, sinó que hauria d'haver-se endut l'Oscar; una bellíssima Winona Ryder que imposta l'accent britànic força bé, un Anthony Hopkins que era vell ja 18 anys enrere i un Keanu Reeves insípid en una de les seves primeres pel·lícules. 

Però els personatges no són com els del llibre. Començant pel Comte Dràcula, aquí no dissimula gens i des del principi fa ostentació dels seus poders, en Van Helsing està com un llum, a la Lucy Westenra li agrada escalfar els seus tres pretendents i aquests no es tenen el respecte mutu que veiem a la novel·la. La Mina Harker es mereix un punt i seguit, en aquest cas: on és la Mina intel·ligent i pura del llibre? Aquí és gairebé tan luxuriosa com la seva amiga, i el pitjor de tot... què és aquesta relació amb en Dràcula? Al llibre no era així! 

D'acord, és coherent amb el pròleg de la pel·lícula, i amb el to sexual que li va voler donar el director (les escenes d'en Keanu Reeves amb les vampires quan a la novel·la és sempre fidel a la seva estimada Mina, la seqüència del cinematògraf i d'altres que es veu que només hi són a la versió extesa del film...), però això no respecta l'esperit de l'obra original. De tota manera, va ser un èxit de públic i crítica, tot s'ha de dir, i la feina de vestuari, decorats (tot es va rodar en un estudi) i efectes especials convincents però tradicionals també s'ha de lloar.

Per no allargar-me més, la meva conclusió és que és una història diferent, basada en una novel·la clàssica imprescindible però d'una manera lleugera, amb moltes llicències. Crec que està bé llegir el llibre i veure la pel·lícula (que d'altra banda té escenes molt boniques) sense prejudicis, entenent que són coses diferents i que probablement era aquesta la intenció. Això sí, la pel·lícula sempre en anglès, per poder gaudir com cal de la inoblidable interpretació d'en Gary Oldman.