Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ryan Gosling. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ryan Gosling. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Cinema: Blade Runner 2049

Considerada per molts la millor pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema, Blade Runner (1982), de Ridley Scott i protagonitzada per un Harrison Ford que en molt pocs anys va demostrar que sabia triar papers que esdevindrien llegendaris, és una pel·lícula que m'agrada molt i comprenc perfectament per què és tan estimada, però que he vist poques vegades.

Tot i que no n'he fet cap crítica -potser algun dia-, sí que he parlat del llibre d'en Philip K. Dick que la va originar, Do androids dream of electric sheep? i de la famosa "maledicció" del film. Fa poc l'he tornat a veure, però, aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva seqüela, que arriba 35 anys després.


Primer de tot, una confessió: no estava al cas del desenvolupament d'aquesta nova entrega fins que fa pocs mesos vaig veure'n un tràiler, així que em va agafar per sorpresa -una de ben positiva-, l'arribada d'aquesta Blade Runner 2049.

El llistó estava altíssim, aquest cop no hi havia un llibre en què basar-se i gosaria dir que aquesta seqüela no necessària ni demanada era tan arriscada -o almenys gairebé tan arriscada- com fer una quarta part de Back to the Future o una segona de The Goonies.


Però Blade Runner 2049 se'n surt sense patir gaire, tot i el canvi de director, ara Dennis Villeneuve, i el canvi de protagonista, perquè ens explica una història nova, que encaixa perfectament en l'univers de la primera pel·lícula i alhora li fa continus homenatges visuals i argumentals.

Referències que són situacions, vestuari, maquillatge o música -excel·lent banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Walfisch que recorda la mítica de Vangelis-, entre altres ingredients, que prenen una forma diferent i tenen a veure amb personatges que duen a terme rols diferents dels de Blade Runner, però ens recorden els del film original, al qual també aquesta segona part al·ludeix amb coses com la fidelitat a la tecnologia mostrada el 1982 -i que, vista ara, no sembla excessivament obsoleta- o l'aparició de logos d'empreses que fa 35 anys es pronosticava erròniament que el 2019 apareixerien als rètols de neó de les grans ciutats, i que van donar lloc a l'esmentada "maledicció de Blade Runner", però aquí tornen perquè, com deia, 2049 aposta clarament per la fidelitat al que es va establir fa tant de temps.


Alguns dels rols de la cinta original tenen un reflex en aquesta seqüela. El cas més clar, naturalment, és el del seu protagonista, un Ryan Gosling que interpreta l'agent K, un Blade Runner i, per tant, un especialista en "retirar" replicants de models considerats il·legals que viuen amagats.

La premissa del film de 1982 ja era aquesta, però en aquest cas en K és un replicant, tot i que d'un model avançat que ja està fet perquè obeeixi. L'ambigüitat del personatge d'en Deckard a Blade Runner, el debat encara vigent sobre si era o no replicant -l'autor de la novel·la opinava una cosa i el director de la pel·lícula una altra-, amb en K torna, però d'una altra manera que no explico per no destrossar l'argument, tot i que té molta menys transcendència.


Com en Deckard, en K també s'enamora d'una dona que no és humana, en aquest cas una intel·ligència artificial hologràfica anomenada Joi (Ana de Armas), tot i que és un amor molt menys apassionat que el de la primera pel·lícula, potser per la característica inexpressivitat de l'actor.


I si a la història que coneixíem l'empresa que creava els replicants era la Tyrell Corporation, en el transcurs dels 30 anys que representa que han passat entre les dues pel·lícules aquesta ha estat absorbida per la Wallace Corporation, que continua el desenvolupament dels replicants i que, com a Blade Runner, és visitada pel protagonista amb motiu de la seva investigació.

Allà coneix la Luv (Sylvia Hoeks), una freda replicant que recorda una mica la Rachael del primer film, però que en aquest cas té un paper molt diferent en la trama.


L'empresa és propietat d'en Niander Wallace (Jared Leto), un home misteriós i cruel que està obsessionat amb multiplicar exponencialment la producció de replicants, que passa necessàriament per aconseguir que es puguin reproduir.


No se'ns amaga pas al tràiler -ni al pòster-, tot i que la pel·lícula sembla que ho vulgui convertir en un cop d'efecte, que torna en Harrison Ford, ja amb 75 anys, en el seu paper de Rick Deckard, i no és el primer ni el segon cop que reprèn un dels seus papers mítics al cap de molts anys. Apartat del món, però no tan lluny de Los Angeles com es podia pensar, fa dècades que viu sol i amargat, i l'arribada d'en K li dona altre cop un motiu per viure, però sobre això tampoc no em vull estendre per tal de mantenir la sorpresa de qui vulgui anar a veure la pel·lícula.

Blade Runner 2049 té una història original, és clar, però hi ha molts elements paral·lels respecte de Blade Runner, en alguns casos de manera més directa que en d'altres, i totes les referències i cameos ajuden l'espectador que era fan del film original a tenir la sensació que aquesta segona part encaixa perfectament en aquell univers, i és que fins i tot l'atmosfera angoixant de 1982 torna en aquesta pel·lícula que ja es pot comptar com una altra gran del gènere cyberpunk.


La gran pregunta: és igual de bona que Blade Runner? Segurament no, però per poc. I en part és perquè hi ha un element que canvia de manera perceptible, i és el de la qüestió sobre la humanització del replicants i la deshumanització dels humans que tractava el primer film. Llavors era més important això que no pas la trama, senzilla i reduïda a la caça de replicants, mentre que a la seqüela la història és més complexa i és on recau la major part del pes.

Aquí ser replicant o no -tenint en compte que el model més recent està teòricament controlat i és a prova desobediències- no té més importància que la percepció que els humans tenen sobre aquests androides, un racisme actualitzat, però en general els que ho són no se n'amaguen i són conscients que no són humans, i els està bé. Per tant, no és un dels temes de la pel·lícula, mentre que a la de 1982 era el principal. O, com a mínim, es dona per tancat el debat i es considera humans tots els que se'n sentin.


De tota manera, Blade Runner 2049 és una digníssima seqüela del clàssic de ciència-ficció cyberpunk que coneixíem, una pel·lícula excel·lent per mèrits propis perquè, sí, s'aprofita d'allò que ja s'havia establert amb èxit, però se'n surt tot i l'altíssim risc que representava tocar un material tan delicat, i per tant cal aplaudir-ho. En aquest sentit hem d'agrair, segurament, que el guionista de la primera part, Hampton Fancher, hagi repetit.

Ja veurem si se n'acaba fent una tercera part, sembla que ho volen, però de moment aquesta seqüela ja forma part del món de Blade Runner i passa d'innecessària -perquè la de 1982 no necessitava ni necessita continuacions- a part integral de tot plegat.

Cal afegir que hi ha 3 curtmetratges animats que expliquen coses que han passat entre 2019 i 2049, i que duen els títols de Blade Runner 2022: Black Out, 2036: Nexus Dawn i 2048: Nowhere to Run. Potser veient-los obtenim respostes a preguntes que a la pel·lícula queden sense resposta i que poden donar lloc a interessants debats entre fans.





dilluns, 30 de gener del 2017

Cinema: La La Land

En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.

De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997). 


Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.



Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.

I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:



De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.

L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.


Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.

Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.


Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.

En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.


Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.

Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.


Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.

No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.


A favor:

-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen

-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)

-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades

-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes

-El final


En contra:
 
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes

-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere

-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar









Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails