Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Cinema: Terminator - Dark Fate

Quan una saga m'agrada en soc un seguidor fidel. Tant se val el que en diguin aquells que mai no estan contents amb les seqüeles, els spin-offs o els productes relacionats. Ho trobo d'un immobilisme poc sa.

Per tant, vaig gaudir de Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), però també de Terminator 3 (2003), Terminator: Salvation (2009) i l'esbojarrada -però genial producte de fanservice- Terminator: Genisys (2015), tres continuacions que no van tenir gaire bona acollida.

I que els propietaris dels drets de la franquícia van decidir eliminar del cànon, malgrat que Genisys havia de ser la primera d'una nova trilogia, i fer una nova entrega que reprendria la història després de Terminator 2, d'aquí la marginació dels fets de les altres pel·lícules a "línies temporals alternatives", en paraules de James Cameron, productor d'aquest film i director dels aclamats dos primers.

De fet, suposo que no soc l'únic que en les històries sobre viatges en el temps es perd, troba paradoxes per tot arreu i nota com li surt fum del cap quan intenta debatre esdeveniments, i amb la saga Terminator això em passa molt. En aquesta nova entrega, Terminator: Dark Fate, dirigida per Tim Miller, opten per explicar les incongruències d'una manera ben senzilla.

Els esforços dels protagonistes de T2 van aconseguir evitar que Skynet dugués a terme la rebel·lió de les màquines coneguda com a Dia del Judici, però en el seu lloc va ser una altra intel·ligència artificial, anomenada Legion, la que es va rebel·lar contra els seus creadors i finalment va crear uns altres Terminators.

Excusa barata per allargar la franquícia, no ens enganyem, però als seus fans ja ens va bé, perquè ens dona l'oportunitat de gaudir de més aventures d'aquest univers. En el nou film, doncs, el cíborg assassí enviat des del futur s'anomena Rev-9 (Gabriel Luna) i té unes característiques que recorden molt el T-1000, de metall líquid, de la segona pel·lícula. De fet, hi ha diverses picades d'ullet a la cèlebre seqüela, un film que demostrava que de vegades les segones parts són millors que les primeres.

L'androide té la missió d'acabar amb la Dani Ramos (Natalia Reyes), que viu a Ciutat de Mèxic l'any 2020, que al llarg de la pel·lícula sabrem quin paper juga en tot plegat. D'altra banda, la resistència humana envia, per protegir-la des de l'any 2042, la Grace (Mackenzie Davis), una humana millorada.

Es repeteixen esquemes vistos en altres entregues: persecucions espectaculars en cotxes i camions, trets, explosions, un personatge messiànic, un que el vol matar i un altre que el vol defensar. En definitiva, els ingredients típics d'un film de la saga.

Per apel·lar als fans de tota la vida, i com acostuma a passar últimament amb la resurrecció de sagues cinematogràfiques, s'ha repescat la Sarah Connor (Linda Hamilton), que representa que s'ha dedicat a eliminar aquests nous Terminators que esporàdicament han anat arribant, cosa que havia passat desapercebuda perquè ho feia de manera eficient i en poc temps gràcies a la informació anònima que rebia cada cop que havia d'arribar un nou cíborg.

És un personatge emblemàtic, recuperat per al gaudi del públic, però amb una tràgica trajectòria que remata les penes que ja havia passat a les dues primeres pel·lícules. Fins a aquest punt crec que el text no destrossa res, però ara vindran SPOILERS. Quedeu avisats.

Qui li enviava la informació dels Terminators, es fa evident a mesura que avança la història i no veiem un Arnold Schwarzenegger que el pòster ens prometia, és el T-800, que en teoria havia mort al final de T2, però... resulta que aquest és un altre, i és que per més lògic que ens pugui semblar ara -i és un argument que compro però llavors no se'ns havia acudit-, Skynet havia enviat més d'un androide a matar en John Connor.

Qui ho va aconseguir, se'ns explica aquí, és aquesta altra unitat, que ara es fa dir Carl, s'ha fet vell, té família i explica que això li ha fet penedir-se del que va fer i desenvolupar el que sembla una consciència. Naturalment, a la Sarah li resulta molt difícil de digerir.

Aquesta excusa per repescar també l'amic Arnie l'accepto sense cap mena de problema, i a més és un aliat imprescindible per mirar de fer front a l'aparentment invencible enemic d'aquesta ocasió. Els seus enfontaments són espectaculars, però s'agraeix l'empoderament femení que representen la Grace i una Sarah Connor també envellida, però entrenada i disposada a donar la vida.

Terminator: Dark Fate ha tingut, sembla ser, crítiques que la deixen una mica millor que les anteriors tres pel·lícules, però aquelles han estat destrossades amb el pas del temps, i no dubto que a aquesta li passarà el mateix. En tot cas, sembla que s'ha fumut una patacada comercial, i no espero que en facin continuacions.

Tampoc calen. A mi m'ha deixat prou satisfet, i com que la saga m'agrada, en realitat no m'importa què és canònic i què no. Però tinc clar que qualsevol fan de Terminator, si no és d'aquells intransigents que no volen saber res després de T2, l'hauria de veure.

Sèries: Stranger Things (tercera temporada)

Un any més, i una nova temporada d'una de les sèries de més èxit dels darrers anys que toca criticar, i amb molt de gust. Bé, "un any més", no. Aquesta vegada han passat gairebé 2 anys des de l'anterior temporada, però ja se m'entén.

Poca gent queda, de la que segueix sèries de televisió, que no sàpiga què és Stranger Things, que ha envaït fins i tot les botigues de roba protagonitzant no una, sinó diverses samarretes i dessuadores. Un fenomen que va arribar a Netflix el 2016 i que va fascinar el públic, i se'n va parlar tant que aviat va esdevenir un producte de masses.

Doncs bé, la tercera temporada, o Stranger Things 3, com a ells els agrada anomenar-la, potser perquè podria passar com una pel·lícula de diverses hores atès el seu format de pocs episodis -en aquest cas, 8- per temporada, fa el que ja feia la segona, i que és una arma de doble tall: agafa el que ja era excel·lent i ho allarga, sense trair-ne l'essència, de manera que ho continuem trobant excel·lent, a canvi que cada cop costi més que ens sorprengui.

I si de la segona temporada vaig dir, a més d'això, que la vessant terrorífica agafava força, considero que en aquesta tercera part la tendència es manté, i ens trobem davant d'una sèrie clarament de terror, amb els freqüents tocs d'humor mesurat que, en barrejar-s'hi, i també en barrejar-se amb l'estil narratiu, la música, la fotografia i, evidentment, l'ambientació, ens recorden aquella meravellosa època cinematogràfica -i general- que van ser els anys 80.

La premissa d'aquests nous episodis és que el mal, com ja sospitàvem, no ha desaparegut del tot, i aviat sabem que l'altra dimensió en què van tancar el Mind Flayer, el monstre de la segona temporada, s'està tornant a obrir, però que quan l'Eleven el va enviar allà en va quedar una part que ara, l'any 1985 -a la història un any després dels esdeveniments de la segona temporada-, ha posat en marxa el seu pla de controlar éssers vius per tal de recuperar la seva forma i conquerir la nostra dimensió.

Com no podia ser d'una altra manera, els diversos i ben construïts personatges de la sèrie, que començaven a fer vida normal, s'adonen que alguna cosa no va bé i fan el que poden per enfrontar-se a la situació.

 
I ho fan dividits en grups, cadascun dels quals seguint, de manera paral·lela i sense saber-ho, diferents pistes que estan relacionades amb la mateixa amenaça.

Per una banda tenim el curiós equip format per un Dustin i un Steve que s'han fet amics, juntament amb un nou personatge, la Robin (Maya Hawke, filla de l'Uma Thurman i l'Ethan Hawke), que ja és el meu preferit juntament amb en Hopper.

Des de la posició de treballadors d'una botiga de gelats, els dos més grans, i de visitant el més jove, descobreixen un misteriós missatge en rus que intenten desxifrar per tal d'esbrinar què passa en aquest centre comercial nou del poble de Hawkins, cosa que proporciona el component detectivesc juvenil a aquesta temporada.

La pista soviètica també l'acaben seguint els adults, en Hopper i la Joyce, després que el cap de la policia local vagi a fer una ullada a les antigues instal·lacions on s'havia experimentat amb l'Eleven i d'on havien sortit els monstres, a petició de l'aparentment -però justificadament- paranoica mare d'en Will, el nen abduït de la primera temporada.

Allà es troba amb un enemic humà que sembla invencible i que ni el guió intenta evitar que comparem amb en Terminator, i tot estirant el fil troben l'esmentada pista soviètica.

Els altres nois i noies de la colla -només havia esmentat en Dustin- s'hi fiquen més tard, embolicats com estan en els seus problemes d'adolescents, ara que tenen 14 anys, gairebé monotemàtics: conflictes de parella -se n'han format dues, en el darrer any- i el clàssic xoc entre les maneres de fer i pensar d'ambdós gèneres.

Quan s'hi fiquen, però, la trama ja no té marxa enrere, i s'hi fiquen perquè, sense saber res de soviètics ni d'instal·lacions secretes, descobreixen l'enemic o, més ben dit, el seu pla per a aquest nou atac.

Aquest cop té controlat en Billy, el germanastre de la Max, i a través d'ell va formant un exèrcit d'humans-titella, la part més terrorífica i gore d'aquesta temporada que, com deia més amunt, té un to encara més fosc que el de la segona.

Una autèntica història de terror vuitantera, és el que veiem a la tercera d'Stranger Things, amb el regust de l'època i les referències culturals -alguna relliscada en aquest sentit, tot s'ha de dir- a què ens té acostumats la producció dels germans Duffer.

El final, com ja és habitual, podria funcionar com a tancament de la sèrie, però alhora ens suggereix que no ho és, amb un clímax espectacular i un resultat més agre que dolç.

Espectacular, el que estan fent amb aquesta sèrie. Sorprèn? Ja no. És més del mateix? Sí, però repeteixo el que ja vaig dir l'últim cop: ja ens va bé.

Caldrà veure cap a on va la quarta part d'aquesta història, però de moment ens té meravellats amb aquesta reproducció narrativa i formal de la mena de produccions que recordem dels inoblidables anys 80. Una barreja d'aventura, terror, humor i, per què no dir-ho, fanservice -la cançó que canten uns personatges a l'últim episodi ho és de manera descarada- que és una de les grans i encertades apostes de Netflix.

Els meus dolents preferits

Veient el títol és probable que us penseu que parlaré de la trilogia Gru, i si és així em sap greu decebre-us, perquè la cosa va per una altra banda. 

Vull fer una entrada d'aquelles de caire més personal, una llista de preferències meves, i en aquest cas la protagonitzaran alguns dolents de la ficció, o no necessàriament dolents, però sí enemics/rivals dels protagonistes, que m'han agradat al llarg de la meva vida. I ja aviso ara que no hi ha cap ordre.

Hi ha dolents que viuen una transformació que els fa passar al bàndol dels bons, i d'això Bola de Drac en té uns quants exemples. Però el més emblemàtic d'ells és el d'en Vegeta, el més gran rival d'en Goku, que a la saga de Namek, sense que ens n'adonéssim, i gràcies a l'habilitat no sempre reconeguda al mestre Toriyama pel que fa a la construcció de personatges, va començar a importar-nos, fins al punt que la seva mort a mans d'en Freezer ens va commoure. 

Després va passar a formar part de la colla protagonista, però sempre amb la seva actitud esquerpa, resistint-se a compartir rialles amb els altres. No és estrany, doncs, que sigui el personatge preferit, o almenys un dels preferits, de tantíssims fans de la sèrie.

No sé si l'anomenaria "entranyable", però el T-800 que era el temible enemic a The Terminator (1984) es va convertir, a Terminator 2: Judgement Day (1991), en l'heroi que pretenia salvar el fill de la dona que intentava matar a la primera pel·lícula, i això a mi em sembla una genialitat.

Tractant-se d'un androide feia un posat seriós, i tampoc no es podria dir que fos afectuós, però es feia estimar, i la continuació de la saga va contribuir a augmentar aquesta percepció, encara que els films en si no hagin estat gaire ben rebuts.   

I què me'n dieu, de quan ens pensem que un personatge és dolent, perquè també ens expliquen la història de manera que ho creguem així, però resulta que al final no és així? 

És el que passa amb el professor Snape de la saga Harry Potter, un personatge que ara, sabent-ho tot, sembla que m'ho inventi, però que m'agradava des del principi, i no té res a veure amb aquest postureig pro-Slytherin tan estès.

És un personatge tremendament ben escrit, amb un passat desafortunat, decisions equivocades i un paper d'espia per al bàndol dels bons que li va costar la reputació i el respecte de bona part dels alumnes de l'escola on ensenyava. Al final s'acaba sabent la tràgica veritat, però els sacrificis que va assumir són pràcticament incalculables.

Al manga Mugen no jûnin, en castellà La espada del inmortal, l'enemic dels protagonistes és en Kagehisa Anotsu, líder de l'Itto-ryû, un moviment que pretén acabar amb les rígides i obsoletes tradicions dels samurais, però ho fa amb mètodes letals que converteixen els seus membres en temibles assassins.

Causant de la mort dels pares d'una dels protagonistes, i per tant el seu enemic jurat, al manga ens el mostren com una persona intel·ligent, raonable i calmada, i no el podem odiar com se suposa que l'hauríem d'odiar, igual que la noia, la Rin, que se'l troba més d'un cop i hi conversa.

No hi ha dubte que l'enemic d'en Batman per excel·lència és en Joker, això no ho penso discutir. Però el que més m'agrada a mi és en Dues Cares, nom de dolent d'en Harvey Dent, el Fiscal del Districte de Gotham que, per culpa de l'àcid amb què un acusat li va esquitxar la cara en un judici, almenys segons la primera versió dels seus orígens, ha de viure amb mitja cara desfigurada.

Això ha fet, amb aquelles lògiques simplistes i ingènues dels còmics de fa dècades i dècades, que pateixi un transtorn de personalitat que fa que prengui les decisions segons el resultat d'un llançament de moneda. Abans, però, era un fiscal del districte honrat i incorruptible que treballava colze a colze amb el comissari Gordon i en Batman per acabar amb els crims a la perillosa i fictícia ciutat estatunidenca. 

Els dilemes, que resol a la seva particular manera, i el seu tràgic origen me'l fan més simpàtic i interessant que no pas el Príncep Pallasso del Crim, amb un passat desconegut i una maldat pura, amb la qual no ens podem identificar. 

Tinc pendent acabar de veure, i amb els anys que han passat hauria de tornar-la a començar, Charmed, la sèrie de les tres germanes bruixes de San Francisco que recentment ha vist néixer un remake. 

Era una sèrie clarament femenina pel que fa a les seves protagonistes i el públic objectiu al qual s'adreçaven, però un dels seus personatges masculins m'agradava molt, i no pels mateixos motius que al públic objectiu. 

En Cole Turner, l'advocat que era fill d'un humà i una dimònia, i que es va considerar el dimoni més poderós de la història, en Belthazor. Es va convertir en advocat per tal d'infiltrar-se al món humà, i va esdevenir ajudant del Fiscal del Districte de San Francisco. Com que se li va encarregar que acabés amb les germanes Halliwell, s'apropa a elles i comença a sortir amb la Phoebe, un amor fingit que després esdevé real, de manera que sempre es troba entre l'espasa i la paret, entre l'encàrrec d'uns éssers malvats que no li permeten desertar i els sentiments humans que acaben superant la seva part de dimoni. Una història ben tràgica.

Ara entrem en l'apartat d'enemics dels protagonistes, però més aviat rivals, o contraris. Quan el protagonista és el malvat, o el dolent, o almenys ens el pinten així, i tanmateix ens posicionem amb ell i volem que les coses li surtin, en realitat desitgem que qui se li oposa, normalment algú que defensa la Llei, falli a l'hora de fer la seva feina. 

Aquest conflicte mental que se'ns provoca és obra de la mestria dels guionistes, però tot i així hi ha policies, detectius o qualsevol altre paper que s'oposa al dolent protagonista que ens desperten tendresa, i és el que em passa a mi amb la Debra Morgan, la germana de l'assassí Dexter de la sèrie del mateix nom. Malparlada, impulsiva i disposada a continuar millorant com a policia, en realitat és una dona sensible i honrada que no es mereix que el seu germà la tingui enganyada d'aquesta manera. I nosaltres som tan dolents que en realitat no volem que el descobreixi. 

Passa una mica com amb l'Stan Beeman de The Americans, un agent de l'FBI que és veí i ràpidament amic d'un parell d'agents del KGB que són russos que es fan passar per americans de tota la vida, i que per més esforços que faci -i els fa, perquè no és un personatge caricaturesc que cometi errors flagrants- no hi ha manera que s'adoni que comparteix cerveses i sopars amb els mateixos enemics que està buscant.

En aquesta sèrie, que humanitza la figura de l'espia soviètic per a un públic que des de fa dècades criminalitza tot el que vingui de Rússia (en el sentit més ampli) i especialment el comunisme, ens posem fàcilment de part dels espies, de manera que l'Stan és el principal perill que cal evitar, però és tan bon jan que també ens l'estimem.

I fins aquí aquest petit repàs a alguns dels dolents/enemics/rivals de ficció que més m'han agradat. Qui sap? Potser algun dia hi haurà una segona part...

Cinema: Terminator Genisys

Volia deixar de parlar de cinema una temporada, que darrerament és tot molt audiovisual i ressenyo poques lectures (també és cert que per diverses circumstàncies estic llegint poc), però després de veure la cinquena pel·lícula de la franquícia Terminator no em podia estar de parlar-ne, perquè trobo que té molt de suc, tant si ens ha agradat com si no. 

Aviso que, tot i que normalment no faig spoilers, per les característiques d'aquesta pel·lícula i malgrat que m'esforçaré en evitar-ho és més que possible que implícitament reveli detalls que potser no voleu conèixer. Certament recomano veure-la sense tenir ni idea de què ens trobarem, però també m'agradaria que llegíssiu l'entrada.

I ja ho avanço: Terminator Genisys, dirigida per l'Alan Taylor, no ha agradat, en general. A més, ha fet calés però sembla que no prou com per a cobrir les despeses de màrqueting, de manera que estem parlant d'un fracàs comercial i de crítica. El públic, en canvi, és més benèvol -si ens hem de refiar del 6,9 que té, quan escric aquestes línies, al portal IMDB-. 

Popularment coneguda també com a Terminator 5, arriba 6 anys després de la quarta entrega, una Terminator Salvation dedicada a explicar-nos durant 2 hores i de manera exclusiva els esdeveniments del futur de què tantes vegades -però amb tan poc metratge- se'ns havia parlat als films anteriors. Probablement innecessària, però complementària, no va agradar, i tampoc no es pot dir que Terminator 3: Rise of the Machines (2003) triomfés gaire, en explicar amb un to gairebé autoparòdic com en John Connor es limitava a retardar el Dia del Judici. 

Terminator Genisys comença amb tota la pinta d'un remake: ens situem al futur, a la Los Angeles de 2029, veiem unes quantes escenes d'acció i ens expliquen el dia de la victòria de la resistència humana, liderada per en John Connor. Res que no sabéssim, però amb cares noves i detalls inèdits. 

Llavors el remake se'n va al 1984, època de la primera pel·lícula de la saga, i veiem repetides -gairebé calcades, però òbviament filmades de nou- algunes escenes mítiques que formen part de la història del cinema. La recreació d'un Arnold Schwarzenegger molt més jove del que és actualment (ja ha fet els 68 anys), per exemple, és espectacular, molt millor que el truc del doble que es va fer servir a Terminator Salvation. Que també és un truc, però en aquests 6 anys s'ha pogut millorar molt la tècnica i queda del tot creïble.

Però un dels grans atractius de Terminator Genisys és que, després de no tenir res a veure amb Salvation, l'Arnold Schwarzenegger torna a actuar a la saga, i aquest cop interpreta un envellit T-800 conegut com a "Pops", o Avi, que protegeix la Sarah Connor des de 1973. 

Què ha passat, aquí? Deixant de banda la interessant idea que els Terminators poden envellir -tot i que si són màquines de matar dissenyades per tal de dur a terme una feina ràpidament no haurien de tenir aquesta "capacitat"-, que no deixa de ser una intel·ligent manera de fer tornar l'exgovernador de Califòrnia tot acceptant l'edat que té, la pel·lícula és alhora un remake, una seqüela i un reboot, tot junt. Com? Doncs molt "senzill": fent ús d'un vell recurs del gènere dels viatges en el temps com és la creació de línies temporals alternatives. 

Un esdeveniment sobtat en el moment d'enviar en Kyle Reese (Jai Courtney) al passat des de 2029 per tal de salvar -i fecundar- la Sarah Connor (Emilia Clarke, la Daenerys de Game of Thrones) de 1984 provoca canvis en la història que coneixem: la Sarah Connor que veiem aquí està preparada, s'entrena des que tenia 9 anys i l'acompanya l'esmentat T-800.

Entre els canvis veiem esdeveniments de les dues primeres pel·lícules barrejar-se i oferir una sèrie de situacions que satisfan teories d'aquelles que en anglès es coneixen com a "what if...?", o "què passaria si..?", un exercici interessant però que en realitat és part d'un homenatge a aquelles dues primeres parts que sí que es consideren bones i clàssics del cinema. També n'hi ha en forma de frases recurrents, perquè no hi falten el "come with me if you want to live" o el "I'll be back", és clar, però en realitat ja les podíem esperar perquè sempre hi han estat, llevat de la quarta part, que no contenia pràcticament ni un gram d'humor.

Per tant, Terminator Genisys no elimina -almenys per a mi- les pel·lícules anteriors. No és un reboot, o no és únicament un reboot -que ho és, perquè a sobre pretén ser la primera part d'una trilogia-, sinó que juga amb els ingredients de la franquícia, de manera una mica tramposa si es vol, i ens ofereix un producte a mig camí entre la continuació i un rentat de cara per a nous públics que no han crescut amb la història que fins ara era oficial.

És clar que els crítics més despietats -i els no tan despietats també- la destrossen en considerar que és l'enèsima mostra dels problemes del cinema blockbuster, és a dir la dèria dels reinicis, les seqüeles i la utilització de la nostàlgia i la febre retro com a excusa per a repetir idees i esquemes. No diré que no és així, la cinquena Terminator, però jo m'ho vaig passar molt bé veient-la i, com que tenia fresques les quatre anteriors, encara em va agradar més. Té defectes, i tant, i planteja preguntes que de moment queden sense resposta ("qui va enviar l'Avi al passat?" o "Com és que coneixen els esdeveniments de la línia fins ara oficial?", per exemple), però estic content d'haver-la vist. 

A favor:

-El retorn d'en Schwarzenegger i l'explicació que es dóna al seu aspecte envellit

-El caràcter alternatiu de la línia temporal que se'ns ensenya permet considerar vàlids els fets que fins ara eren canònics

-Els moments d'homenatge a les dues primeres pel·lícules, encara que molts espectadors els veuran com a simples còpies mancades d'originalitat

-En J.K. Simmons, actor cada cop més respectat, fent un paper petit i secundari malgrat el seu caixet

-L'Emilia Clarke com a Sarah Connor

En contra:

-Després de la segona pel·lícula, cada nova entrega es pot considerar innecessària per a una història ben tancada el 1991, en tant que no ha aportat res de nou. Una línia temporal alternativa es pot ficar al mateix sac.

-En el mateix sentit, que si els ho permeten serà la primera de tres pel·lícules, i per tant la cosa no queda tancada aquí, com suggereix l'escena durant els crèdits

-Un profund gir en els esdeveniments que, a més de rebentar-se als tràilers -no els mireu-, espatlla un mite de la saga pel bé de l'espectacularitat argumental  

-Els maldecaps que sempre generen les paradoxes temporals, i Terminator és una saga plena d'aquestes situacions impossibles 

En Green Arrow, seguidor de la saga Terminator

Ahir, mentre llegia el número 23 de Green Arrow and Black Canary (octubre de 2009), vaig trobar una referència que, gràcies al visionat recent de The Terminator (1984) al cicle de clàssics de cinema Phenomena, vaig identificar immediatament. Primer posaré la font d'inspiració amb un vídeo que la recull com a frase llegendària a través de la saga, tant a les pel·lícules com a la cancel·lada però aclamada sèrie Les cròniques de Sarah Connor:

I ara un retall del que vaig veure ahir, una òbvia referència que segurament no hauria agafat si no hagués estat pel recent visionat del film que va veure néixer la franquícia més coneguda de l'Arnold Schwarzenegger, que per cert donarà lloc al gaudi personal de les pel·lícules i la sèrie per primera vegada a la meva vida de manera cronològica:

Tenint en compte que en Green Arrow està rescatant la noia d'un tio que la vol pelar... si no era una referència intencionada jo em dic Francesc. Ara, pel que diu l'Oliver abans de deixar-la anar... ho ha de ser per força. 

Terminator i Scarface, a la tercera sessió de Phenomena

Gran notícia que llegeixo amb dos dies de retard sobre la tercera sessió de Phenomena, the Ultimate Cinematic Experience, i és que ja se sap quines pel·lícules la conformaran. Serà el dia 10 de febrer, com sempre a les vuit del vespre i al cinema Urgell de Barcelona. Després de Jaws i Alien i d'Indiana Jones and the Temple of Doom i The Thing (segona sessió a la qual no vaig assistir perquè no m'interessava prou), els films seran The Terminator (la primera, de 1984, que ja ni recordo) i Scarface, una de les meves pel·lícules preferides, projectada per primer cop el 1983. 

Aquí tenim el tràiler de la primera part del que ara ja és una tetralogia, en un cas típic d'allargament d'una saga que als fans els ha semblat excessiu, però jo tinc ganes de tornar a veure aquesta primera pel·lícula per tal de poder-les veure totes seguides, fixar-me en tots els detalls i trobar-los més sentit. 

I aquesta impressionant pel·lícula d'en Brian de Palma, Scarface (en castellà El precio del poder) és una de les meves preferides, com he dit, i vull aprofitar aquesta oportunitat única de veure-la en una pantalla de cinema. Si no l'heu vist, us la recomano a tots i totes: màfia cubana a Miami als anys 80, Al Pacino en un dels seus papers més impressionants, espectacular ambientació i enganxadissa banda sonora de Giorgio Moroder.