Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.

Cinema: La La Land

En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.

De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997). 

Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.



Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.

I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:



De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.

L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.

Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.

Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.

Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.

En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.

Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.

Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.

Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.

No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.


A favor:

-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen

-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)

-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades

-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes

-El final


En contra:
 
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes

-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere

-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar