Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrew Scott. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrew Scott. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 d’octubre del 2020

Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 


Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.


Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 


Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.


També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 


Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.


En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això. 




 





dimecres, 28 d’agost del 2019

Sèries: Black Mirror (cinquena temporada)

Fa poc -bé, un parell de mesos tirant a tres- s'estrenava la temporada més recent de Black Mirror, la sèrie sobre el mal ús de la tecnologia i els resultats que podria tenir en un futur no gaire llunyà, o fins i tot en el present, en alguns casos. I fins ara n'he anat repassant les temporades, així com algun episodi especial, de manera que ara no pararé de fer-ho.

Però sí que avanço que la cinquena tongada d'episodis, encara que ha tornat al format de només tres entregues de l'època britànica (recordem que ara la produeix la mateixa Netflix, nord-americana), no m'ha agradat gaire, o si més no crec que ha presentat unes històries fluixes, sense element sorpresa, com si se'ls haguessin acabat les idees.


En el primer episodi, tot i que es poden mirar en qualsevol ordre, com acostuma a passar en aquesta sèrie antològica, és a dir d'històries independents, i anomenat Striking Vipers, el protagonista és un videojoc de lluita que fa ús d'una tecnologia de realitat virtual més avançada del que tenim actualment, però tampoc no tant.

El tema, però, és la interacció amb altres persones a través dels avatars, i en aquest cas els personatges interpretats per l'Anthony Mackie (el Falcó de l'Univers Cinemàtic Marvel) i en Yahya Abdul-Mateen II (The Get Down) descobreixen una addicció que amaguen a la resta de la gent, però no per motius purament videojoquístics, i fins aquí puc llegir.

En tot cas, ni l'excusa tecnològica ni el tema principal són en absolut sorprenents ni aporten res argumentalment parlant. Per cert, també hi apareix la Pom Klementieff (Guardians of the Galaxy).


Més interessant trobo Smithereens, l'únic episodi britànic dels tres que formen la temporada. Aquí el tema és l'addicció a les xarxes socials, i la rebuscada i desesperada manera que té el protagonista del capítol, interpretat per un immens Andrew Scott (en Moriarty a Sherlock), de contactar amb el creador d'una d'aquestes xarxes, un Topher Grace que sens dubte és una versió del Mark Zuckerberg de la vida real, amb un objectiu que sabrem en el seu moment.

És el que més m'ha agradat, perquè trobo que recupera l'esperit de Black Mirror, amb una trama que ens manté en tensió i un personatge que no s'està de res per fer arribar el seu missatge. Tot i així, és un missatge que no acaba tenint gaire força. Sembla, més aviat, un anunci d'aquells de conscienciació social dels que fan els governs, però en forma de capítol de la sèrie.


A la tercera proposta, anomenada Rachel, Jack and Ashley Too, també es parla d'un tema molt actual, però que no és nou i que alhora difícilment passarà de moda: la idolatria, l'adoració o amor excessius cap als famosos.

La protagonista de l'episodi és una adolescent interpretada per l'Angourie Rice (la Betty Brandt de les noves pel·lícules de l'Spider-man), que viu amb el seu pare i la seva germana i que és molt fan d'una cantant de pop, i quan se n'anuncia una nina amb intel·ligència artificial basada en la seva personalitat no dubta a demanar-la per l'aniversari i tractar-la gairebé com si fos la seva ídol en persona.

Una ídol, interpretada per la Miley Cyrus, que se sent atrapada per la mena de música que li fan fer, tot i que desitjaria fer un canvi de rumb a la seva carrera (reflex del que li va passar en realitat quan era una noia Disney, potser?), i la vida de la qual anem descobrint que és molt més fosca que no ens pensàvem i, sobretot, que no es pensen els seus fans. Una contraposició entre la imatge de cara al públic dels famosos i la realitat de la seva vida quotidiana.


El problema d'aquesta temporada no és que els temes que toca siguin poc de ciència-ficció i força de situacions que podrien estar passant ja a la vida real. Al capdavall, en general Black Mirror ja és així, i és part de la gràcia: ciència-nogaireficció, problemes que ja es podrien estar produint o que s'acabaran produint d'aquí a no gaire.

El que passa és que les històries que ens explica, tot i estar escrites pel mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie, no tenen girs sorprenents, són força previsibles i les lliçons que intenten donar fan ferum d'això, de lliçons, però a més no són lliçons noves, que no ens hagin donat -o intentat donar- ja diverses vegades, des de diverses fonts i de diverses maneres.

Així, l'última temporada de Black Mirror m'ha entretingut, m'ha distret, però no m'ha colpit i no m'ha fet reflexionar, a diferència de totes les altres vegades.






Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails