Visionats: Soul

Ja feia uns anys que no faltava a la tradició d'anar a veure les pel·lícules de la mai decebedora Pixar al cinema. Tanmateix, per diverses circumstàncies, entre les quals la que tots coneixem que va afectar a l'any 2020, em vaig saltar Onward -cosa que vull corregir aviat-, i la següent d'aquesta, estrenada també el 2020 però per Nadal, es va poder veure directament només a la plataforma Disney+.

Afortunadament sense formar part de la pèssima pràctica de cobrar-ne un preu a part de la subscripció -i tan alt com el de l'adaptació a imatge real de Mulan-, i també per sort amb àudio català a la selecció normal d'idiomes -i no a l'apartat d'extres com les altres 3 úniques pel·lícules de Disney doblades al català que ens ha volgut oferir la plataforma quan escric això-, així és com he pogut veure la darrera proposta de l'estudi que des de fa molts anys col·labora amb Disney. 

La pel·lícula en qüestió és Soul, que des que sabia que estava prevista vaig suposar que giraria al voltant del gènere musical del mateix nom, i més quan el seu protagonista era negre -per primer cop a la història de Pixar, per cert-, però... no és ben bé així. A partir d'aquí aviso que hi ha algun spoiler.

Dirigida per Pete Docter (Monsters, Inc., Up i Inside Out), ens trobem novament davant d'una cinta de dibuixos animats pensada més aviat per a adults, com l'esmentada Inside Out, i és que malgrat que no sigui incomprensible per al públic més jove, el cert és que el missatge arriba més a partir de certa edat, quan ens adonem que els anys cada cop volen més ràpid i que cal canviar la perspectiva sobre segons quines coses.

El protagonista és en Joe Gardner (amb veu de Jamie Foxx), un professor de música d'institut insatisfet amb la seva carrera, per molt estable que es presenti, i que aspira a tocar el piano en un quartet de jazz algun dia. Quan veu que per fi li arriba el moment... mor accidentalment. 

O això és el que es pensa i el que està previst, perquè la seva ànima va a parar a una representació de l'Altre Món, si més no al camí previ a aquest, on fa cua amb tantíssimes altres persones que han deixat el nostre món.

La frustració davant la situació en un moment en què per fi havia de fer realitat el seu somni fa que en Joe es rebel·li i s'escapi de la cua, i té la sort que va a parar al lloc on es preparen les ànimes per anar a la Terra a unir-se a cossos que neixen, i allà el prenen per un instructor d'aquestes ànimes.

Li n'assignen, però, una de molt difícil, perquè no troba la motivació per anar a la vida, i s'ha estat milers d'anys en aquest estadi. Així, en Joe l'ha d'ajudar a omplir una enganxina que li permetrà l'accés a la Terra.

Això dona lloc a un estira-i-arronsa i, finalment, a un acord: la 22 -que així es diu l'ànima tossuda, amb veu de Tina Fey- accedirà a omplir l'enganxina, però la regalarà a en Joe, que sí que vol tornar a la seva vida. 

Les coses, però, no són tan fàcils, i tots dos viuran una inesperada aventura amb moments humorístics però també reflexius, i és aquí on comença el missatge d'una pel·lícula que fins llavors ens tenia una mica desconcertats respecte al seu objectiu.

Sense entrar en més detalls de la trama, que ja n'he explicat uns quants, i sense voler rebentar tampoc el missatge amb pèls i senyals, Soul és un film sobre la percepció que tenim de la pròpia vida, els somnis personals i la passió que mostrem davant de les coses. 

L'aventura que viuran els dos protagonistes farà que es replantegin les coses i coneguin el seu interior de debò, perquè de vegades ens obsessionem amb una idea i potser no és ni el millor per a nosaltres ni allò que realment volem.

Una cinta existencialista, més aviat profunda, encara que s'adreci a tots els públics -tot i que trobo que el de menys edat es pot quedar una mica fred veient-la, com ja havia passat amb Inside Out-, i en la línia del Pixar més emotiu, sigui en films sencers o en fragments inoblidables com l'inici d'Up o el final de Toy Story 3. Ah, i amb una banda sonora senzilla però molt bonica, incloent-hi alguna actuació de jazz, que també n'hi ha un parell. Potser Soul no és de les meves pel·lícules preferides de Pixar, almenys en un primer visionat, però ha tingut una acollida tremendament bona i ho entenc.

Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 

Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.

Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 

Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.

També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 

Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.

En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això.