En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.
De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997).
De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997).
Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.
Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.
I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:
De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.
L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.
Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.
Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.
Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.
En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.
Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.
Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.
Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.
No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.
A favor:
-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen
Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.
I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:
De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.
L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.
Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.
Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.
Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.
En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.
Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.
Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.
Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.
No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.
A favor:
-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen
-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)
-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades
-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes
-El final
En contra:
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes
-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere
-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar
